dilluns, 27 de febrer de 2006
Capítol 59. Campanilla ha vingut a dormir
Aquest finde va tenir lloc l'entranyable celebració del Carnestoltes a tot arreu. Esparreguera, com no podia ser menys, no va ser una excepció. Un servidor va abandonar el tema de disfressar-se fa mooooolts i moooooolts anys, crec que des de 8è d'EGB (aneu comptant si en fa d'anys), quan agafaven els crius de totes les escoles i ens feien fer una mena de rua pels carrers principals del poble per goig de mares i vergonya nostra, tot sigui dit.

Ara no, ara apart d'això, fan una super-rua pel centre del poble (fora d'horari escolar) que va deixar-nos estorats, bocabadats, esmaperduts i corpresos a la Muntxi i a un servidor el divendres tarda-vespre: comparses, carroses, molta gent disfressada, carrers tallats (pocs carrers útils que hi ha a Esparreguera i va i els tallen, també), ... "això quan érem petits no ho feien!!!". Les típiques mares amb els nedons amb cotxets o a coll també disfressats ... una cosa, tu, un desenfreno, ... ostres, ostres.

Però el gruix del Carnestoltes es veu que era dissabte. Dissabte típic de corredisses, de "ai em falta això", de "que no hem acabat la disfressa encara!", de "joder! a quina casa ens vestim!", de "jo no surto així al carrer!", de "ah, no, jo no entro així al Pilu!", de "que soso! mira que no disfressar-te!". Cada any sento la mateixa cantarella, cada any. Per tant, i mirant de fugir d'aquests temes i aprofitar el darrer dia de rebaixes, vem acompanyar al Nen a comprar-se roba.

Anar a comprar roba amb el Nen és molt curiós, perquè el Nen no tria roba, la tries tu, el Nen només diu , NO o ESPERA QUE M'HO PROVO. L'armari del Nen té bastants punts de semblança amb l'armari de Batman: té el mateix conjunt repetit com unes 10 vegades (per allò tan típic que diuen les mares de treure i posar). Bàsicament el seu estil és texans (blaus, no fotem), bambes blanques (les ADIDAS no sé què, sempre el mateix model, sempre blanques) i samarreta a l'estiu i samarreta amb jaqueta de llana fosca amb cremallera a l'hivern; primavera i tardor no estan definides, va variant amb jaqueta o sense. Ah, a l'estiu se substitueixen els pantalons texans per uns pantalons texans (blaus ,no fotem) ... estripats en forma de bermudes. Així vesteix ell. Fa com uns 16 anys (ui, 16 anys, ja? collons!) que el conec i tret de bodas/bautizos/comuniones (i perquè l'obliguen, eh?) ningú l'ha tret mai d'allà.

Doncs com que sol no anirà a comprar, va fitxar a un grup d'assessors: 3, concretament. I li vem triar roba que s'allunyava del seu estatus, en un intent de forjar una revolució total: jersei de llana amb cremallera? sí, però res de fosc, taronja apagat; pantalons? sí, però res de texans, pantalons de vestir normals i corrents i foscos; samarreta? sí però de maniga llarga d'aquestes modernes ... per un entretemps. Sa mare, pobre dona, flipava amb el que s'havia comprat. "Què li heu fet?", deia. Només quedaven 2 temes: calçat i cinturó. El cinturó, deixant de banda que en va triar un que em venia gran a mi, tirat. El tema calçat va ser molt dur. Totes. Totes les sabateries d'Esparreguera vem recórrer i al nen tocacollons no li agradava res. Nosaltres, que ja havíem llençat l'ofensiva Canvi de look i no la volíem tirar enrera (hagués estat fatal pels nostres objectius), trobàvem molt agosarat comprar directament unes sabates així que vem optar per un entremig ... Al final va poder amb nosaltres i es va comprar unes bambes ... però de color blau fosc d'aquestes modernes amb tires creuades de color blau cel. Va abandonar, per fí, les bambes blanques (bien! "minipunto para el equipo de los chicos", que deia aquell).

A la nit, ben acabat el futbol em vaig dirigir cap a The Passion on la Puri, la Muntxi, la Suaressita, la Duna i companyia cel·lebraven ... el Carnestoltes. Molt aconseguida la disfressa de les nenes: com que eren un grup gran de noies, les més grans de dimonis (amb ales ¿?) i les més jovenetes d'angelets (amb ales clar). S'ho van muntar tot elles, tallar robar, muntar les ales, les banyes (que algunes semblaven un indicador del seu alcoholímetre: començaven rectes i s'anaven desviant, desviant, ...), la cua de dimoni, les corones d'àngel, ... La veritat és que quedaven molt guapes totes. Clar, les dimonies doncs anaven ... provocant "has vist que les mitges em comencen aquí a mitja cuixa ... vols que t'ensenyi la raja? ..." (això quan les banyes indicaven ja més sang que alcohol corrent per les venes, que consti) Veus! Després passen coses! Si és que van provocant, tu. I després tu et llences ... i què et diuen? "Ega bgomaaaa, que yo no vaygdgh bodatchaaaaa, ehhhhh!"

També hi havia gent disfressada de bosses de pà (el grup les mares de la Puri i la Suaressita, per exemple), de papers de Salamanca (agafes un llibre de família, fas 20 fotòcopies i les enganxes a la samarreta i als pantalons amb imperdibles), d'Spiderman (el Rontxa i el Lluc, impressionant! només es pot definir així), i moltes més. Com a curiositats, el Bieli, que només entrar me'l veig vestit d'aragonés amb un teclat i un ratolí i em diu "De què vaig? de què vaig?" i jo "De baturro informàtic?" i ell, com indignat "Nooooooo, de pirata informàtic, tiu!". I jo "....". I jo que també em vaig disfressar a la meva manera: com que tots havien de desfilar per una catifa per ensenyar la disfressa, el Ferraniki i el Xavi, que anaven de FBI, crec, em van deixar anar el bonic "Va, tu mateix, que vas brut i sense afaitar, faras de moro que representa que hem detingut", i abans que pogués dir res, ja tenia les mans a l'esquena amb unes manilles (que apretaven un huevu!), aquells dos fotent-me empentes i jo dient "Moro, bueno, yo morito bueno, mil sitisientas, todo a mil sitientas, yo no he hecho nada señor... sólo soy un morito bueno".

I a mesura que passava la nit, les ampolles de cava anaven i anaven passant. Un servidor va acabar amb una W pintada amb pintallavis purpurina al front per la meva estimada Puri ("Ehsds la W d'infogmàtiKkkk ...", sense comentaris). De The Passion després cap al Pilu que allà sí que hi va haver The Passion, massa Passion i tot. Com a fet remarcable ... res ... va entrar al Pilu, local per fumadors, per majors de 18 anys, que tanca a les 3 de la matinada ... una nena de 16 anys i una de 13 ... però res d'especial.

Total que un dia que volia arribar d'hora a casa acabo a les 4 de la matinada davant del mirall intentant treure la W del meu front. W ... que no marxava, la cabrona ("Clar, com que tu no tens toallitas desmaquilladoras", em van dir el diumenge ... "que sóc una dona? que visc amb una dona? oi que no? doncs per què collons he de tenir toallitas desmaquilladoras?" ... "Mai se sap" ... "Sí, mira, i compro també crema depilatoria Veet i Dermovagisil, si et sembla"). Total, que a 1/4 de 5 de la matinada no és hora de treure res, em vaig ficar a dormir i ja ens ho trobarem tu. I què ens vem trobar? toooooot de purpurina a la coixinera (neta de dissabte, a més). Una gràcia, unes rises, ... sense comentaris.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
divendres, 24 de febrer de 2006
Capítol 58. Compte! A la 5a, salta
Cuadern de Bitàcora. Data estelar: 23-F ("Al suelo todo el mundo!!!..."). Hora d'arribada a casa: 10:15 de la nit. Es veia a venir. Ja es veia a venir que el dia d'ahir acabaria d'aquesta manera. En fi, paciència, un nou dia es desperta a la vila del pinguí. Només faltaria que ara apareguessin dos corbs per davant de la meva finestra dient "Babau, babau!" (els que hagin vist algun capítol de les 10.000 vegades que han repetit la sèrie el Dr. Slump sabran del que parlo; hi va haver uns capitols, els inicials, que deien "Corb, corb").

