Som uns guais.
Dissabte, dia del partit, a les 15:30 ens reuniem els meus amics i un servidor al bar on anem sempre a veure els partits de fútbol, oséase l'Ateneu (Xavi, la Joana ja no hi treballa!). Anem parlant de temes diversos: Supermanager de l'ACB (Xavi, no vull ni mirar quants punts he fet per culpa de les cagarrines del Navarro), una amiga que se'n va a treballar a Madrid, més bàsket, què farem fins a les 8, més bàsket, ... temes diversos, vaja. Tot d'una, cap a les 17:30, amb el local ja força ple, un fa el següent comentari: "Ja us aviso que no em penso estar aquí fins a les 8". I tots, gairebé alhora afirmem "No, no, fins les 8 no".
Obrim un parèntesi. Els meus amics i jo passem del futbol. Bé, no passem del futbol però sí que passem d'estar tancats a un local 7 hores per veure assentats un partit de futbol. Per què? Perquè ja ho hem fet massa vegades. Recordo èpoques que a les 15:00 ja hi érem per un partit que començava ... a les 21:00. Recordo lligar literalment 4 cadires amb una jaqueta perquè no ens les prenguéssim. I fer torns per sortir a fora perquè ens toqués l'aire. Ara, a les nostres edats, ja hem dit prou. Ja tocava, oi Cruj? Final de parèntesi.
Total que cap a 3/4 de 6 (17:45 pels que han fet ESO) marxàvem de l'Ateneu. Les nostres localitats crec que van trigar entre 45 i 70 mil·lèsimes de segon en tornar a ser ocupades pels vàndals que habitaven a aquelles hores el nostre estimat local social. I què és el millor abans d'un Barça-Madriz? Mirar una partida de billar. A Cal Nen, jo i el Sergi mirant una partida de billar a 3 bandes d'un tal Samhi (surt de vegades al programa aquell que fan per Nadal, Billar a 3 bandes, amb el Mestre Parera i el Dani Sanches) contra un paio que no l'havia sentit en ma vida. Mira, així guanyem temps fins les 19:00.
A les 19:00 tots cap a l'Escorxador, pantalla gegant. Aquí ja entrem a la problemàtica de A PARTIR DE QUANT UNA PANTALLA ÉS GEGANT? Allò, ho sento, no era una pantalla gegant. Era una pantalla gran, d'acord, però gegant, gegant... com que no. La cosa era que a partir de les 01:00 tocaven "The Papa's and the Popo's", grup esparreguerí del que ja parlarem un dia, amb més temps (sí, se m'acumulen els temes, ho sé) i a aquella hora no hi havia visos de futbol perquè estaven fent les proves de so. Total, que la frase va ser "Tornem a l'Ateneu?".
I sí, som uns guais, tornem a l'Ateneu, por la puerta grande, com els torerus. Tot el partit drets, lògicament. Almenys vem contribuir a pujar la mitjana d'edat, que estava al voltant dels 16 o 17 anys. Apart del Club Super 3, hi havia gent més granadeta trusca i gent bastant més granadeta i bastant més trusca. I això que eren les 8. No vull ni saber com van acabar alguns que ja bebien quintos des de les 4 de la tarda (16:00 pels que han estudiat ESO)!
Del partit poca cosa a dir: els van escombrar. Mai havia vist una superioritat tan gran al camp del Madrid. I lo del Ronaldinho, de llibre, és per agafar, fer un video i ensenyar als que estan aprenent a jugar a futbol tot el que es pot fer a un partit (sí, petita S, fes-li una ullada que val la pena), i als del Madriz també. A mi el Madriz, amb la ràbia que li tinc, hi havia moments que em feia pena i tot. Amb això ja està tot dit.
I al final, l'eufòria, i això que estem a novembre, que no queda tela encara! Ho veieu com els catalans som d'una altra pasta! Vinga, tots a celebrar-ho, a Canaletes, a l'Aeroport, pels carrers els cotxes fent sonar els claxons para celebrar acontecimientos deportivos, que diu el llibre de l'autoescola (veus? ja tindríem un fallu). Que penses "potser al final no guanyarem res", doncs mira, ho celebrem per avançat i així com a mínim ja tenim la celebració. Veieu, els catalans som diferents, som guais!!!
