dimecres, 19 de setembre del 2007
Capítol 231. Se armó el Belén?
La vida d'un informàtic és distreta i convulsa alhora. Ara arregla això, ara mira perquè no funciona això, ara busca perquè falla això ... sí, ho heu encertat, tot té a veure amb el concepte de "Això no funciona" que tan alegrement i amb aquella simpatia ens fan arribar las huestes de Mordor, com diria aquell. De tota manera, tot a la vida té un premi, i arreglar problemes també, es veu, aquí un servidor, passa de ser el cambrer simpàtic de Vacaciones en el Mar, que sempre reia, que feia hasta com ràbia ... noooo, no dic que jo faci ràbia ... a ser la Julie, la filla del Capità Stubbin, sí home, la guenya ... que "tenia la mirada más repartida que el sorteo del Niño", deien, d'ella, la pobra.

A veure, per qui no ho hagi entés, ningú m'ha adoptat ... nooooo, i tampoc m'he tornat guenyo de cop i volta ... tot i que de petit a casa hi havia una senyora que venia a netejar, una temporadeta que ma mare estava malaltona, la Malo-Malo, que ja li deia a ma mare "Este niño gira un ojo!". Aix, la Malo-Malo, quanta raó tenia la dona ... que Malo-Malo li deia jo, perquè sempre fotia alguna trastada i sempre m'acabava dient "Eres un niño malo, malo"; i pam, ja li va quedar, es veu que això de posar noms ja em venia de petit ... doncs això, que me'n vaig, que va haver de ser l'AiCarai, que un dia li dóna per mirar-me la vista ... i després dels "Uhhhhh" de rigor, contestats per part meva amb un "Què? Què? Perdo la vista?" i replicats per part d'ella amb un "Eh, no res, res, res" ... salta i em diu "Tiu! tens una mica d'estrabisme" i jo, digueu-me inculte "Eing?" i ella "Que gires un ull!" i jo "Andaya!" i ella "Que sí, que t'ho deia la Malo-Malo!!" ... sempre tenia raó l'AiCarai.

Doncs això, que ara vindria a ser la Julie, dins aquesta mega-corporació-empresària que em paga cada final de mes. "Això vol dir que ja no ets un pringat?" ... noooo, vol dir que sóc molt més pringat. Perquè abans pringava, sí, però ara pringo ... i a més em quedo a tancar la paradeta, com el Senyor Bachs a Filiprim ... això els d'ESO ni de conya saben de què els estic parlant ... a estudiar, canalla, que després arriba batxillerat i ens entren depressions!!... Només falta que em vingui algú que expliqui acudits dolents com el Ramon o com el Sr. Encarregat ... bueno, ja tenim al SysQ, ara que hi penso ... sin acritud, eh, SysQ?

Família, estem ja al Setembre. I això, vulguis que no, es nota. "Per allò de les fulles que deies l'altre post? I ho dic fent memòria ... perquè et columpies amb el tema d'escriure posts 3 pobles, xaval !!!" No no, per allò de les fulles i pels anuncis de col·leccionables, sobretot. És impossible veure alguna cadena sense que t'hagis d'empassar anuncis de col·leccions. Bueno, de coleccionables i els que no ho són, que també tenen tela. El meu preferit dels no-col·leccionables és el del Mr Proper ... "eh, que es diu Don Limpio ... Mister Proper por principio ahora se llama Don Limpio" ... bueno, com es digui ... que el primer dia que el vaig veure, només el vaig veure de rasquitllada (pels d'ESO, "de rasquis, neng"), i veia allà "Marmolito y Maderito" i em pensava que era una al·legoria de la Policia Nacional ... el segon cop ja vaig veure que no, que era un anunci cutre d'una rajola de marbre i d'un tros de parquet que ballen alegrement al so de la cançó de Mr Proper ... "que es diu Don Limpio!!!" ... Que al final acabes pensant ... "Si no tens idees, no cal que facis res ... és com l'Sport, el TBO del Barça, si no saps què posar, no t'inventis les coses, que per un dia que el diari sigui més prim no passa res!!"

