dilluns, 30 de gener del 2006
Capítol 43. Sempre plou sobre nevat
I sort que va ploure el dissabte, que sino Catalunya s'hagués vist immersa en un Catalonia on ice que hagués fet les delícies de jefes, professors d'escola, persones que han d'agafar trens i AVEs, ... Però veus que bé, va nevar quan tocava, ningú tirat a la carretera (bé, excepte un bus de la Pispano-Igualadina que va relliscar i va marcar el final dels trajectes pel túnel del Bruc el dissabte al matí), ningú aïllat treballant sense poder tornar a casa (bé, excepte els que treballen el dissabte per l'interior), la gent sortint al carrer com si no hagués vist mai la neu (anava a posar excepte el que estan lesionats ... però fins i tot aquests van sortir), ... I tot això en cap de setmana, perquè la gent ho aprofiti. Veus que bé.

Clar que quan portes una estona amb la neu ... arriba aquell punt que ja cansa. Sobretot quan ja t'han acribillat sense compassió a boles de neu tota la gent que va amb tu, quan ja t'has fet totes les fotos possibles amb totes les postures possibles, quan tens el cabell que sembla un fregall i quan ja no et sents ni les mans de fer el ninot de neu (que aquest cop va sortir macu, veus?) ... és en aquell punt, precisament en aquell punt quan el "...mira ... que neva!!!" es transforma en un "...collons, i no para de nevar ..." o quan has de sentir el "...ai, si aquesta nit glaça!...".

Doncs no va glaçar, va ploure. I toooooooooooooooooooooooooooot el que havia aconseguit el senyor neu en 4 o 5 hores se'n va anar a can pistraus en mitja. Amics, és la gran patranya de la neu.

I què fas els dies que neva? Què és el que presta més? Anar a veure una peli ... a casa, clar. Doncs aquí hi ha un dels meus principals traumes: els videoclubs. Bé, també en tinc un altre: les biblioteques. En cap dels dos llocs mai de la vida he aconseguit trobar allò que busco. Però mai és mai. Mira que hi havia dies que anava a la biblioteca de la Uni a buscar informació per complementar els apunts i crec que mai vaig trobar cap llibre útil. I eren allà, eh? Que després venia el llest de torn i el veies amb el Calculus, l' Aprenda de una Puta Vez Algebra Lineal o alguna cosa per l'estil ... que horrible.

Doncs al videoclub 3/4 del mateix. M'estressa veure tantes películes. A més si vas allà a veure què trobes! Què costa posar-les seguint un cert ordre? No sé, per temàtica, per ordre alfabètic, ... A més que sempre que hi vas i veus aquella peli que en el seu moment no hi vas anar perquè aquell dia havies quedat amb ... buenu, que no hi vas poder anar, va i no té la llengüeta, que fa una ràbia que aniries a la noia (o senyora) tot sacsejant-la "Dónde está la lengüeta!? Dígamelo!!!". Però la llengüeta no hi és i tu, clar, tens una educació.

I què fas? tirar cap enrera. Sí perquè als videoclubs les pelis bones i noves estan al costat de la porta i les antigues com més a dins. I vas passant pelis, i no n'hi ha cap amb llengüeta. I tu caminant i cap sense llengüeta. Diuen que un cop es va donar un cas d'un noi que caminant pels passadissos va arribar fins a Igualada. I no va veure cap peli amb llengüeta, tu!! Un follon, un follon!!! Clar, va notar el canvi de temperatura i el nano es va destemplar!

Total que quan trobes una peli amb llengüeta (i quan dic peli parlo d'alguna cosa mínimament acceptable, no de "Dos colgaos muy fumaos", per exemple) has de desfer tooot el camí fins arribar a la noia aquella que haguessis sacsejat gràcilment. Llavors venen dos punts claus:

- "¿Qué número tienes?" I has de dir un número de quatre xifres, ella agafa, et mira, ho apunta, i ja està. Si, com en el meu cas, el número era de la Suaresita ... què mira? que no ho veu, que no sóc la Suaresita? Jo puc anar allà i dir el 6912 i ja està? Tan fàcil és? Com sap la dona qui conec i qui no? Ostres! És molt fort! I si m'equivoco i en dic un altre? Em dirà la dona "No, que a éste no lo conoces?". O quan vingui el del 6912 li dirá "Oye, que tu amigo gafotas se llevó a tu nombre una peli", ... em deixa intrigat.

- Agafa el DVD i hi passa un spray. Qué és aquest spray? I no em digueu per les ratllades que la peli que vem agafar (per cert, Fahrenheit 9/11) s'encallava com l'Arévalo quan feia de gangoso. Què és, doncs, allò? Desodorant? Matamosques?

En fi, que la peli no estava malament i com a mínim vem matar una tarda. De la resta del cap de setmana només dir que ... el meu MP3 no aguanta les caigudes d'un segon pis ... o sí que les aguanta però la seva pantalla no. Ja deia jo que quan comencen a espatallar-se els electrodomèstics van caient un rera l'altre. Si sempre prou sobre mullat, tu.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 1 apunts genials
dijous, 26 de gener del 2006
Capítol 42. El misteriós cas de les lentilles
Porto ulleres. Sí, porto ulleres, què passa? Concretament des dels 14 anys, aproximadament, quan enlloc de repassar la taula aquella de les lletres semblava que cantés els números de la Primitiva ... no en vaig encertar ni una. I en aquests anys he tingut un muntttttttttt d'ulleres: de pasta, metàliques, a lo Harry Potter, muntades a l'aire, modernes, clàssiques, amb doble pont, sense doble pont, ... La batalla que la meva òptica de confiança no ha pogut guanyar mai (i que no crec que guanyi mai) és la de les lentilles. No sé, em fa com cosa això de posar-me un dit a l'ull. I si me'l trec? I si m'hi foto microbis? La resposta de la meva òptica de confiança, a qui ara anomenarem OC, com la sèrie ... que és dolenta a matar, la sèrie, eh?: "És que primer t'has de rentar les mans", resposta amb un "nananananana" que vol representar un "semblah jilipoya, nen!".

