dimarts, 29 de novembre de 2005
Capítol 21. El chico de oro
Post dedicat a la S petita, perquè li agrada jugar de Ronaldinha.

Des que tinc ús de raó miro futbol ("ja, ja, ja, si tu no n'has tingut mai, d'ús de raó", pensareu alguns de vosaltres irònicament, "quan us vaig conéixer éreu així de tontos? Diria que no i que esteu perdent amb els anys", us raono jo) ... doncs això, el futbol. Tot i que continuo dient que el meu esport és el bàsket (Gràcies Dusko, però fitxem un negre que faci por, si us plau!) no us he de negar que el moment de reunió d'amics i familiars és el futbol. D'aquí el tòpic "es el opio del pueblo" (veieu com tota la vida està plena de tòpics? un dia faré un post ple de tòpics).

El problema és que ser del Barça no ajuda precisament a que t'agradi el futbol. Per un o dos anys que guanyem algo 5 o 10 anys sense fotre ni brot (per mi fotre brot és guanyar o Lliga o Xampinyons League, diguem-ho també). I això ens fa especials o més ben dit, diferents (fins i tot guais, si voleu). Com em va dir en Robinho (no el del Madriz, que sino no aniria en vermell) quan feia poc que estava a CAT, "qué raros sois los catalanes..." (tens raó, nano, som raros a matar)

Doncs de tots els anys que porto veient futbol mira que n'he vist a jugar, de toies; perquè el Barça si serveix per alguna cosa és per fitxar toies: Romerito (només va marcar un gol contra el Málaga i semblava que hagués guanyat la Champions), Litmanen (que bo era a l'Ajax, oi? i que petardo aquí), Onésimo (el Pelé blanco, li deien), Geovanni (¿?), Eskurza (dios! horrible!), Danni Muller (que era el gendre del Cruyff abans que l'Angoy fotes el braguetasso), Amarilla (jooooder!) i moltes i moltes més ...

Però clar, com que fitxa tant-tant, també acaba fitxant algun que altre bon jugador. Com a l'època del Dream Team, que tots estàvem flipant amb el que vèiem: tants bons jugadors alhora no podia ser! I tots estàvem com tontets, com quan estàs enamorat, que tot sembla macu, tot és de color rosa, ... així estàvem tots. I tothom tenia el seu jugador predilecte: Laudrup (jo, el Nen i el Siscu), Koeman (la Cruj), Nadal (que era del Madrid!!! per favor, com el seu nebot! a la presó amb ell!!!), Amor (mai ho vaig entendre...), Stoichkov (el JR), ... Que la gent gran, léase mon pare, feia anys que no veia que guanyessin tantes coses "...des de Kubala...", deia (tot sigui dit que meitat de trofeius dura el partit 5 minuts més i els perdem ... com les 3 darreres lligues i la Copa d'Europa).

Doncs de tot aquest helenco de gent, bons i dolents, guapos i lletjos, crec estar en condicions d'afirmar que mai havia vist jugar a ningú com al Ronaldinho. I ja no parlo només d'assistències de gol (que això ja ho feia el Laudrup i molt bé, per cert) sino de com fa les coses, la facilitat que té, l'estil i també de la manera de ser, de la unitat que ha traslladat a l'equip, des del primer partit que va jugar aquí. És un mercenari, d'acord, però collons, és un mercenari bó! sempre correcte, mai una paraula per sobre l'altra, mai vol destacar, tot és l'equip. És brutal veure avui en dia una persona així.

I només us heu de fixar ahir, a la gala de la Pilota d'Or. Estava plorant. Quants jugadors de futbol heu vist que ploressin quan els hi donaven aquest trofeiu ("si no és del Barça, a qui li donin la pilota d'or ens la sua!", també és veritat, teniu raó)? Però quants jugadors fatxendes, xulos, superiors a la resta del món heu vist recollir aquest títol? Era com un nen que li havien donat la primera joguina, aquella que més volia.

I tots sabem que aquest paio no es quedarà aquí: el vendran, o s'emprenyarà per alguna cosa i fotrà el camp ... que és el Barça, no ho oblideu mai! Però sempre podrem dir que hem vist jugar a un dels millors de la història, un paio que gaudia jugant, que no parava mai de somriure, tot i que com li va contestar a un nen que li preguntava per què sempre reia "Esshhh que no puedu sherrar la boca". Brutal la resposta!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 2 apunts genials
dilluns, 28 de novembre de 2005
Capítol 20. Posar cera ... polir cera
Post dedicat a Miyagui-San (digues-li Pat Morita, si vols), per ensenyar-me a fer la grulla, que d'altra banda mai vaig saber fer. Sempre se'n van els bons ... perquè el dolent encara és viu, oi?

Cap de setmana calentonet ... Nooooo, feu el favor! ... tocant boles ... que no, que no m'he tornat gay!. Em deixeu explicar? Sí! Doncs vinga. Només dir-vos que espero que tingueu antivirus perquè porto una sopa ... que no sé ni perquè he vingut a currar avui.

Dissabte vaig recuperar dues coses que ja trobava a faltar: el billar i la calefacció. El billar (de caramboles, clar, l'altre és per gays), al marc incomparable del Club de Billar Olesa (merda estesa), acompanyant, que no jugant, al Nen i al JorKues. Que xulo és! I que ben cuidat que està! I la taula, a 35 graus, i les boles llisquen que és una meravella! (no com a l'Ateneu que la bola sembla que faci el Rallie dels Micromachines: ara salta perquè hi ha un grumoll de no sé què, es frena a la taca del Baileys, rebota a la banda però se sent un "cloc" sospitós de la goma, ... horrible, vaja). Em van deixar tirar un parell de vegades i, ei! encara la toco, eh? A partir del proper any ens farem socis d'això i podrem jugar a un billar de qualitat (no a billar de qualitat, eh? que és diferent).

Però sense cap mena de dubte, el cap de setmana ha estat marcat per la tornada a casa de ... la calefacció ... "plas, plas, plas, un fort aplaudiment". Si no l'havia engegat fins ara era bàsicament perquè no sóc un tio fredolic ("porto foc al cos, guapa") i per la frase S'HAN DE PUGAR ELS RADIADORS. LA purga de radiadors, tema apassionant allà on els hagi, ja es va efectuar l'any passat a Ca meva però la va fer la meva apreciada Cruj, Cruj que ara es troba a l'operació Marco al Perú, Cruj que no li vaig fotre ni puto cas l'any passat quan m'explicava com es feia (i mira com estic ara), que proutes coses tenia jo al cap l'any passat.

"Però no t'alarmis", em vaig dir a mi mateix, "tu ets un tiu apanyat, mira-ho a Internet". I sí, si poses purgar al Google et surten com 33.223.322 entrades, algunes que parlen de purgar radiadors, altres de purgar-te a tu mateix i moltes del purgatori. Però si alguna cosa tenen les pàgines d'Internet de bricomanies és que acolloneixen: "No haga esto porque le puede hacer polvo el parquet!" (que jo no en tinc, però també m'espantu), "cuidado con la caldera", "la presión debe estar entre 1,5 i 2, sino el radiador no se calienta y puede gotear", "asegurese que la regleta del mando está en posición vertical ¡No la toque en caso contrario!", "Debe efectuarse en sentido contrario a la dirección del agua" (que dius, "i jo com sé com va l'aigua?!") ... I jo, que sóc un noi espantadís ja de per sí doncs aquestes coses m'espanten.

I què fas? Doncs fer exactament el mateix que fan amb tu: si et fa por tocar alguna cosa de l'ordinador, crida a l'Angu perquè ho faci o t'ho expliqui. Doncs això mateix però aplicat a tema radiadors i al Pau. El Pau, nòvio de Vane, cunyat de Sandra, és el puto amo dels temes de menaje del hogar: electricitat, calefacció, ... però és que el tiu és un puto manetes. Va venir, s'ho va mirar, va arrufar el nas, va engegar la caldera, va collar un radiador "que perdia" ... "així no et baixarà la pressió", va dir (i tu vas fent com els gossets aquells de darrera els cotxes, movent el cap amunt i avall, amuuuuunt i avaaaaall). I ja tenim calefacció, oeeeee oe oe oe oeeeee oeeeee!!!!

