dilluns, 19 de gener del 2009
Capítol 267. Mandibulas asesinas?
Amics, família, gent desconeguda, per qui no s'ha enterat, s'han acabat les vacances de Nadal. "Vas tard! I el post aquell setmanal que deies?" ... coi, aquest és, el que passa és que va a setmana correguda ... "tu sí que vas corregut"... bueno, no entrem a la meva vida sexuarll que no interessa massa ... Bueno, això, que s'han acabat les vacances de Nadal. I com sempre succeeix, a la meva entranyable empresa, toca que ara hi hagi los 7 días de oro. Los 7 días de oro són els 7 dies que hi ha abans d'una entrega al client: ja sabeu, nervis, tensió, coses que un dia funcionen i al dia següent, per art de biriberloque, que diu el nostre entranyable Conde Duku, no tiren ni amb rodes de carro, gent que es queda tard, gent que es queda molt tard, gent que negocia amb el seu banc la hipoteca perquè total, per les hores que s'hi passa, a casa, tampoc és just que li clavin tant, .... vaja, un festival!

A més d'aquesta gran cita laboral a casa meva hi ha pendent una altra cita: intentar colocar a algun lloc els regals que me s'han fet ... com dirien els d'ESO ... durant aquests dies. Ara mateix, els susodichos, es troben aquí amb mi, sobre el sofà ... noooo, no els estic aixafant, hombre, parlava de la mateixa habitació que jo ... jo estic sobre la taula i ells sobre el sofà ... que sembla que estiguin en una exposició itinerant, tots allà ben colocadets. "I a què esperes?", pensareu els més agosarats ... A que s'acabin les festes! Ja que no faig pessebre ... per cert, de l'any que ve no passa ... són els regals que espero fins a la Candelera ... pels d'ESO i els ateus que no posen cartells als busos de BCN, el 2 de febrer ... per poder-los guardar.

A més, en vista del que m'han regalat queda clar que he d'ampliar la cuina. I no, no m'han regalat un forn nou ni una nevera no-frost ... la meva és frost, però d'aquelles frost-frost, a més, la llumeta verda que s'engegava quan estava funcionant ara ja no s'engega ... li queden 2 telediarius, a la pobra. Si és que des que es va morir la tele els electrodomèstics a aquella casa no són els mateixos, tu. Doncs res, m'han regalat no un, no, ni dos, fins a 3 davantals, de cuina. I un tuyyo, i tasses i guants per treure coses del forn, ... Es veu que la gent intenta que jugui a les cocinitas, però noi, no tinc gràcia ... un dia en parlarem, de la meva relació amb la cuina. Per cert, si a algú se li acudeix regalar-me'n un altre, de davantal, mirem la talla, si us plau. Recordem que faig 1.80m, si us plau. Que en tinc 2 a casa, de davantals antics, que me'ls cordo a l'alçada dels pits ... sí, ja ho sé, per fer-los servir de sostenidors per si algun dia em canvio de sexe, ho sé.

"I aquests dies de festa, com han anat?". Doncs molt bé. Hem rigut molt tots plegats, que d'això es tracta. S'han fet coses rares ... com anar a PortAventura un dia que plovia ... s'ha gaudit coses típiques ... anar a processons, que per què a casa meva es deien "professons"?, de menjar ... i ens hem trobat amb coses insòlites ... entre elles que vagis a un aniversari ... Stel, guapa, un petó des d'aquí ... i a part de regalar tu, et regalin ells ¿!?. Ara bé, una de les coses més insòlites amb les que m'he trobat es va donar a Missa del Gall. El dia 24 de desembre per la nit. Sí, que a Sabadell, segons informa la mafalda, es fan dues tandes: Missa del Gall a les 12 de la nit, per los machos i Missa del Pollet, a la tarda, pels mitges-cerilles. A més, és maca ... allà amb la música, amb els torrons que donen al final ... que no els puc tastar i que sembla que t'obliguin a menjar-ne ...

A Missa del Gall es centra, doncs, la història d'avui. "Ets un clàssic, Missa del Gall, Missa del Gall, segur que també vas anar als Pastorets!", podeu pensar els més revolucionaris. Doncs sí, Missa del Gall i Pastorets. Però no us deixeu enganyar per la meva devoció catòlica que fins i tot faria empetitir la d'en Mel Gibson, no, bàsicament és una qüestió de manca d'activitats. Perquè ... si no celebres la Vigília de Nadal ... qui digui Nitbona, pilla ... ja em diràs què fas el dia 24 fins a poder anar a algun local de moda. Va, què feu? Un amic meu, us ho juro, en lloc d'anar a Missa del Gall mirava pel·lícules d'aquelles amb senyores i senyors que feien coses. Però no per lascívia, nooooo, per fer temps. Clar! Això sí, curiosament després arriba als locals de moda suauuuuuuu, però suauuuuuu, que l'osito de Mimosín era conya comparat amb ell.

De tota manera, la Missa del Gall a Esparreguera ja no és el que era anys anteriors. Digues-li la crisi, digues-li que hi ha bars que obren a les 12 de la nit, ja no hi ha aquella desfilada d'abrics de pell cap a comgregar. Que la noia que cantava no sabia si cantar l'Al·leluia o la música de la peli de Prêt-à-porter. On vas a parar! Més que la Missa del Gall semblava allò la Missa de la Fura ... tants abrics de pell! També cal adonar-se que la mitjana d'edat ha augmentat lleugerament-bastant els darrers anys ... sí, ja tinc en compte que jo m'he fet gran, que sóc tonto però no tant ... es veia, doncs, una mancança en jovenalla ... els típics nens que pillen i els fan passar per escolanets ... aquest any, va estar a punt de sortir a fer d'escolanet un senyor amb barba que anava dient "Yo al lado de los niños ... que guapos son los niños ...", però es veu que no va colar i va marxar, i mai millor dit, amb la cua entre cames.

Centrats doncs a la Missa del Gall, la meva estimada-i-mai-compresa-del-tot Muntxi, l'AMurecan Beauty i jo mateix, feiem baixar lleugerament la mitjana d'edat. de l'event La Missa transcorre normalment ... ara t'aixeques, ara t'assentes ... que mai saps quan t'has d'aixecar i assentar-te ... però ja ho tenen això les misses. De cop i volta, la senyora que teníem davant nostre, d'uns 70 anys, en aixecar-se veig que fa moviments estranys amb les mans i la boca. Clar, el que penses primer és que li donarà un xungu allà mateix i haurem de córrer. Doncs no, la senyora estava fent revisió de pa'luegos.

Nota de l'autor: un pa'luego sol definir-se com aquell menjar que queda incrustat als queixals, si no te'ls raspalles, clar, i que els entesos, la Puri per exemple, indiquen que el cos, molt sàbiament, guarda per futures mancances alimentàries. O sigui, pa menjar luego!

Però no feia revisió de pa'luegos així amb la llengua, com ho podria fer tothom, no. Va la dona i es treu allà mateix la dentadura inferior postissa davant l'assombro de propis ... bé, com a propis podríem entendre el seu marit, que seia al costat i no li feia ni cas ... i estranys ... o sigui, jo. S'ho mira, s'ho remira, tot dreta ella, fa neteja de pa'luegos i clap, cap endins un altre cop. Però ... i dic però ... es veu que va fallar l'efecte Corega ... i no va quedar prou encaixada ... i clap, cap enfora i clap, cap endins de nou. I aquí, a les 12.20 es va acabar la Missa del Gall per mi. Per la Muntxi i la Mure es va acabar 5 minuts després quan vaig ser capaç de recopilar la informació i quan, a la frase del rector de "Podeu repetir "Us lloem senyor"", es van sentir dos efectes sifons, allò com de riure contingut.

I la missa continuava, però el mal ja estava fet. Tres joves i influenciables ... bueno, jo potser no tant, parlo per lo d'influenciable ... lo de jove és fora de tot dubte ... esparreguerins estaven trastornats davant aquella imatge. I quan s'arriba al punt que el mossèn diu "Doneu-vos la pau" ... i la dona es gira, li dóna la pau a la Mure, la pau a la Muntxi ... i jo que li dono així la mà com flàcida ... com aquelles patates fregides que porten aigua i que estan com fluixotes i no s'aguanten soles ... la resposta de "És que era la mà amb la que s'ha tret la dentadura ... i jo no he vist que se la netegès pas!". I quan sonava l'Adeste Fideles es va sentir un "Eeeeeeeccccccsssssss", a mode d'acompanyament tot ensenyant la mà fent aspavientos.

I arriba l'hora de comgregar. I tu vas a comgregar. I no és macu, això? Però tota la concentració que implica anar a missa se n'ha anat a n'orris (que no a casa de l'Audie Norris) i ja pot passar qualsevol cosa. I el que és pitjor, pots fer perdre la concentració a la gent i pots fer que passi qualsevol cosa. De fet, tot fent cua, se'ns acosta una dona i ens pregunta "De què esteu rient?" ... "No t'has fixat que el mossèn s'assembla perillosament a en Mister Bean?" ... us ho juro que s'assembla! ... i au, ja tens mitja cua rient i xiuxiuejant "Ostres, si que s'assembla, sí!". O que arribis mig rient a que et donin l'hòstia i que en lloc de dia "Amèn", et saturis i diguis "Ehhh ... mmmm ... vale!", que després se'ns va acostar el mossèn Bean, molt educadament i ens va deixar anar alguna cosa com "Algú ha dit 'vale' quan ha anat a comgregar, oi?" i tots xiulant i mirant els contraforts de l'esglèsia ... pels d'ESO, és un tema d'Arquitectura, no és que hi hagin segurates a missa.

Total que això ja no és el que era. Només hi ha una cosa que roman igual: les hòsties. Continuen tenint aquell efecte que com te les posis a la boca en una mala posició se t'enganxen al paladar, com les llesques de pà-Bimbo sense crosta, que després tens feina a treure-te-les d'allà ... que quan ets petit et diuen "No les toquis amb les mans, que és el cos de Crist", parlo de les hòsties, no de les llesques de pà-Bimbo, eh?. Ignorem què li va passar a la senyora que teníem al davant ... mira, potser ja tenia esmorzar pel dia de Nadal, tu.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 13 apunts genials