Total que porto i portaré ulleres perquè això d'operar-me ... mmmm ... i si em quedo cec? Això no és com operar-se la cadera o un braç que, mira, vas fent ... i si em quedo cec? O pitjor (bueno, potser pitjor no seria) i si no em quedo cec però començo a veure morts com la protagonista de The Eye? Ah, no no. Ulleres power!!! I a fer rica a OC, tu!

D'OC ens arriba un "escalofriante reportaje", que diria en Matias Prats (després diria allò de "Ya tienes tu cuenta naranja?", que jo crec que ho hauria de dir al mig de les notícies, allà en plan "¿...Y cómo está el Madrid, J? Por cierto, J ¿y tu cuenta naranja cómo va? ..." I el JJ, "...de pm, ¿pero donde puedo sacar el dinero, Matías?", però bueno, no sé tampoc). Doncs això, centrem-nos en una òptica qualsevol a una hora qualsevol. Entra la típica dona amb la seva filla qualsevol (bueno, qualsevol, no, la seva, vaja). El problema: SE M'HAN FET MALBÉ LES LENTILLES!!.

L'òptica, com a bona òptica, les convida a seure i a reflexionar: sobre la vida, el futur, la cuenta ING-Direct, ... guaita les lentilles i veu que estan fetes un cromo (però cromo, cromo, dels de quan érem petits, de la cole aquella de "Dartacan i los 3 mosqueperros", els d'ESO no ho coneixeran això, no). I aquí ve el diàleg que aclareix el perquè del cromo:

OC: "Perdoni, estan una mica espatlladotes"
Clienta (anomenarem C, de curiosa, i ara ho entendreu): "Però si són gairebé noves!!!" (aquí és quan la clienta ataca, recolzada amb la seva filla que asenteix amb el cap, tàctica: LA UNIÓN HACE LA FUERZA)
OC: "Vaja, ja ho veig, ... com les neteja? cada quan les neteja?"
C: "Bé, jo .... amb aigua i sabó ..."
OC: "Què diu? Les lentilles cal netejar-les amb els productes aquests que tenim aquí! Sino no els tindríem pas!"
C: "Bé, però faig servir un sabó ... d'aquells per netejar-me les parts interiors, ja m'entén...."

"Paaaaara la cinta!", que diria el José María García. Aquí C ens està dient que ES NETEJA LES LENTS DE CONTACTE AMB EL SABÓ QUE FA SERVIR PER NETEJAR-SE EL CHICHI. No, home, no rieu, no us sorprengueu, que tothom fa el que vol amb lo seu ... no, no parlo del chichi, que també, ... potser la dona aquesta no tenia líquid de lents a mà, o no es recordava de la marca, o li han tocat al súper 3.000 pots de sabó del chichi i els ha d'amortitzar, o es volia estalviar unas pelillas i va pensar "quin és el líquid per coses més delicades que tinc a casa? toma! el sabo del chichi!", sort que no va pensar en el Woolite o en la colònia Nenuco, ...

El que sí que m'agradaria, des d'aquest humil blog, desmentir alguna de les coses que podeu estar pensant ... per si coneixeu a algú que pràctiqui aquest tipus de neteja:
1. És fals que si la parella li acarona la parpella (que maco és que t'acaronin la parpella i que t'hi donin petons!) la persona en qüestió es posi tonta! Del tema orgasme ni en parlem.
2. És fals que si la persona en qüestió es posa tonta, li plorin els ulls.
3. És fals que si se li assequen els ulls, enlloc de posar-se llàgrima artificial, es posi DermoVagisil (producte per la sequetat vaginal)
4. És igualment fals que si la noia (o senyora) veu algú que està de bon veure, les parpelles comencin a tancar-se i obrir-se com aplaudint.
5. I, per acabar, és del tot fals que si la persona es posa un parxe a l'ull sigui perquè li han de venir "coses de dones".

Per tant, si coneixeu a algú que practiqui això no us exclameu, ja hi ha algú que ho fa. I com diuen els jutges, el fet que hi hagi un sol cas crea jurisprudència.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
dimecres, 25 de gener del 2006
Capítol 41. A quien madruga, buena sombra le cobija
Comencem bé el dia. Són 2/4 de 6 del matí ... 5:30 pels d'ESO (la conya aquesta de dir l'hora digital és que tothom, tothom, tothom que m'he trobat que ha cursat ESO li dius "Ei, que han quedat a 3/4 de 5" i et fan una cara com rara, com si no fossis d'aquest planeta, com si diguessin "Tiu, tiu, tu en què parles?" fins que al final et pregunten "Això són les 5 menys quarts o les 6 menys quart?". Toma ya! Al final acabes dient "A les 4:45!!!" i ells "Ahhhh, és que com que parles com raru!" A sobre! Sort que no dic "Manquen 3 minuts per 3/4 i mig de 8 de la vesprada" perquè si no ...). El que dèiem, que són 2/4 de 6 del matí i ja estic de peu. Insomni? No, però en podria tenir per culpa d'un cert personatge que l'altre dia em va comentar que tenia malsons i jo, au, com que sóc hipocondríac, mitja nit amb malsons. Feina, feina.

Avui l'ONG Pep-Sense Fronteres ha entrat a treballar a les 7 del matí. "Ui, que bé, això vol dir que 8 hores + 1 de dinar ... plegues a les 4!". Noooo, això és la teoria, que no serveix per res. És com la teòrica del cotxe ... que no serveix per res quan ja conduiexes ... com quan diu allò que el botzina del cotxe no s'ha de fer servir per cel·lebrar acontecimientos deportivos, per exemple. El que passa és que ahir el meu venerat JM em va comentar que caldria que algú vingués d'hora al matí perquè cal que es donin suport a uns nous programes que posen en funcionament. I com que soc giripoya aquí estic jo (ahir va venir ell) sense ningú a l'edifici (mira, crec que ara ha arribat el meu jefe), massa despert per l'hora que és i veient que avui no plego a la meva hora ni de conya (a les 4 de la tarda ja ni ho comento perquè seria un mal acudit).

Curiosa aquesta hora. Clar, no hi baixo mai. Ei, i el bus ple de gom a gom! I a BCN ja deu haver passat el senyor que posa els carrers perquè a la Diagonal ja hi eren els que la tunegen tot passant un cop de manguera. És un viatge tranquil, el de 2/4 de 7. No et trobes a ningú per parlar ... clar que encara que te'l trobis com gosis aixecar la veu a aquella hora ve algú i et mata (i si aixeques la veu, amb aquella veu tersa i delicada de rossinyol que tinc jo, encara més). Només estàs tu i la teva son, en alguns casos o tu i l'MP3 en els meu (i en el de molta altra gent).

A mi, que sempre em passen coses, avui aquella tranquilitat m'ha permés pensar en les meves al bus, cosa que feia temps que no feia, sota l'amic Robbie i la companya Jamelia, en Amidala i en el que espero que sigui definitivament el seu miracle, en les xerrades que mantinc amb la meva conversadora habitual, en allò que et va dir fa temps no-sé-qui i que ara comences a entendre perquè de cop i volta les peces van encaixant al seu lloc, en la gent que s'ha de començar a posar boneta perquè ja porta massa temps que no ho està, en dur-li al Nen les 6 primeres pelis de la Loca Acadèmia de Policía (gràcies, Roger), ...

Jo, que em tinc per un gran xerraire (val, val, esteu d'acord amb mi, oi? no cal que digueu que sóc un pesat, tampoc) i que no callo mai, que la gent em té per un gran oient (sempre he pensat que molts cops és més important saber escoltar que no pas saber parlar però el més bo és que jo no sé si sé escoltar) malgrat que la gent aleshores sempre esperen que diguis la teva, en realitat el que m'encanta és observar el que passa al meu entorn: com és la gent, què fa, com es comporta, ... Avui ja us ho dic que molta cosa al bus no hi havia per observar (ahir sí, amb la nena malcriada aquella assentada al meu davant ... un dia ja en parlarem, ja) només l'entrada a BCN i veure un paisatge totalment desconegut per mi.

Ui, que profund! I això que he començat de bon rotllo. Deu ser la son. Ai, no, que he dit abans que no en tenia (jejeje). Deu ser el trauma de la meva entranyable reunió setmanal de 3 hores i mitja ... deixa'm repassar que s'hi ha de dir...
 
post perpetrat per jo mateix ...| 1 apunts genials
dilluns, 23 de gener del 2006
Capítol 40. Maci, el franctirador
Oe oe oe oe, oe oe, oe oe! Si, amiguets, amb aquest julgoriu he celebrat avui que torno a tenir correu de la feina. Val, tampoc n'hi ha per fer una festa, però és que n'estava fart que em truquessin dient "T'he enviat això ..." i jo "Pues va a ser que no..." i que llavors em fessin 5 cèntims per telèfon ... que s'allargaven fins els 50 cèntims o l'Euro. Allò que acabes que l'orella ja té forma maleable i que s'adapta al telèfon, com el dolent aquell de Terminator 2. El més bo de tot és que divendres el meu jefe em va advertir que "us tindreu que copiar un no-sé-què" però al final m'ha funcionat tot sol. No, jo tampoc ho entenc. A veure quan arribin els altres afectats què diuen. Com a dada curiosa (dels 110 correus que tenia per obrir, no dec ser molt important, jo) tenia un correu que em deia com arreglar el meu correu!
(Instants per la reflexió)
Anem a veure, si jo TINC ESPATLLAT EL MEU CORREU I NO PUC REBRE CORREUS PER QUÈ M'ENVIES UN CORREU EXPLICANT-ME COM S'ARREGLA EL CORREU? ... CORREU QUE NO VEURÉ FINS QUE TINGUI ARREGLAT EL CORREU? Per aquells que us hàgiu perdut és com si jo no rebés cartes i algú m'enviés una carta explicant-me per què no en rebo. Surrealista? Moooooolt, i és dilluns, no m'agobieu, va.

Aquest cap de setmana hem tingut l'enorme plaer de tornar a veure un company valencià, el Maci (Enric, es diu Enric). L'Enric va estar convisquent una temporadeta a Esparreguera (sortia amb una noia d'allà) i un bon dia va aparéixer per l'antre on jugàvem habitualment a bàsket. En un pim, pam, ens va demostrar les seves dots de tirador infalible (d'aquí el sobrenom de Macjauskas, que li va posar un servidor -un dia algú em fotrà una pallisa per anar fotent mots a tothom) i ja era un habitual dels dissabtes o festivos de guardar. Un friki més del bàsket, per variar. Eh, i del Barça! Bé, del Villareal també.

Com a fet més destacable (es dedica al món de la televisió i la faràndula en general) va gravar a Esparreguera un videoclip de la cançó "Pare" del mític Dyango. Aix! Cada cop que veig aquest videoclip a TT TV penso "Mite'l, el Maci!", clar que TT TV la miro poc, també. Però ... sempre hi ha un però ... les relacions s'acaben i ell va tornar a Castelló, a cuidar la família i a buscar-se la vida allà: guionista d'una série de Canal 9 (que no ens va voler dir res! Tu creus! Diu que no sé què de la confidencialitat...) i ara d'un late-night (eh, que us penseu? que conec a gent famosa, jo) té unes ganes boges de tornar cap a BCN ... que diu que hi ha més feina de lo seu.

Doncs per celebrar que tornava, partit de bàsket al cantu. Jugàvem els-que-estem-acabats contra els-que-estem-encara-més-acabats. No sé qui va guanyar. Suposo que el bàsket va guanyar en el moment que vem deixar de jugar i de maltractar-lo. Clar! Des que va marxar el Maci que no havíem fotut res! I avui estic cruixit de mala manera (tenint en compte que dissabte ens vem fotre canya anant a córrer), sort que la meva feina no és al Cirque du Soleil ... perquè a més tinc vertigen ... però no us penseu que de vegades també hem de fer malabarismes, eh Xavi?

I de la resta, potser el més destacable seria que la colla de sardanes de la Puri (bé, i les altres colles en general) han començat ja la temporada. La colla en qüestió ha incorporat gent nova (l'any passat el seu segon nom era "Con ocho basta", aquest és "102 dálmatas") i estan generalment tots FETS UN CROMO. Es posaven a fer saltironets davant del mirall, com Leroy Johnson a Fama, i el Rontxa cagant-se en tot, la Puri que no aguantava, la Duna fotent-li canya a un dels novatos (no penso posar Botxan al meu blog, ja t'ho dic. Merda! ja l'he posat!) i el Vicentico somrient i dient "Buscáis la fama, pero la fama cuesta, jejejeje". La millor, la Muntxi, que amb la conya de la cama xunga (eh, del bon rotllo, que ja no cola! Fes el favor de caminar bé!) estava allà apoltronada mirant-s'ho.