De la resta de finde, poca cosa a dir. Dissabte per sopar, pizza de ca la Meri (pobre, que estava horrible tota despentinada, amb aquell gorro de pizzera i aquella samarreta 3 talles més gran) i a cobar el refredat que em va enganxat el JuanPa dijous al matí al bus. Això sí, més calentonet amb la calefacció ... mmmm ... i diumenge tot i que havia d'haver anat a Valls (a veure qui té collons amb el fred que fotia i el refredat que duïa d'estar-se dret 3 hores a Valls) però em vaig passat toooot el dia tancat a casa, mirant La Comunidad del Anillo (gràcies Xavi, es veu perfecte), planxant i al final, al vespre, a l'Ate a veure el fumbol (ja ho diuen que és l'opi del poble, i que cura tots els mals, aaaaatxim!)
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
divendres, 25 de novembre de 2005
Capítol 19. Harry, un amic que us estima
Si us plau! Que arribin aviat les 6! Buf, quina setmana horrorosa! I la que ve no és que sigui molt millor: dimecres, festa (que dius, "Bieeeeeeen") però festa perquè he de fer 392.877 coses i venen a amoblar-me una habitació a casa (que dius, "Maaaaaaaaaal, que això vol dir que l'hauràs de pagar!"). A més, dijous tenim entranyable reunió de La Comunidad (no la de l'anell, no, l'altra, la de veïns) on segurament m'oferiran gratament el càrrec de Sr. Cuesta. És que mira, mira, a més estic com engripat, m'he passat una hora de MSN barallant-me amb la S gran i ... que tinc ganes que acabi la setmana laboral, ostres!!

Aquest cap de setmana estrenen Harry Potter i el que sigui (toca el calze de foc o alguna cosa així, oi?). Curiós el Harry Potter. Segons el llibre té 14 anys però crec que el nano que l'interpreta ja en té alguns més. Jo perquè no vaig a veure pelis en versió original però diuen que no deixa anar els galls típics d'un pre-adolescent sino que més aviat té veu greu com ... la Carmen de Mairena (t'imagines el "Hola Hermión, guapa ...", "trabajas de cartero en Howarts? lo digo por el paquete...")

Total que tots ja van creixent (normal també) i que no els volen canviar perquè sino als nens els hi agafaria un col·lapse. Quan jo era petit no tenien tants miraments i recordo que ens van canviar:
- La Ellie Ewing de Dallas (l'actriu, eh?). Així pim, pam. Ara és una actriu, ara n'és una altra.
- La veu de l'Hannibal i el Fènix de El Equipo A
- La veu de l'Arale i jo que sé quantes coses més.

Clar, i els nanos van creixent ... però la nena també. Aviso ja públicament que em nego a anar a veure la peli amb el depravat de l'altre cop que em comenta "L'Hermión ja té un culet, eh?". Au va, home! Per favor! Depravat! Salío! Aixxx, em va donar la pel·lícula, el paio.

I anirem, com no, als cines d'Abrera. Allò sí que és macu. I graaaaaaaaan, és molt gran. Allò que si arribes mitja hora abans que comenci la peli tens per fer 2 voltes al Centre Comercial. Que dius "Home, però mireu aparadors". No, no, 2 voltes mirant a consciència els aparadors. Que hi ha una botiga de perfums que vem llegir totes les marques de perfum ... On acabes anant a caure? al bar, com sempre, on per preus populars pots prendre un cafè, un tallat o una coca-cola enmig d'un silenci sepulcral (més o menys com la Rambla pel pont de la Puríssima).

El bar és al ladito-al ladito d'una cosa anomenada "Centre de Diversió Familiar"; que, per entendre'ns és on es reuneix lo bo i millor de la Comarca. És un espai destinat a tu, rapat-xungu És un lloc on els d'aquesta raça poden cridar, poden jugar a futbolin fins a destrossar-lo, poden jugar a fotre patades a una pilota o a mesurar la seva força donant cops de puny a una màquina. Jocs destinats a mesurar la seva intel·ligència, vaja. Però quan aquest tipus de gent entra a veure la peli, es transformen. Sí, sí. A fora els mataries, a dins et sap greu no haver-los matat perquè encara són pitjors.

I res, que vas allà i t'arreglen la tarda ... o el vespre. Entrada + Crispetes + Beguda = 10 Eurikis. Clar, home, la cultura a l'abast del poble! No m'estranya que quan comenci la peli i surt el missatge anti-pirateria sempre salti algú dient "Esta peli ya disponible en el e-mule".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
dijous, 24 de novembre de 2005
Capítol 18. It's a hard life
Post dedicat a Freddy Mercury, per haver-nos deleitat amb la seva música. Avui fa 14 anys que es va morir, però les seves cançons no moriran mai.

Des d'ahir i fins demà tinc el gran plaer de fer de Capitan Stubbin a la meva feina. El meu venerat JM s'ha agafat 3 dies de vacances i jo, como segundo de abordo, assumeixo el control, momentàniament, del vaixell. Ahir al matí només arribar, ja vaig rebre un fantàstic mail explicant quins eren ELS MARRONS en curs.


"Senyor, senyor, què és un marron?", us preguntareu (calla, que ahir la dona del súper em va dir Senyor, que si jo sóc senyor ella què és?). Un marron és aquell tipus de feina anomenada Patata Calenta (no malpenseu, que no veieu que aleshores seria Patata Humida?). És aquella feina lletja, tediosa, llarga, que implica conèixer 23 coses que ni saps ni les vols saber, que implica trucades tot el dia preguntant-te com està i per quan estarà, que implica quedar-te fins les 1000, que implica oblidar per un temps la teva vida social, que implica no veure els teus, que implica ... masses coses. Oi Xavi?

Doncs avui per rematar la feina he d'anar de reunió "amb els que parlen". Que maco! Clar que prefereixo anar a aquesta reunió que no pas a una de posterior on sí anirà el meu jefe a lluir palmitu i a que "li posin un supositori", com acostuma a dir ell. Jo es veu que no hi puc anar a aquesta segona reunió perquè el convocant (del equipo de los malos) em va trucar i em va dir literalment "...tu no pintes res en ella". Que agradable! Després vindrà enviant-me fotos de les seves excursions per la muntanya! Ja veuràs què farem amb les fotos! Ja veuràs com anirà el Photoshop!

Tema d'avui: el fred. Tothom, tothom, tothom, es queixa pel fred. I serà que els homes del temps no ho van avisar. Que porten dies dient "Ves, que farà fred", "Abrigueu-vos!", i la gent "La, la, la, la, què ha de fer fred, home, si anem en màniga curta!!!". Doncs ahir, sense previ avís, amb premeditació i alevosia, ens arriba la Tere de ninar (nina a casa) i ens deixa anar un "Sabéis eso de que cuando el grajo vuela bajo hace un frío del carajo? Pues ahora mismo debe ir a la altura del metro, el grajo". De seguida, com a bon català, li vaig dir "Que tiene que haser frío, mujer". I em vaig quedar tan ample.

Ah, amic! Quan vaig sortir ben entrada la tarda! Allò era com El día de Mañana. Una rasca! Un vent! Unes noies tapades! ... i nois també! (les noies son uns éssers extremistes, que quan arriba una mica la calor se't destapen de mala manera i a la que bufa vent tapades fins el coll) I tots amb la mateixa cantarella: "Sembla mentida! Si fa quatre dies anàvem en màniga curta!!". Però què més voleu? Si ja tenim un altre tema de conversa als ascensors apart de "Que malament està el Madrid", "La llet infantil porta tinta xina" i "Esparreguera, ciudad sin ley".

Respecte a aquest darrer tema, i com em va dir l'altre dia el Nen tot mirant el Barça-Perder Bremen, "sortim massa a les notícies": en una setmana... tothom absolt de lo del pont de l'Autovia, apunyalen a un tiu a les 9 del vespre al bar on anem a veure el fumbol (que diria el pare de la Geo), es crema una fàbrica tèxtil a un polígon i entren a robar al BBV, que al damunt té una escola (la meva) i al costat té la Guàrdia Civil. Segons el cap d'estudis, que també és futboleru, van venir els de CSI, però no vaig aclarir si hi va anar el Grissom o el pelroig aquell que em fa ràbia.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 1 apunts genials
dimarts, 22 de novembre de 2005
Capítol 17. Com estàs?
Molt bé, molt bé. Dilluns i ja putejat. Quina manera de començar la setmana! Allò que ho prepares tot per fotre el camp quan fa exactament 8 hores que has entrat a la feina (léase a les 5 de la tarda), amb toooooooota la tarda per a tu (per a tu i el súper, que no tens res a la nevera) ... i t'acabes mirant un dels clàssics Expediente X, d'aquells que la parella R&R es porten mirant fa uns dies, a veure si tu veus algo que ells no han vist, com que portes ulleres gruixudes. Total que ens donen les 7 de la tarda i l'Expediente X es va transformar en un Expediente X-Y-Z-alfa-beta-gamma. Joder! Clar, i si jo pregunto "Algú sap si el Windows quan canvies l'idioma de l'escritori ho fa directament, si triga alguns segons, si cal fer desconnexió i connexió o si hi ha alguna influència de la cookie del SO?".......... Tampoc calen tants voluntaris, eh? Buenu, s'havia d'intentar.

