Post dedicat a la Yuna, perquè dirà que no ... però és una crack.
Solo voy con mi pena
sola va mi condena,
correr es mi destino
para burlar la ley.
Perdido en el corazón
Perdido en el corazón
de la grande Babylon,
me dicen El Clandestino
por no llevar papel.
...
Clandestino. Manu Chao
...
Clandestino. Manu Chao
Amics, família, coneguts, gent que opina que no molo, gent que m'apunyala "amb carinyo", el vostre ídol, aquell que regeix els vostres destins, el vostre Mesies, la persona a qui us voldríeu assemblar quan sigueu grans ... noooo, no parlo de Michael Phelps, parlo de mi ... això, m'he transformat en un sin-papeles. "Ja ho veia a venir! Això teu no era normal! Segur que ara et deporten a Burkina Faso, d'on ets originari" ... doncs sí, sempre he pensat que la meva variant dialectal del català era d'allà ... sempre!. De fet, per ser escrupulosos, direm que no sóc un sin-papeles ... sóc més aviat un un-papel ... concretament el de la denúncia per robatori que vaig posar el dimecres de la setmana passada ... "Segur que no és robatori ... segur que és furt!" ... sí, mira, ahora que he aprendido a decidir pinícula, va y le llaman flim ... no et fot!
Total, que des de dimecres dia 20, soc un un-papel. Després d'un sopar amb la Yuna ... mmmm, amb la Yuna? mmmm ... i xerrada telefònica amb la Iruna ... mmmm, la Iruna? mmmm ... bueno, vale ja, no?! que m'han robat, hombre!!! ... un servidor de tots vosaltres i la Yuna es van disposar a crospir-se un gelat ... boníssim per cert ... d'allà de la gelateria que fa cruïlla entre el Portal de l'Àngel i Portaferrissa ... sí, home, allà que ... ... val, al gra, ho sé ... això, que ens vem assentar a degustar-lo a les escales de la Plaça de la Catedral. Allà es va acostar un home, que aquest sí que era de Burkina Faso mínim, a parlar-nos en un dialecte que cap dels dos enteníem ... una barreja entre la lengua de las serpientes, èlfic i burkinès fasès ... total, que quan li vem intentar fer entendre que no l'enteníem, vaig mirar entre les cames i ... oh meravella! ... "t'havies posat tonto?" ... no, la meva fabulosa bandolera, que va regalar-me l'AiCarai, havia desparegut! Per sort, la de la Yuna no, bàsicament perquè duia un pes equivalent a l'equip complet d'Halterofília de qualsevol país participant als JJOO ... no, la veritat és que està apuntada a la colla castellera del seu poble ... de fet, volen fer un castell del revès: ella sota d'enxaneta aguantant i la resta de la colla: pinya, folre i manilles, sobre seu! Agafen la seva bandolera i els pillem fijo!
Però tornem a la història: mirant enrera vem veure dos personatges que marxaven corrent ... i ale, ja ens veus a la Yuna i a mi inaugurant una nova competició que es podria incloure a la propera Olimpiada: els 200 metres xancles ... perquè clar, no vem portar bambes perquè tampoc sabíem que ens robarien ... o ens furtarien, o el que sigui. I ja ens veus entrant al Gòtic ... entranyable de dia, ni us explico de nit ... i anant d'un carrer a un altre ... que semblava que juguéssim al Monopoli ... vem estar a punt d'ocupar dues cases i fer-hi un hotel, però l'impost de luxe ens hagués matxacat ... total, per? ... per no trobar res, clar. És aleshores quan a un servidor de tots vosaltres se li va remarcar unes sigles al front, al més pur estil Harry Potter. No, no era una marca de naixement, conseqüència d'haver lluitat contra ningú, eren unes lletres que posava "PASSARELL" ... "Pardillu" pels d'ESO.
Però, seguint amb la vocació purament didàctica que ha tingut sempre aquest blog, remarquem que si et roben has de tenir clar una sèrie de passos que s'han de donar.