Total, que ja veieu que a Esparreguera ha començat l'OPERACIÓ BIKINI 2006, aquest any amb més amanides.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 2 apunts genials
divendres, 20 de gener del 2006
Capítol 39. Els goços i les ombres
El meu goç en un poç. Ahir el meu jefe ens va dir que avui ja tindríem e-mail. A hores d'ara (i és molt d'hora) continuo sense tenir e-mail. Però es veu que avui és el dia. Diuen que està tot preparat, que només falta que vingui una noia (o senyora), que digui "Sí, ja poden tenir mail" i a partir d'aquí, ja en tornarem a tenir (o això diuen, vaja, serà curiós també). En fi, quan en tingui i vegi la magnitud de la tragèdia ja posaré un comentari ... o dos.

El meu goç en un poç, 2. El tema de canviar el meu entranyable i apagable mòbil es complica. Es veu que si treus per punts un mòbil a Movistar t'obliguen a estar 1 any i mig més a la companyia sense poder canviar-te a Vodafone o a Amena. Valen, aixo ho acceptem. Però queda el dubte si tu pots treure un mòbil per algú altre, si aquest altre pot anar amb tarja i no amb contracte i si allò dels 18 mesos es compleix o no en aquest cas. Com diria en Barrionuevo "...estos son datos todavía sin confirmar ..." (després el van fotre a la presó pel tema dels GAL). I jo que volia anar a Vodafone! Que es veu que només et regalen un mòbil si fas portabilitat de contracte. Els de les targetes som uns pringats!

El meu goç en un poç, 3. Després de la dramàtica mort de la meva planxa ... dramàtica perquè vaig començar a remenar el cable i una mica més i em foto una enrampada ... toca comprar-ne una altra. Més que res perquè m'agradaria relaxar-me planxant aquest cap de setmana. I quins criteris segueixes per comprar una planxa? Ni idea. Ho vaig buscar per l'Internet i sí, però jo és que les veig totes iguals!!! Només queda demanar consell a qui millor sap d'això: una dona. De les 2 dones així, a mà, que tenia ahir, una em va dir que no planxava i que a ella què li explicava i l'altra que mirés la potència (i jo que sé quina és la potència bona!!) i que la planxa estigués bé (i què vol dir "estar bé" per una planxa?). Total, que demà anirem a Cal Doctor i en comprarem una i a fer punyetes.

El meu goç en un poç, 4. Sóc un impresentable. Fa 34,867 dies que em dic a mi mateix "Has d'anar a veure a Amidala i al pare del Nyo". I que no puc. I quan no són naps, son cols (i quan no són bledes). I aquest cap de setmana, que tenia intenció d'anar-hi ... serà que tampoc. Collons amb els meus caps de setmana! A veure si trobo un foradet i hi puc anar. També tinc pendent d'anar a fer de suport moral pels nois que em van vendre el meu fantàstic pis (aixxx, ara m'he recordat que són el Presi i m'he fotut de mal rotllo ... escolta, i què deu ser de D? Està molt callat! ... millor que no hi pensi) i que es volen reinstal·lar l'ordinador (un petó, guapus, si llegiu això). I també he de "passar el motxo" al lloc on dormo (perquè ja no hi visc, només hi dormo, cada dia hi estic menys temps allà). I planxar. I anar al súper. I tenir vida social. I anar a veure la família. Ja ho diu aquell filòsof de la nostra època i a qui tothom es pren a broma: "No puedorrrr".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 0 apunts genials
dimecres, 18 de gener del 2006
Capítol 38. Tienes un e-mail?
La resposta a aquesta pregunta és "I una merda!". I el perquè és segons versions oficials "Porqué se ha bloqueado no-se-qué en no-sé-donde y, claro, tienes que seguir unos pasos para volver a restaurar tu usuario de mail y bla, bla, bla, ..." Així estem des de dilluns la meva humil persona i uns quants companys més de feina. Encara no encertem a endevinar el perquè "se ha bloqueado no-sé-qué": si per la lluna plena, si per atzar, si perquè som massa guapus, si perquè ens assentem plegats, ...

Total que amb avui (perquè les coses no s'arreglen soles! només faltaria!) ja portem 3 dies sense mail de feina. Greu? Noooooooooooooo, però penseu que quan fas vacances (que tothom sap que fas vacances) pots acumular en un parell de setmanes 200 mails ... imagina't si la gent sap que hi ets! Ahir ja em va trucar un paio dient "Ei, a l'e-mail que t'he enviat ..." i jo "Para, para, que tenim l'eina de correu escatxarrada ... si de cas li envies al meu jefe i ell m'ho farà arribar!" (solució salomònica de la feina: si tens un marron i ningú te'l soluciona, envia-li al de dalt a veure si així el motives).

L'única solució que ens han donat és trucar a una Hot-line d'ajuda (un segon, no penseu malament): allà se suposa que tenen tots els possibles problemes detectats i els especialistes en l'eina de correu te'ls resolen així plis, plas, en un cop de tita. Doncs deuen tenir la tita arrunsada pel fred perquè la companya que va trucar ahir, després de passar el tràngol de "Pulse 1 si ..., pulse * si ..., ahora diga 'jandemor', ...", va obtenir com a solució poc menys que vingui el gran jefe, envoltat d'una llum enlluernadora, et senyali amb el dit i et digui "Tu ja pots tenir e-mail!". És a dir, que en tenim per un bon ratu.

I quan passa això? quan tens 123.393.855,56 coses per fer. Quan vas tan de cul fent 4 o 5 coses alhora, que no en tens ni punyetera idea del que estàs fent però bueno, tan diferents com la nit i el dia. Quan necessites com "aigua de maig" (sempre m'ha agradat aquesta expressió, veus?) alguna manera de comunicar-te amb els altres (jo he habilitat el meu antic compte de Yahoo, però queda com lleig). No pot passar, no, en aquelles èpoques de tranquilitat suprema, noooo, seria molt demanar.