Ahir, en la meva desesperació per avisar que arribaria tard a la feina, se'm va acudir trucar al meu company de fatigues, en Robinho, que seu davant meu. Arriba igual de d'hora com jo i, per tant, era la persona adient per comunicar-li la meva tardança des del meu desterrament a la parada del bus. El problema és que, com tots, té el mòbil en silenci, o en vibració, o en algo. I al cinquè rimpling del mòbil ... què va passar al cinquè rimpling de mòbil? ai ai ai!!! ... doncs que va saltar una simpàtica i jovial senyora amb una cantarella que fa "Le atiende el contestador ..." i a continuació una ristra de números que no saps quin són perquè només faltaria que recordessis tots els números que tens a l'agenda, i després et convida a deixar el teu missatge després d'un senyal acústic. Això si ets afortunat i al primer rimpling no salta! "Oh, és que quan el tinc apagat salta a la primera" ... Tu ets tonto, nen!

Clar, jo crec que la majoria del personal, jo m'incloc, no arribem a deixar cap missatge perquè la indignació quan et salta el contestador és tan gran, tan enorme, que només penses "Mala persona! Treu el contestador! Sinvergüensa!" (bueno, això ho diria ma mare, jo amb un "Caaaaaaaaaaaaabron" ja tiraria). Llavors penges. Però, amiguets, la companyia telefònica ja t'ha sangrat perquè tu ja has pagat el Establesimiento de la Llamada. Per tant, enlloc de reprimir els nostres sentiments faríem bé en fer-los evidents a la persona que ha posat el contestador (ja que hem pagat ...) i deixar, més que insults, frases amenaçadores al més pur estil John Terry del Chessi.

I què hi podem trobar com a contestadors? bufff, llista amplia i variada. Hi ha el que té l'empresa de telefonia per defecte, que és el que he comentat abansi que fa pal treure'l. Després hi ha els que quan el configures deixen que diguis tu amb la teva veu el teu nom o el que vulguis (sempre queda més clar que no pas una colecció de números, oi?): tinc una amiga que va gravar el seu nom i ... jo no sé quan ho va gravar però per la veu semblava que estiguessin en aquell moment ... saps allò que estàs acabant d'intimar amb la seva parella? aquell moment de "ya ya ..." doncs quan trucaves saltava el busón "Ha llamado al teléfono de ..." i se sentia un "Fulanita de taarrrghhhhhhhhhhhhhhl". Això, o també semblava que estigués tancada a una presó filipina.

Després podem entrar en terreny pantanós: hi ha el sector Friki, els que es baixen el Torrente, el Fary, el Chiquito o qualsevol del Movilisto aquell (7777, amb aquella cantarella que fa ràbia) per avisar que no hi són "Este e el contestadorrrrr, no puedorrrr, no puedorrrr ... por la gloria emi madre" que no mereixen cap comentari i fins podríem discutir si mereixen o no està tancats a Alcatraz ("Oh, que està abandonat tot allò", mira, que es fotin). Hi ha també el terreny cançoneta; trucar a algú i que et salti la musiqueta d'un programa d'un programa de tele que es deia Con las manos en la masa té tela ... i tu de mentres esperant que digui allò del "Pip":

"Siempre que güervo a casa
me pillah en la cosina
to embadunnao d'harina
con las manos en la masa"

Però de veritat els que em tenen robat el cor són els que combinen allò del "Yavoy" de Timofónica amb un contestador. Un cop EscoltaMUnaCosa em va posar el "Yavoy" de la Guerra de las Galaxias i quan em va trucar la Suaresita una mica més i me li agafa un cobriment, pobre. Clar, allò començava amb la respiració de Darth Vader, que no sabies si havies trucat a l'Associació de Violadors d'Espanya (AVE, mira, com el tren) o a qui. Després se sentia "Está llamando a una de las naves de la flota imperial ..." tot això amb la veu del Constantino Romero, que acolloneix un huevo! Doncs imagineu-vos que és sentir el sidral aquest (també hi havia el de "Has llamado al teléfono de una chica superguai, ahora voy a cogerlo, no sufras ...", del que no farem cap comentari) barrejat després amb un "Eh, que soy Torrente, que ahora no estoy pero si quieres que nos hagamos unas pajillas ...". Pena de mort! Si us plau!

Perquè ... tan costa treure el contestador? Val, el meu mòbil (sí, és el mateix del Capítol 49, no ha canviat) és molt antic però jo diria que el contestador s'ha de poder treure a tots els mòbils. És que fa molta ràbia, nens! I als que tenim tarja, ja no et dic. "Oh, és que no sé como se saca!" Cony doncs busca-ho! Els mòbils no te'ls donen així, amb una bossa de plàstic del Pryca! Normalment van amb una caixeta, amb el llibre d'instruccions! No siguem garrulus, per Déu! O sino sempre podem anar a buscar-ho a Internet! O a la senyora que ens el va vendre! "Oh, es que me da palo", "Te da palo ... un palo te voy a dar yo". Quan no et diuen:"Oh, es que yo lo tengo puesto para joder", pos te trucarà ta mare, guapo!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
dijous, 23 de febrer de 2006
Capítol 57. Sí, el Barça va guanyar
Vaja, vaja, amb l'amic del Chessi! Vaja amb l'amic visionari! Mira, saps què? no posarem res! Que potser ell volia dir 5 gols al camp del Baa. Ho deixarem estar, per ara, i ja en tornarem a parlar el dia 8 de Març. Uf! Quin partidàs. És de lo millor que es pot veure en el món del fumgol avui en dia ("Sí, perquè van guanyar", pensareu) sobretot per com el Baa va lligar al mig del camp del Chessi. Des del dia del Madriz que no veia una cosa similar. Brutal!

Avui és un dia d'aquells ... de merda. Per començar, es veu que ahir se'n va anar la llum a tot el meu poble, cosa que va afectar a l'alarma del meu despertador que avui m'ha despertat a les 6 del matí ... quan en realitat eren les 8 del matí. Clar, de molt bon humor no ens hem llevat. Per continuar avui tenia una reunió a les 10 del matí; temps de sobra, pensareu, agafant el bus de les 2/4 de 9 (8:30 pels valencians i estudiants d'ESO diversos) ; doncs no, perquè es veu que hi havia a l'alçada d'Esparreguera per l'autovia LA MARE DE TOTES LES PINYES EN COTXE: això implica que toooooooooooots els camions passaven pel centre del poble, això implica que el bus de 2/4 de 9 (mira, ja passo dels d'ESO), que normalment es veu que fa acte de presència a 3/4 de 9, arribés a 1/4 de 10 i un servidor arribés a BCN a les 1/4 i mig d'11 del matí (10:22 pels no iniciats) i que passés literalment d'anar a la reunió (sí, ho puc fer, què passa!?)

Mentrestant, entre el mal humor pel despertador, el mal humor per la cua, el mal humor per les marujas que pugen a aquell bus a aquella hora: uns crits! però uns crits! et donen ganes de dir-los "Ei, no distreieu al conductor, si us plau, que volem arribar a BCN d'una peça!", però com que veus que és ell, el conductor, que les esvera ... i elles "Ay, mi Manolo! ay mi Manolo!" ... doncs entre el mal humor per tot plegat, només feia que pensar en el que un dia em va dir la meva psicòloga de confiança, la Xups: "Pensa en coses positives, pensa en coses positives ... a veure ... ja està, el Baa; tu ets del Baa i el Baa va guanyar a un camp que feia com 50 partits que no guanyava ningú. Que guai! de Bandai!" ... però fins i tot els meus pensaments quedaven atravessats pels crits histèrics de les marujas. Ei, en serio, que traspassaven fins i tot el soroll del meu MP3 ("Alaaa, pots pensar i escoltar música alhora!", pensareu ... doncs sí, i quedaries parada de les coses que puc fer alhora, guapa! ;-) ) <= Fins aquí, la zona de autopromoció.

