Aquest finde va tenir lloc l'entranyable celebració del Carnestoltes a tot arreu. Esparreguera, com no podia ser menys, no va ser una excepció. Un servidor va abandonar el tema de disfressar-se fa mooooolts i moooooolts anys, crec que des de 8è d'EGB (aneu comptant si en fa d'anys), quan agafaven els crius de totes les escoles i ens feien fer una mena de rua pels carrers principals del poble per goig de mares i vergonya nostra, tot sigui dit.
Ara no, ara apart d'això, fan una super-rua pel centre del poble (fora d'horari escolar) que va deixar-nos estorats, bocabadats, esmaperduts i corpresos a la Muntxi i a un servidor el divendres tarda-vespre: comparses, carroses, molta gent disfressada, carrers tallats (pocs carrers útils que hi ha a Esparreguera i va i els tallen, també), ... "això quan érem petits no ho feien!!!". Les típiques mares amb els nedons amb cotxets o a coll també disfressats ... una cosa, tu, un desenfreno, ... ostres, ostres.
Però el gruix del Carnestoltes es veu que era dissabte. Dissabte típic de corredisses, de "ai em falta això", de "que no hem acabat la disfressa encara!", de "joder! a quina casa ens vestim!", de "jo no surto així al carrer!", de "ah, no, jo no entro així al Pilu!", de "que soso! mira que no disfressar-te!". Cada any sento la mateixa cantarella, cada any. Per tant, i mirant de fugir d'aquests temes i aprofitar el darrer dia de rebaixes, vem acompanyar al Nen a comprar-se roba.
Anar a comprar roba amb el Nen és molt curiós, perquè el Nen no tria roba, la tries tu, el Nen només diu SÍ, NO o ESPERA QUE M'HO PROVO. L'armari del Nen té bastants punts de semblança amb l'armari de Batman: té el mateix conjunt repetit com unes 10 vegades (per allò tan típic que diuen les mares de treure i posar). Bàsicament el seu estil és texans (blaus, no fotem), bambes blanques (les ADIDAS no sé què, sempre el mateix model, sempre blanques) i samarreta a l'estiu i samarreta amb jaqueta de llana fosca amb cremallera a l'hivern; primavera i tardor no estan definides, va variant amb jaqueta o sense. Ah, a l'estiu se substitueixen els pantalons texans per uns pantalons texans (blaus ,no fotem) ... estripats en forma de bermudes. Així vesteix ell. Fa com uns 16 anys (ui, 16 anys, ja? collons!) que el conec i tret de bodas/bautizos/comuniones (i perquè l'obliguen, eh?) ningú l'ha tret mai d'allà.
Doncs com que sol no anirà a comprar, va fitxar a un grup d'assessors: 3, concretament. I li vem triar roba que s'allunyava del seu estatus, en un intent de forjar una revolució total: jersei de llana amb cremallera? sí, però res de fosc, taronja apagat; pantalons? sí, però res de texans, pantalons de vestir normals i corrents i foscos; samarreta? sí però de maniga llarga d'aquestes modernes ... per un entretemps. Sa mare, pobre dona, flipava amb el que s'havia comprat. "Què li heu fet?", deia. Només quedaven 2 temes: calçat i cinturó. El cinturó, deixant de banda que en va triar un que em venia gran a mi, tirat. El tema calçat va ser molt dur. Totes. Totes les sabateries d'Esparreguera vem recórrer i al nen tocacollons no li agradava res. Nosaltres, que ja havíem llençat l'ofensiva Canvi de look i no la volíem tirar enrera (hagués estat fatal pels nostres objectius), trobàvem molt agosarat comprar directament unes sabates així que vem optar per un entremig ... Al final va poder amb nosaltres i es va comprar unes bambes ... però de color blau fosc d'aquestes modernes amb tires creuades de color blau cel. Va abandonar, per fí, les bambes blanques (bien! "minipunto para el equipo de los chicos", que deia aquell).
A la nit, ben acabat el futbol em vaig dirigir cap a The Passion on la Puri, la Muntxi, la Suaressita, la Duna i companyia cel·lebraven ... el Carnestoltes. Molt aconseguida la disfressa de les nenes: com que eren un grup gran de noies, les més grans de dimonis (amb ales ¿?) i les més jovenetes d'angelets (amb ales clar). S'ho van muntar tot elles, tallar robar, muntar les ales, les banyes (que algunes semblaven un indicador del seu alcoholímetre: començaven rectes i s'anaven desviant, desviant, ...), la cua de dimoni, les corones d'àngel, ... La veritat és que quedaven molt guapes totes. Clar, les dimonies doncs anaven ... provocant "has vist que les mitges em comencen aquí a mitja cuixa ... vols que t'ensenyi la raja? ..." (això quan les banyes indicaven ja més sang que alcohol corrent per les venes, que consti) Veus! Després passen coses! Si és que van provocant, tu. I després tu et llences ... i què et diuen? "Ega bgomaaaa, que yo no vaygdgh bodatchaaaaa, ehhhhh!"