I el pitjor de tot és que estem a una empresa d'informàtica!!! (si a algú se li ha pensat allò de la casa del ferrer i el ganivet que s'ho calli que estic molt sensible). Que trist! Dios! Que trist!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 2 apunts genials
dilluns, 16 de gener del 2006
Capítol 37. Crònica d'una mort anunciada
Uff! Quin dilluns! Per començar plou i quan ja havia agafat l'autobús recordo que ahir el senyor del temps ja va dir que plouria, per continuar estic espés (no tan espés com ahir però Déu n'hi do) i per acabar no puc entrar a l'eina de correu de la feina perquè em diu no sé què que no estic autoritzat. Anem bé.

Cap de setmana ... atípic, que espero que es converteixi en típic. M'explico: dissabte em vaig llevar atípicament engrescat; no és que els dissabtes em llevi aixafat però els rigors setmanals normalment fan que el dissabte estigui una mica més cansat que de costum. Doncs aquest no, tu, una marxa, una cosa ... no sé pas a què va ser degut però mira, estàvem bé. Aquest dissabte em vaig estrenar: feia temps que comentàvem amb uns quants amics d'anar a còrrer algun dia pel matí; tot i que ja ho havíem fet per vacances de Nadal aquest dissabte va ser l'inici de, esperem-ho tots, uns quants dissabtes d'anar a fer un tomb corrent per les rodalies del meu poble. O sigui que Xavi, ja pots tremolar, jejeje. Vem estar corrent uns 45 minuts (30 efectius de còrrer i 15 de caminar, que hi havia una pujada que semblava el Tourmalet i l'Alpe D'Huez tot junt) sota la supervisió d'en Nanos que es dedica al tema i que més o menys ens diu com ens ho hem de prendre. Ep, que anem a ritme tortuguil, eh?

Segona cosa novedosa per a mi del dissabte: a Martoré (també li diuen Marraqué) feien la prèvia dels 3 tombs i després ballada de sardanes. Podeu creure que hi vaig anar! Jo me'n feia creus! Clar que em van subornar dient que hi havia coca de sucre i moscatell per a tothom i l'estòmac és dèbil, tu! Només vaig ballar una sardana, bé, mitja sardana tot esperant al Ferraniki que em fés companyia i em donés motius per no ballar, jejejeje.

Tot sortint d'allà, sopar al Tasca i Vins de BCN amb la Puri, el Ferraniki i la Muntxi, la dona de les crosses, retrobament amb el Juanma, la Carol i la Sílvia a la Rambla i fins les 5 del matí (3a cosa novedosa) a un tuguri que es diu Kharma i que està a la Plaça Reial. Tot sortint d'allà, i com que la canalla tenia gana, esmorzar-sopar al McDonalds de la Vila Olímpica (clar, com que a aquella hora tothom té gana! joder! però que té la gent a l'estòmac? un forat negre?) i ja cap a casa. Hora efectiva de l'arribada: 5:45.

Però jo tinc un problema ... bé, més d'un, però només n'explicaré un ... vagi a dormir a l'hora que vagi a dormir més tard de les 10 és molt difícil que em llevi. La conya del Ferraniki de "Demà ens llevarem tots a la 1!" en el meu cas no es compleix. A les 10 del matí "tararí!" ulls oberts com plats (dels de pizza, que són més grans) i au, una dutxa i a triumfar. Per això estic espès, però molt menys que ahir, clar. Jo crec que això (moment psicòleg) és culpa dels meus pares (clar, la típica excusa, també): com que ma mare es llevava d'hora a fer coses i mon pare dormia com una marmota ... a qui havia de despertar ma mare perquè li fés companyia? al nen, clar. Això quan no t'entrava a l'habitació, t'obria les cortines i els finestrons i et deia "S'ha mort! s'ha mort!" i jo, tot espantat "Qui? Què ha passat?", i ella "La Lady Di!!! i bla, bla, bla ..." (poso
"bla, bla, bla" perquè vaig desconnectar, ho sento, no m'interessava, que portava només 4 hores dormint, jo).

I ja que parlem de morts, ahir ens va deixar algú molt estimat per a mi ... la meva planxa. Ja feia dies que feia el tonto, ja no treia aigua pel pitorro aquell, i amb prou feies vapor, i el cable estava enrotllat sobre si mateix una mica esfilagarsat, i depèn com se sentien com espurnes, però ahir la llumeta verda va passar a la vermella (encara mai he entés què volia dir això ... i molt menys la taronja) i la vermella va passar a apagar-se. I en aquell moment de la tarda, quan veus que tens una muntanya de roba enorme per planxar, que són quarts de 4 (15:30 pels que han fet ESO) i que si t'assentes t'adormiràs segur, vaig decidir anar a buscar la planxa a ca la Puri i continuar amb la meva noble tasca ... que em va durar fins a l'hora del fumbol (com diu el pare de la Geo). "Collons! Si que ets lent!!!", "perdona, jo sóc lent pel que em dóna la gana!".

Ai, quants records! Quants anys fa que veig aquella planxa corrent per casa ... que ma mare fa ja 5 anys que em deia "aquesta planxa fa el tonto, l'haurem de canviar" i mira, com una campiona fins al 2006. Recordo els meus primers mitjons que vaig planxar (2 hores de netejar amb alcohol totes les marques que havien quedat a la planxa i que embrutaven la resta de la roba) i els meus primers calçotets ... sort que la meva jefa (gràcies, Carme) em va dir que allò no es planxava (sí, i va afegir el "totxo!" al final de la frase). En fi, anirem de rebaixes (mira! al CorteInglés, espero que el món de les planxes no sigui com el de les sudaderes!) a veure què trobo.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 0 apunts genials
divendres, 13 de gener del 2006
Capítol 36. El Pacificador
Vetllada nocturna de discussions al fòrum de la cultura i l'oci del meu bloc de pisos. Aquest podria ser el resum d'ahir a la nit. "Hi van haver morts? ferits?", no, no, la sangre no llegó al río, que diria aquell, però de discussions n'hi van haver totes les que vulguessis i encara una miqueta més.

El que havia de ser un acte de conciliació entre les dues parts: D i La Comunidad va acabar sent un conjunt de crits (amb tot el respecte del món i sense faltar a ningú, però crits al cap i a la fí) que ni el mismíssim concert dels Backstreet Boys aconsegueixen superar (i mira que allà es crida, eh Puri? eh Muntxi?) i amb una tensió que ni l'espasa aquella que va treure l'anell del dit de Sauron hagués pogut tallar.

I jo allà al mig. Jo, que intento tenir sempre una visió de la vida optimista, que tot es pot arreglar i que normalment tot té una solució, al·lucinant al veure com els ànims de la gent s'anaven encenent de mica en mica. "Uf, uf, estrés, estrés, no en tens prou a la feina que ara venen aquests i... ". I com que jo vaig ser el convocant de la reunió era jo qui havia de posar pau. Al més pur estil Jordi González a Les Mil i una quan discutien entre el públic. Només em faltava un sofà d'aquests de plàstic per la platja i que els més veïns comencessin "Aaaaaaaannnnnguuuuuuu, aaaaaannnngguuuuuu"; i jo "Bona nit, són les 9 i 30 minuts, això és una nova entrega de Ens donaran les mil i una" ... Clar, que també faltava que els assistents fossin gayulis per semblar un programa del Jordi González ...

I el més bo és que jo coneixia l'advocat de D (però es veu que només jo, que ell va entrar, em va saludar més o menys efusivament i la resta de gent va flipar en colors) ... i és que és molt bon nano (bueno, noi, bueno senyor) i de tant en tant m'anava mirant que semblava dir "això no ho arreglem ni que ho duguem al Diario de Patricia (o de Peptricia, es podria dir)". Total, que no es va arreglar res. Bé, sí, jo vaig proposar un parell de solucions que tots van més o menys acceptar per estudiar-se-les (solucions que no eren òbvies, no, eren OBVÍSSSSSSSSIMES, o sigui que no té mèrit, tampoc).

O sigui que no sé pas com acabarà tot això. Potser ho resolem als daus, al Quake 3, a una carrera de vaïnes o a la pajita más corta (ep, que dic a la más corta, no a la que dure menos, que vosaltres també us costa poc llençar-vos...), continuarem en propers capítols, segur.

I a tot això, avui és divendres, ole ole. Avui, veus, no tinc reunió, he vingut amb texans, he estrenat el jersei que em van regalar a ca la Suaresita (cal Kittus), ha sortit el sol, hi ha tranquilitat (això a la feina només pot interpretar-se com "malo" o "molt malo" però ja vindrà, tu), el Pilu, pel que m'han dit, torna a ser dels fumadors, el Barça juga el diumenge, tinc un munt de roba per planxar, aixxxx, tot torna a la normalitat. Per cert, i ara que miro el títol, què dolenta que és la peli aquesta amb el Clooney i la Kidman, però dolenta a matar. Que l'altra dia una dona al súper va i em diu "Ui, que et deixes canes, com el guapot aquell del cine (el Clooney, vaig suposar)?", "Miri senyora, les canes no es deixen, surten, com les arrugues, oi que m'entén?". I vaig marxar tant panxo. Cap agressió sense resposta, tu. Clar, que allò d'ahir al vespre potser era aplicar al límit aquesta teoria.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 2 apunts genials
dijous, 12 de gener del 2006
Capítol 35. El dia D (D de denuncia)
Avui és el dia!! Ja ha arribat! El dia que tenim reunió de veïns en la que, a priori, participarà el nostre estimat Denunciant. Ahir ja avançava que les coses podien anar malament o molt malament. Que Déu ens agafi confesats! Millor no parlar del tema que sino em poso tens! Ja m'ho va dir ahir una molt bona amiga:"Eh, tu t'ho prens amb la calma, eh?", i jo "Però si jo sóc molt tranquil!", i ella "Sí, però tu te'n sents molt de les coses!!" (això vol dir que sóc molt sensible, com una au que refila suaument pel bosc quan comença a esbargir-se la rosada, ... noies, preneu nota! Angu = Tiu sensible ... s'ha de vendre el producte, tu). Saps què? canviem de tema ...

Avui tammmmmmmmmmmbé tenim reunió. La d'ahir va anar molt bé. Sí, i curta! va ser curta, curta! Entravem jo i en JM a les 9:30 i res, cap a les 12:45 tornàvem, moixos, capcots, destrossats i acribillats cap a la nostra gran empresa. Només 3 hores de reunió. Els 15 minuts van ser el típic de "Ei, ja que esteu aquí, això que vem quedar amb M fa dos mesos i mig ..." que tu immediatament penses "i jo que sé com veu quedar amb M!! Que hi era jo? Oi que no? Puesssss..." però vas dient el "Sí, sí" de rigor i acabes amb el "Ja li preguntaré a M" mentres el teu interlocutor et comenta "Sí, home, M ha d'estar al tantu d'això!!". Preguntarem, doncs. Només espero que la reunió d'avui sigui més ràpida, només això!

Ahir vaig desistir de passar a mirar coses al CorteInglés; després de l'experiència (no la qualificaré com a bona, ni com a dolenta, sino com a experiència a seques) del dimarts vaig passar de passar-m'hi. Doncs això, que m'havia de mirar 2 de les coses que m'he d'autoregalar (que aquesta és una altra, jo vinga a fer regals i per mi no compro res ... tonto? pse, diguem que espero a les Rebaixes ... total, per no trobar res, però bueno): alguna cosa per anar a la feina i portar papers (digues-li maleta o bossa) i un mòbil. El tema del mòbil el tinc mig emparaulat gràcies a l'eficiència de Movistar que fa que tothom es passi ara a Vodafone (aquí estic jo, cuan ave rapinyaire per aprofitar los puntos Movistar). Lo del curru també està arreglat perquè ahir la meva estimada Cruj em va fer arribar el seu regal de Reis: una estupenda maleta que hi caben 300.000 coses, que no pesa una merda i que és negra (que queda com de persona que treballa i tal). Brutal! Anda que no he tingut regals xulos per Reis ("anda que" és d'un català que caus de cul, també).

I si vaig desistir d'anar a mirar coses (en continuaré mirant, que consti) és perquè ahir calia que m'afeités (sí. noies solteres o simplement no casades del món mundial, torna el seductor) que fés 10.000 coses de la Comunidad i que anés a veure la Muntxi, que feia dies que no la veia (des de la nit de Reis, que duïa un pedal que semblava l'Amstrong). Ara ja va amb la ferida destapada i ja comença a fer exercicis d'estirament per la cama. Camina més de pressa que fa una setmana (que tu anaves caminant i parlant, giraves el cap i la veies com 10 metres enrera) i d'aquí a 4 dies ja la veurem córrer (val, moure's de pressa, com deien d'una jugador del Barça, en Giovanni). Com a tota operada, té obsessió per ensenyar la ferida: "T'he d'ensenyar la raja", diu (home, què voleu que us digui, la frase així, descontextualitzada, sona com a una altra cosa, "quina raja?", li pregunto jo, "ets un porc", contesta ella ... ja veieu que em té un carinyu especial). També tinc un company que l'han operat d'apendicitis i que també va ensenyant la raja per tot arreu. "...es una obsesión...", com deia l'abominable cançó aquella (on per cert, hi ha un tros que la tia diu "No puedo, tengo novio!!", lamentable!)

Ara que em miro el post d'avui (que mai me'l repasso) veig que hi ha 4 paràgrafs i a tots 4 parlo de 4 coses diferents. No, si al final tindran raó els que em diuen que els meus post semblen capítols dels Simpsons, que comencen amb un tema i acaben amb una cosa diametralment oposada. Va, farem un acte de coherència: benvinguts al dia D!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 2 apunts genials
dimecres, 11 de gener del 2006
Capítol 34. Tantes coses a fer
Segon dia de curru després de vacances i ja torno a casa a les 1000 (posa que he arribat a casa a les 9 ...). Anem bé, cirerer! Si és que ja es preveu la tònica d'aquests mesos (3 mesos i 3 dies per les vacances, que a ningú se li oblidi!): urgències i més urgències que et passes tot el dia per resoldre (nens, ara ja no sóc programador, ara només "arreglo coses") i la teva feina planificada a consciència durant el dia que la fas en el temps rècord de 2 hores ... i la fas tan de pressa perquè sino acabes passant més temps amb la doble de Pocahontas (una de les senyores de la neteja d'aquí) que a la teva pròpia casa.

Ahir, però, ja que arribava tard, vaig decidir estudiar en què invertiria el xec regal que la meva estimada empresa em va fer arribar per haver donat un cop de mà en un altre projecte (jo no ho entenc, tu, no et donen lot però et donen un xec de 30 Lelos si els hi dones un cop de mà!!!). Doncs com que el xec era de El Corte Inglés cap allà hi vaig anar, tot emocionat i tal. L'objectiu? feia temps havia vist una sudadera del Barça de color gris amb caputxa i tot que no recordo quan valia però que estava bé.

Això de les rebaixes és una patranya! Arribo a la 2a planta (Todo para el deporte), vaig cap a on tenen els productes Nike (que ja els val: tota la vida dient Naic i ara es diu Naiqui) i de la sudadera aquella ni rastre. Allò que mires preus i ... què passa? que els productes d'esports no es rebaixen o què? Les samarretes del Barça, que ja valien un huevo i mig, ara valen un huevo només, les de bàsket no s'han rebaixat ni un Lelo, les sudaderes en general que estaven mig bé s'havien rebaixat de 60 a 52 Lelos! Joder! Que he de venir en cavall com els de la Pasión de Gavilanes i parlar raro perquè em facin més descompte???

Dius "bueno, doncs miraràs una altra marca" ... "ha ... ha", que diria el Nelson dels Simpsons. Que t'ho has cregut, morenu (bé, potser ara amb unes quantes canes, però que consti que són dels disgustos que em doneu tots!). Sembla que s'han posat d'acord tots els fabricants de sudaderes del món per putejar als seus clients ... que no baixen de 50!!! El darrer recurs, preguntar-li a un senyor d'aquells que quan vas a mirar coses van cap a tu al més pur estil Nasgul ... "Escolti, ... o una sudadera així que estigui bé i que no sigui tan cara?". "De les que dius les han deixat de fer i de les altres mira allà".

"Allà" normalment és el pilot de roba. Aquella imatge tan típica de les senyores agafant roba d'unes taules ... doncs allà em va enviar. Vaig fer una ullada i sí que vaig veure una sudadera que estava bé ... el problema és que posava SIEMENS i l'escut del Madrid (!!!) ... l'escut rai que es pot treure però el SIEMENS ... casi que no.

Total, que plegues tard, no trobes res que t'agradi i arribes a casa amb una alegria que és massa! La veritat és que no m'importa molt arribar tard ... sempre i quan no tingui res a fer (avui tinc liu i demà tinc una reunió de veïns que només podrà ser horrible o molt horrible). Però mira com vaig avui, sense afeitar ni res, que semblo "un d'aquells de la ETA", que deia ma mare (també era possible la combinació "sembles un pòtol"). Clar, no ens afeitarem per la nit ... i avui al matí, que ho havia de fer, no estava el horno para bollos. I ara reunió! Jo que m'avorreixo per vacances, torno i vaig de cul ... No hi hauria un entremig?
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
dimarts, 10 de gener del 2006
Capítol 33. 15 dies de glòria
Sí, amiguets i amiguetes, aquest humil servidor retorna a la faç de la terra després d'un període olímpic (pels ignorants, despistats o estudiants d'ESO, 15 dies és el que duren uns Jocs Olímpics ... no, no, allò d'estudiants d'ESO no ho deia amb mala fe ... mai!). I m'agradaria dir que aquest humil servidor torna amb els ànims renovats ... de fet, això era així fins que vaig veure que la propera festa era ... el 14 d'abril, d'aquí exactament 3 mesos i 4 dies ... això tira per terra els ànims de qualsevol.

"I què, i què? Com han anat aquests dies? I els Reis? i el Nadal?", us preguntareu (i si no, us foteu perquè el blog és meu i parlo del que vull). Doncs la veritat és que bastant bé, mooooooooooolt relaxat, i no parant a casa només que per dinar i sopar ... i dormir, malpensats, i dormir. Per no extendre'm molt, que després el Xavi m'acusa que la disertació es fa molt llarga, tot el que puc destacar és:

- Nadal: Quan era petit sempre m'havia estranyat una cosa d'aquest dia ... et passaves com mesos i mesos desitjant que arribés i pá què? si és un dia normal i corrent. Sííííí, reunions familiars impagables, Pastorets impagables (a Esparreguera som rarus, tu, i els fem per Nadal enlloc de per Sant Esteve), allò-de-no-saber-què-fer-després-del-dinar-berenar impagable, nit impagable ... però se't passa en un plis, com la resta de dies de l'any ... injust? potser sí però com a mínim deixes de sentir els anuncis de "Feliz Navidad" del Corte Inglés. Algu és algu, tu.

- Cap d'Any: Horrible, horrible! Per mi el Cap d'Any és el pitjor dia de l'any. Aquell stress que porta tothom (a mi m'estressa veure la gent estressada). Aquell "què faràs per Cap d'Any?" que sembla que si no fas res ets un ranci (sí, em vaig negar a pagar 36 Eurikis per anar a la Tina, que per cert sortia a A3 -no farem cap comentari- o 30 per anar al Pilu -gran imatge la que té la Geo del Pilu, per cert). Aquell tancar les botigues a les 8 perquè "queden 4 hores per Cap d'Any!!!". Aquell "fins l'any que ve!" que et diuen a les 9 de la nit que fa una ràbia que mataries a qui t'ho diu. Aquells sopars, amb massa gent o amb massa poca gent. Aquelles festes de Cap d'Any on dones els dos petonets de rigor a tothom i on la gent t'abraça perquè sí ("no em toquis, per favor!!! que et toco, jo? oi que no?"). Aquell "Què, com va?" dels que no saben que més dir-te després dels dos petons ("Com va el què? Les dues hores que portem d'any? Anda ya! Vés a beure, fes el favor!"). Ho sento, no puc, és superior a mi.

- Fums: L'Any Nou ens ha dut (a més del Concert des de Viena i els Salts d'Esquí des de la localitat aquella que no sé ni escriure ni pronunciar) el tema de la prohibició del tabac. Im-prezionante! que diria el Jesulín. Que divertit era anar a passejar i començar a veure quins bars permetien i quins no. Destacarem, perquè cal destacar-ho, el Pilis (sí, sí, Esparreguera és un poble raru, que té el Pilis, el Milu, el Pilu, ... bé, raru ... i de vocabulari limitat, també) tenia un gran cartell no homologat per la Generalitat escrit en ordinador amb la frase "Aquí sí se fuma" ... i vinga, tothom fumant. Com a casos curiosos: l'Ateneu on només es pot fumar als billars i als futbolins (la imatge dels fumadors durant un partit de futbol anant allà per fumar i després tornant agitant ens braços tot dient "uuhhhh, som rarus, no us acosteu a nosaltres!!" és mítica) i el Pilu on ... no deixen fumar! (es veu que els surt molt car fer allò de dividir zones). Mai, mai, mai, mai de la vida havia vist el sostre del Pilu, maiiiii. I a més t'evites aquelles noies que tenen la mania d'agafar el cigarru amb el colze aixecat i que t'amenacen de deixar els braços com una escena d'una peli sado. El que és més destacable és que la gent respecta això de no fumar a dins dels locals. Bé, ho respecta ... per ara, ja en parlarem pel Cap d'Any del 2006.

- Reis i regals: Ho sento, però jo és que passo de donar els regals per Reis. Jo faig el Tió, tu. És més nostre que els Reis (boicot als Reis!!!, ai, ara ha semblat una altra cosa, això). Passo d'anar de cul per les botigues abans de Reis perquè BCN és un punyeteru caos, perquè a l'FNAC no s'hi pot ni entrar i perquè el centre de BCN és totalment inaccessible. Per això ... i perquè sóc un impacient i no resistiria tenir els regals allà durant dues setmanes; me'ls quedaria per mi. I tindria una colecció de peluixos que fliparies, ja t'ho dic ara. Respecte als regals que m'han fet ... MOLT XULUS tots ells. Això sí, i que ningú s'ho prengui malament, si per alguna cosa em quedés sense llum crec que amb totes les espelmes que tinc podria il·luminar tot el meu bloc. Això sí, espelmes xules, xules. Menció especial per l'espelma de la Puri (l'espema que em va regalar, no és cap insult!!) que feina vaig tenir per dur-la fins a casa ... és enorme. És que la Puri és així ... o es fa bé o no es fa.

- Promeses d'Any Nou: Aquest any, i no sé per què, he fet dues promeses d'Any Nou. "Quina novetat, jo també les faig", pensareu. Sí, sí, però a mi se'm va acudir comentar-les a la Puri; mira, deuria estar baix de defenses aquell dia, o potser "emocionat" pel dia de Cap d'Any (emocionat ho he posat entre cometes, per qui no se n'hagi adonat). "I quines són? i quines són?", pos no us ho penso dir ... però estigueu segurs que la Puri m'ho recordarà toooooooooooot l'any. Que llarg es farà aquest any, per Déu! Millor que les compleixi, millor que les compleixi! Que la Puri serà com vulgueu, però de memòria en té (encara que ella digui que és una mica Dori).

- La resta: Uf, és que podria comentar moltes i moltes coses, des que el Nadal el vaig començar a BCN a un enterro multitudinari (per cert, quan em mori mai em poseu el Tears in Heaven a piano perquè queda horrible), a que la iaia Vicki (l'àvia del Kittus) em va rebatejar per Abu, a que ara que s'acaba Pasión de Gavilanes te'ls has d'empassar a l'anunci de Viva las Rebajas o acabant per ahir, el primer dia de feina, dia mundial que tot s'acaba a la meva empresa: el meu permís d'entrada, la contrassenya del meu ordinador, la contrassenya del meu programa de comunicacions, l'accés a 349879044 llocs. Horrible. Però ànims! Només queden 3 mesos, 4 dies i alguns minuts per les properes vacances! És com les cheerleaders del Barça de bàsket, de lluny semblen molt, molt però després... no es pá tanto!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 2 apunts genials