Post dedicat a la S petita, perquè li agrada jugar de Ronaldinha.
Des que tinc ús de raó miro futbol ("ja, ja, ja, si tu no n'has tingut mai, d'ús de raó", pensareu alguns de vosaltres irònicament, "quan us vaig conéixer éreu així de tontos? Diria que no i que esteu perdent amb els anys", us raono jo) ... doncs això, el futbol. Tot i que continuo dient que el meu esport és el bàsket (Gràcies Dusko, però fitxem un negre que faci por, si us plau!) no us he de negar que el moment de reunió d'amics i familiars és el futbol. D'aquí el tòpic "es el opio del pueblo" (veieu com tota la vida està plena de tòpics? un dia faré un post ple de tòpics).
El problema és que ser del Barça no ajuda precisament a que t'agradi el futbol. Per un o dos anys que guanyem algo 5 o 10 anys sense fotre ni brot (per mi fotre brot és guanyar o Lliga o Xampinyons League, diguem-ho també). I això ens fa especials o més ben dit, diferents (fins i tot guais, si voleu). Com em va dir en Robinho (no el del Madriz, que sino no aniria en vermell) quan feia poc que estava a CAT, "qué raros sois los catalanes..." (tens raó, nano, som raros a matar)
Doncs de tots els anys que porto veient futbol mira que n'he vist a jugar, de toies; perquè el Barça si serveix per alguna cosa és per fitxar toies: Romerito (només va marcar un gol contra el Málaga i semblava que hagués guanyat la Champions), Litmanen (que bo era a l'Ajax, oi? i que petardo aquí), Onésimo (el Pelé blanco, li deien), Geovanni (¿?), Eskurza (dios! horrible!), Danni Muller (que era el gendre del Cruyff abans que l'Angoy fotes el braguetasso), Amarilla (jooooder!) i moltes i moltes més ...
Però clar, com que fitxa tant-tant, també acaba fitxant algun que altre bon jugador. Com a l'època del Dream Team, que tots estàvem flipant amb el que vèiem: tants bons jugadors alhora no podia ser! I tots estàvem com tontets, com quan estàs enamorat, que tot sembla macu, tot és de color rosa, ... així estàvem tots. I tothom tenia el seu jugador predilecte: Laudrup (jo, el Nen i el Siscu), Koeman (la Cruj), Nadal (que era del Madrid!!! per favor, com el seu nebot! a la presó amb ell!!!), Amor (mai ho vaig entendre...), Stoichkov (el JR), ... Que la gent gran, léase mon pare, feia anys que no veia que guanyessin tantes coses "...des de Kubala...", deia (tot sigui dit que meitat de trofeius dura el partit 5 minuts més i els perdem ... com les 3 darreres lligues i la Copa d'Europa).
Doncs de tot aquest helenco de gent, bons i dolents, guapos i lletjos, crec estar en condicions d'afirmar que mai havia vist jugar a ningú com al Ronaldinho. I ja no parlo només d'assistències de gol (que això ja ho feia el Laudrup i molt bé, per cert) sino de com fa les coses, la facilitat que té, l'estil i també de la manera de ser, de la unitat que ha traslladat a l'equip, des del primer partit que va jugar aquí. És un mercenari, d'acord, però collons, és un mercenari bó! sempre correcte, mai una paraula per sobre l'altra, mai vol destacar, tot és l'equip. És brutal veure avui en dia una persona així.
I només us heu de fixar ahir, a la gala de la Pilota d'Or. Estava plorant. Quants jugadors de futbol heu vist que ploressin quan els hi donaven aquest trofeiu ("si no és del Barça, a qui li donin la pilota d'or ens la sua!", també és veritat, teniu raó)? Però quants jugadors fatxendes, xulos, superiors a la resta del món heu vist recollir aquest títol? Era com un nen que li havien donat la primera joguina, aquella que més volia.
I tots sabem que aquest paio no es quedarà aquí: el vendran, o s'emprenyarà per alguna cosa i fotrà el camp ... que és el Barça, no ho oblideu mai! Però sempre podrem dir que hem vist jugar a un dels millors de la història, un paio que gaudia jugant, que no parava mai de somriure, tot i que com li va contestar a un nen que li preguntava per què sempre reia "Esshhh que no puedu sherrar la boca". Brutal la resposta!