Dissabte, dia del partit, a les 15:30 ens reuniem els meus amics i un servidor al bar on anem sempre a veure els partits de fútbol, oséase l'Ateneu (Xavi, la Joana ja no hi treballa!). Anem parlant de temes diversos: Supermanager de l'ACB (Xavi, no vull ni mirar quants punts he fet per culpa de les cagarrines del Navarro), una amiga que se'n va a treballar a Madrid, més bàsket, què farem fins a les 8, més bàsket, ... temes diversos, vaja. Tot d'una, cap a les 17:30, amb el local ja força ple, un fa el següent comentari: "Ja us aviso que no em penso estar aquí fins a les 8". I tots, gairebé alhora afirmem "No, no, fins les 8 no".
Obrim un parèntesi. Els meus amics i jo passem del futbol. Bé, no passem del futbol però sí que passem d'estar tancats a un local 7 hores per veure assentats un partit de futbol. Per què? Perquè ja ho hem fet massa vegades. Recordo èpoques que a les 15:00 ja hi érem per un partit que començava ... a les 21:00. Recordo lligar literalment 4 cadires amb una jaqueta perquè no ens les prenguéssim. I fer torns per sortir a fora perquè ens toqués l'aire. Ara, a les nostres edats, ja hem dit prou. Ja tocava, oi Cruj? Final de parèntesi.
Total que cap a 3/4 de 6 (17:45 pels que han fet ESO) marxàvem de l'Ateneu. Les nostres localitats crec que van trigar entre 45 i 70 mil·lèsimes de segon en tornar a ser ocupades pels vàndals que habitaven a aquelles hores el nostre estimat local social. I què és el millor abans d'un Barça-Madriz? Mirar una partida de billar. A Cal Nen, jo i el Sergi mirant una partida de billar a 3 bandes d'un tal Samhi (surt de vegades al programa aquell que fan per Nadal, Billar a 3 bandes, amb el Mestre Parera i el Dani Sanches) contra un paio que no l'havia sentit en ma vida. Mira, així guanyem temps fins les 19:00.
A les 19:00 tots cap a l'Escorxador, pantalla gegant. Aquí ja entrem a la problemàtica de A PARTIR DE QUANT UNA PANTALLA ÉS GEGANT? Allò, ho sento, no era una pantalla gegant. Era una pantalla gran, d'acord, però gegant, gegant... com que no. La cosa era que a partir de les 01:00 tocaven "The Papa's and the Popo's", grup esparreguerí del que ja parlarem un dia, amb més temps (sí, se m'acumulen els temes, ho sé) i a aquella hora no hi havia visos de futbol perquè estaven fent les proves de so. Total, que la frase va ser "Tornem a l'Ateneu?".
I sí, som uns guais, tornem a l'Ateneu, por la puerta grande, com els torerus. Tot el partit drets, lògicament. Almenys vem contribuir a pujar la mitjana d'edat, que estava al voltant dels 16 o 17 anys. Apart del Club Super 3, hi havia gent més granadeta trusca i gent bastant més granadeta i bastant més trusca. I això que eren les 8. No vull ni saber com van acabar alguns que ja bebien quintos des de les 4 de la tarda (16:00 pels que han estudiat ESO)!
Del partit poca cosa a dir: els van escombrar. Mai havia vist una superioritat tan gran al camp del Madrid. I lo del Ronaldinho, de llibre, és per agafar, fer un video i ensenyar als que estan aprenent a jugar a futbol tot el que es pot fer a un partit (sí, petita S, fes-li una ullada que val la pena), i als del Madriz també. A mi el Madriz, amb la ràbia que li tinc, hi havia moments que em feia pena i tot. Amb això ja està tot dit.
I al final, l'eufòria, i això que estem a novembre, que no queda tela encara! Ho veieu com els catalans som d'una altra pasta! Vinga, tots a celebrar-ho, a Canaletes, a l'Aeroport, pels carrers els cotxes fent sonar els claxons para celebrar acontecimientos deportivos, que diu el llibre de l'autoescola (veus? ja tindríem un fallu). Que penses "potser al final no guanyarem res", doncs mira, ho celebrem per avançat i així com a mínim ja tenim la celebració. Veieu, els catalans som diferents, som guais!!!