Recordo fa temps que l'eslògan d'una gran companyia de mòbils (no se dir-te si era Vodafone o Movistar) era "Com estàs?". Temps després aquest eslògan ha saltat a un gran mecanisme de comunicació actual com és el Messenger. El Messenger, per aquell que no ho sàpiga, és aquella manera que tenim tots de dir ... "mira, mira quants amics que tinc" ... i al final acabes parlant amb les 4 o 5 de sempre i ja està. Que l'altre pensa "Moooooooooolts amics però veig que ningú et parla, xaval!".

El millor, segons la meva humil manera d'entendre el món, que ha aportat el MSN darrerament han estat els grups. Manera fàcil de classificar a la teva gent segons l'estatus on pertanyen. Inicialment el MSN arrenca amb 3 grans grups: Amigos, Compañeros de trabajo i Familiares. Intuitiu, oi? "síiiiii", direu tots.Però aviat ens adonem que no és tan fàcil la vida de l'MSN. A la que la teva adreça s'estèn, comencen els problemes.

1r problema. "I tu qui ets?"
Tant costa posar-se una adreça de mail que sigui mínimament intuitiva de qui ets? O envia un mail, dient "Ei, agrega'm que el de l'adreça rarota sóc jo". Doncs no, et trobes perles com ara: "asimetrika", "picarolets1990", "ricurita16", "espanyol63", "butterflies_and_hurricanes", "laflordelilila_cat", "bibipaco", ... que ves a saber qui són (aquest darrer "bibipaco" em pensava que era un travolo i resulta que era la S gran). Ja no farem cap comentari sobre això de posar la data de naixement, l'edat o l'any que fa que surts amb la/el xurri al final de l'adreça.

2n problema. "És que m'he canviat de nick"
Que costa posar un nick en condicions que identifiqui a la persona. Només un nom. Algo. Allò que veus que es connecta algú amb un nom que no cap ni a la finestreta. I penses "I aquest qui és ara?". I et diu, "ei, que sóc la dallonsis...! Com és que no m'has dit res?". I tu penses "Sí, clar, tinc telepatia còsmica, com el Cal·lo Jesú". I tu dius "Ai, no m'he adonat que havies entrat" (excusa barata que tots hem fet servir alguna que altra vegada). El meu preferit a dia d'avui és "Vivim en una injustícia, obre els ulls i reflexiona. Neocapitalisme principal objectiu a derrotar". Terrible! Com vols que parli amb aquesta persona, si ha de ser xunga de nassos! I ja no parlem dels que es posen un tros de cançó així modificada a propòsit "A ver María, cuando coño serás mía", que la Maria diuen que encara corre d'espantada, la dona.

3r problema. "Com estàs?"
Vindria a ser com el "How do you do". És la manera estàndard d'obrir una conversa al MSN. "Quin és el problema?", pensareu. Doncs que en el 80% dels casos tu respons "Bé, i tu?", i l'altre/a respon "". I final de conversa. Allò que cliques la finestra de la persona per veure si escriu o fa algo ... i veus passar bales de palla d'aquelles del Far West. Recordem que el MSN era per fer-te pujar l'autoestima i per veure tooooots els amics que tenies.

4t problema. Els monòlegs.
Aquella gent que vinga a escriure, vinga a escriure, que et distreus una fracció de segon i pam, veus com 10 o 12 frases, una parrafada. I l'altre que vinga a escriure! I tu que li dius "Para, home, que no em dones temps!". I l'altre com nerviós, et va dient "Ja? Ja has acabat?". Que tu només pots posar "", "Vale", "Buenu", "No", "Es que". És el més semblant a quan eres petit i et fotien bronca els pares. Tu allà mig sanglotant i només podies dir "Es que..", Perquè ..".

5è problema. "Ui, és que jo ja et vaig esborrar, com que mai ens trobem ..."
Sí amics, aquest és un problemon. Tu tens a una persona X, la que sigui. I tu allò que dius "ostres! a veure quan es connecta que tinc ganes de parlar amb ella". I que no hi ha manera que coincidiu. Quan te la trobes pel carrer, va i et deixa anar "Sí, et vaig agregar però a la setmana, com que veia que no coincidíem et vaig esborrar". Amb perdó, eh? però .... QUE CABRONA! Què fas? t'emprenyes, obres el MSN i te la carregues vilment, amb el "No admitir" en mode "Nunca de la vida jamás".

6è i darrer problema (que sino això es fa llarg). "És que tinc a tothom no admitido i en funció dels que hi ha vaig admitint a la gent"
Que maco! La gent sempre facilitant-se la vida. "Oh, es perquè no m'obrin moltes finestres de cop, que m'estresso", a sobre es fan els xulos, saps? Però per l'amor de Déu, si no vols tenir a algú no l'agreguis, home! Tu creus que arrenques el MSN a casa tranquilament i has d'anar triant "sí, no, ui no ho sé,..."? ... ufff, només de pensar-ho sí que m'estresso sí.

En fí, una eina de comunicació rutilant, moderna, que permet fer-te grups nous com "I tu per què te m'has agregat?" (gent no identificada), "Los otros" (no saps si són amics, enèmics o què coi son) o "Per què et tinc aquí si mai parlem". I cada dia reps 12.039.394 correus dient-te "A partir de julio será de pago, si quieres mantenerlo de gratis tienes que enviar este mail a 20 personas como mínimo". Sí, sí, de pago. El dia que sigui "de pago" tothom tirará de GoogleTalk que és más de lo mismo i MSN (digues-li Microsoft) començarà a menjar-se els mocs, que ja seria hora.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
dilluns, 21 de novembre de 2005
Capítol 16. Som diferents, som guais
Som uns guais.

Dissabte, dia del partit, a les 15:30 ens reuniem els meus amics i un servidor al bar on anem sempre a veure els partits de fútbol, oséase l'Ateneu (Xavi, la Joana ja no hi treballa!). Anem parlant de temes diversos: Supermanager de l'ACB (Xavi, no vull ni mirar quants punts he fet per culpa de les cagarrines del Navarro), una amiga que se'n va a treballar a Madrid, més bàsket, què farem fins a les 8, més bàsket, ... temes diversos, vaja. Tot d'una, cap a les 17:30, amb el local ja força ple, un fa el següent comentari: "Ja us aviso que no em penso estar aquí fins a les 8". I tots, gairebé alhora afirmem "No, no, fins les 8 no".

Obrim un parèntesi. Els meus amics i jo passem del futbol. Bé, no passem del futbol però sí que passem d'estar tancats a un local 7 hores per veure assentats un partit de futbol. Per què? Perquè ja ho hem fet massa vegades. Recordo èpoques que a les 15:00 ja hi érem per un partit que començava ... a les 21:00. Recordo lligar literalment 4 cadires amb una jaqueta perquè no ens les prenguéssim. I fer torns per sortir a fora perquè ens toqués l'aire. Ara, a les nostres edats, ja hem dit prou. Ja tocava, oi Cruj? Final de parèntesi.

Total que cap a 3/4 de 6 (17:45 pels que han fet ESO) marxàvem de l'Ateneu. Les nostres localitats crec que van trigar entre 45 i 70 mil·lèsimes de segon en tornar a ser ocupades pels vàndals que habitaven a aquelles hores el nostre estimat local social. I què és el millor abans d'un Barça-Madriz? Mirar una partida de billar. A Cal Nen, jo i el Sergi mirant una partida de billar a 3 bandes d'un tal Samhi (surt de vegades al programa aquell que fan per Nadal, Billar a 3 bandes, amb el Mestre Parera i el Dani Sanches) contra un paio que no l'havia sentit en ma vida. Mira, així guanyem temps fins les 19:00.