1. Mantenir la calma els instants inicials ... o el conegut, ja ploraràs a casa. No us creieu, no costa molt, només has de recordar per sobre el que t'han prés ... ja ploraràs a casa quan recordis dels detalls, ja. I carai, a mesura que recordava detalls em posava com un super-guerrer de nivell 3. Ajuda també que la persona que t'acompanyi no vagi dient cada dos minuts "Estàs bé? ... A mi em passa això i em poso a plorar i a xisclar com una mala cosa!" Principalment perquè penses "Aiiii, que jo vull xisclaaaaaar!"
2. Recordar amb exactitud el que duies i què t'han robat. Això els nois cap problema, que som simples a més no poder ... Si li passa a una noia, que normalment ja hi ha conflictes per saber si duen o no les claus de casa, les del cotxe, el pintallavis, el fondo per si ve Don Andrés, el que viene cada mes, el llibre, l'mp3 per si s'avorreixen del llibre, la PSP, ... En concret el drama era: cartera, mòbil, mp3, claus de casa i la pròpia bandolera.
3. Saber que has de posar una denúncia. És a dir, acudir a la comisaria més propera on et remeten a la comisaria dels Mossos més propera que, oh meravella, és al Raval ... La cara de la Yuna i meva era de l'estil ... "Ja ens han robat un cop ... no fotis que hem d'anar allà, tiu! Que ens quedarem sense res!!!"
4. Començar a anul·lar tot el que sigui anul·lable. Aquí és important que el mòbil de la persona que t'acompanya sigui un mòbil fiable. El del Yuna va començar la vetllada tenint petits problemes de comunicació però en els moments durs de la nit, quan més se'ls requeria, estava allà like a champion, donant el callo. Quin crack ... la Yuna també, però jo dic el mòbil!!! És l'anti-Ronaldinho dels mòbils!!!
5. Cal realitzar la denúncia amb tot luxe de detalls ... sempre que la situació ho permeti, clar. En concret la situació era: una cua interminable de gent que també li havien robat, una dona que cridava que algú ... pressumptament polícia ... li havia prés les claus de casa i la seva documentació, uns a la taula del costat que no sabien què s'havia de posar a la denúncia i uns impresos que posava clarament "castellà" però que estaven en català. Sobre tot això, el vostre heroi va escriure una denúncia impecable, només remarcada per petits comentaris de l'estil "Vols que demani rotuladors vermell, verd, i lila i fas com al teu blog?". Molt graciosa, la nena.
6. Esperar. Esperar a que et demanin si series capaç de reconéixer a algun dels implicats ... tu dir-los que "Sí, clar" ... i esperar a que et diguin "Doncs si de cas ja t'avisarem perquè passis un altre dia" ... tiu! Que fa una hora que m'ha passat, com vols que ho recordi passat 2 mesos?. Esperar a que et donin els documents segellats de l'estil "Felicitats, ha posat vostè una denúncia" i veure com, a la sala d'espera, unes italianes volien guardar record de tan bella estada fent-se fotos del moment. De fet, al veure el plan, nosaltres també ens vem posar a fer fotos per guardar-los a l'àlbum de "Recuerdos geniales". Va ser només l'aparició del policia entregant-nos els documents que va impedir que la Yuna es posés a fer-me fotos en plan professional: "Venga, que la cámara te adora! ... Ahora te han robado la cartera ... Ahora imagínate que te han robado el móbil .... Quiero ver tristeza en tu rostro!!!"
7. Fer partícep al món de la teva experiència. En concret, si et roben les claus de casa, està bé que facis partícep del tema a la persona o persones que tenen còpia de les claus de casa ... hasta perquè sapiguen que no hi pots entrar, eh? Que després has de fer d'Spiderman i no pot ser, tu!!!
I la resta ja us ho podeu imaginar: canvi de pany, anul·lació de targes i coses menys crítiques, renovacions de DNI i de carnets diversos, algú que diu "Mira, ara no et podràs identificar ... veus? si tinguessis el carnet de conduir ...." ... si tingués el carnet de conduir també me l'haurien fotut amb la cartera, no? ... i buscar coses positives, que sempre n'hi ha, i que acostumen a aparéixer el 3r o 4t dia, quan les lletres que comentava abans ja gairebé s'han esborrat: el mòbil ja feia el tonto, la cartera estava ja mig estropellada, el clauer mai m'havia agradat i tinc un ipod per estrenar ... Uf! S'acomiada de vosaltres, l'un-papel.