Després arribes a la feina, estressat, cony, que arribes tard. I el tiu de l'entrada, el que et dóna la tarjeta de currante d'allà, parlant i bla, bla, bla. I jo "Ehem ...". I el tiu, amb el cabell engominat al més pur estil Mario Conde, passant de mi. I jo "Ehem ... ehem ...". Doncs no, fins que al "caballer"(per dir-li d'alguna manera) no li ha donat la gana no m'ha donat la targeteta dels nassos. A sobre, jo que me'l miro amb una de les meves millors cares de "No em facis això tiu, que porto un dia fastigós i només són les 10:30" i a sobra em deixa anar un xulesc "Què!?" i jo "Què de què?" i ja he fotut el camp perquè sino li deia alguna cosa referent a la seva família propera, llunyana, etc ... Uf, uf. I només pensava "El Baa va guanyar, el Baa va guanyar ..."

Total que aquí em teniu. D'una peça, encara. Ara hem tornat de dinar del PANs (el dijous toca menjar guarru ... tot i que la resta de la setmana ... Déu n'hi do! La variació de pasta de primer i carn de segon en aquesta la nostra empresa és nul·la). Com sempre, ens ha tocat el despatxador més "curiós" (per no dir cateto): quan no ens toca no-integrat que si no li dius en castellà i a poc a poc no t'entén, ens toca el que ens deixa abandonats perquè es troba malament o el que deixa que ens robin la comanda de les patates tota l'estona i et menges l'entrepà que sembla que l'hagin fet els de la Frigo. No és just! I ara posa't a provar una cosa que no has provat encara i que com vagi malament estaràs tancat aquí fins que les ranes ballin sevillanes!

Sort que el Baa va guanyar, eh? Sort que només avui és un dia espantós, que demà serà molt millor ... o no. Però el Baa va guanyar ... Escolta, segur que compensa anar recordant això? Xuuuuuuups!!!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
dimecres, 22 de febrer de 2006
Capítol 56. Vetllada psicològica
Ahir al vespre, al marc incomparable de l'Ateneu d'Esparreguera va haver-hi una vetllada psicològica/teràpia de grup sota el títol "Anem a veure el partit del Madrid però sense implicar-nos massa que per implicar-nos ja tindrem avui lo nostru". L'acte, que va reunir a un elevat nombre de components de la variopinta jet Set esparreguerina, va començar cap a quarts de 9 i es va allargar ben bé fins a quarts d'11. L'objectiu del mateix era poder desvincular-se dels pressumptes aspectes emocionals d'aquest partit de futbol i, simplement, veure futbol, com aquell que no li importa una merda el que passi.

A un Ateneu que registrava una mitja entrada, el Nen i jo ens vem asseure a un lloc privilegiat, entre la màquina del tabac (que ara sembla que vengui pegadolces, com que no es pot fer publicitat) i la màquina escurabutxaques (continua semblant una màquina escurabutxaques).

Per demostrar la diversitat que sempre ha caracteritzat al poble català cal apuntar que la gent que ens envoltava eren:

- Davant: un neng patillero que necessitava no 1 ni 2, no, sino 3 cadires per assentar-se, perdó, per espatarrar-se. Una que abarcava cintura i cames, una altre per recolzar el braç dret (l'esquerra es recolzava sobre la taula) i una tercera per recolzar l'esquena. És a dir, el neng mirava el futbol sota una posició acrobàtica. Per moments recordava a Bertín Osborne a Contacto con tacto, que semblava que estigués a una discoteca lligant amb una xurri.
- Esquerra: les màquines abans assenyalades
- Dreta: nois/senyors de la religió aquella que s'enfaden si fas caricatures del seu Déu.
- Darrera: Un senyor grassonet que feia pinta del Madriz i que no deia molta cosa però que va acabar sent l'animador de la nit.

Cal remarcar que el comportament i la implicació meva i del Nen van ser exquisits en tot moment. Potser, a títol personal, només puc remarcar un "Cabron, marca ja" pronunciat en veu baixa quan l'equip rival del Madriz, que ja guanyava 0-1, es va plantar sol davant Casillas però va enviar la pilota a Cuenca. El Nen només deixava anar un "el botó amb la rodona serveix per xutar" influït sense dubte pels jocs de la Play 2.

Durant la primera part, el comportament del públic esparreguerí va ser respectuós amb el futbol. Sense crits, sense insults. Jo i el Nen vem amenitzar-la amb comentaris diversos sobre política (el pobre Piqué, que serà el primer candidat a unes eleccions a la Generalitat que treurà vots negatius: PPC -5 escons, l'Estatut que ja veurem i els polítics que tots són iguals), cinema (pel·lícules que hem vist darrerament), Simpsons (com no),... comentaris només interromputs pels crits fanàtics del senyor del Plus que transmetia el partit (d'aquí 15 dies que faran el Baa el vull sentir cridar igual, merengon!) de l'estil "Venga que tenemos que marcar!", "Ese es el Madrid que nos gusta", "Beckhammmmmmmmmmmmmm fueraaaaaaaaaaaaaaa por poco" (4 metres ben bons), i pels comentaris del neng "Venga, cojones! que somos los mejores!", que van motivar que el Nen, el meu, em fes la pregunta "Català, oi?", i jo, "Sí, la variant dialectal crec que és de La Seu d'Urgell". Els nois de la nostra dreta muts o preparant alguna cosa però en veu baixa (sí, sóc un desconfiat) i el senyor de darrera també.

Va ser als primers compassos de la segona part, un cop el neng es va intentar posar en posició de persona, que una mica més i hem de "lamentar" (lamentar ... per posar algun verb) desgràcies personals, quan el senyor del darrera va començar el seu xou. El Madriz no jugava bé i al nostre "amic" (amic, per dir-li d'alguna manera, també) es començava a indignar. Uns quants "Vete a la mierda!" (variant dialectal del Riudellots de la Selva) a algunes assistències sense receptor l'anaven escalfant de mica en mica. Quan va marcar l'Arsenal tot va embogir. La mesura que fins aquell moment regnava a l'Ateneu es va tornar forofisme (excepte el Nen i jo, callats com putes ... per què es diu això, si les senyores aquestes parlen, oi?) i el nostre "company" va esclatar. El volum dels "Vete a la mierda!", imperceptibles fins aquell moment per l'oïda humana, es deixaven reflectir cada cop més acompanyats d'altres comentaris despectius alguns dels quals detallo a continuació:
- (a Ronaldo) "Gordo hihoputa, vete con las modelos"
- (a Mejía) "Eres un mierdas"
- (a Casillas) "Este sí que es bueno. A éste lo tendría que fichar el Baa, que el portero que tiene es una mierda"
Aquí va començar les referències al Baa. A mesura que el Madriz feia més i més pena (ei, que no és un desig, que feia llàstima, que va jugar fatal) el nostre company ens anava mentando. I sí, té raó. el Baa hauria de fitxar a Casillas, però el Madriz hauria de fitxar a la resta de l'equip del
Baa. Aquí al Nen i a mi ens va entrar el dubte de "Estarà parlant amb nosaltres?"
- (a algú ¿?) "Mañana el Chessi le va a meter 5 al Baa"
Doncs ja la tenim aquí: La figura del Visionari! O el consol dels desgraciats, trobar a un altre encara més desgraciat! El Nen i jo ja dubtàvem de si es dirigia a nosaltres o no. Teníem la teoria que feia com un plural majestàtic (com el Papa) però a veure qui era el guapo que li preguntava a aquell home "Oiga, que nos los dise a nosotrus? o es que habla en plural mayestático?" (impossible que sabés que era "mayestático"). D'altra banda ... el Chessi, què és el Chessi? Serà la Chessi, la Chessi Clinton, o la Chessi Cola, però el Chessi!!!???? Si no existeix! "Esa L aspirada, jefe!"
- (a algú ¿?, 2) "El Madriz y el Baa eliminados. Mañana el Chessi les mete 5"
Constatació que:
1. Era conscient que el Madriz feia pena.
2. El Chessi avui ens en fot 5, que pesat l'home també
3. És un visionari, sense cap mena de dubte. Ah i la partícula "les" reflectia que no ens parlava a nosaltres, era lo del majestàtic aquell.
- (a Ronaldo) "Goooooooooooooordo, Goooooooooooordo" sumant-se a la resta del local quan l'Ateneu va embogir cridant una jugada fallada per Ronnie al final del partit. Que per cert, Ronaldo gordo, vale, però i ell? Si en feia 2 com jo, 4 com el Nen!!!