També hi havia gent disfressada de bosses de pà (el grup les mares de la Puri i la Suaressita, per exemple), de papers de Salamanca (agafes un llibre de família, fas 20 fotòcopies i les enganxes a la samarreta i als pantalons amb imperdibles), d'Spiderman (el Rontxa i el Lluc, impressionant! només es pot definir així), i moltes més. Com a curiositats, el Bieli, que només entrar me'l veig vestit d'aragonés amb un teclat i un ratolí i em diu "De què vaig? de què vaig?" i jo "De baturro informàtic?" i ell, com indignat "Nooooooo, de pirata informàtic, tiu!". I jo "....". I jo que també em vaig disfressar a la meva manera: com que tots havien de desfilar per una catifa per ensenyar la disfressa, el Ferraniki i el Xavi, que anaven de FBI, crec, em van deixar anar el bonic "Va, tu mateix, que vas brut i sense afaitar, faras de moro que representa que hem detingut", i abans que pogués dir res, ja tenia les mans a l'esquena amb unes manilles (que apretaven un huevu!), aquells dos fotent-me empentes i jo dient "Moro, bueno, yo morito bueno, mil sitisientas, todo a mil sitientas, yo no he hecho nada señor... sólo soy un morito bueno".
I a mesura que passava la nit, les ampolles de cava anaven i anaven passant. Un servidor va acabar amb una W pintada amb pintallavis purpurina al front per la meva estimada Puri ("Ehsds la W d'infogmàtiKkkk ...", sense comentaris). De The Passion després cap al Pilu que allà sí que hi va haver The Passion, massa Passion i tot. Com a fet remarcable ... res ... va entrar al Pilu, local per fumadors, per majors de 18 anys, que tanca a les 3 de la matinada ... una nena de 16 anys i una de 13 ... però res d'especial.
Total que un dia que volia arribar d'hora a casa acabo a les 4 de la matinada davant del mirall intentant treure la W del meu front. W ... que no marxava, la cabrona ("Clar, com que tu no tens toallitas desmaquilladoras", em van dir el diumenge ... "que sóc una dona? que visc amb una dona? oi que no? doncs per què collons he de tenir toallitas desmaquilladoras?" ... "Mai se sap" ... "Sí, mira, i compro també crema depilatoria Veet i Dermovagisil, si et sembla"). Total, que a 1/4 de 5 de la matinada no és hora de treure res, em vaig ficar a dormir i ja ens ho trobarem tu. I què ens vem trobar? toooooot de purpurina a la coixinera (neta de dissabte, a més). Una gràcia, unes rises, ... sense comentaris.
Ara no, ara apart d'això, fan una super-rua pel centre del poble (fora d'horari escolar) que va deixar-nos estorats, bocabadats, esmaperduts i corpresos a la Muntxi i a un servidor el divendres tarda-vespre: comparses, carroses, molta gent disfressada, carrers tallats (pocs carrers útils que hi ha a Esparreguera i va i els tallen, també), ... "això quan érem petits no ho feien!!!". Les típiques mares amb els nedons amb cotxets o a coll també disfressats ... una cosa, tu, un desenfreno, ... ostres, ostres.
Però el gruix del Carnestoltes es veu que era dissabte. Dissabte típic de corredisses, de "ai em falta això", de "que no hem acabat la disfressa encara!", de "joder! a quina casa ens vestim!", de "jo no surto així al carrer!", de "ah, no, jo no entro així al Pilu!", de "que soso! mira que no disfressar-te!". Cada any sento la mateixa cantarella, cada any. Per tant, i mirant de fugir d'aquests temes i aprofitar el darrer dia de rebaixes, vem acompanyar al Nen a comprar-se roba.
Anar a comprar roba amb el Nen és molt curiós, perquè el Nen no tria roba, la tries tu, el Nen només diu SÍ, NO o ESPERA QUE M'HO PROVO. L'armari del Nen té bastants punts de semblança amb l'armari de Batman: té el mateix conjunt repetit com unes 10 vegades (per allò tan típic que diuen les mares de treure i posar). Bàsicament el seu estil és texans (blaus, no fotem), bambes blanques (les ADIDAS no sé què, sempre el mateix model, sempre blanques) i samarreta a l'estiu i samarreta amb jaqueta de llana fosca amb cremallera a l'hivern; primavera i tardor no estan definides, va variant amb jaqueta o sense. Ah, a l'estiu se substitueixen els pantalons texans per uns pantalons texans (blaus ,no fotem) ... estripats en forma de bermudes. Així vesteix ell. Fa com uns 16 anys (ui, 16 anys, ja? collons!) que el conec i tret de bodas/bautizos/comuniones (i perquè l'obliguen, eh?) ningú l'ha tret mai d'allà.
Doncs com que sol no anirà a comprar, va fitxar a un grup d'assessors: 3, concretament. I li vem triar roba que s'allunyava del seu estatus, en un intent de forjar una revolució total: jersei de llana amb cremallera? sí, però res de fosc, taronja apagat; pantalons? sí, però res de texans, pantalons de vestir normals i corrents i foscos; samarreta? sí però de maniga llarga d'aquestes modernes ... per un entretemps. Sa mare, pobre dona, flipava amb el que s'havia comprat. "Què li heu fet?", deia. Només quedaven 2 temes: calçat i cinturó. El cinturó, deixant de banda que en va triar un que em venia gran a mi, tirat. El tema calçat va ser molt dur. Totes. Totes les sabateries d'Esparreguera vem recórrer i al nen tocacollons no li agradava res. Nosaltres, que ja havíem llençat l'ofensiva Canvi de look i no la volíem tirar enrera (hagués estat fatal pels nostres objectius), trobàvem molt agosarat comprar directament unes sabates així que vem optar per un entremig ... Al final va poder amb nosaltres i es va comprar unes bambes ... però de color blau fosc d'aquestes modernes amb tires creuades de color blau cel. Va abandonar, per fí, les bambes blanques (bien! "minipunto para el equipo de los chicos", que deia aquell).
A la nit, ben acabat el futbol em vaig dirigir cap a The Passion on la Puri, la Muntxi, la Suaressita, la Duna i companyia cel·lebraven ... el Carnestoltes. Molt aconseguida la disfressa de les nenes: com que eren un grup gran de noies, les més grans de dimonis (amb ales ¿?) i les més jovenetes d'angelets (amb ales clar). S'ho van muntar tot elles, tallar robar, muntar les ales, les banyes (que algunes semblaven un indicador del seu alcoholímetre: començaven rectes i s'anaven desviant, desviant, ...), la cua de dimoni, les corones d'àngel, ... La veritat és que quedaven molt guapes totes. Clar, les dimonies doncs anaven ... provocant "has vist que les mitges em comencen aquí a mitja cuixa ... vols que t'ensenyi la raja? ..." (això quan les banyes indicaven ja més sang que alcohol corrent per les venes, que consti) Veus! Després passen coses! Si és que van provocant, tu. I després tu et llences ... i què et diuen? "Ega bgomaaaa, que yo no vaygdgh bodatchaaaaa, ehhhhh!"
També hi havia gent disfressada de bosses de pà (el grup les mares de la Puri i la Suaressita, per exemple), de papers de Salamanca (agafes un llibre de família, fas 20 fotòcopies i les enganxes a la samarreta i als pantalons amb imperdibles), d'Spiderman (el Rontxa i el Lluc, impressionant! només es pot definir així), i moltes més. Com a curiositats, el Bieli, que només entrar me'l veig vestit d'aragonés amb un teclat i un ratolí i em diu "De què vaig? de què vaig?" i jo "De baturro informàtic?" i ell, com indignat "Nooooooo, de pirata informàtic, tiu!". I jo "....". I jo que també em vaig disfressar a la meva manera: com que tots havien de desfilar per una catifa per ensenyar la disfressa, el Ferraniki i el Xavi, que anaven de FBI, crec, em van deixar anar el bonic "Va, tu mateix, que vas brut i sense afaitar, faras de moro que representa que hem detingut", i abans que pogués dir res, ja tenia les mans a l'esquena amb unes manilles (que apretaven un huevu!), aquells dos fotent-me empentes i jo dient "Moro, bueno, yo morito bueno, mil sitisientas, todo a mil sitientas, yo no he hecho nada señor... sólo soy un morito bueno".
I a mesura que passava la nit, les ampolles de cava anaven i anaven passant. Un servidor va acabar amb una W pintada amb pintallavis purpurina al front per la meva estimada Puri ("Ehsds la W d'infogmàtiKkkk ...", sense comentaris). De The Passion després cap al Pilu que allà sí que hi va haver The Passion, massa Passion i tot. Com a fet remarcable ... res ... va entrar al Pilu, local per fumadors, per majors de 18 anys, que tanca a les 3 de la matinada ... una nena de 16 anys i una de 13 ... però res d'especial.
Total que un dia que volia arribar d'hora a casa acabo a les 4 de la matinada davant del mirall intentant treure la W del meu front. W ... que no marxava, la cabrona ("Clar, com que tu no tens toallitas desmaquilladoras", em van dir el diumenge ... "que sóc una dona? que visc amb una dona? oi que no? doncs per què collons he de tenir toallitas desmaquilladoras?" ... "Mai se sap" ... "Sí, mira, i compro també crema depilatoria Veet i Dermovagisil, si et sembla"). Total, que a 1/4 de 5 de la matinada no és hora de treure res, em vaig ficar a dormir i ja ens ho trobarem tu. I què ens vem trobar? toooooot de purpurina a la coixinera (neta de dissabte, a més). Una gràcia, unes rises, ... sense comentaris.