A les 19:00 tots cap a l'Escorxador, pantalla gegant. Aquí ja entrem a la problemàtica de A PARTIR DE QUANT UNA PANTALLA ÉS GEGANT? Allò, ho sento, no era una pantalla gegant. Era una pantalla gran, d'acord, però gegant, gegant... com que no. La cosa era que a partir de les 01:00 tocaven "The Papa's and the Popo's", grup esparreguerí del que ja parlarem un dia, amb més temps (sí, se m'acumulen els temes, ho sé) i a aquella hora no hi havia visos de futbol perquè estaven fent les proves de so. Total, que la frase va ser "Tornem a l'Ateneu?".

I sí, som uns guais, tornem a l'Ateneu, por la puerta grande, com els torerus. Tot el partit drets, lògicament. Almenys vem contribuir a pujar la mitjana d'edat, que estava al voltant dels 16 o 17 anys. Apart del Club Super 3, hi havia gent més granadeta trusca i gent bastant més granadeta i bastant més trusca. I això que eren les 8. No vull ni saber com van acabar alguns que ja bebien quintos des de les 4 de la tarda (16:00 pels que han estudiat ESO)!

Del partit poca cosa a dir: els van escombrar. Mai havia vist una superioritat tan gran al camp del Madrid. I lo del Ronaldinho, de llibre, és per agafar, fer un video i ensenyar als que estan aprenent a jugar a futbol tot el que es pot fer a un partit (sí, petita S, fes-li una ullada que val la pena), i als del Madriz també. A mi el Madriz, amb la ràbia que li tinc, hi havia moments que em feia pena i tot. Amb això ja està tot dit.

I al final, l'eufòria, i això que estem a novembre, que no queda tela encara! Ho veieu com els catalans som d'una altra pasta! Vinga, tots a celebrar-ho, a Canaletes, a l'Aeroport, pels carrers els cotxes fent sonar els claxons para celebrar acontecimientos deportivos, que diu el llibre de l'autoescola (veus? ja tindríem un fallu). Que penses "potser al final no guanyarem res", doncs mira, ho celebrem per avançat i així com a mínim ja tenim la celebració. Veieu, els catalans som diferents, som guais!!!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 1 apunts genials
divendres, 18 de novembre de 2005
Capítol 15. Eto'o está que trina!
Bueeeeeeeeeeeeeenu, ja hem acabat el curs. Ja està. Estem tots rebentats i no toquem quarts ni hores, però ja tenim el diploma (sí, tu, que ens donen diploma) i ja som "experts"(fixeu-vos que poso cometes) en allò (no repetiré el títol). Ara ja ens pot venir el jefe a enmarronar-nos en qualsevol tema ... perquè com que ja som experts ... (sí, noi, les coses funcionen així, a la feina, tu toca alguna cosa que passes automàticament a ser un expert en allò, però expert sense cometes, eh?).

I a tot això, ja som divendres! Bieeeeeeeeeeeeeeeeen! I queden aproximadament 36 hores perquè comenci el Madriz-Barça. Maaaaaaaaaaaaaaaaaal! Ja està. Ja estic nerviós. És que sempre, sempre, sempre m'acabo posant nerviós. "És una tonteria, posar-se nerviós per un partit de futbol", sí, d'acord, però m'hi poso. Tinc el marge aquell que les 48 hores anteriors al partit no puc ni veure ni sentir res de futbol ... i si perden, les 48 hores posteriors tampoc. Mira, m'he de distreure, miro el Ande estás corasón?, el Canal Amistad, o surto al carrer a aillar-me del món. Però tothom té aquest partit a la boca, coi. I jo ... és que no puc, tu.

Vas a qualsevol bar i pam, et trobes allà la porra. Porres, que arriben fins a 20 Eurikis l'aposta! I veus uns resultats: 0-9, 7-1, ... que dius "Ei, que les porres es fan per guanyar-les", i et contesten, "Sí, però t'imagines si toca?". Vaja, que si el Barça guanya 0-9, em veig un amb més de 600 Eurikis baixant de genolls fins al Camp Nou per adorar als seus déus. Ja no et dic el cas del que va apostar per un 7-1 que, pobre, si ha d'anar de genolls fins a Madriz...

A la feina hem fet, com no, una porra. Les porres de la feina serveixen, entre d'altres coses, per veure la calanya de la gent. Quin desastre! Merengons per tot arreu! Apart dels ja reconeguts oficialment (que són 3 o 4) m'ha sorprés la postura d'un company que diu que és del Betis (no és andalús ni res, creiem que ho fa perquè és "el equipo simpático") que ha posat un 2-1, un que es fan de Sete Gibernau (ja m'ha comentat que podem fer una aposta de cara al 2006 sobre quants carreres no acabarà) que és un espantat i ha posat 1-0 i un noi coreà (Corea power!) que ha posat un 3-2. Clar, una porra que hem participat uns 12 i surtin 6 merengons dóna que pensar ... Llavors ve quan els marques en fosforit i et comencen a dir que això que has fet és com lo dels nazis, destacant a la gent que és diferent, que si el següent pas serà fer-los un guetto, que quina barra, ... Sense comentaris ... millor sense comentaris, oi?. Ara, com guanyi el Madriz els haurem de sentir tota la setmana i nosaltres amb el cap ben cot.

Jo he posat un 0-1 i de penal injust a Messi al darrer minut. No m'ho crec ni jo, perquè suposo que tots dos marcaran algun gol, però ... i si passa?. Un penal a 8 metres de l'àrea, quan falti un minut per acabar. Us imagineu? Uffff, jo crec que el PP treu els tancs a Madriz en busca i captura de l'àrbitre! "No, que el futbol no està polititzat", pensareu. "Va, enganyat de la vida, passa cap a l'Ateneu a veure el partit!"

Jo vaig tenir el privilegi de ser el primer que apuntava el resultat i tampoc vaig pensar molt, la veritat. Però veus com els que apunten darrera teu comencen a rumiar i a rumiar com si fós talment un Sudoku (perquè té nom de dolent de Bola de Drac?), comencen a mirar els resultats que ha posat l'altre gent "no vull repetir, així tot per mi", diuen (meregons però catalans, eh?), i posen un resultat i el tatxen i en posen un altre i criden i s'emocionen. Brutal! Quin exercici! Que al final el cervell hauria de dir "Ha gastat 3.485 neurones".


Però a mi els que m'agraden són els que posen 3-3, 4-4, 5-5, 8-8. Que no saps si volen que guanyi el Barça o el Madriz i quan els preguntes perquè es mullin una mica et deixen anar un "que gane el fútbol!". Terrible!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
dijous, 17 de novembre de 2005
Capítol 14. On quedem?
Per fí ja és dijous! No, demà no tinc festa, però és que avui s'acaba el curs "Arquitectura J2EE amb WSAD in the sky with Diamonds when close your eyes and give me your hand". Ostres! La meva vida social (¿?) ha quedat seriosament afectada! I la meva son! I el meu cansament! Tot ha quedat afectat! Si veiéssiu les cares dels 'participants' en l'acte ho podríeu entendre. Sabeu allò de "os doy 10 minutos" i quan s'acaben un parell se'n van al lavab (digues-li excusado, també) perquè així el professor no reprén les explicacions si falta gent? Imagineu-vos el plan.

I ahir, a sobre, vaig i em quedo a sopar a BCN (Gino's, aquí hi ha qualitat). Clar, jo que venia del Passeig de Gràcia (per cert, a la meva empresa ara li diran Howarts ... millor Griffindore, o com s'escrigui) i havíem de quedar a un punt, més o menys proper, i que fós accessible en cotxe. On quedes? Doncs al centre mundial de la quedada de BCN, al Zurich (hi ha versions de "a l'FNAC") al Triangle de Plaça Catalunya.