Final del partit. L'Arsenal no és que hagi jugat bé, és que el Madriz ha fotut pena. Ja poden matar a Di Stéfano i a 4 o 5 més perquè amb sols l'esperit de Juanito (en ocasiones veo muertos) no n'hi haurà prou per remuntar. A veure avui què passa. Segons Ell "El Chessi nos mete 5", ja ho sabeu. El temps donarà o treurà raons. Potser estem davant d'un nou Nostradamus i nosaltres sense veure-ho. Li podríem haver preguntat el número de loteria de Nadal. Mira, no hi vem caure.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
dilluns, 20 de febrer de 2006
Capítol 55. Sin noticias de Puri
Cap de setmana gago, gago, gago, que deia l'home aquell (que, per cert, al pare del Julio Iglesias el va segrestar ETA fa molts anys ... no s'ho va creure ningú però es veu que deia que l'havia segrestat ETA...deurien anar fotuts de pasta!). A què anava jo? Ah, sí, que el cap de setmana ha estat raru de collons, sort que sempre ens guardem un as a la màniga perquè sino ... quina mé, tu:

Divendres nit: Se suposa que hauria d'haver anat a sopar a ca la Dunia, a BCN. Sí, de cal Tonto, puja a Esparreguera i tooooooooooooorna a baixar a BCN. Sopar cancel·lat perquè es veu que hi havia un pinyacu a la carretera de 3 parells de nassos i haguéssim acabat de sopar per la manifestació ... del dia que Catalunya hagués estat declarada independent, clar (Geo, desperta, Geo, estàs somiant?). Alternativa: bàsket! Barça de bàsket! Dios, sense comentaris! (Mira, no penso posar el Barça amb coloraines, que es fotin)

Dissabte matí: Després d'anar a veure la meva conversadora-habitual-de-MSN-i-altres-puestos, la Duna, vaig anar a fer milles. Aquest dissabte tocava pla, després de l'etapa d'alta muntanya del dissabte anterior, que venia a ser com una Madeleine, Alpe D'Huez, Mortirolo i Montserrat tot junt, que una mica més i morim pel camí. Doncs deu n'hi do! Una mica més i em moro pel camí 2. 40 minutets corrent així, xino-xano, per Collbató, per arribar a casa baldadet-baldadet.

Dissabte tarda: Entrem al món de les apostes! Encara no sé com entre tots (Nen, Sergi, Jordi, Manel, Joan i Jo) vem apostar a MiApuesta.COM 40 Lelos (que són 9.000 peles!) a que el TAU guanyava al Madriz. Aposta feta amb el cor (el Madriz ens havia ... ehem ... eliminat) i que ens va reportar beneficis de 18 Lelos. I després, clar, la gent animada en plan "Apostem per aquest, per l'altre, ...". Resultat? pse, pse.

Expediente X: Va ser dissabte a la tarda quan rebo una trucada de la Puri. Després de mentar a la meva marxa desenfrenada, coneguda per tots, em va citar un cop acabés el Barça de fumgol, per anar a prendre algo ...

Dissabte nit: Sopar de luxe a l'Ateneu (entrepà) i victòria del Barça contra la banda del Betis. Tothom content, un fregant-se les mans pensant en dimecres (Cal Chelsea) i uns altres posant-se les mans al cap pensant, també, en dimecres. Com som els del Barça, eh?

... continuació de l'Expediente X: Passat el partit, jo truca que trucaràs a la Puri, i ella que no contestava. Serà possible? L'hauran abduït els extraterrestres? serà ETA? serà ET? serà el OTO? ...

Diumenge matí: Més bàsket, clar. Tocava anar a veure la Marguix jugar a bàsket. Fa 329.873 anys que no la veia jugar cap competició, malgrat que alguns cops ha vingut a jugar amb nosaltres i continuava mantenint el nivell. Ei, i van guanyar! Calla que m'ho vaig passar millor veient-les a elles que no pas veient el Barça el divendres (........... <= Sí, podeu pensar el que volgueu amb això de "m'ho vaig passar millor").

Diumenge tarda: Visites! Primer a la family ... on no hi era la Puri ... i després a la meva estimada Amidala, que ens hem fet la promesa creuada que ella es posarà bona i jo li ensenyaré ... el pis, el pis, malpensats. Missatge vespril (de vespre) per la Puri ... que no ha contestat! I després, bàsket, clar. Final de la Copa del Rei. Aquest cop no es va apostar, tot i que es veia clar el guanyador.

PD: No, no m'he quedat a veure el Gasol. Bàsicament per dos motius:
1. Ara mateix ja està el partit a l'Emule.
2. Avui entrava a currar a les 7 del matí (sí, sortiré d'hora ... ja, ja i ja)
3. A les 11 de la nit ja estic fent nones, què voleu!
(I sí, són 3 motius i no 2, i què?)

... final, per avui, de l'Expedient X: Puri! Puri! On ets? Tranquila! Pagarem el rescat!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 2 apunts genials
divendres, 17 de febrer de 2006
Capítol 54. La mala educación
Andrea. Andrea es diu el Diable de Tasmània que viatja cada dia al bus que surt de BCN a les 6 de la tarda cap al meu entranyable poble. Andrea és el nom que oblido i que recordo, no sé perquè, els meravellosos dies que agafo aquest autobús (que, com heu pogut llegir al post anterior són pocs o molt pocs).

L'Andrea és una nena. Una nena d'uns 6 o 7 anyets aproximadament, morena i una mica rebessuda. Viatja amb sa mare, una senyora prima, no molt alta, rossa pote, cabells curts, de la que desconec el nom ... bàsicament perquè ella, l'Andrea, la coneix com "Mama" (normal, també). Si haguéssim de definir a l'Andrea amb una paraula aquesta seria maleducada.

El festival comença a la parada del bus. Allà la cosa pot anar des de que la nena està assentada al banc i va donant patadetes a tothom que passa per allà fins que la nena s'aixequi del banc i comenci a córrer donant voltes a la parada empenyent a tota persona que s'interposi al seu cami perquè, clar, ella està donant voltes. La mare, a tot això, encèn un cigarro, s'ho mira, en cap cas demana perdó a ningú i fa un primer crit: "Andreaaa".

Arriba el bus. La gent fa una cua més o menys ordenada. La mare i la nena estan més o menys a media tabla, com el Saragossa (sí, sí, els que han eliminat al Madriz ... sí, també al Barça) a la Lliga, si fa no fa. Però la nena vol pujar de les primeres. I la nena, comença a apartar a la gent. La mare, que ho veu, comença a tenir una mica de vergonyeta i fa el segon crit "Andreaaaaa". Finalment, com que és una nena, la gent la deixa pujar. I la nena s'assenta al primer seient, al costat dels conductors.

La mare puja al bus i es rebuda per la nena amb ... cops al cap i tibades de cabell (!!). La mare somriu (vull suposar que per no plorar) i li diu a la nena que vagin més enrera. La nena respon "No vull". La mare l'agafa de mala manera i au, totes dues cap enrera. Mentres viatgen cap a mig bus la nena va cridant "No vuuuuuull! No vuuuuuuull!". Finalment s'assenten. Calma? Nooooooo

Quan el bus ja està en funcionament l'espectacle pot derivar en:
- Nena donant cops a la mare (emulant a Rocky)
- Nena que s'aixeca i comença a caminar pel bus cridant a tothom (emulant Xaranga del Camp del València)
- Nena que dona patades al seient del davant (emulant a Karate Kid)
- Nena que es va assentant a tots i cadascun dels seients lliures que hi hagi (emulant al Joc de les Cadires)
- Nena saltant sobre el seient ("Salta, salta conmigo ...")
- ...

I què fa la mare? Crida. Aquella dona diuen que la volen al Liceu quan es jubili la Caballé. Quines cordes vocals que té. "Andreaaaaaaaaaaaaaaaa! Andreaaaaaaaaaaaaaaaaaa!". I cada dia la mateixa cantarella "És que li diré al Papa! És l'útima vegada que vens amb mi! Bla, bla, bla i bla, bla, bla". I la dona s'indigna, s'indigna molt. Normal, també. I la nena quan veu que la mare s'indigna, encara la burxa més, li dóna bufetades, li tiba de les orelles, de les galtes. Però la mare no fa res.

Doncs és obvi que la gent pensem (i aquí m'incloc jo) que aquesta nena és una maleducada. I la culpa de qui és? Dels profes de l'escola? Nooooooooo, dels pares. Sabeu allò de "La culpa es de los padres que las visten como p ... s", doncs és veritat, que carai! I personalment entenc que ser mare/pare avui en dia és duríssim: has de treballar, cuidar dels crius, educar als crius, cuidar-te tu mateix,... és un no parar les 24 hores del dia ... però tenir un nen és una responsabilitat i s'ha d'estar preparat per assumir-la.

Perquè quan aquesta nena fa el seu xou (ara la Xups dirà "Oh, és que potser vol cridar l'atenció", no Marta, és una maleducada amb totes les lletres) tothom es mira fent-se en silenci la mateixa pregunta dirigida a la mare: "Per què no li fots dues cleques? Però així, amb la mà ben oberta". I no em vingueu ara de guais del pal "No, no, als nens no se'ls ha de pegar ... s'ha de dialogar... que després es traumatitzen". Va, no siguem hippies. No, perquè us contestaré que quan jo era petit a la que em passava de la ratlla venia mon pare o ma mare, m'explicaven que allò que feia estava malament i em fotien una hòstia que em giraven la cara 10 vegades. Anda que ho repetia jo, allò. I ja no parlo de muntar el xou que monta aquesta nena, que m'haurien estat fotent castanyes tot el viatge. Si he quedat traumatitzat? Moooolt, no veieu que escric aquest blog?

És el que es diu sempre: no se sap qui és pitjor, si els fills o els pares.

Menció especial: Avui, en aquesta nova secció del meu blog, vull destacar a la Geo, personatge televisiu per excel·lència, a qui ja he vist al programa de l'Elisenda Roca a BTV (infumable, per cert... el programa, no la Geo, que aquesta ... s'ho fuma tot) i ahir a La Nit al Dia sortint a la "festa de benvinguda" del Zaplana a BCN. Ja li he plantejat un repte: fer com la dona aquella que sempre entrava la primera al CorteInglés per Rebaixes, ha d'estar a tots els actes contra el PP (Partido de Espanya) a primera fila, com ahir. Eh, i sense passar-te, eh Geo, que no et vull anar a buscar a comisaria!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 6 apunts genials
dijous, 16 de febrer de 2006
Capítol 53. El motero y Pablo Neruda
Rarament faig el meu horari. És a dir, que jo començo a currar (bé, a currar, a currar, arribo a la feina, engego el portàtil d'ùltima generació, vaig a veure el senyor Roca, el del lavabo, fullejo el diari tot esperant que l'endiablada i rauda màquina meva arrenqui i tot això ...) cap a 3/4 de 8 (7:45 pels que han fet ESO, han anat a l'Escola Montserrat o siguin de València capital, província o comunitat). Si sumem 8 hores i 1 hora que la meva empresa ens dona per dinar, ens n'anem a 9 hores. És a dir, a 3/4 de 5 de la tarda (16:45 ...) un servidor hauria d'agafar els trastus i fotre el camp.

Què passa? Que a aquella hora hi ha festa a la meva feina: uns amunt i avall provant coses, d'altres trucant per veure com estan els temes, els jefes mirant-te amb lupa, ... I és en aquell moment, ni abans ni després, just a aquella hora, quan s'activa l'alerta vermella (red alert) i entrem en DefCon2. Les situacions que se't poden produir són exactament 2:

1/ Sentiment de culpa

Hora zulú: 16:50
Company: "Ei, Pep, com està això?"
Jo: "Perdò? Què és això?"
C: "Sí, allò que et vaig passar fa X dies"
J: "Ah, allò que em vas deixar sobre la taula i que ja et vaig dir que em miraria? No he tingut temps, que he anat molt liat"
(resposta raonable)
C: "Ja ... Es que ... Clar ... Seria qüestió de donar resposta demà, com a molt tard"
(comença la presió)
J: "Val, jo és que anava a marxar ... espera que t'ho miro"
(de bona fe, jo també. Gilipolles, jo també)
C: "Ei, si has de marxar..."
(aquest és el punt on posen cara de be degollat ...)
J: "No, és igual, si segur que és un momentet ..."
(pim, pam, amb dos cops de tita ho tenim arreglat; que per això sóc el millor, jo)
C: "Ah, val, merci, i ja que ho mires, fes-li una ullada a ... TOT AIXÒ"
(ahí està! volies un peixet i t'acaben de passar tota la flota pesquera del Mediterrani)
El concepte tècnic per definir això és BROWN DISPATCHING.


2/ Esperit Gemio

Hora zulú: Qualsevol del dia
Boss: "Pep"
Jo: "Digues, oh gran far que ilumines el camí que hem de seguir"
B: "Com estàs de feina?"
(malo! aquesta pregunta és dolenta a matar: si li dius "", et caurà una de feina de por i si li dius "malament" et demanarà un esforç extra; cal donar una resposta intermitja)
J: "Bueno, anem tirant ... estem una mica liadillus, ja saps ..."
(és recomenable l'ús del plural majestàtic, com el Papa i també la implicació cap el jefe amb el "ja saps", que després ell no sap res, però buenu)

B: "Pots venir un moment?"
(aquest és l'esperit Isabel Gemio: tu ets allà, assentat al teu lloc i ve la Gemio "Hola, tu eres Pep, ¿verdad? ¿dónde he dejado mis gafas? ¿Puedes venir un momento?" De fons se sent l'"Acompáñameeeeeeeeeeeee, una noche más ....")
J: "Sí, sí, ara vinc"
(clar, que has de dir!?)
B: "És pel tema aquest, si ens podries donar un cop de mà"
(s'està construint la tragèdia)
J: "Ahhh, i de què va, això?"
(de bona fe, jo també. Gilipolles, jo també)
B: "Ara vindrà Fulanito i t'ho explicarà"
Fulanito: "Sí, és pim, pam, dos cops de tita i això està fet"
(1a venuda de moto)
J: "Val, val, doncs ara m'hi poso"
F: "Ja veuràs que és un momentet"
(2a venuda de moto. Preocupació)
J: "Sí ... jejejejeje (riure forçat) ... avui volia plegar d'horeta i tal"
F: "Ja veuràs que és un momentet"
(3a venuda de moto. Dios! Vamos a morir!)
J: "Val, ara m'hi poso"
(el següent pas d'F és molt gran i molt important i determinant pel benestar del nostre heroi i també per la seva hora de sortida)
F: "Ah, ... vem dir que ho entregaríem avui per la tarda"
(toma! toma! toma! Resultat final: J amb cara de tonto, F es retira, B ja fa temps que no hi és)
Aquest efecte és conegut com a BROWN TRASPASSING

Amb aquestos dos plans ... com voleu que plegui a l'hora? Sí, sí, hores extres pagades ... lo què? Va, no em feu riure ... I tot això sense comentar les enrabiades intermitges i renecs diversos que només escolta el meu company de fatigues i que no poso perquè sino el Xavi es queixaria que els meus discursos es fan llargs i té rao, ... El millor es prendre-s'ho amb filosofia i amb calma, com una poesia de Neruda. Però algun dia jo vull ser així, jo vull aprendre a vendre motos!!!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
dimecres, 15 de febrer de 2006
Capítol 52. Mals despertars / Despertars dolents
El meu despertador és una ràdio. Bé, siguem Puristes, és una radio despertador. I jo sóc un gran seguidor de la ràdio (allò que "la ràdio fa companyia" i tot això que sabem tots i no sé perquè ho poso si tots ja ho sabem i ... va que em liu). Actualment la meva ràdio de capçalera, la que escolto tot el dia, bàsicament perquè m'entreté, seria RAC1: el Bastè, amb les seves paraules rares com "sibilí", el Clapés, amb el millor de tots, el Joan Espin o el Toni Soler. Però ... sempre hi ha un però ... no puc escoltar des de la meva ràdio despertador RAC1 (és que casa meva està sobre un cementiri indi o alguna cosa així) i això em crea el trauma de quina ràdio escolto per anar a fer nones. La decisió: Catalunya Ràdio, s'ha de fer país, canalla.

Però el meu despertador té el problema que a vegades es mou sola la freqüència ... i quina emisora està al costat de Catalunya Ràdio? La COPE. S'han donat, doncs, els casos que vaig a dormir amb Catalunya Ràdio i em desperti amb el Jiménez Losantos. Ja us ho dic. Et crea un mal rotllo de l'hòstia.

Però avui no. Avui m'he despertat amb Catalunya Ràdio. I ahir vaig anar a domir bé. Vaig arribar tard de la feina, per variar, vaig anar a portar a les meves nenes el seu regal de Sant Valentí (El osito pinza, és un osset, com el nom indica, d'uns 10 centímetres, blanc amb cors vermells o vermell amb cors blancs, trist, lamentable, però un detall. A més la pinza ve que les manetes són una pinça i tal, però només les manetes. I clar, tu ho poses a la nansa d'un calaix, per exemple, i sembla que El osito pinza s'estigui beneficiant a la nansa ... no vull ni imaginar les postures i coses marranes que la Geo podria perpetrar amb tan benhaurat osito) ... al que anàvem, que hem dormit bé i tal.

Però avui quan em desperto sento la falca que fa servir el PP (Partido de Espanya) d'Andalusia contra l'Estatut (que més o menys va així):
- El tiu: "¿Ya sabes que si vamos a vivir a Catalunya nuestros hijos tendrán la obligación de aprender el catalán?"
- La tia: "¿Por qué? ¿El idioma de Espanya no es el espanyol?"
- El tiu: "Gracias a la política del PSOE y bla bla bla bla"

A veure, que consti que jo sóc apolític (sóc dels de la teoria d'un profe meu de Física que deia "La política, tío, todo mierda, macho ... Te piden 10 millones para hacer una carretera, se quedan 5 y la hacen a mitad de precio con lo que sobra ..."), però m'he fotut de mala llet, mira. I com que m'havia d'afaitar, dutxar i totes les històries, m'he posat músiqueta, a veure si em calmava, però va a ser que no. De tota manera, he tingut temps per reflexionar i treure aquestes conclusions:

1. Català! Ostres! Ja deia jo. Mira que fa temps que pensava "Ets a Catalunya, tiu, però això que parles i escrius el 90% del temps no és allò en què parlen a Antena 3 (i la seva "cuenta naranja, ¿ya la tienes, campeón?")". Ara per fí sé en què parlo. Gràcies PP!!
2. "Obligar" a què? A aprendre el català? Però si això no és nou d'ara! Si jo porto tota la vida fent classes en català (les que el professor donés en català, si les donava en castellà ningú deia res). Per què diuen que per culpa de no sé qui ara les classes es fan en català? Si jo les he fet sempre!!!
3. "Obligar"? Pensava que aprendre un idioma era font de riquesa, de cultura. Es traumatitzen per això? I que fan els d'Andalusia del PP quan van a Paris, o a Londres? Parlen en castellà? Ves, ves a França i parla'ls en castellà, ves! A veure què et diuen!
4. La dona ... per què es preocupa? Potser el català és com la Lengua de Mordor, que és una llengua prohibida. Ostres! I Montserrat llavors deu ser el Monte del Destino, on en Frodo Rajoy i Sam Acebes han d'anar a destruir l'Estatut. Sí, i els Nazsguls són els Mossos.
5. Que vol dir amb "Vamos a vivir?". Ei, que per nosaltres no ho feu. Si no cal, en sériu. Us quedeu allà, amb el vostre castellà, aliens a la realitat de la resta del món. Si en el fons hi esteu la mar de bé, tontus.

Ja ho veieu, torna la caspa. "Con un poco de caspa, basta", que deia l'anunci aquell. Clar, llavors ells venen aquí, es queixen per tot i deixen anar "¿Y Franco, qué opina de esto?".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 2 apunts genials
dilluns, 13 de febrer de 2006
Capítol 51. Love is all around
Sí, sí, ja sé que aquest post està fora de lloc, que Sant Valentí és demà. I què? Jo, com sempre amb voluntat d'avançar-me a la notícia ("ya tenéis la cuenta naranja?"), us preparo pel gran dia de demà.

Anem pel començament. Mai he celebrat Sant Valentí ... ara se sentiran les veuetes de "Agarrao! Tinyarra! Pesetero!" ... No m'agrada! Jo sóc més de Kas Naranja ... vull dir, de Sant Jordi. De Sant Valentí ja tinc classificat com a dolent el meu primer record ... que és una peli que si no l'han feta ja per Cine de Barrio deu estar al caure: Vuelve San Valentín. Així, per resumir, la peli tracta d'un tiu, Sant Valentí, que baixa a la terra, més concretament a Madrid (reflexionem, si us plau), per ajuntar parelletes que es discuteixen i discuteixen però es veu que al final s'estimen. La meva infància va venir marcada per aquesta pel·lícula, lamentable, per cert. Recordo que a mons pares els feia molta gràcia però a mi ... i clar, com que només hi havia una cadena no podies posar Rexx, un policía diferente, que no sé el perquè però ara el fan a Tele 5 després de 400 anys a Antena 3. Que suposo que el gos no deu ser el mateix! Pobre gos! I aquelles lletres en Alemany! que veus una frase llarguíssima que deu ser el títol de l'episodi i la veu en off que el tradueix diu només "Un dia salvaje". A veure, no pot ser! No pot ser que una frase en alemany de 3 línies sigui traduïda per "Un dia salvaje"! Que no som tontos!!!

Doncs això, que arriba Sant Valentí i veus les botiguetes plenes, plenes de cors! Aquells cors que porten dos braços i posen "Dame un achuchón". Que preguntes el preu i l'achuchón te'l dóna a tu. I la de la tenda "Oh, es que es San Valentín y hay que estar ahí!". I tu "és que és molt car!". I si vas amb la parella, se't queda mirant com dient "Amiguito, si no hi ha cor amb achuchon, després no vulguis tema...". I que acabes fent? Comprant el cor. Fins aquí tot correcte, si no fos que després passes per davant de la típica joieria on hi ha el típic cartellet d'ell entregant-li un collar a ella. La teva parella et mira, desafiant, tu la mires, amb cara de be degollat ... i és just en aquell moment que assumeixes que aquell dia no hi haura tema.

A la nostra gran empresa, dins de la serietat habitual (¿?) que ens envolta, hem tingut també recentment la nostra història d'amor particular: un company meu, AQueEtFaigUnFix, s'assenta dijous passat al matí, només arribar, i ens deixa anar un "... crec que quan arribi a casa li demanaré a E que es casi amb mi ...". És molt macu! Ostres! Ens va fer molta ilusió! A més la manera com ho va dir, com qui et diu que ha de baixar al Caprabo (Bravo!) a buscar pasta de dents. Molt natural! Això és potser el més macu de tot. I, òbviament ella va dir sí, clar.

AQueEtFaigUnFix i E porten ja temps vivint junts. Es van comprar un piset, tenen el seu pequenyajo que es diu Friki (és un gos, com voleu que a un criu li posin Friki!!!???) i la idea de casament ja es rumorejava de feia temps però es veu que no s'acabaven de posar les piles. Però de cop i volta, dijous de matinada, AQueEtFaigUnFix es va llevar de sobre i va veure clar que s'havia de casar amb ella. El que no hem pogut convéncer a AQueEtFaigUnFix és que es casi per l'esglèsia, amb aquella música i aquelles coses. Això, com no es desperti de matinada i li vingui un latigassu serà més difícil. I si li ve, es capaç de tombar-se i pensar "Era un malson".

Veieu, l'amor sempre triumfa. Com a Vuelve San Valentín, com a la història de AQueEtFaigUnFix i E o com la peli aquella de Love Actually, basada en hechos reales, que el Liam Neeson acaba sortint amb la Claudia Schiffer, el Hugh Grant amb la noia grassoneta o el novio de la Bridget Jones amb una tia portuguesa. I llavors hi penses i et poses toveeeet, tovet. És maco, coi! Que només és un dia!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
divendres, 10 de febrer de 2006
Capítol 50. Pinta y colorea (50!!!)
Velázquez, Van Gogh, El Greco (no confondre amb Las Grecas), ... a tota aquesta galeria de noms històrics de pintors se n'ha d'afegir des d'ahir un: el meu. Perquè amiguets i amiguetes, en aquests dies tan assenyalats i tan carregats de feina ahir em van destinar a fer de remodelador pictòric. M'explico:

Resulta que del programa que fem a l'empresa on treballo se n'ha fet una nova versió. La versió actual és una mica cutre, amb uns colors grisosos i amb molt poca vida. Ara, per vendre aquesta nova versió i que coli la venuda algun ésser suprem va decidir que, com que estem en plena època de les pàgines WEB, seria millor que el programa tingués un estil més modern, més fashion, amb botons més graciosos i sobretot amb un coloridu que t'hi cagues.

Un company va fer una prova el dimecres a la tarda, prova que em va ensenyar, que jo vaig donar la meva opinió i ja està. Però ahir al matí, oh meravella!, aquest mateix company em ve i em diu "Et sabria greu donar-me un cop de mà?", i jo, com que sóc d'aquesta manera que a vegades em foto ràbia i tot li deixo anar "Sí home, tranquil". I ni curt ni peretjous em va encasquetar el "Pinta i Colorea". No content amb encasquetar-m'ho em deixa anar un "... i recorda que t'has d'ajustar a les normes que diu aquest document, en quant a colors i tal ...", document que tenia ... 160 pàgines!. I la coletilla, que sempre és graciosa ... "Ah, i ho hauries de tenir per les 4 de la tarda" ... i eren les 2/4 de 10 (9:30 pels d'ESO) del matí ... "però tranquil que això es fa en un parell d'hores".

I ja em tens a mi anant de cul tot el punyeteru dia ... perquè pot semblar una tonteria fer això però ja us asseguro que no ho és: anar mirant colors i ara posa aquest verd, merda que ara no es veu res, que no que era el blau, ... I a tot això jo mirant-me de reull el paperet que està a la meva esquerra i que em diu toooooot el que he de fer i estressant-me molt, molt i molt, i el telèfon sonant i el l'eina de correu que es posa en primer pla cada cop que en rebo un, ... I de mentrestant pintava pensava "Ei, tiu, que tu segurament hauràs de fer això ... que costarà un huev fer això ... que després t'aniran dient 'ah, tu que ho vas pintar així...' ..."

Total que les 2 hores es van convertir en 6 (de què us extranyeu?) i a les 4 o'clock va i li dic al company "Ei, que ja està". S'ho mira, dóna l'OK-MAKEY però em deixa anar un "Ehem ... és que m'agradaria tenir també un exemple d'aquests ... però no cal que corris, eh?" Noooooo, si ja és igual, si ja estic estressat, si ja no ve d'aquí, si ja estic entrenat! Portava tal càrrega d'adrenalina al cos que em trobo a la dona de la meva vida i li demano per sortir i tot (i mira que jo sóc tímid, eh?).

I aquesta és la meva tragèdia grega d'ahir. Si fem cas a en Roberto, el company que s'assenta davant meu "Esto sólo lo hacen los jefecillos, que es tarea de consultor hacer eso" (és que és molt optimista), si fem cas a mi mateix sóc un pringat, perquè ni jefecillu ni pujada de sou ni res.

A veure què ens depara avui el dia, pot ser que el meu jefe em cridi a files per pintar-li un retrat a l'oli, o que em donin una brotxa i un cubu de pintura plàstica i ale a pintar la planta o que em donin Dacs (encara es fan els Dacs?) i quatre fulls de paper i pinti a Candy, Candy.

PD: Avui aquest blog fa ... 51 capítols (50 + el primer que no té número), la millora manera de celebrar una cosa especial, per mi escriure 50 posts ho és, és la satisfacció interior de que és especial. Moltes gràcies a tots/totes. Sou els millors!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
dijous, 9 de febrer de 2006
Capítol 49. Envía politono al 7777

Avui,. mirant el meu mòbil (veure foto) me n'he adonat que alguna cosa falla. Sí, és antic i què? Noooo, en serio, abans quan s'engegava sortia una pantalleta catxonda que posava "Sony-Ericsson" i quan es tancava sortia com una bombolleta que esclatava i després s'apagava el mòbil. Ara, senzillament, no surt res, s'engega i ja està. Té alguns tocs d'humor com quan truca el Kittus o la Suaresita des de ca seva i es para ... res, la típica parada de mòbil, a qui no li ha passat mai! o que a vegades, i no sé el perquè, et surt "Insert SIM" així, en anglés, que fa com respecte; llavors és qüestió de treure-ho tot, apretar la tarja SIM, tornar a posar la bateria, engegar i resar. Unes rises que fem amb el meu mòbil.

Encara hi ha gent que et pregunta "Però té Bluetooth? Té sons reals? És GPRS? Fa fotos?". "No, el que passa és que és Tot Blue, té l'entranyable PIP, PIP i de GPRS no en té res ... i lo de les fotos, és igual". Per tant, ens hem decidit a canviar el mòbil. No em pregunteu com, ni quan, però ho faré.

Com que treballem a una gran empresa, lo seu és fer una ullada als mòbils de l'altre gent. Perquè tothom deu tenir un mòbil que t'hi cagues, penso jo. Doncs no. Digue'ns rancis a tots plegats però entre els que tenen el més baratu, perquè el mòbil només serveix per enviar missatges i trucar, els que s'han passat a Vodafone (que vaig anar-hi a preguntar "Si soy de tarjeta y me paso a Vodafone ... qué me regaláis?" i la noia em va dir "La tarjeta y te damos las gracias") que en son uns quants i els que són d'Amena i allà els mòbils van tirats de preu (després la cobertura no la trobes ni de conya) ... només n'hi ha dos que tenen un un mòbil Nokia d'aquests que ara té tothom (dels xulos, eh?) i l'altre que té una N-Gage (ja li val al Madaula al Ventdelpla de no saber que la consola del Biel era també mòbil ... però què parlo si aquesta série no m'agrada??!).

Però a mi el que m'agrada és sentir els politonos. El de darrera meu té la musiqueta del Benny Hill, una companya tenia la musiqueta de Friends, ... però sense dubte, el méu preferit és el de la N-Gage. És veu que la musiqueta de la N-Gage pots personalitzar-la per cada persona que truca (el meu aixó ... ni de conya) i també pots gravar veu. Doncs com sa mare truqui sentim la seva agradable veu dient "Agafa el telèfon! Que sóc la mama! Fes el favor d'agafar el telèfon!". Home, el primer dia que ho sents o aquells moments que tothom està en silenci ... acolloneix molt. Et quedes "Ei, tius que sento veus", com si haguessis fumat alguna cosa ... el que passa és que no tens els ulls axinats, clar. I la cosa no millora quan truca la nòvia ... que ens deleita amb una fantàstica interpretació lliure de la banda sonora de Heidi (crec que és la BSO de Heidi). Però aquesta no espanta, com a mínim.

Després pel carrer veus els que tenen els politonos de moda: politono Gavilanes, politono Hung, algun despistat que porta el politono Dale (nen, que està ja passat, aquest). Alguns molt currats i d'altres que sembla que ho hagi fet un nen de P4 amb un organillu i anar tocant tecla per tecla. Al bus fem concursos quan sonen els mòbils a veure qui és el primer que l'encerta ... ei, i n'hi ha de difícils, eh? Que els propietaris d'un mòbil amb politono no són com jo, que intento agafar-lo a la primera (digues-li vergonya aliena), no, el deixen sonar i sonar perquè et puguis deleitar amb la seva alegre cantarella.

El drama és quan dos persones comparteixen el mateix politono (i mira que és difícil, eh? perque d'haver-hi, n'hi han un huevu) i allò que va sonant i sonant i tots dos corrent a buscar on nassos està el mòbil i al final ... sólo queda uno, com Gran Hermano ... Jo el que faría seria una única música per cada mòbil i que no es pogués canviar ... així no hi haurien conflictes, ni dubtes, i a vegades ens estalviaríem de sentir Camela amb un organillo ... que tampoc és molt diferent a la música de veritat, ara que hi penso.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
dimecres, 8 de febrer de 2006
Capítol 48. ... i que somiïs amb els angelets
Això és precisament el que no parava de repetir-me una i altra vegada aquesta nit. Quina nit! No hi havia manera de dormir! Un mal de panxa! El Senyor Roca que tinc a casa ja està avorrit de veure'm arribar amb cara destrossada fins al seu reialme. Uf! Crec que entre pitus i flautes ("... me gasté 10000 duros, 5000 duros en pitos y 5000 duros en flautas ...") he dormit com 3 hores sent generós.

I mira que ho he provat tot. Que les estones que no tenia mal de panxa he provat totes les tècniques: la del llibre, la de pensar en coses agradables, la d'estar quiet-quiet-quiet i no pensar en res, ... Res. Un desastre. I també he provat totes les posicions: boca-terrosa, cara amunt, d'un costat, posició fetal, ... Ná de Ná. Al final, com sempre, la son et pot i m'he quedat KO calculo cap a 2/4 de 4 o les 4 (pels d'ESO a les 3:30, 4:00).

I quin ha estat el resultat? Doncs que a les 6 del matí, quan al meu despertador salta la ràdio (avui la Cope, demà Catalunya Ràdio, no es posa d'acord, per mi que té alguna cosa que es belluga i no s'acaba de quedar quieta a una emisora) i quan jo havia aconseguit dormir d'una punyetera vegada, quan m'havia d'afaitar (sí noies, avui porto barbeta seductor a lo Clint Eastwood) ... ha estat quan he apagat el despertador i m'he dit "A la mierda ..." ("sí señor, soy un maleducado, desgraciadamente no soy como usted") <= Què m'ha donat avui per les cites textuals?

I toooooooooooota la meva vida s'ha retrassat una hora. Tota, excepte l'hora del meu esmorzar, que no ha existit com a tal, i excepte la reunió-marató de 3 hores a casa dels nostres estimats i parladors clients, clar. Que com pots aguantar una reunió de 3 hores sense haver esmorzat res? Amb coratge, amb molt de coratge i sobretot intentant dissimular com bonament pots el soroll dels budells.

I avui ja es veu que el dia s'allargarà una mica. He de posar ordre a la meva vida. La vida de la feina, vull dir. L'altra ja fa temps que no té ni ordre ni concert. Com a mínim que alguna de les dues tingui una mica de cosa, hombre! Tinc N-mil coses per fer i la veritat és que no sé per on començar-les. Mira, saps què? vaig a intentar fer una llista a veure com ho puc fer. Ufff, i quina son! Avui dormirem plans!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 1 apunts genials
dimarts, 7 de febrer de 2006
Capítol 47. Tinc mala llet
Després de molt de temps, de molts oferiments refusats, de moltes negatives per part meva, m'he decidit a comprar un electrodomèstic més: el microones. Que com podia viure sense el microones? Doncs vivint. Tinc un forn, tinc cassoles i catxarros diversos, no em feia falta el microones per res.

L'altre dia, però, vaig veure una llum. Bueno, més que una llum, vaig veure com el meu potet de la llet, que porta amb mi des de ... bé, diguem que des que tinc us de raó
(Ara farem una pausa pels graciosos que opinen que mai he tingut ús de rao)
..
..
..
(Final, ja està, us ha fet gràcia? Continuem, doncs)
doncs això, que de tota la vida que l'he vist per casa. Estaríem parlant de ... anys, que són molts! Doncs el meu potet de la llet (i de les infusions) va decidir que es moria ...o que es foradava, vaja. I ara que faig jo sense el potet per escalfar la lleteta?

Doncs compro un microones! Raonament ilògic, és veritat, però així la gent deixarà de donar-me el conyasso amb el trasto aquest (ja només em faltarà tenir nòvia, comprar-me un cotxe, tenir més classe, ... encara, encara queden coses).

Preguntat doncs, al meu harén de dones, sobre les utilitats del microones, aquestes van ser les respostes:
A/ Escalfar la llet i/o aigua per les infusions
B/ Escalfar els aliments
C/ Descongelar en cas de necessitat
D/ Fer crispetes

Aquí està. Ens gastarem un mínim de 60 Lelos en comprar un electrodomèstic que el seu temps de funcionament seguit serà, com a molt, de 3 minuts. Genial!

I ja estem com amb la planxa: què s'ha de mirar? com ha de ser? Aquest cop ja vaig amb una cosa clara: no em fa falta grill (que no sé què és, però bueno), perquè ja tinc el forn. Ahhhhh, vale! Però tothom que et diu això, lo del grill, en té. "Noo, a tu, nooo, no te'n caldria", "I llavors, per què en tens tu?", ... , "ahh, perquè, ... no, no te'n caldria". Ho veieu, el món no vol que tingui un microones amb grill. El perquè? Ningú m'ho vol dir! Tu creus?

Fins i tot ja he baixat al Miri-Miri-Mirooo de l'Illa a mirar preus, però es veu que està tancat per inventari. Ja fa uns dies que està tancat. Collons! Si és un cop de puny de botiga, no pot ser que triguin tant! Qui fa l'inventari? Un nen de P4?

És curiosa la botiga aquesta perquè no hi ha porta es veu que forma part del Caprabo (Bravo!) hi han diverses tires de celo d'aquell gruixut que uneixen els pals aquells que piten si robes alguna cosa. Clar, com que no hi ha porta, no fos cas que la gent els entrés a mig inventari! I sort que hi ha un cartellet que t'ho diu "Tancat per inventari" que sino encara algun despistat podria entrar pensant-se que era l'arribada d'alguna cursa ... ja el veig allà al passadís fent l'esprint final ... i la dona "corre Pepe, que ganas!!" ...el problema és que es quedaria enganxat com si fos una mosca o com la prova aquella d'Humor Amarillo. O ves que no hi vagi alguna nena pensant-se que és el joc aquell de les gomes i comenci a aixecar la cama com la Lina Morgan a La Tonta del Bote ... que les nenes d'ara ja no hi juguen, a això, oi? Crec que ara, tal com pugen, ja juguen més amb "altres gomes". Elles ... i ells.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 1 apunts genials