Des que tinc ús de raó miro futbol ("ja, ja, ja, si tu no n'has tingut mai, d'ús de raó", pensareu alguns de vosaltres irònicament, "quan us vaig conéixer éreu així de tontos? Diria que no i que esteu perdent amb els anys", us raono jo) ... doncs això, el futbol. Tot i que continuo dient que el meu esport és el bàsket (Gràcies Dusko, però fitxem un negre que faci por, si us plau!) no us he de negar que el moment de reunió d'amics i familiars és el futbol. D'aquí el tòpic "es el opio del pueblo" (veieu com tota la vida està plena de tòpics? un dia faré un post ple de tòpics).
El problema és que ser del Barça no ajuda precisament a que t'agradi el futbol. Per un o dos anys que guanyem algo 5 o 10 anys sense fotre ni brot (per mi fotre brot és guanyar o Lliga o Xampinyons League, diguem-ho també). I això ens fa especials o més ben dit, diferents (fins i tot guais, si voleu). Com em va dir en Robinho (no el del Madriz, que sino no aniria en vermell) quan feia poc que estava a CAT, "qué raros sois los catalanes..." (tens raó, nano, som raros a matar)
Doncs de tots els anys que porto veient futbol mira que n'he vist a jugar, de toies; perquè el Barça si serveix per alguna cosa és per fitxar toies: Romerito (només va marcar un gol contra el Málaga i semblava que hagués guanyat la Champions), Litmanen (que bo era a l'Ajax, oi? i que petardo aquí), Onésimo (el Pelé blanco, li deien), Geovanni (¿?), Eskurza (dios! horrible!), Danni Muller (que era el gendre del Cruyff abans que l'Angoy fotes el braguetasso), Amarilla (jooooder!) i moltes i moltes més ...
Però clar, com que fitxa tant-tant, també acaba fitxant algun que altre bon jugador. Com a l'època del Dream Team, que tots estàvem flipant amb el que vèiem: tants bons jugadors alhora no podia ser! I tots estàvem com tontets, com quan estàs enamorat, que tot sembla macu, tot és de color rosa, ... així estàvem tots. I tothom tenia el seu jugador predilecte: Laudrup (jo, el Nen i el Siscu), Koeman (la Cruj), Nadal (que era del Madrid!!! per favor, com el seu nebot! a la presó amb ell!!!), Amor (mai ho vaig entendre...), Stoichkov (el JR), ... Que la gent gran, léase mon pare, feia anys que no veia que guanyessin tantes coses "...des de Kubala...", deia (tot sigui dit que meitat de trofeius dura el partit 5 minuts més i els perdem ... com les 3 darreres lligues i la Copa d'Europa).
Doncs de tot aquest helenco de gent, bons i dolents, guapos i lletjos, crec estar en condicions d'afirmar que mai havia vist jugar a ningú com al Ronaldinho. I ja no parlo només d'assistències de gol (que això ja ho feia el Laudrup i molt bé, per cert) sino de com fa les coses, la facilitat que té, l'estil i també de la manera de ser, de la unitat que ha traslladat a l'equip, des del primer partit que va jugar aquí. És un mercenari, d'acord, però collons, és un mercenari bó! sempre correcte, mai una paraula per sobre l'altra, mai vol destacar, tot és l'equip. És brutal veure avui en dia una persona així.
I només us heu de fixar ahir, a la gala de la Pilota d'Or. Estava plorant. Quants jugadors de futbol heu vist que ploressin quan els hi donaven aquest trofeiu ("si no és del Barça, a qui li donin la pilota d'or ens la sua!", també és veritat, teniu raó)? Però quants jugadors fatxendes, xulos, superiors a la resta del món heu vist recollir aquest títol? Era com un nen que li havien donat la primera joguina, aquella que més volia.
I tots sabem que aquest paio no es quedarà aquí: el vendran, o s'emprenyarà per alguna cosa i fotrà el camp ... que és el Barça, no ho oblideu mai! Però sempre podrem dir que hem vist jugar a un dels millors de la història, un paio que gaudia jugant, que no parava mai de somriure, tot i que com li va contestar a un nen que li preguntava per què sempre reia "Esshhh que no puedu sherrar la boca". Brutal la resposta!