De tota manera, en vull destacar dos, d'anuncis de col·leccionables, que m'han deixat frapat, corprés, esmaperdut i bocabadat ... "per lo bons que són?" ... no, perquè no els acabo d'ubicar ... massa:

1. Aprendre Ajedrez con Harry Potter. Com? Quan? Des de quan el nano aquest és especialista en escacs? ... "Ehhhh, que a una de les pelis feia una partida d'escacs!!!" ... sí, d'acord, però a Pulp Fiction el Samuel L. Jackson li deia al Travolta ... per cert, ni de conya vaig a veure la peli del Travolta vestit de tia ... ni de conya!! ... això, li deia "Voy a cagar!" ... i oi que no vem treure la col·lecció "Vateres del Mundo con Samuel L. Jackson"? Doncs!! No ho entenc. Ah, i amb la primera entrega, una vareta per fer anar les peces? Comorrrrlllll? Reconec que fa anys que no hi jugo però ... que ja no es mouen amb les mans, les peces? Això sí, amb 8x2x2 = 32 fascicles tens les peces i 1 més pel taulell... a no ser que diguin ... Monta tus piezas de ajedrez con Harry Potter ... i ale, com el Lego!! Tremendu!!

2. El Belén. Tu creus que a finals d'agost has de treure un col·leccionable d'aquestos? Si falten 4 mesos per Nadal! I no em vingueu ara amb que el pessebre es posa per Santa Llúcia, que us conec!!! A més, espero que tinguin vista, perquè com al fascicle 7 ja hagin sortit l'establia, Sant Josep, la Verge, el Nen Jesús, el bou, la mula i l'àngel ... poca gent comprarà la resta, ja us ho dic! ... "Eh, que falten els Reis, els patges, la castanyera, els aneguets, els porquets..." Andaya! Però que no ho veuen que la gent no té espais als pisos per posar tantes mariconades?

A més, perquè es perdin ... que a casa teníem un pessebre d'aquests de tota la vida ... que ens hi estàvem un matí per muntar-lo: mig matí per separar la molsa de les figures, i eren 4, i mig matí discutint on anaven posades ... i un dia va i se'ns perd el Nen Jesús. Es veu que el vem prendre per un tros de molsa ... segons CSI-Ma mare. Solució de ma mare ... les mares, unes cracks ... posar-ne un altre dels molts que hi havien repartits per casa ... i sí, va resultar que la Verge Maria i Sant Josep no havien tingut un jesuset ros i blanquet, no, van tenir un PauGasolet ... això sí, ros i blanquet, ros i blanquet. Hombre! Que les figures mesuraven 5 centimetres i el nano en feia 10 ben bons. Que hasta jo li volia posar un aro de bàsket darrera l'establia perquè anés practicant ... Nooo, no rigueu, que els arriba a sortir un nano així i Israel no hagués passat les penúries basketbolístiques que ha passat ... on vas a parar! Ja m'imagino son pare dient-li a la panxa de sa mare "Jesús, quedan 5 días para el Eurobàsket de Galilea!!! Jugón!!!", amb una veu així com la d'Andrés Montés...

Ah millor no fer cap comentari sobre el bàsket, oi? I sobre el Baa, quasi que tampoc ... i avui comença la Xampinyons League ... no fan la col·lecció de "Estampetes del Mundo"? Ens haurem d'encomenar a algú, ja ho veig!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 10 apunts genials
dilluns, 10 de setembre del 2007
Capítol 230. Prêt-à-porter?
Amics, família, un dia de pont com avui dóna per moltes coses ... per moltes coses sempre i quan no treballis, clar, perquè per si no ho sabeu un servidor de Mordor per sobre de tot i de vosaltres després, avui treballa; en fi, com deien a l'anunci aquell "... es lo que tieneeeee...". D'entre les coses que hi ha per fer avui estan: fer el ronso al llit, fer el ronso al sofà, fer el ronso en general ... i paro perquè m'estic emprenyant ... ah, i sí, anar de compres.

Generalment, quan una noia proposa a un noi anar de compres, la resposta sol ser un gran interrogant. Bé, perdó, hi ha casos per tot: hi ha els del gran interrogant ... que normalment fan càbales sobre "si hi vaig, guanyu punts, si hi vaig però em canso, perdo punts, però si hi vaig i em cansu i ella veu que estic cansat però aguanto, guanyu punts ... i quan arribi a casa ... ti merece un premio!!!", res mentalitat masculina, hi ha els que directament diuen que "sí, sí, anem on vulguis",evitant-se la previsible posterior discusió de "mai fem res junts" i hi ha els que diuen "Per què no avises a Fulanito, que treballa a BCN perquè t'hi acompanyi?" ... i es posen a riure. I qui diu Fulanito, diu Angu.

Anar de compres amb una noia, per qui no ho sàpiga, és una mica com la Queta, la boqueta aquella taaaaaan simpàtica que va posar en Maragall, no sé si encara hi és, la Queta, no el Maragall, per promocionar la llengua catalana: tu vas de botiga en botiga, i sents com ella diu "Aquests són macos!", "Mira que bé em queda això!", "Oixxx, el que sempre he desitjat, un ...", però de mentres vas saltant botigues ... que tu penses "No t'agraden? coi, compra'ls" i ella amb un gest piju només propi d'un anunci de Font Vella Sensación (sí, home, aquell que quan parla la rossa, i no perquè sigui rossa, no l'entens una merda!), et deixa anar: "Nooo, que potser més endavant n'hi ha de més xulus!". Però més endavant, no n'hi ha de més xulus ... I aquí ve quan anar a comprar roba s'assembla a la Queta: "I si m'equivoco, torno a començar!" ... Au, toooooorna a fer la romeria de botigues un altre cop! I ja pots pregar a qui coneguis perquè quan tornis hi sigui ... excepte al Bresca, que a partir de les 6 hi passa l'huracà Nenesquesurtendeclasse i després és impossible trobar res.

Però de botiga en botiga pots alertar que tu no ets l'únic, digues-li pringat, digues-li calçasses, o digues-li només acompanyant ... però acompanyant queda com gigoló, de manera que no ho direm ..., n'hi ha més! I veus que estan allà, a les botigues, anant darrera de les seves noies com un joc que vaig tenir amb el meu primer ordinador basat en el llibre aquell de El Nombre de la Rosa, que el personatge de l'Azdo et seguia a tot arreu ... doncs elles serien el Guillermo de Baskerville del joc! I lo curiós és que són els mateixos a totes les botigues ... i el més curiós és que a totes les botigues, quan elles es proven els vestits, els 6, perquè ja que el màxim número de coses que pots emportar-te als vestidors és 6, perquè n'has de portar menys, oi?, es comporten igual:

- Actius: acompanyen les noies fins els vestidors, i creuen mirades amb el/la repartidora d'aquells numerets que diuen el número de peces de roba que entres ... que penses "I a tu et paguen per això? que no veus que sempre n'entren 6!!"... la mirada aquella de "Pringaooooooo". Entrar amb elles no és perquè se sentin més segures, sino perquè ... adivina qui rastrejarà la botiga per anar a buscar una talla més? ..."Ep, o menys", no no, més, sempre és més ... I després torna't a creuar amb el/la dels números i el seu somriure mesquí ... que penses "Pentina't bé i busca't una feina, hombre!" D'aquest grup en podem distingir

1. Amb premi.
Aquests són els ídols de tothom, l'enveja de la resta. Per molt petit que sigui l'emprovador, ells entren amb les noies, tu. A més, el fet d'entrar a l'emprovador dóna dret a dir "...doncs d'aquí baix no queda tant bé ..." o "... ei, et queda clavat, fins i tot d'aquí .." i pam, grapa a sobre la noia! Això no deslliura de rastrejar la botiga, clar!

2. Sense premi.
Vindria a ser com la selecció espanyola de futbol: jugues bé però no passes de quarts. Tu allà, esperant, com a Lluvia de Estrellas (petonet per la Lluvia, per cert), que s'obri la cortina i que tu emetis un veredicte afirmatiu, que tu emetis un veredicte negatiu i, au, a rastrejar la botiga, o que tu l'emetis afirmatiu, ella emeti el veredicte contrari i, au, a rastrejar la botiga!

3. Voyeurs (i no el marit de la Preysler, eh?)
És una evolució dels Sense premi, són aquells que, mentre la noia es baralla amb la roba, es dediquen, com qui no vol la cosa, a anar passejant pel passadís dels emprovadors cuan ninja es mou per la foscor ... i si veuen alguna cosa, esborra'ls-hi de la retina, saps?

- Passius: directament acompanyen a les noies a la botiga, en un primer instant les segueixen, però només per detectar on es troben els chiquiparks per novios o acompanyants. Un cop allà, s'assenten ... perdó, s'hi queden allà enxovats de mala manera ... i ja vindràs. De tant en tant van fent una ullada per veure on és ella i ja està. I a la que entren als emprovadors se'n desentenen de tot i ja sortiràs, tu. Hi ha el nucli més dur, com al PP ... no, aquests no donen la culpa d'anar a buscar roba a ETA ... que són els que directament es queden a fora i ja ni entren a la botiga ... normalment sota l'excusa de "Em quedo a fumar ..." al que ella diu "Marc Antoni, però si fa anys que no fumes" i ell, intentant mostrar la seva hombria amb els altres components del nucli dur deixa anar un "He dit que em quedo a fumar... no puc entrar fumant!!". Un "cari", com a final de frase, sempre ajuda en aquests casos.

De tota manera, el resultat és el mateix sempre, sempre, sempre: noies amb el bolso i nois amb 4, 5 o 6 bosses ... que tu penses que es podria posar una bossa dins una altra però es veu que no, perquè llavors, aquella samarreta que estava pel terra, que s'ha emprovat dues o tres vegades, que l'ha deixat sobre el taulell de qualsevol manera ... s'arruga. En fi, quan penses que els nois triguem 10 minuts en comprar ... "sí, i en fer altres coses també ..." ... és per dir: "Nena, un dia anem et porto al Bresca a comprar roba ... però a partir de les 6, eh?".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 10 apunts genials
dimarts, 4 de setembre del 2007
Capítol 229. Sospitosos habituals?
Doncs ja està. Semblava que no havia d'arribar mai, oi? Doncs sí, fes-te fotre. Ja tenim aquí al setembre. Amb les seves fulles seques, els marrons a la feina, acompanyant el color de les fulles seques, les pluges inexistents que avancen els del telenotícies, l'enèssim homenatge a Antonio Puerta - coi, deixeu-lo reposar-, el sorteig de la Xampinyons i aquell optimisme dels cus - "No passem de primera ronda, ja ho veuràs". Aixx. Avui precisament ha estat un dia macu, macu perquè sí. Primer dia de feina, 1 hora i mitja de més. "Alaaaa, a quant van les hores extres a la teva feina??? Perquè deus estar forrat!!". A quant van les hores? Balam-bam-bú, no et fot.

A més per si no era prou home-orquestra, ara m'han venut la moto d'una nova feina. Si si, va venir el jefe un dia abans de vacances i me la va plantar allà "Oh, és que el Rossi empezó con ésta!!", em va dir. Sí, és que el meu jefe d'ara és de Madrid, català de cor però madrileny de naixement ... però el català l'entén, eh? Com el senyor Agustín, el meu veí del 1r 3a, que ve a les reunions i quan estem més de 10 minuts ja veus que fa cares rares ... fins que al final ens deixa anar un "No es por molestar, però yo de catalán ... esto último no he entendido mucha cosa ..." i apa, traduint que és gerundi ... a més amb la colla d'erudits en la llengua cervantina que hi ha al meu bloc ... si és que jo encara no sé com s'entera, pobre.... Doncs el meu jefe igual, tu li dius un "Avui la situació és una mica baliga-balaga" i el veus amb aquella cara d'interrogant, com dient un "Hombre, Pep, que me quieres decir..." el pobre ... després rectifiques amb un "Joder, que somos unos desgrasiaos!!!", i llavors ja es deixa anar, l'home. I el millor, que et dóna la raó. Per pensar-hi!!!

Canviant de tema, dels actes destacats als que un servidor ha assistit durant el període vacacional, un dels més interessants ha estat l'stage de sardanes del grup sardanístic de la Puri, la Muntxi, el Cristu, el Juli, el Kittus, etc. Pels que no han anat mai a cap, un stage de quasevol cosa és un santuari de concentració, és on una colla de valents es preparen per tots els tràngols que els fuetejaran durant els propers mesos, és l'única manera possible d'arribar a l'equilibri entre el cos i l'ànima, és aprendre a col·laborar, a jugar en equip, a saber que si tu caus, hi haurà algú per recollir-te, ... Però amics, si aixo us ha impressionat, deixeu-me dir que un stage de sardanes és molt més que tot això: és tot això que he dit més alcohol, molt d'alcohol ... què passa? jo ja he dit que era més que ...

L'acte en sí mateix es va celebrar a l'entranyable població de Juneda. Val a dir, pels amics de l'estadística, que les dues anteriors edicions de l'stage d'havien realitzat a la bonica població d'Olot ... i aquest any que a mi em feia gràcia anar a Olot, va i m'ho canvien per Juneda ... també és mala sort, tu. Juneda, per aquells que no hi heu anat mai és un bonic poble de les comarques de Lleida. Per tant, no direm Juneda, sino Junede, que és com ho pronuncien els nadius de la zona. Que els hi fa una gràcia, als de Lleida que vingui algú de fora i els digui "Ep, que ets de Lleide, tu???", clar que llavors ells et deixen anar un "Buah, de Barcelone havies de ser".

Però deixem de banda les sardanes i l'alcohol ... i creieu-me, deixem-los de banda, per parlar del darrer dia. El darrer dia, allò que arribem, esgotats després d'un refrescant bany a la piscina i ens trobem les nostres habitacions ... suites de luxe a una granja-escola amb els seus pollets, els seus conillets, les seves vaquetes, les cabretes ... coi, lo típic de les granges, ves ... no, porcs i cabrons no n'hi havia, a la granja ... normalment aquests acostumen a estar fora. Doncs això, tal i com arribem, veiem que per una altra banda surten 3 o 4 nanos, entrem a les habitacions i toooot regirat i algunes coses que havien desaparegut.

A continuació s'inicia una persecució camp a través fins que els culpables són capturats ..."Eh, i la presumpció d'inocència??" ... a la merda la presumpció d'inocència. Els individus en qüestió són: 1 nena gorda amb ulleres d'uns 12 anys, dues nenes normaletes, de 11 i un marrec de 9 o 10. Fent servir tàctiques psicològiques ... a crit pelat ... vem aconseguir que ... el nen petit plorés ... ja havia caigut un pilar ... però les nenes tan panxes, tu. El següent pas va ser tancar-los a la sala on hi havia el material ... que sort que eren petits i no havien vist cap capítol de El Equipo A, que sino ens munten allà un tanc teledirigit que ens matxaca a tots ... per fer temps mentre venia el propietari i per si confessaven ... i van confessar ... bé, el nen petit, que no parava de plorar, va indicar-nos que no havien agafat res i que havien mogut les coses de lloc, tan sols.

Mentrestant, el tancament a la sala on El Equipo A hagués fet estralls va donar els seus fruits, les dues nenes no tan gordes van confessar ... el nen, pobre, havia omplert el pantà de La Baells tot solet, amb el que va arribar a plorar ...: la nena gorda de les ulleres era la cabecilla del grupo ... però la tia sense immutar-se. El propietari ens va afirmar que no era el primer cop que entraven, que eren els de sempre, els que va a buscar quan algú li regira la granja i content i decidit va trucar als pares ... el nano, pobret, no es recordava ni del telefon de son pare, ni com es deia, ni res ... Entre que arriben i no arriben els pares, tots recordàvem el càstig que els nostres ens haguéssin imposat per arribar a fer allò: des de anar-te fotent calbots fins a casa, a no veure mai més la llum del sol en el que queda d'estiu i/o tardor passant per la mítica hòstiaquetamorroalterraijaveuremsitaixequescampio!

Però amics, l'arribada dels pares ens va demostrar que a més de passar-nos pels pebrots la pressumpció d'inocència, serem uns progenitors molt cruels. "Com sabeu que han estat ells?", pregunta dels pares ... "Els hem vist", resposta nostra. "I com han entrat?", pregunta dels pares ... "La reixa es pot obrir fàcilment", resposta nostra ... molt fort, que els tius no s'ho creien!!! Moment de meditació dels pares ... i, finalment, el càstig ... "Avui us quedeu sense caballitus". Clar que sí! Avui sense caballitus perquè nomes jugareu al tir al blanc, a veure si hi ha sort i deixeu borni al vostre pare ... que total, pel que serveix ... Ah, això sí, la nena gorda amb un somriure de bat a bat ... i les mirades injectades de sang dels presents en plan "Tu ets la meva filla i vas corrent fins a casa ... fins a casa dels teus cosins d'Astúries ...". Però clar, com sempre, la culpa no és seva, és de la societat que els impulsa a fer això ... o dels professors que no ensenyen modals a l'escola ... ben pensat, apart d'enviar corrent la nena a Astúries ... també hi podria anar el pare ... i fins a Santiago ... de Chile, clar!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 20 apunts genials