Tinc un trauma amb aquest lloc, primer pel Zurich, que cada cop les taules de fora ocupen més espai ... d'aquí a poc arribaran a l'andana del metro, amb la noia aquella dels Dunkin Donuts (com es poden vendre Dunkin Donuts a les andanes del metro?), dient-te "lo quieres glaseado?", que quan te'n menges un les reserves de colesterol fan com les màquines escurabutxaques quan donen el premi gros, "nan nan nan nan nan nan nan, colesterol para el caballero!". Després la gent, sempre hi ha gent al Zurich, hi he anat al matí, al migdia, m'he arriscat a anar a prendre alguna cosa a la tarda, i a la nit ... sempre sempre sempre hi ha gent. Tinc la teoria que són contractats per ells mateixos per donar caliu. I per acabar, els preus populars del Zurich, on perfectament una Coca-cola et pot costar 3 Eurikis (del poble, vaja).

Després cansa molt la quantitat de gent que hi ha a l'entrada del Triangle. Clar, com que és el centre mundial de la quedada de BCN, sempre hi ha gent. A totes hores. I tu, que has quedat amb qui sigui, quan arribes has d'anar fent La Repassada per veure si la persona amb qui has quedat hi és o no: "aquesta no, massa baixa...això és un tiu xino...massa alta...aquest és massa lleig...aquesta massa guapa". Què passa? Que et canses. Arribes allà i ja estàs cansat. I a més com que veus a tanta gent ja no recordes la cara que fa la persona amb qui has quedat i això motiva un exercici mental extra. Horrible!

Els experts no es posen d'acord en el següent pas, que és l'Espera: hi ha qui espera dret, hi ha qui es recolza en alguna de les parets del Triangle (es recomana la joieria perquè allà hi ha llum i de nit és més fàcil que et vegin) i hi ha, com la meva apreciada Geo, que directament s'assenta ... i ja arribaràs, tu (bé, això els dies que és puntual ... que són pocs, tot sigui dit). Jo sóc dels que es recolzen: primer un cantó, després de l'altre, ara recolzo l'esquena, poso un peu a la paret, ...

Després arribem al punt anomenat Desesperació. Com és que quan quedes amb algú i arribes a l'FNAC veus que tothom, tothom (però tothom, eh?) troba a la persona que ha quedat abans que tu? Òstia!! que jo he arribat algun cop 5 minuts abans de l'hora que havia quedat i s'ha "renovat el planter" un parell de vegades! I què penses? Lo tipic: "soc un desgraciat", "ara aquest/a no vindrà", "joder, què costa ser puntual?", "li dono els 15 minuts de rigor i me'n vaig", "la meva vida és una merda", "què fotrà el Barça aquest cap de setmana", "al final el Roberto es quedarà calb?", ..., lo típic, vaja.

Però al final la persona amb qui has quedat arriba (Alegria?). I amb una probabilitat del 90% et diu "Calla, entrem un moment a l'FNAC, o al Sephora, que he de mirar una cosa". Llavors veus quan l'expressió 'un moment' té un significat diferent per tu i per ells. I, de mentres, vinga a veure gent i més gent i més. I tu, que ja estaves cansat quan has arribat al punt de trobada surts del Triangle fet un cromo. Llavors ve la gran frase "Què et pàssa? Et noto com apagat". I tu, "res, res, que el dia ha estat llarg (i la tarda no vegis, penses)". I l'altre/a "Bueno, però ara ja pots descansar". I tu "Ui, mooolt".

És veritat, els de poble no podem sortir a la ciutat. Alla, si quedes, no cal dir res, al lloc de sempre a l'hora de sempre. I encara que quedis a la Plaça de l'Esglèsia, no has de patir per la gent, hi ha moments que no hi ha ni Déu.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
dimecres, 16 de novembre de 2005
Capítol 13. Ploua i en afora bufa es vent ...
"...que me fa sentit petit com un granet d'arena". On és Tomeu Penya? Si, ja sé que ara em direu "a les Illes!!". Ja ho sé. Em refereixo a com és que d'aquest CD de Tomeu Penya se'n va fer ressó (corria l'any 1994) i dels posteriors no (dels anteriors sí, com la cançó aquella dels "Mallorquins i Catalans, Catalans i Mallorquins, com més amics més endins ... i així tots serem germans"). També pot ser que no m'hagi arribat, eh? Però a RAC1 no el posen i a Radio Flaixbac ... tampoc.

Bé, un fort aplaudiment pels homes del temps ("bien, bien, bravo, bravo!!!") que aquest cop l'han encertat i avui ja no plou! Cony, portava dies plovent, eh? I anava fent, xim xim, tota l'estona, i no parava!. Segons els amics dels tòpics "es la millor manera de ploure, així no fa mal a ningú" ... clar, clar, llavors el túnel que es va esfondrar abans d'ahir a no sé on i que va morir una persona i la part de la muralla de Tarragona que va caure ahir és "no fer mal". Bé, bé.

No sé el perquè però tant a Esparreguera com a BCN hi ha una psicosi del 15 quan plou. Recordo que quan era petit, plovia i era més o menys l'hora d'anar a buscar a la canalla al cole hi havien autèntiques marabuntes de mares amunt i avall : "oh, és que està plovent!!" i t'ho deien mig cridant, com si ploguessin meteorits o alguna cosa per l'estil. Carai! Al cap i a la fí només és aigua! Val que no vols que el teu nano es mulli però tampoc n'hi ha per tant. Clar que Esparreguera és un poble una miiiiiiiiiica exagerat, que un dia no sé qui va veure un helicòpter i es va escampar que ... Antonio Anglés era al poble ... Escolta, que les mares anaven a les 11 del matí a buscar als nens a les escoles!!! Brutal, brutal! En realitat, l'helicòpter feia fotos del poble per un calendari ...

Una altra cosa a destacar al meu estimat poble és l'Illa de Vianants. És molt cuca i molt mona, amb les seves rajoletes grans a les bandes dels carrers i les seves rajoletes petites al centre dels carrers ("s'aguanten soles! ...", van dir quan les van posar "... no els cal ciment ni res, només sorra"). Doncs l'invent acaba que quan plou, les rajoles grans ballen. I com ballen! I si passa un cotxe pel centre del carrer (sí, heu llegit bé abans, és una Illa de Vianants) i tu has de passar per un dels cantons, sembla la prueba de La Palabra de Diós a Indiana Jones y la Última Cruzada amb la diferència que ell sabia on havia de saltar, tu no (que ara que hi som tinc un dubte: Ell passa, vale, perquè sap que Jehovà en llatí va amb I però els altres, els dolents, com passen? ho saben? també van saltant?).

I a BCN? Doncs molt pitjor. D'entrada els metros es col·lapsen, com en el cas de la Sagrera, que fa quatre dies era una bassa (clar, com que no estava tapat encara) i llavors el metro arribava fins l'estació anterior a Sagrera, baixaves, et pujaves a una zodiac que et duia fins a l'estació posterior a Sagrera i allà tornaves a agafar el metro fins a on fos. Però aquest encara té excusa: la línia 5, que ja funciona així així normalment, a la que plou una mica (ja no dic molt, dic una mica) semblen les catarates del Niàgara i del Iguazú plegades. I la meitat de trens de les altres línies no funcionen. Un caos, vaja.

Total, que surts a fora i veus gent corrent per totes bandes, com a la gimcama de la Mercè: gent, amb paraigües (que dius, "però si no et mulles!") i gent sense paraigües (ja seria més normal). És en dies de pluja quan veus com les papereres es reciclen en contenidors de paraigües que han estat doblegats pel vent. Aquells paraigües que quan els compres ja preveus que vindrà una ventada i es trencaran, amb aquelles varilles que estan fetes de Paper Albal ("és que és molt pràctic i el puc dur al bolsu", et diuen). A l'altre banda del ring hi ha els que fan servir aquells paraigües grans, grans, grans (ostres, m'agradaria un d'aquests, el que passa és que el meu pis és petit i no sabria on fotre'l!) que allà hi cap el que el porta, la dona, els nens i si m'apures els avis i tot! Això sí, aquells no es dobleguen, que semblen l'espasa que porta l'Aragorn (recordem, heredero de Isildur, com la Leonor), de lo pesats que arriben a ser.

I quan porta 2 dies plovent i els del temps diuen que plourà tu portes el teu paraigües, no fos cas que la clavessin. I no plou. I surt el sol. I tu allà, amb el teu paraigües, fent el canelu. Que no saps on posar-lo. Que molesta allà on vagis ("clar, com que el teu no és pràctic i no el pots fotre a qualsevol lloc!", et diuen, la gent és rabiosa a matar). Que al final penses "mira, només és aigua, tu" i el deixes a casa.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
dimarts, 15 de novembre de 2005
Capítol 12. Syntax Error in line 12
Aquesta setmana toca curs ... curs de la feina, clar. Feia molt i molt de temps que no feia un curs (a no sé on posava Setembre del 2003) i el meu coordinador (una mena de gurú que tenim els de la meva empresa), cansat ja de repetir-me "apunta't a això", "mira't allò", va i m'obliga (mig obliga) a apuntar-me a "Arquitectura J2EE con WSAD" (sí, ja ho sé, us quedeu igual).

Lo bo que tenen els cursos, pensareu, és que t'estalvies d'anar a la feina: vas al curs i cap a casa. "Norrrrllll", que diria aquell, a la meva empresa els cursos es fan: fora de l'horari laboral (posa de 6 a 9 de la tarda), projectant-se sobre una part de l'horari laboral (de 4 a 9), com és el cas, o por el Interné. Clar, què diu la majoria de gent davant la possibilitat d'apuntar-te a un curs? "Que te acuestes!".

En el meu cas el 'drama' resideix en començar a treballar a les 8 del matí, sortir a 3/4 de 4, començar el curs a les 4 i acabar-lo a les 9. Toma ya! I quan sopes, ja no saps si sopes o esmorzes! Ahir, conversant amb el professor (Jalil, es diu) va estar d'acord per plegar un quart d'hora abans perquè així els que som de fora poguéssim arribar a casa abans que comencés la reposició de El Club amb Albert Om. Però al darrer moment va i ens deixa anar "...pero esto quiere decir que cada día plegaremos un cuarto de hora antes!?...", premi pel noi! Clar, perquè els nostres pobles estan a 20 i pico quilòmetres de BCN SEMPRE, no només els dilluns o els dimarts. En fi, sense comentaris ... Sort que m'han donat la bona notícia que el curs acaba el dijous i no el divendres com pensava jo; ole ole, despiporre el divendres!!!

Respecte al curs, diguem que arriba una mica tard per mi. Representa que t'ensenyen, entre d'altres coses, a fer servir una eina ... que ja fa com uns 2 anys i mig que faig servir; és com si al Ferran Adrià ara li ensenyessin a per truita de patates (nyam, nyam!). Però hi ha moltes més coses que no sabia (per no saber, ni sabia què volia dir el títol) i que se suposa que aprendré (o que no oblidaré en un període curt de temps, vull dir). A part, aquest curs t'obre la possibilitat de fer-ne un altre, al desembre, a la setmana de Nadal, al que ja estic apuntat que es diu "Framework amb Struts" (?!, jo tampoc, ho reconec).

La informàtica, com veieu, a l'abast de tots. Com volen que la gent del carrer aprengui de què va el tema? És que ho compliquen moltíssim amb aquests títols enregollats. Com voleu que trobi nòvia? Què li dic? "Hola, guapa, treballo en Eclipse sota SDK 1.4.2"? ... i ja no em torna mai més a parlar! Clar que a la presentació del meu projecte hi havia poca gent! Tu aniries a veure un paio que va passant transparències d'un tema que es diu "Detecció de figures geomètriques per a la interpretació d'organigrames"?

Però on les coses van pitjor és a casa dels informàtics. Com li expliques a la família què estàs fent a la feina? No, mira que jo faig això i allò ... i ells fan com un lleó que vaig portar un cop que vaig anar al Rioleón Safari: movien el cap amunt i avall com fent un "Ahaaa!". Quan acabaves l'explicació, tot cufoi, ells continuen movent el cap però de dreta a esquerra. Resultat? La següent conversa (real, us ho juro!):

- (senyora) "Ai, noia, què tal? el nen, que ja treballa?"
(sí, sí, sempre he estat el nen, jo)
- (ma mare) "Sí, sí, ja era hora que acabés allò que estava estudiant"
(atenció, 2 punts clau:
- "allò que estava estudiant", reconec que assignatures com Sistemes Experts eren una mica esotèriques però tampoc n'hi ha per tant
- "ja era hora", se'm va fer llarg l'estudi, pel que es veu
)
- (senyora) "Ah, molt bé, i de què treballa?"
- (ma mare) "Treballa amb ordinadors"
(així és com es resumeix les hores i hores d'intentar explicar el teu lloc de treball, la gent que t'acompanya, com són els caps, per qui treballes, ...)

[Però la cosa no s'atura aquí...]
- (senyora) "Que bé! Diuen que té molt de futur això!"
(ens trobem davant del tòpic referent a la informàtica més dit a la història recent del món mundial. És com dir-li a una persona que fa anys "Ui, que gran, eh?". Senyora, per favor! La informàtica té futur, però quan arriba el futur? És que ho porto sentint des dels 10 anys això i ja en tinc uns quants més! Que no arriba, el futur?)

[I un cop obert el pot dels tòpics, els deixa anar tots...]
- (senyora) "Ui, doncs deu ser molt intel·ligent, perquè això és difícil! Jo no podria"
(Clar, clar, moooolt intel·ligent)
- (senyora) "El fill de la Paquita també estudiava això. És molt bo aquell nano! Clar, pobre, es passava estudiant nits senceres! Ara està a la NASA!"
(Ui, Ui, que malo, això!!)
- (senyora) "Oh, i això de l'Internet, que esta tant de moda!"
(Moooolt de moda, està, és Agata Ruíz del Web)
- (senyora) "Ja vigila el teu nano amb això dels virus, que no agafi res!?"
(Un cop vaig veure a una noia de Biologia agafant un disquet amb les ungles i xiuxiuejant al professor "Escolti, que crec que té un virus això!")
...

Total, que el resultat és que t'arriba ta mare (o qui sigui) a casa i et comença a dir que tinguis compte amb els virus que no agafis res, que li ha dit a la senyora que treballes a "la Caixa" (¿?) i que ets un dropo perquè el fill de la Paquita dels collons estudiava tot el dia i tu no vas fotre ni brot! Ah, i que facis el favor d'anar a ca la senyora perquè el seu fill s'ha carregat l'ordinador. Si és que a sobre de cornut, pagues el beure!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 1 apunts genials
dilluns, 14 de novembre de 2005
Capítol 11. Cartellera d'obres públiques
Cap de setmana especialment actiu ... cinematogràficament parlant, clar! 3 de 3, en l'argot basquetbolístic (Ah, gràcies, Dusko!!). 3 dies, 3 pel·lícules. De fet, i cosa rara en mi, m'han agradat totes 3 ... i a l'inici no donava ni un punyetero duru (digues-li duru, digues-li 3 cèntims d'Euro) per cap d'elles.

- Divendres a la tarda/vespre, després de sortir d'aquí com unes 3 hores després de quan hauria d'haver sortit (el meu apreciat Xavi crec que va sortir molt després que jo), va ser arribar a Esparreguera, sopar amb una esgarrapada (així ens va, de bé) i reunir-me amb les nenes. Feia mooooooooooooooooooooolt de temps que no quedàvem, a l'ombra d'un divendres a la nit, les 3 nenes i jo. La veritat és que el que es diu xerrar, xerrar, no vem xerrar molt (ens veiem molt sovint i ja ens coneixem les històries); tot va ser esperar que arribés la Puri amb el Niki i anar cap al cine a veure Match Point.

No trago a Woody Allen. Mai m'he pogut empassar cap pel·lícula seva. El trobo molt cansino. No m'aporta res. És ... buf, buf, buf. Doncs mira que quan vaig veure que la pel·lícula era dirigida per ell ... uns quants difunts es van aixecar de les seves tombre de les vegades que vaig jurar en arameu (per cert, per quan la propera peli en arameu ... com La Pasión de Jesucristo? el poble ho demana). Per sort per mi, ell no surt i sí que surt l'Scarlett Johansson (és un gran canvi, no m'ho negareu: si juguéssim a cromos seria un "te cambio una Scarlett por un Woody" i l'altre diria "Sí, hombre!! Un Woody ... y todo el cine español ... con Natalia Verbeke incluida!!!" ... doncs mira que et diria que sí, eh?). Doncs la veritat és que babejades apart per l'Scarlett la peli està molt bé: té intriga, humor, erotisme (mmmmmmmmmmmmm, fins aquí el moment babós). Es un triller, que diuen. Molt i molt recomenable.

Comentari a títol personal: Que maco és anar a veure un triller (de misteri i això) al costat d'una persona que et va cantant el que et passarà ("ara agafarà la pistola" ... "segur que la mare és no sé qui") i que no para de moure's (ara així, ara aixà, ara els peus amunt, ...) i d'una altra que si hi sustu a la peli t'està aturant la circulació sanguínia del braç.

- Dissabte a la tarda/vespre, segona cita, ja concertada prèviament el divendres, amb la Muntxi. Aquest cop La novia cadáver. Què he de dir que no hagi dit el Xavi en el seu blog? Molt bona, molt ben aconseguida, genial el contrast d'ombres i colors (tristesa i felicitat), brutal l'animació, ... Només em queda per preguntar-me "Si ara aquest home (Tim Burton) ha fet això recolzant-se en la tecnologia informàtica ... com és que Pesadilla antes de Navidad que és de fa 4 o 5 anys és igual de bona?" És que el tiu aquest és un crack!

No trago a Johnny Deep! Mira, que vols que hi faci?! Reconec que té molts registres, que encaixa en qualsevol paper (potser més als que el protagonista no hi toca, que se li adiuen més) però no el trago. No m'entra. I en caricatura l'home guanya bastant, perquè com a mínim no el veus fent les ganyotes que acostuma a fer a les pelis. Ah, per cert, diuen que faran la segona part de Los Piratas del Caribe. Diossssss, quin patiment!

PD: Tampoc trago a Sete Gibernau, per a qui li interessi. Però d'aquí a que faci una pel·lícula ... com no sigui La caída del Imperio Romano ...

Comentari a títol personal: Per què els pares es llancen a portar a la canalla a veure qualsevol peli de dibuixos animats o similar? Home!!! No és una peli per canalla! Que la Muntxi i jo semblàvem professors de P2 ... a tot arreu on miràvem hi havia canalla! I, clar, els nanos flipaven amb la peli. El que tenia al costat només feia que dir-li a sa mare, tot xiuxiuejant: "mamaaaaa, que li passa a aquesta senyora?" i la mare, al 1.008.984è cop va i li salta "que està morta!". Així, molt bé, primer els portes a veure una peli que no entenen una merda i després els traumatitzes.

- Diumenge a la tarda, tercera cita, ja concertada prèviament de feia no sé quan, amb la meva apreciada i endormiscada Cruj. Diumenge tocava Plan de vuelo: desaparecida. He de reconéixer que em va agradar però la vaig trobar molt previsible. No és típica, és previsible. La Cruj, que també es dedica a endevinar finals de pel·lícules (quina ràbia el dia de El sexto sentido!!), també veia a venir què passaria però com que coneix les meves fòbies, callava com una tomba. Ah, a ella també li va agradar. Quan va acabar ens vem deixar anar el típic "Bé, no?" (ohhh, tots ho hem fet això quan ha acabat alguna pel·lícula!!!)

Què gran és Jodie Foster! No com a actriu (bé, això també) sino que la dona ha envellit. I ara pensareu "toma! i tu? que sembles el Lolo Sainz!". És veritat (no que m'assembli al Lolo Sainz, eh?) jo també em faig gran. Però és que feia dies que no la veia a cap peli i tenia la imatge angelical de El silencio de los Corderos, "...hola... Clarice ..." i ostres! si té arrugues i tot! ara l'Hannibal Lecter ja no la voldria per res, pobre. Ah, Special Guest Starring per Faramir o Boromir (no recordo com es deia) de ESDLA fent de Capitan Stubbin ... (tota la peli recordant on havia vist aquest paio!)

Comentari a títol personal: Senyora octogenària que seia al costat de la Cruj, li recordo que ahir vostè es trobava a un cinema. NO CAL, i reitero NO CAL, QUE VAGI RETRANSMETENT EL QUE PASSA A LA PANTALLA AL SEU SENYOR MARIT. Home! És que la Cruj sentia la pel·lícula i alhora la senyora que anava dient "I aquest qui és?!", "Ai, que la vol matar", "Aquest home és dolent, eh?". El més bo és que quan jo reia per un dels seus comentaris, se'm quedava mirant amb cara desafiant com volguent dir "Ei, si us plau, que som a un cine!". A sobre que tens a Ràdio Macutu al costat, se t'emprenya si rius. Senyora! Que el que va fer ahir ja ho havia fet Santiago Segura a Torrente 1!

En fi, 3 dies, 3 pel·lícules, una pasta gastada. Però, com sempre, ha valgut la pena només per la bona companyia.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
divendres, 11 de novembre de 2005
Capítol 10. Malson abans de Nadal
De tota la vida que m'ha agradat el Nadal. Mira, no sé, és com una festa maca. Sempre han estat les meves vacances preferides (i dic sempre perquè a la feina intento, he dit intento, fer vacances de nen petit: de Nadal a Reis) per davant de lo llaaaaaaaaaaaaaargues i avorrides que eren les vacances d'estiu. Ara, com que intento repartir-me les vacances més o menys a parts iguals, em passa com a les compreses "ni lo noto ni se notan": ara les començo .... ai ai ai .... ara les acabo .... i entre el que hauria d'haver fet i el que acabo fer dista un món.

Respecte al Nadal, cal reconéixer que no a tothom li agrada i la gent s'inventa MIL I UNA EXCUSES per no cel·lebrar-lo: des de lo de la "Festa Consumista" (que tenen raó, però després aquests mateixos si no els cau res per Reis fan morros) a la "Teoria de la depressió" (aquesta és veritat i és un assumpte molt seriós del que no s'ha de fer broma), passant pel ja mític "Jo ... és que no sóc catòlic ... només segueixo la veta de l'altre gent" (... doncs no cel·lebris la festa, tonto, vas a currar i ja està; si pels altres no ho facis pas!). També discrepem en QUAN S'HAN DE DONAR ELS REGALS: si per Nadal ("ui, és una costum ianqui, ecs, quin fàstic, els ianquis", per aquesta regla de 3 ningú hauria de menjar al McDonalds ...) o per Reis ("oh, és molt tradicional i molt nostru, tu", però quan ets peque només tens 1 dia per jugar abans d'anar al cole, el dia 7 de gener, dia oficial de jugar amb els regals de Reis). I tampoc ens posem d'acord en com TRADUIR AL CATALÀ aquelles festes que sempre hem sentit en l'idioma de l'Imperi (de l'Imperi ... Espanyol ... no el Galàctic). Des d'aquest humil blog i amb vocació educativa crec que la traducció correcta és NocheBuena = Vigília de Nadal i NocheVieja = Cap d'Any. Però has de sentir des de la NitBona i NitVella de la Meri (vinga, remateu al Pompeu Fabra, que encara es belluga, l'home!) al NochBuen i NochViej de la Suaresita (és una adaptació lliure, el que fa ella). En l'apartat CURIOSITATS NADALENQUES, tinc un amic que odia el Nadal i que fa uns anys cel·lebrava la Vigília mirant a casa, tranquilament, una pel·lícula d'aquelles que surten homes i dones despullats, movent-se i que ... parlen poc, per entendre'ns.

Dels Nadals de quan jo era petit recordo les anades a BCN per visitar els carrers engalanats amb les llums (a Esparreguera, que per llavors era una mica menys merda de poble del que és ara -sí, nois, anem cap enrera- NI POR ASOMO hi havia guirnaldes als carrers) i a veure l'atracció del Corte Inglés (recordo una mena de Gulliver gegant i tooooooota la Plaça de Catalunya plena de gent per veure com es movia!). Allò sí que eren Nadals, tu, amb prèvies i tot!!! I a la gent la veies com motivada!!! Ara al Corte Inglés la gent només es motiva si venen els guaperes de Pasión de Gavilanes.

Però ja fa uns anys que la modernitat s'ha instal·lat a Esparreguera i ja hi ha llums nadalenques a molts carrers de les zones pija i normal del poble. El primer any recordo que del meu balcó van posar una cosa vermella que era un quadrat i un triangle a sobre. La meva benvolguda Cruj em va fer caure que si ho miraves de lluny era ... un Pare Noel (?!). Però no té mèrit, la Cruj és òptica i aquestes proves les treu de carrer (allò de L'Ull Màgic ella ho resolia amb dos cops de tita). I què tenen els Pares Noels? Que el seu barret és vermell! I què semblava la meva habitació quan entrava la llum del Pare Noel? Un puticlub. Collons! Fins les 12 no apagaven la llum dels carrers! És que només em faltava posar un cartellet amb [Completo, 10.000] (ara he baixat els preus, llavors era jove i necessita els diners, ara ja no sóc jove). I aquell soroll per posar les llums! Que fan menys soroll els de les obres de l'AVE! Però mira, empasses saliva, el fots el coixi sobre el cap i aguantes, que és Nadal, tu!

I cada any posen les llums més aviat. Cony! Deixeu-les tot l'any, home! Dissabte passat, que havia dormit 5 hores i no estava per moltes murgues, aixeco el cap i les veig allà. "Mira, ya las han puesto", em diu la Luisa, la del forn de pà, per quin tinc un carinyu molt especial i mai, mai, mai li gosaria discutir res. "A ver si ponen ya la musiquita ...", "... y nos deprimimos todos", li vaig completar. Home! On aneu a posar-les la primera setmana de novembre? Que a mi m'agrada el Nadal ... però per Nadal! És que sino fa com trist celebrar-ho abans d'hora! Clar que a la gent no li agrada, com que l'esteu allà burxant des de Novembre. "Sinvergüenses!!", que diria ma mare. I després posen la cantarella aquella (ja en parlarem, ja, sobretot la de l'Illa Diagonal que ressona a tota la meva gran empresa) que et posaries a plorar allà mateix ... Veus? Si és que es t'ho fan avorrir, tu!

Sort que el pre-Nadal (que no Prenatal, que no hi ha ningú en estat, que jo sàpiga) té coses bones, com pensar els regals que pots comprar-li a la gent (que no donar-los, que a mi em fa molt de tall). Després comprar-los ja fa més cosa, bàsicament pels que despatxen ("Quiere envoltorio?", "No em donis ni caixa, que li dono la batedora a la tieta sense embolicar ni res ... a tu què et sembla!?") i és quan veus el montant final dels regals quan exclames "Merda de festa consumista!!!".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
dijous, 10 de novembre de 2005
Capítol 9. Angu no vé d'Angústies
Avui és dia de virus! No sé què passa tota la nostra gran empresa està col·lapsada d'un virus que no et deixa fer, entre altres coses, actualitzar l'antivirus per poder-lo eliminar (que catxondo el tiu!), no et deixa obrir consoles (no ve de consolador, guarrus!) ni altres coses que no us dic perquè us quedareu igual. Collons, com han evolucionat els virus! Abans, fa molt i molt de temps, quan el PP es deia AP i hi havia el Fraga al capdavant (mira!, com ara!) vaig trobar-me cara a cara amb el meu primer virus: Jo tenia el meu XT 8088 i em disposava a arrencar un super-joc que es deia GP500cc (era de motos i jo sempre queia ... com el Sete) i ... pam! ... m'apareix la pantalla en negre i una pilota (era un punt però més currat) botant per la pantalla sonant alguna cosa aixi com "ping ping ping". Feina vaig tenir per poder-lo treure! Aixxx, com avancen els temps: ara ja no tinc ordinador a casa, els virus han evolucionat que és una barbaritat i el Fraga encara és viu ... Un moment! he dit avancen, oi?

Esparreguera és un poble de contrastos. En tots els sentits. Hi ha la zona pija del poble, la zona normal, la zona apartada, la zona aïllada (ara més incomunicada que mai) i el territorio Comanche. En el tema escoles de primària la cosa també va si fa no fa: el cole pijo i català per excel·lència, el cole normal, el cole progre, el cole públic, el cole xunguillo i el cole xungo. La diferència entre el cole xunguillo i el cole xungo és ... amb perdó Cruj ... el nombre de delinqüents per metre quadrat. Un servidor va tenir l'oportunitat d'anar al cole xunguillo. I va ser justament allà on un company de classe, davant la impossibilitat que tenia de pronunciar correctament el meu nom i menys el meu cognom em va deixar anar un "Er Angu". Jo tenia aproximadament uns 9 anys. Treieu comptes de quant ha plogut! (bé, darrerament no molt, ja ho sé)

En principi que em diguin Angu no m'importa molt. Per no dir gens. De fet és un tret significatiu: de Joseps n'hi han molts, d'Angu, 1. No us enganyaré, però, si us dic que hi han hagut èpoques que he intentat aixecar campanyes a favor que la gent, sobretot els meus amics, em diguessin pel meu nom de pila. A mode d'exemple tenim la "Per què li dius Angu quan li vols dir Josep?", que el meu estimat Nen es va encarregar de destrossar i fulminar ("...i quan tinguis fills seran els Angunets i les Angunetes", va dir) o el perquè de la meva adreça de correu "anguojosep" (pots dir-me Angu o Josep, com vulguis). De tota manera cada cop que he entrat a un nou cercle (a l'Institut no vaig arribar-hi a temps i la cosa va anar així, així) digues-li Universitat o feina, he intentat que em diguessin Josep o Pep, que trobo com més fàcil de dir. Sí, d'acord que Pep també queda més cumba (ara us ho heu d'imaginar amb veu tancada, com de Girona a algú dient ) "Ei, Pep, anem amb els de l'esplai, el Nil, la Marieta i el Pol al Cau a fer xirinoia! Va, que duc la guitarra i cantem cançons tot fent vivac!!" Buff, un dia parlarem d'això.

Però on de veritat flipes és amb la resta de gent que no són amics teus. Posem un exemple: un dia van venir d'intercanvi uns danesos (o suecs, buenu, blancs de pell i rossos) i em volien presentar a uns quants. Clar, la meva interlocutora (crec que li dèiem la Lulú) no tenia ni puta idea de com em deia, només que la gent em deia Angu. Doncs què fa la tia? "Mira, te presento a... a... a... Angu". Clar, el suec es va quedar més blanc del que ja era! "Qué name ser?", va dir. Llavors vaig haver d'explicar-li, en el meu anglès de Cambridge (7 anys fent francés, recordem-ho tots) com em deia. I ell va fer una cara, com les mantes de l'Ikea, a quadrus. Això sí, com aquesta, totes les experiències (reals, eh?) que vulguis:

- (jugant a bàsket) "...va, ja vaig jo amb el Sergi i l'Angus". I jo, "Que no, que és Angu". A l'estona, "Angus, Angus, que estic sol!". I jo, "Sí que et quedaràs sol, de la pallissa que et fotré com no paris de dir-me així!". Després l'home em va comentar que es creia que Angus venia d'Angustín (cultura profunda també)

- (en conversa) "Ei, Agus, que demà no vindré". I jo, "Ei, que és Angu". I ell, "Ah, ostres! jo és que sentia Angu però pensava ... que tontos no saben dir Agus d'Agustí". Aquí podeu veure com a mínim una mica de raonament, però mancat d'oïda.

- (una noia tota dubtitativa) "Escolta, Angu ... vé d'Angústies, oi?" "Sí, i tu ets adoptada, no ho sabies?"

- (la germana d'una amiga meva) "Ehhhh, baixa que t'ha vingut a veure l'Agnu!!!". Les rialles i el "Què has dit?" de la resta de la família es van sentir per tota la casa. Un cop aclarit ja no em mira igual. Em mira amb cara de "Ei, tu t'hauries de dir Agnu, tiu!"

- (versions Puri) Nungu, Nunj, Agnu, ... això em passa per explicar-li coses, veus?

- (l'avi de l'amiga anterior) "Y eso de Angu ... de dónde viene? de Angustín?" Veus, aquí com a mínim hi ha una recerca d'informació. La joventut és llença massa a la piscina!

- (l'enamorat de la música) "Ostres, tu et dius com el guitarrista d'AC/DC!!!"

- (el graciós) "Ei, ja t'he provat?", "Què dius que què?", "L'hamburguesa Angus del Burguer King!!! Juas Juas Juas". Una cosa ... "d'aquí a uns anys continuaras sent així de tonto? o després s'arregla?"

- Cas apart els que em recorden que "...jo sempre et dic Josep, eh? sempre sempre" i veus que al mòbil tenen Angu. I ells, com per excusar-se et deixen anar un "Ahhh, síii, és ... per diferenciar".

Total, que si haguessim de fer un percentatge de gent que em coneix conclouríem que:
Angu ho diu un 80% població
Pep ho diu un 10% població
Josep ho diu un 1% població
El 9% restant no té ni idea encara de com em dic. Que em diguin Tu o que facin com la Puri, que em posin un número, home!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials