divendres, 22 de desembre del 2006
Capítol 181. A un pam del Nadal
Crec que avui no cal cap comentari ...

Un petó gegant per a tothom i que el 2007 ens porti a tots el millor del millor. De tot cor.
Una abraçada gegant.
PEP




















Ara que la nit sa fet mes llarga

Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records
Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no em fa falta veure’t
Ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat

Es Nadal al meu cor
quan somrius content de veurem
quan la nit es fa mes freda
quan t’abrases al meu cos
i les llums de colors
m’il•luminen nit i dia
les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor

es el buit que deixes quan t’aixeques
es el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
son petits detalls tot el que em queda
com queda al jersei un cabell llarg

vas dir que mai mes tornaries
el temps pacient ha anat passant
qui havia de dir que avui
estaries esperant…
que ens trobéssim junts al teu costat

es Nadal al teu cor
quan somric content de veure’t
quan la nit es fa mes neta
quan m’abraço al teu cos
i les llums de colors
m’il•luminen nit i dia
les encens amb el somriure
quan et parlo amb el cor

Quan somrius. Josep Thió.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 12 apunts genials
dijous, 21 de desembre del 2006
Capítol 180. Angústies per Nadal
Ho sento. Sóc raru. Reconec que m'agrada el Nadal. Mira, sempre m'ha agradat, de ben petit "Ehhh, que de petits li agrada a tothom", podreu pensar. Sí, teniu raó, em deu haver quedat alguna cosa ... com aquelles galetes daneses de capsa de llauna blava que sempre queda alguna cosa als queixals ... val, no seria una bona comparació, però ja m'enteneu, oi? La veritat és que m'hi trobo bé, al Nadal, digues-li perquè fa fred ... i a mi m'encanta el fred malgrat viure a un país mediterrani ... ja ho he dit, que era raru, digues-li perquè tinc vacances de nen petit (sí, família, aquest blog s'acomiadarà de tots vostès demà i retornarà ... passat Reis ... va, no us queixeu que sabeu de sobres que me les mereixo), digues-li pels anuncis del Movilisto on et pots posar al mòbil "Cristina te están llamando, Cristina te están llamando, coge el teléfono ya", amb la cantarella del "I wish you a merry Christmas" (que jo em pregunto ... i si no et dius Cristina?) , digues-li per tot plegat.

Potser també m'agrada el Nadal perquè m'encanta comprar regals ... "Nen, que pots comprar regals tot l'any!", sí però si ho fas per Nadal la gent no et mira raru ... Com una vegada que li vaig regalar una rosa a la Suaressita, la germana del Kittus ... perquè sí, no era cap data assenyalada ni res, era que jo tenia un roser a casa d'aquells que les roses feien olor a rosa, ja m'enteneu ... el roser aquell tenia les seves èpoques de florir ... mai el vaig entendre quan floria allò, però bueno ... i per tenir les roses allà que es fessin malbé doncs anava regalant roses ... doncs això, com es va posar perquè li vaig dur la rosa: vermella com un pigot (com diuen per Girona), dient-me "Angu, però què em regales?" (la resposta era òbvia, clar), la va agafar i se la va amagar al bolso, com si fos un paquet de droga ... no no, ara al Nadal, com que la gent està avesada a que et facin regals, el duen a la mà tan panxos ... i no hauria de ser així la cosa, però què hi farem.

Doncs això, els regals. Jo, des de fa uns anys, no faig Reis ... me'ls fan, però jo no els faig. O sí, si em pica, però normalment faig Nadal. "Ecs, Papa Noels i tot això, quin fàstic!", pensarà la Geo ... però no, jo faig Tió, que és com més nostru. Perquè si ja tens els regals abans de Nadal, també és tonteria esperar a Reis per donar-los, no? Sí, d'acord, sóc un ànsies i si hagués d'esperar a Reis m'agafaria qualsevol cosa, ho reconec.

I és que, canalla, si circular per BCN (digues-li l'Illa Diagonal, digues-li el Centre) és dificilet abans de Nadal, ja ni us explico el que és anar-hi abans de Reis. Aquella desesperació, aquell neguit, aquell mecagunlamarequevaparir a l'home que ha agafat allò que justament tu volies comprar. Un desesperu que li entra a la gent! Fixa't tu que ahir a l'Illa jo que estava tan ditxareru a una botiga preguntant quan valien unes coses i una dona tota pomposa que se'm fot a cridar "Eh, Eh, que iba yo" (catalans! els que compren a l'Illa, catalans de tota la vida! Uf) i jo li dic "Primer, que jo hi era abans, senyora, i segon, que només volia preguntar el preu d'això ... veu? això", al que ella va contestar en to un xic despectiu "Ohh, se empieza por un precio y acabas preguntando cinco!!" ... i sí, podria haver posat la cirereta amb la rima fàcil tot demostrant el meu coneixent vast de la llengua cervantina amb un "cinco? pues por el culo te lo ahinco", però em vaig estimar més ser una mica fi. Ja ho veieu: desesperació, tu!

Però és que la gent se'm desespera justament a la part més maca. Jo, ho reconec, per donar els regals sóc un covard ... bé, millor un patidor, com que sóc del Baa ... i si no els hi agraden? i si és petit? i si és gros? i si no saben quina cara posar? i si no sé jo quina cara posar? Per tant, la solució és: "Mira, aquí tens el tió, me l'obres quan jo estigui a més de 100 metres de tu, valen?" ... però m'encanta anar passejant i pensar què li pot fer gràcia a algú, i anar mirant ... el contrari que faig quan vaig a comprar roba, que dic això i això i ale, doncs justament això ho faig amb els regals.

I suposo que el més important és perquè et sents estimat (escolteu! que a tots ens fa falta carinyu!). Són les dates que la nostra meravellosa societat ens donen per fer-ho saber, en una època que sembla que deixar anar una carentonya o alguna cosa maca cap algú s'aproxima a un drama nacional ... quan no hauria de ser així mai de la vida perquè si ens ajustem això justament perdem la condició més important: la de persones humanes.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
dimarts, 19 de desembre del 2006
Capítol 179. El sopar dels idiotes
Aquest cap de setmana, divendres i dissabte, se cel·lebraven els típics i nadalencs Dies mundials dels sopars d'empresa. Bé, i qui diu sopars d'empresa diu sopars familiars també. Que molt bé, que cap problema, ... mentres no se t'acudeixi anar a sopar al mateix lloc que un sopar d'empresa. Colta! Què els passa? Que els tenen allà retinguts o reprimits a la feina? Que no beuen mai, aquesta gent? Que no surten la resta de l'any? Quins pedals que agafen! I quina manera de desfassar-se, per l'amor de Déu! I els pobres jefes? Que han d'aguantar com els tornen totes les putades que fan als empleats durant l'any ... i que se'ls queden mirant amb una cara de "Sí, sí, Gutierresss, però ja parlarem dilluns". Que el Gutierresss quan arriba a casa i li explica a la dona tot el que ha passat se n'adona interiorment de la magnitud de la tragèdia ... i dilluns no va a treballar per aquella ditxosa migranya, naturalment.

Per tant, si vols anar a sopar a fora divendres i/o dissabte, queden descartats totalment els sopars de forquilla i ganivet, a no ser que vulguis compartir sala amb uns paios que abans del primer plat ja van torrats i que tenen un comportament semblant a la gent que sortirà darrera meu xupant càmera quan divendres em toqui la loteria (ah, que no ho sabíeu, em tocarà la loteria ... no, jo només aviso). Per tant, i curiosament, els llocs d'entrepans, que normalment estan abarrotats de gent, divendres estaven tranquiiiiiiils, tranquiiiiiiiils.

En aquesta fastuosa i magna empresa a la que pertanyo, de sopar de feina oficial no hi ha. Bé, hi ha sopar no oficial de grup de gent que treballa a la mateixa feina (que per cert, no hi vaig anar ... sí, sóc un ranci ... i estic estressat, que arriba el Nadal i m'estresso amb els regals). El que sí que hi ha és dinar de feina. Dimecres concretament. Però un dinar no és el mateix. No et pots fotre alegrement amb els jefes i després desaparéixer esperant que l'endemà ningú es recordi d'aquella dedicatòria que li vas fer. No, no. Dinar ... i després al curro! I clar, només falta que et sobrepassis un gram i després el calbot te'l foten quan tornes a l'ordinador.

Per tant, al fer-lo de dia, no hi haurà aquella escena tan típica que és quan tooooooota la gent que ha anat al sopar d'empresa se'n va a un local d'oci nocturn. Que molts d'ells quan entren sembla com el que va per primer cop al Camp Nou: boca oberta, ulls plorosos (no perquè el local sigui molt afortunat amb la decoració, és que ja van una mica torçats ... però bueno, tu, tenen els ulls plorosos o no?), espatlles caigudes (degut, un cop més a l'alcohol). I au, a ballar, tu. Buenu, ballar, a moure's per la pista, que ve a ser el mateix en aquest tipus d'events.

I què passa? que acabes veient escenes dantesques com el traumatòleg de l'AiCarai ballant i cantant el Bisbal, la típica noia que porta el vestit de la seva germana petita ballant sensualment amb el jefe, aquell grupet de senyores grans, que encara no saben ben bé que fan allà, que curiosament s'agrupen com les manades de lleones a Kènia i que noi que passa noi que es queden mirant i que repassen de dalt a baix assedegades, aquella dona totalment passada que intenta emular a Shakira ... sense sort, clar, mentre va repetint la tornada de "Shakiddda, Shakiddda", aquell retrobament de famílies quan pare i/o mare entren al local mentres que el fill/a està tranquilament bevent el que els pares pensen que no beu mai de la vida ("El nen, l'alcohol? Ai senyor, si no en beu" ... no poc) ... i sobretot, sobretot, aquell reduir el teu espai vital, tu que vas allà cada setmana, que penses que tens un catxè al local, i et trobes reduït al mínim espai ...allò tan popular d'entrar i preguntar-te "Carai, si són les dotze (mitjanit pels d'ESO), com és que hi ha tanta gent?" ... i tots a l'hora "Sopars d'empresa!!!!".

Començo a pensar que no m'agrada tant el Nadal, eh? Clar que tot això és broma quan ho compares amb el desfasse de Cap d'Any. Allà sí que l'espai es redueix a la mínima expressió
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
divendres, 15 de desembre del 2006
Capítol 178. Uh, uh, que viene, que viene!
Aix, que ja hi som! que ja hi som! ja ho tenim aquí! quina emoció! quina emoció! Noooo, no parlo de la final de la Copa Intercontinental (com s'ha dit sempre ... ja em diràs per què ho canvien?) - Mundialito de Clubes (a Ejpanya) - La Copa que ens falta (a Catalunya) - Mundial de Clubs (com es veu que es diu ara), no. Parlo del Nadal, hombre! Però ja que estem parlant de futbol-l'esport-rei deixeu-me que faci uns breus apunts (breus, eh? si veieu que m'estenc molt em foteu bronca):

- Per què quan el Baa, el darrer cop que vaig veure un partit d'aquestos ... a mi no em vinguis amb hòsties, tu, jo només ho miro si juga el Baa ... jugava a un camp on només es sentia el "meeeeeekkkkkkkkkk" (i no parlo de la nena de Padre de Família) de les botzines i ahir no? S'han tornat educats de cop, els japonesos? Han entés, per fí, de què va un partit de futbol (fumgol, pel pare de la Geo, recordem-ho)? La FIFA ho ha entés i els ha prohibit entrar "coses sorolloses que molesten si ho estàs mirant per la tele"? Uf, un descans! Que l'altre cop, digues perquè eren les 6 de la matinada (pels d'ESO ... ui, els d'ESO eren molt petits aquells dies ... mireu, era quan us canviaven els bolquers i marranejàveu) que te n'anaves a dormir amb el soroll aquell ficat al cap i, clar, somiaves el que somiaves però sempre amb el "meeeeeeeeekkkkkkkkkkkkkkk" de fons.

- Per què jo, simple mortal, que escoltava RAC1 (és que el Puyal ... em cansa, reconec que la transmissió de RAC1 sembla la tertúlia d'un bar, però és que el Puyal ... un dia ens va començar que si les barres de quart es deien llengüets ... i a mi que m'expliques com es diuen, home!) ... això RAC1 per Internet tenia notícia dels gols exactament dos minuts i picu (picu curt, això sí) després que s'haguessin produït? És que em va fer molta ràbia quan la Duna, que ens teníem xerrant al xat aquell raru que té el GMail, em va cantar un "Què escoltes el futbol?" i jo "" i ella "Gool de Gudjonsen, o com s'escrigui" i jo "Nooo, que acaba de començar"(allà com fent-me el xulo i tal) i ella "No, no, gol" ... i passats 2 minuts em canten el gol. 2 minuts. "Oh, és que el Japó està lluny", podeu pensar ... clar, i després la noia em deixava anar perles com "Ai, no sé si dir-t'ho" o "Mira ara què passarà". Hombre! Quina poca emoció! És com si em vingués el jefe i em cantés els marrons de la setmana que ve ... no té gràcia, tu! (clar que els lots ... no me'ls dirà no ... perquè no crec que en tinguem, de lot, per variar ... tinyarres que són, ohhhh!)

- Què collons és la cosa aquesta del Mundial de Clubs? Però que no veuen que només hi ha dos equips? El campió d'Europa i el de la Libertadores? Per què els fan gastar a la resta el desplaçament (colta, que ha de ser un picu anar fins a Japó) i l'estada (un altre picu ... és que avui he aprés picu ... sí, ja sé que no és correcte, en català ... el català és meu i el parlo com vull ... Montilla diu el mateix i mira'l ... que per cert, ja hem descobert la manera que tots els immigrants que no volen aprendre català l'aprenguin ... fem-los Presidents de la Generalitat ... i d'aquí a 300.000 anys, tots podrem parlar català!)? ... Torno a lo meu, eh? Per què no fem la cosa aquella de jugar un únic partit, com s'ha fet tota la vida? "Oh, és que així sembla més internacional, el tema, sembla realment una Copa Mundial", vinga home, però fixa't en els equips: l'Amèrica de Mèxic (com diu el Sergi Mas, és com si un equip es digués el Blanes de Catalunya) que és una banda ... "Oh és que els del Baa són molt bons" ... sense comentaris. No cal, tu, perdre temps, que es dediquin a la Lliga, que prou justa ens va la cosa.

Fins aquí els apunts ... uix, i gairebé el Post, ups, ho sento!

L'altre dia vaig quedar esparverat per la mani que van organitzar a Manresa amb per allò que va passar a cals Tous ... impressionant tot plegat ... perquè jo em pregunto: (sí, tu, tinc el dia pregunton)

- El noi que han detingut és el gendre ... però és el gendre realment? o és el novio oficial? o és el ligue sense consentiment del senyor Tous? (de l'estil culebrot de la tele, que la nena s'entén amb el jardiner sense que el papa, no que si ets piju es diu papà, ho sàpiga)

- Per què els germans Tous van vestits igual? Per què van pentinats igual? És veritat que son la mateixa persona i es mouen tan de presa (rotllo Goku, dedicat a la Gemminola, aquesta) que sembla que n'hi hagi dos però només n'hi ha un?

- És veritat que els guardes de seguretat d'aquell piset de 30 metres quadrats on viuen porten manilles amb el logo de l'osset de Tous? I els vestits? Són negres com els dels seus amos? També van amb el cabell tenyit de blanc? Oiixxxxx, és que parles dels Tous i ja m'agafen com esgarrifances! Veu veure quin tros de casa? Raru, perquè amb lo barates que van les coses Tous! Cuánto cabron! Que lladres que arriben a ser!

- I per acabar, la mani de l'altre dia era per invitació? Els nois havien d'anar disfressats d'osset i les noies, obligatòriament, amb bolso? I per què a la foto que sortia a l'ADN i al Metro sortien dues persones amb cabell blanc ... només s'hi podia anar amb aquests requisits? Hombre! Jo tinc canes però a tant no arribo! Ja vaig fer bé de no anar-hi!

PD: Val, foteu-me bronca! Ho sento, jo que volia parlar del Nadal ... perquè a mi m'agrada el Nadal ... a veure si al proper capítol ...
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
dimarts, 12 de desembre del 2006
Capítol 177. Llàgrimes al cel
Post dedicat a ella, que ha decidit fer-se la pitjor mala jugada de totes les males jugades que es pot fer un mateix. A ella, que va decidir baixar els braços quan els deuria haver alçat per demanar socors. A ella, a qui no puc entendre ara ni de ben segur podré entendre mai. A ella, per qui ahir a la tarda sentia ràbia, estupor, indignació, ... i que aquesta nit, amb l'ajuda del coixí, tot s'ha transformat en tristesa i dolor. La incredulitat, però, continua. A ella, per tot el que ens ha donat.

A ella, que ens ha deixat a tots una mica més orfes. Una part del nostre cor ha marxat amb tu. Descansa en pau.

Would you know my name
If I saw you in heaven?
Would it be the same
If I saw you in heaven?

I must be strong
And carry on,
'Cause I know I don't belong
Here in heaven.

Would you hold my hand
If I saw you in heaven?
Would you help me stand
If I saw you in heaven?

I'll find my way
Through night and day,
'Cause I know I just can't stay
Here in heaven.

Time can bring you down,
Time can bend your knees.
Time can break your heart,
Have you begging please, begging please.

Beyond the door,
There's peace I'm sure,
And I know there'll be no more
Tears in heaven.

Would you know my name
If I saw you in heaven?
Would it be the same
If I saw you in heaven?

I must be strong
And carry on,
'Cause I know I don't belong
Here in heaven.

Tears in heaven. Eric Clapton
 
post perpetrat per jo mateix ...| 9 apunts genials
dilluns, 11 de desembre del 2006
Capítol 176. Passa-ho!
Post dedicat a tota la gent que se n'alegra que Pinochet hagi deixat el món que tant i tant va fer per destruir. Però sobretot, als que lamenten que no hagi estat malalt durant més temps, mesos, anys fins i tot, per quedar-se ell sol i la seva família amb el pitjor dels desitjos: el patiment. Llàstima. Malgrat tot, avui és un gran dia.

Aquests Reis farà dos anys que el Reis (pròpiament dits) em van dur, contra tot pronòstic i suposo que cansats que anés a ca la Puri a veure pelis, un aparell de DVD-Reproductor DIVX-Torradora. Des d'aquell dia, un servidor ha anat acumulant peliculetes ... sabeu com les formiguetes fan a l'estiu amb el menjar en previsió per quan arribi el fred de l'hivern? ... que aquest any no hi deuen cabre, pobres, al formiguer ... tu saps la de temps que hauran tingut per acumular menjar? O no hi poden entrar, al formiguer, o no podran sortir, si es mengen tot el que hauran acumulat.

I perquè n'acumulava? Doncs per esperar el dia que em posés malalt. I, mira tu per on, divendres a la nit va ser aquell dia, que es va perllongar en dissabte i en diumenge. Un fart de veure pelis que m'he fet. Mare de Déu. "Poc malaltó deuries estar, tu tambe!". Home, tenint en compte que el lloc més visitat el divendres nit-matinada i el dissabte va ser el meu quarto de bany ... i que a la que olorava una mica de menjar semblava quan era petit i em volien fer menjar llenties ... i que tenia l'estòmac que semblava les maraques d'Antonio Machin (la màquina de fer Antonio's, recordem-ho), doncs què voleu que us digui...

I, clar, després d'acollonir-te en veure com has tret fins les papilles Puleva, le va, le va, le va, vas a l'ambulatori. Allò que et miren, et re-miren, et tornen a mirar i et diuen que tens mal de panxa. Ep, i sense tocar-te, eh? Nooooo, no em refereixo a allò, vull dir sense tocar-te, sense mirar-te la pressió, sense auscultar-te, que veuen House, vaja! Que sense ni mirar-te et saben dir què tens! Però al final, com a House, et saben dir el veredicte! Quins cracks!

Canalla, es veu que la malaltia que he tingut té un nom: LA PASSA. La passa, per qui no ho conegui, és una enfermetat que provoca mals de panxa, vòmits i diarrees. Fins aquí correcte. La passa passa (i mai millor dit) fent una mica de bondat amb el menjar, fent una mica de llit, evitant sortir al carrer, ... Fins aquí correcte. La passa és una malaltia que es pot tenir tot l'any. "Com?", preguntarà algú. Doncs sí, perquè la passa dels collons es veu que es pot tenir tot l'any: a l'hivern, degut al fred i als virus que corren amb el fred (ui, sí, uns virus ...), a la primavera, pel canvi de temperatura, a l'estiu perquè, ja sabeu, la calor i tot això, i a la tardor pel canvi de temperatura, però al revés.

Total que la famosa passa és l'excusa de tot l'any només comparable a "Ui, et fa mal l'esquena? això és un cop d'aire". No pot ser, home! No pot ser que en ple segle XXI encara tinguem a gent que vagi dient "Mal de panxa, mal de cap ... mmmm, és que ara hi ha una passa. Sabies?". Un moment. Hi ha una passa? Ara? Digue'm el període de l'any que no n'hi ha, de passa. Hombre! A més sembla que la gent estigui allà esperant a que a tu et faci una mica de mal de panxa perquè et pugui dir "Passa, passa, té la passa!". I espera, que per completar el trident tenim l'altra, que jo encara no n'he tingut, però que es veu que arrassa entre la gent gran: "Uix, tens mal al braç, això és una mica de dolor". Collons, senyora, ja sabem que és dolor ... però què el provoca? I et deixen anar un "No, això una mica de descans i ale" ... sí, el dolor es cansarà d'estar allà arrapapat al llit i fotrà el camp, no et fot.

Quan no es barreja tot plegat: "El dolor aquest segur que ha estat provocat per un cop d'aire" o "Aquest dolor de mal de panxa ... ai, ai, ai, vols dir que no és per la passa aquesta que diuen?". Colteu! Fem una mica de medicina moderna, si us plau! Que veig House cada dimarts! No ens enganyeu, que això més que un ambulatori sembla La Gotica de la Agüela (com deien al Camp de Futbol de l'Esparreguera). En fi, ja se sap, quan estàs malalt tot això ja passa, ho pilleu? Sí, ho sé, ara me'n vaig, uffff!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 6 apunts genials
dimarts, 5 de desembre del 2006
Capítol 175. Tres colors: vermell
El vermell i el blau (ueee, que avui juga el Baa, ueee ... au, tots a patir! si és que ... no anirem 4 a 0 a la mitja part, no, allò que et pots menjar l'entrepà amb aquella patxorra ... en fi, tot Déu amb l'ai al cor avui, tu) marquen els colors del Nadal. De la mateixa manera que vaig dir l'altre cop que sembla que tot el món mundial s'hagi posat d'acord per posar aquelles llumetes que s'haurien de posar per Santa Llúcia i que es posen ara perquè la gent s'estressi i comenci a comprar JA coses de Nadal ... activitat a la que s'ha unit l'entranyable i ditxaratxero Ajuntament d'Esparreguera, el color per excel·lència del Nadal, aquell que el defineix en la seva totalitat, és el vermell.

Perquè si ja han començat les llums per les botigues, també han començat les exposicions públiques i notòries de ... Els Papa-Noels!!! Sí, amics, a la romàntica, fredolica i, per què no dir-ho?, lapona vila d'Esparreguera, concretament al seu cantó piju, ja es poden observar les exposicions públiques de Papa-Noels i de cases engalanades. "Ets un exagerat!!", pensareu. No pas, penseu que tot allò de la Línia de Molt Alta Tensió (però alta, alta) la fan perquè els pijoteres puguin deixar la part Est del meu poble talment com si fos Las Vegas. Per què penseu que els d'EON es plantegen allò de l'OPA (res a veure amb El Koala, eh?) a Endesa?... pel meu poble! Tu saps la de llum que es gasta allà!! Si has de passar-hi amb ulleres de sol i tot ... a mitjanit, eh?

Des de fa uns quants anys, però, a la col·lecció de rens amb llumetes, d'arbres amb llumetes, d'estrelles de Nadal amb llumetes s'ha sumat, per obra i gràcia dels basars xinesos, els emblemàtics Papa-Noels que pugen pels balcons. N'hi ha a milers. A cada balcó de casa que es preui n'hi ha un. Ep, i assequibles a totes les butxaques: de petits, de mitjans i tamany personeta baixa ... i d'estàtics i de mòbils, que mira, tenir-ne un de petitet al balcó, encara, però un de gran i que es mogui dóna iuiu, que voleu que us digui! A mi ja em fan iuiu les nines aquelles de porcellana que hi ha a les botiguetes de la vora de la Plaça Sant Jaume! Imagineu-vos el Papa Noel balconer!

Ara es veu que la novetat d'aquest any, com a mínim a Esparreguera, són aquells que fan soroll. No contents, es veu, amb que es moguin i tinguin el tamany d'un nano de 16 anys a sobre van fent "Hou Hou Hou". Que, clar, això penso jo que ha de ser com el tema neu: que nevi una micona, està molt bé, però a l'hora i mitja el tema ja cansa. Quin pal escoltar un tiu que t'està dient "Hou Hou Hou" hores i hores ... Oh, i després recorda't d'apagar-lo quan te'n vas a dormir, eh? No ho deixis pas encés, eh? Això? Això ho fas a la meva escala i et munten una junta sumaríssima en un plis! Ja! "Menuda" és la meva escala! Enriu-te'n dels Judicis de Nuremberg!

"I a la resta d'Esparreguera?", us preguntareu (sí, ja sé que no us ho pregunteu, però com que el blog és meu ...), doncs conforme et vas allunyant de la zona pija els atuendus nadalencs van minvant. Lògic, també. L'altre dia, sortint d'un bar a les tantes de la nit vaig veure un plataner que tenia tooot el tronc embolicat amb paper-de-plata (esparreguerisme que equival a Paper Albal) i d'una branca, també embolicada, hi queien unes boles de paper-de-plata ... sabeu aquelles boles que s'utilitzaven per embolicar l'esmorzar a l'escola i que tots hem fet quan ens l'acabàvem? doncs allò, però en gran ... Sí, ho sé, de l'ostentació al cutreriu hi va només un pas. Clar, la gent no té peles per deixar casa seva com si fós el CorteInglés i mira què passa!

Per no parlar d'un pessebre fet amb llumetes que regeix la plaça de l'Esglèsia. Per començar les cares de Sant Josep i la Verge Maria són la careta de l'assassí d'Scream. Us ho juro! Per continuar el bou sembla el Milú, el gos d'en Tintín i la mula sembla un conill. I per acabar, el nen Jesús és un pot de colònia ... Anouk concretament, d'aquelles de tap gros. Terrible!! I allò ho foten davant de l'entrada de l'esglèsia ... clar que ara per festes hi ha tan pocs feligressos!

I l'altra perla del cap de setmana va ser un grupet de gent no-esparreguerina (que també, quines ganes de venir a passejar a Esparreguera) que passejava pels carrers principals i al veure que al capçal de cada carrer hi havia el mateix logo (de la Unió de botiguers) i a cada botiga també (de la Unió de botiguers) van arribar a la conclusió de "Mira, Maria, això deu ser l'escut del poble! Que antic! Com els pobles d'abans!" ... era per dir-li: "Sí senyora, sí, si tiren avall hi tenim amagats els dinosauris!!!"
 
post perpetrat per jo mateix ...| 9 apunts genials
divendres, 1 de desembre del 2006
Capítol 174. Contamíname
Família, ara que se'ns acosta el pont de la Consti i no hi ha vagues de transport públic a la vista (només faltaria que la Renfe es posés de vaga ... vaja, veig estacions de tren cremades i manifestacions amb forques i fogueres a la capital del Regne), hem de considerar que això de viatjar s'està posant xungu. A la ja coneguda atracció de Templo de Fuego que tant i tant bé executa la Renfe, amb les catenàries i els seus xispassus, ara hi hem de sumar que el medi de transport més segur ... que més que segur, diria que més efectiu, perquè allà o la palmen tots o no palma ningú ... que és l'avió ha trobat una altra putadeta amagada: el poloni.

El titular d'avui del mític diari Què és "Revuelo en media Europa por el polonio". No és sensacionalista, el Què, nooooo! I alarmista? tampoooooooooooc! Total que després que sapiguem que als avions no es pot dur ni pistoles, ni navalles, ni llimes, ni objectes punxaguts, ni líquids, que tot l'equipatge de mà l'hagis de dur en una bosseta transparent i no més de no-sé-quants objectes o que no puguis trucar pel mòbil ni engegar cap objecte electrònic perquè pot caure el trastu, ara els amics russos ens han sorprés amb la cosa aquesta del poloni. Ja em veig allà la senyoreta que et dóna la bossa transparent donant-te també una capseta de plom per posar els àtoms de poloni que puguis dur "Por favor, me lo mete aquí, el polonio, y lo cierra y no me lo abra, eh?".

Perquè el tema dels avions ... ara estem en moment denúncia social... com és que fins ara no han fet res pel tema seguretat? Fa molts anys que funciona el tema de l'aeronàutica ... i pràcticament des de lo de l'11-S han començat a fer coses! Home, sí que controlaven les navalles i les pistoles ... però és que ara es controla tot! ... i amb el contrasentit que no pots portar un tallaungles però per dinar bé et donen el ganivet! Al pas que anem un dia d'aquests la gent agafarà un avió en pilotes ... mmm, bueno tampoc seria mala idea ... però i els cacaus que hi hauria entre el passatge? I el pilot dient "Pongo el automático que hay orgía en clase turista!". No, no, no pot ser, home!

A més això que han trobat té un nom que no convida a l'optimisme: Poloni. Es pot confondre amb el nom d'un tiu (jo m'imagino un àtom amb la cara del Toni Soler). I el titular del Què podria referir-se a, no sé, un tiu que l'odia tothom ... un Acebes però a nivell d'Europa ... allà els danesos dient "Que viene el Polonio, nen! Cierra la muralla, tu!". O també podria ser una sèrie de TV, així com hi havia 90210, Sensación de vivir, hi podria haver Polonio 210, sensación de irradiar, amb la Brenda, amb aquell serrell horrible que portava i el Luke Perry amb el gos mort que duïa al cap.

I com que no som gens alarmistes, ara ja diuen que el poloni aquest també es troba al tabac ... d'aquí poc es relacionarà el poloni amb la revolució industrial, la mort de Kennedy, l'atemptat contra Carrero Blanco, l'11-S, l'11-M, la mala ratxa del Baa durant 40 anys, les Copes d'Europa del Madriz, el Tripartit, la fam al món, el final de Verano Azul, etc. Com sempre, cadascú escombraria cap a casa ... no en fem un gra massa de les coses, nooooooo!

Doncs es veu que tornem a tenir una arma química de moda. La darrera arma química que va afectar lúgubrement les nostres vides va ser l'Antrax (no Tampax, Antrax). Es veu que era una mena de polvets blancs que els d'Al-Qaeda, molt dolents ells, van començar a enviar a empreses i/o particulars americans després de la caiguda de les 2 torres (res a veure amb El Señor de los Anillos). Personalment, el primer cop que vaig sentir "Els han atacat amb Antrax! Els han atacat amb Antrax!", pensava que parlaven d'un grup de rock heavy. Reminiscències, crec, que d'una ex-companya meva de 1r de BUP, que es dedicava a tatuar noms de grups per totes les taules de la classe. Però es veu que no, que eren polvos d'aquells. Tampoc va quedar mai molt clar què feien ... ara això del poloni sí que queda clar el que fa, eh? Collons amb el poloni!!!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials