divendres, 31 de març de 2006
Capítol 79. La Tigretona
Buenu, aquí la teniu, la petita Elena, la filla del Tigre del Bierzo i la Nunu. Més mona! La Nunu diu que s'assembla el pare ... perdó ... s'esvera pensant que s'assembla al pare. Ho sento! No sóc dels privilegiats que saben veure a qui s'assembla un pessolet de 1 setmana i 3 dies! És més, és com els xinesos, tots em semblen iguals ... de grans. Imagineu-vos de petits! Jo el que sí que puc assegurar és que a hores d'ara ja té més pel que el pare. Això sí.

La Tigretona va néixer pesant 1 quilo 700 grams i ara pesa 1 quilo 740 grams. Clar, et diuen això i t'espantes! Però es veu que ja és normal si neixen prematurs. Que la primera setmana perden pes i després ja recuperen. Però si aquesta criatura va perdre pes la primera setmana ... no vull ni pensar quan va arribar a pesar! Jo no puc, tu, aquest patir per si puja de pes ... sóc dèbil, mira!

Actualment la casa del Tigre és una incubadora: radiadors engegats, mascaretes per si et venen estornuts, iaia, tieta, mare i pare espectants per veure què fa la petita, ... Ah i com algú es refredi ... el foten fora sense miraments! (la tieta s'ha hagut d'exiliar, pobre) I prohibidíssimes les visites! Que si algú vol entrar a robar més val que vaig a ca'ls Maragall o a ca'ls Pujol (que li surti després el Jordi dient "Ehemmm! Això no toca! Qui s'han cregut que som, que ens venen a robar! " seria una altra cosa) que a cal Tigreton. Allò ara és una fortalesa.

Fixeu-vos quines manetes! (les mans del costat són les de sa mare, no és la ma de cap jugador de fronton basc, eh?) Té el cor robat a tot el projecte! És que realment és molt petita, la petita. Diuen que la primera nit que va estar a casa li tocava donar-li el pit a les 3 o les 4 de la matinada. Es lleven tots dos, pare i mare, s'acosten ... i la tia dormint! I que no es despertava! Ara movent-se d'aquí, ara arrunsant-se d'allà ... Però clar l'han de despertar, que només faltaria que se'ls acostumés a menjar quan la senyora vol!

Avui hem anat a buscar-li un detallet (demà més: trona, termomix per les papilles, juguets, ... collons!), robeta per quan tingui 3 mesos ... que la tia anirà de fashion victim, i els 4 que hem anat "Mira quines sabatetes, mira quin jerseiet, ..." clar, com que es roba per petits, ho dius tot amb diminutius. Et poses tonto també quan vas a comprar coses d'aquestes! Llavors tu que surts al carrer per desatontar-te i com que ara ve l'estiu et poses tonto però amb altres coses! Hombre! Que estem a març encara! No ens destapem, que llavors perd tota l'emoció l'estiu!!

I sí, els pares diuen que té bons pulmons! Millor, que vagi preparant-se perquè aquesta serà dels nostres, eh Geo? però sense anar a manis xungues, val? Més mona amb la samarrateta del Baa que li regalarem ...(la mare és afutbolera, com la Nimue, i el pare ... aqueesta gent de Castella ... són difícils, tu). Però ja ho diuen els pares "Nosotros somos de fuera, pero ésta ... ésta es de los vuestros! Catalana, catalana!". Són els millors!

PD: Ja heu vist que no he parlat de futbol. No em vull implicar. Només dir que de la porra de la feina han aparegut, apart dels visionaris de torn (10-0, 15-0, 30-0, ...) uns quants merengons que han posat que guanyava el Madriz (juer!). Bon cap de setmana a tothom ... que prou ens el mereixem!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dijous, 30 de març de 2006
Capítol 78. Planta 2a
Jo abans vivia a una casa. Una casa gran. Gran vol dir com uns 250 metres quadrats repartits en 2 pisos, golfes, soterrani, pati a la planta de baix i terrasseta a la planta de dalt. Un tros de casa. Visquent a una casa gran el que normalment passa és que sobra espai, per tot arreu. I quan sobra espai què hi poses? No, home, no, una bicicleta estàtica, no (ep, sí que en tenia una! calla! que era del meu tiet i .... no ve a cuento, ho sé, ja callo), PLANTES, hi poses plantes.

Ma mare, una friki de les plantes. A la terrassa, als balcons, a l'entrada, a cada habitació, ... Entressis on entressis a tot arreu hi havia una planta. Al pati ja no et parlo. Deixant de banda la palmera aquella que comentava fa uns posts i que vam haver de fer-la tallar perquè va arribar a aquell punt tan entranyable que era la palmera continua visquent o la palmera es carrega mitja casa (que ma mare em deia "Nen, aquesta palmera la vem plantar quan vas neixer tu ... i t'has quedat curt tu, mira com ha crescut ella!"). La resta del pati era una munió de margarites, roses, plantes diverses que no em sé el nom, un avet, ... torretes per tot arreu. Una friki.

I el més bo és que ma mare sabia exactament quan s'havia de regar cada cosa ... "ara aparta aquesta planta que no li toqui mai el sol, ara tapem les margarites perquè aquest temps no li va bé". Tot correcte. Llavors la meva pregunta és: jo què nassos he heredat? Perquè aquesta sabiduria de plantes no pas! Tinc moltíssimes virtuds (padrina! no cal avui, que ja m'ho dic tot jo!) però el tema cuidar plantes ... es veu que no està entre elles.

Ahir mateix, arribo a casa. Tinc una planta (no sé què és ... si voleu us miro l'etiqueta) que m'ha aguantat tot l'hivern de conya. Jo agafo, la trec un cop per setmana a la terrassa (sí, la tieta, frikisme de les plantes a la meva família, coi!, em va dir que un cop per setmana), la rego, la deixo que miri el paisatge i la torno a entrar. I tot l'hivern de conya. Llavors ... per què ahir arribo i veig dues fulles groguenques? Que no és primavera? Que no refloreixen les plantes? Per què la meva no? Jo vaig pel carrer i veig els arbres i tot allà que fa un goig impressionant, per què la meva planta no fa goig? Està deprimida? Cony, el Baa no va guanyar però no n'hi ha per tant ... perquè les fulletes grogues són d'ahir, eh? Que dimarts hi eren i eren verdes!

Llavors vaig recordar el Padre Mundina: "Las plantas necesitan carinyu" ...

Obrim Parèntesi
El Padre Mundina era un paio que era mossèn (Padre) i que es deia .... Mundina. Va, li posem un nom John Mundina. Doncs resulta que aquest tiu es va fer famós abans del Naranjito (no ha plogut, eh?) per sortir a la tele i explicar com s'havien de cuidar les plantes. I tothom se l'escoltava (clar, només hi havia un canal) ... menys jo, que era molt petit i passava del tema perquè volia que s'acabés ... que darrera feien La Abeja Maya (res a veure amb l'imperi Azteca, per si algú ho pensa). Potser per això no tinc les dotes floristes, jo.
Tanquem Parèntesi

... i la vaig tornar a regar ... poc, però la vaig tornar a regar.

I dic poc perquè ja em va passar amb una planta que vaig comprar per l'entrada que vaig anar de guais (em va costar 24 Lelos), la vaig trasplantar amb terra de dins ("l'has de transplantar, eh? té, compra terra de dins!", em va dir la de la Floristeria, "però si jo ja tinc terra", "nooo, però la que tens és de fora, animal", "un moment, animal vale, però com saps que la terra és de fora? que veus coses?"), se'm va posar potxa, la vaig regar però allò no tirava. Quan vaig anar a preguntar ... "Posa-li no-sé-què que va els hi va bé ... perquè és de la família de les Glamínies oi?" ... "I jo què sé de quina família és? Mentres no sigui de la família Corleone i em foti un jec d'hòsties de lo malament que la cuido" ... i allò que no tirava ni amb Sulfat de Ferro ni amb Oxid de Triniquelat ni res de res. Què va passar? Que la va palmar! Llavors va venir la de la Floristeria a fer l'autòpsia i em salta "Això ... això és que l'has regat massa!" ... que només li faltava dir-me "Assassí!!!". Clar que ara estic acollonit amb el tema regar!

Per no parlar de les típiques plantetes d'aquelles xinorris, de les de 2 Lelos, que em va donar per comprar al mercadillu durant una època, que una ja no va arribar ni a casa. No sé què nassos vaig fer que anava pel carrer, es va rebentar la bossa i ale, planteta al terra. jo que l'agafo i quan vaig veure que semblava que portes un manyoc de cebes acabades de collir, vaig decidir que el millor lloc per ella era la paperera més propera.

Ara em vull comprar una altra, una així que pengi i tal i tornarem a atacar amb les plantetes petites de nou, per la terrassa. No sé com es diu, naturalment. Amb lo que anirem a la tenda i direm "Una planta que pengi". A veure què em donen! Ja em veig que serà més llarg que anar de compres amb certa gent. Ja us explicaré quan dura. Només espero que les plantes mai es rebel·lin perquè si ho fan semblaré un dels Nazis aquells dels Judicis de Nuremberg ... "Angu, el asesino del sulfato".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 14 apunts genials
dimecres, 29 de març de 2006
Capítol 77. Ese portugués ...
Post dedicat a tota la gent que no li apassiona el futbol (si és que encara queda algú) ... que no sap la sort que té.

Sí amics, la frase del dia d'avui "El futbol és injust". "Oh, és que aquella gent va tenir molta sort!", vale, "Oh, és que l'àrbitre i les faltes ...", vale, "Oh, és que el porter se les va trobar ...", vale. Vale a tot, absolutament a tot, però la qüestió és que un partit que tranquilament (tranquilament ... i parlo de quarts de final de la Xampinyons Ligui) podríem haver guanyat 0-3 o 0-4 sin sacarla i d'aquí una setmana ale, que salgan el peloton de los malos, encapçalat per Gabri, naturalment ("Ehhhh, que aquest és català!" ... mira, les reivindicacions nacionalistes per Sant Jordi o l'11 de setembre, si us plau) ... doncs no, ahir els senyors no les entraven.

"Ep, nano, que aquella gent al final... Que han eliminat al Liverpool i al Manchester ..." Sé que m'hauré de menjar el que dic, pero ... aquella gent són una BANDA ... comparats amb el Baa, clar. O sigui que no tenen perdó. Partit soso, soso, soso, amb instants d'emoció ... però només instants així sueltus. Que si no m'ho vaig passar bé? M'ho vaig passar de conya! M'encanten aquests partits així tan emocionants! "I ara què toca?", pensareu. El de sempre: patir com a condemnats ... com sempre! És el Barça i és el mes d'Abril! No hi ha més! "Semana Grande" titolava ahir l'Sport d'abans d'ahir que vaig llegir ahir. Ves que no sigui "Semana trágica".

Bé, comencem la crònica d'ahir.

A l'Ateneu d'Esparreguera es va celebrar ahir al vespre una vetllada futbolera que duia per títol "Ara que hem eliminat al Chessi ... deixarem que ens fotin els portuguesos?". A l'acte van assistir, com que era pel Canal +, mig poble i part de l'estranger. Dels propers a la meva humil persona hi eren els de sempre i com a Guest Starring el Kittus (veure Capítol 64) a la segona incursió oficial que feia en partit de tan nostrada competició.

Ara ja el Kittus es mou per aquests partits com en Pere per ca seua. Ja sap que ell ha d'agafar-se una Coca-Cola, unes pipes i ale, a menjar. I mentre menja, no fa comentaris i si no fa comentaris no posa més nerviosa a la parròquia i si la parròquia no es posa nerviosa no s'alteren pensant com el Baa podria haver guanyat i com ha acabat empatant, uf! Quin és el problema? Quan s'acaben les pipes. Això va passar cap al minut 30 de la segona part i amb dues Coca-Coles al seu cos, justament (quina mala sort, també) quan aquella gent començava a apretar ... que digues-li casualitat ... que va coincidir amb que jugava Gabri (ai! Gabri! de mica en mica es va fent un lloc al cor del poble català ... al costat de Sete Gibernau ...). Un patiment pobre nano! "Hasta" ja pensava per un instant que millor que no arribés el Baa a París ... un retorçar-me el braç ... uf! Però no, no, que arribi a París! Que pateixi!

Però encara no arriba a estar fi del tot en això del futbol: "Als portuguesos els guanyem oi? Clar, com que vem eliminar ... al Celtic" ... "Kittus, vem eliminar al Chessi!" ... "Aaaaaquest!" ... "Quan posa SL Benfica ... què vol dir SL?", "Vol dir Somos Lusos, Kittus ... i jo què sé!" ... "Només per situar-me ... cap on ataca el Baa aquesta segona part? dreta o esquerra?" .... "Angu, Angu, que ja comença la segona part!" ... "Kittus, això és això és la repetició de les millors(¿?) jugades de la primera part..."

I al sortir, com que el pobre nano duia sobredosi de Coca-Cola, vinga a parlar, vinga a parlar "Que si això, que si allò, que si mira que m'ha passat, bla, bla, bla, ..." Mentrestant el Nen i jo capcots, pensatius, ... i ell alterat ... entre el futbol i la beguda ... ja vem parlar amb la Muntxi, quan tornàvem de deixar-lo a casa que el proper dia una mansanilla a la primera part i un puniol a la segona. Ah i un Tranquimazin 250mg pels assistents al partit ... crec que dissabte ja podrem prendre la primera dosi. La que ens espera.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dimarts, 28 de març de 2006
Capítol 76. Atrapat en el temps?
Avui he baixat amb el bus de més tard. Tampoc molt més, no us penseu, mitja horeta (30 minuts pels d'ESO ... ho sento Muntxi, ja sé que et fa ràbia) no molt més. Encara estic pagant les conseqüències del canvi d'hora i estic que no estic ... i com que continuo arribant aviat a la feina, doncs mira. Això sí, m'he fet a mi mateix la promesa que a partir d'avui aniré a dormir d'hora: ahir era la 1 i encara estava mirant la tele ... perdó buscant La Sexta ...

Obrim un parèntesi
A veure ... podem ser una mica més explícits d'on és la cadena aquesta? Als diaris aquests gratuïts que et donen a Mordor et diu que "En el canal 63" ... Eh! I si la teva tele no va per canals? La meva tele és de l'any 90 (any de Mundial ... per què la gent sempre es canvia la tele l'any que hi ha Mundial? què fan els venedors de teles els anys que no hi ha mundial? pobres!) i això dels canals ... como que no. Jo sé que vaig allà, apreto el botonet que posa [Search] i allò va escombrant (que tècnic, eh?) les freqüències i a veure què troba. A la que troba alguna cosa que es veu mitjanament bé, s'hi queda ... si no apretes [Search] un altre cop, clar.

I si ets tan sumament desgraciat com jo i ho fas en el moment que tooootes les teles que veus a casa (que en són com ... 18 o 19) fan anuncis ... doncs ja l'hem cagat! Jo que dic "Mira, mira, si és aquesta! Alaaa i que bé que es veu!", graves a la tele la presintonia (sí, és antiga però ja té allò de presintonies!) i quan estàs delitós pensant "Què faran ara?" veus com posa "Telecinco, mucha vida" ... Doncs això em va passar com 4 vegades: Tele 5, Canal Català, TD8 ... i com que ja vaig pensar que bé del tot potser no es veia ... Canal Amistad amb el paio aquell de "Danos 1000 Euros por la gracia de Dios".

Ara he entrat a www.La Sexta.Com (perquè als diaris aquells posava que "... para más información entre en la web") i et donen una série de passos per sintonitzar-la. Només he llegit el primer i ja n'he tingut prou:

1º Solicitar al presidente de su comunidad o en su defecto al administrador la adaptación de la antena comunitaria.

No, ho sento. Vull un mandat tranquil! Sort que la majoria de gent que viu al meu bloc defineix Internet com "allò". Però espera't que com s'enterin que fan el Mundial d'Alemanya ... ja els tindré dissabte al matí trucant-me tots a casa! Uf, uf, espero que avui tingui més paciència i la pugui trobar. Després del futbol, clar.
Tanquem el parèntesi (que sembla més un post, però buenu)

Doncs això, que adormit o no adormit avui tal i com pujo al bus penso "Que guai! Hi ha diaris!". Jo que agafo els dos tebeos (el del Baa i el dels socialistes) m'apoltrono, poso la ràdio i a llegir l'Sport: el titular "Semana Grande" (clar, el partit d'avui, el del Madriz i el de la setmana que ve). Llegeixo la contraportada ... miro el Periódico ... i penso "Pedrosa? per què surt Pedrosa?" ... conyo! Si el diari és el d'ahir! Tothom al bus estava llegint els diaris d'ahir. Al·lucinant. Ja em pensava que era el Bill Murray a la peli aquella d'Atrapat en el temps. Que caaaaaadaaaaa dia és el Dia de la Marmota. "Collons! Quina putada seria que cada dia fos 27 de març!" ... entre d'altres coses perquè el Baa no arribaria a jugar mai!

Passat el trauma, al sortir li comento a un company de bus "Nen, que no t'has fixat en el diari ... que és el d'ahir" i mentres es treia les lleganyes em deixa anar "Mira, jo és que ahir vaig anar al dentista i ja estic acostumat". És veritat, jo també he d'anar al dentista ... i és veritat, les revistes del dentista ... per què no són més actuals? Que agafes i veus unes Lecturas amb "Papuchi cumple 50 años". Home! Tiu! Que cobres un paston! Actualitza-les una mica! El meu dentista que un dia em va deixar anar "Que no t'agrada la neu? Jo aquest finde he anat a esquiar als Alps" ... que falta que et digui ... "...i amb el que em pagaràs ... un mes de vacances a Bora-Bora a l'estiu!".

Però mira, és com al bus, com que no hi ha res a llegir llegeixes les Lecturas de fa 10 anys i quan penses que el temps no passa (perquè les hores es fan llarguessssssss allà dins) et claven la factura i et tornen al present de cop.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dilluns, 27 de març de 2006
Capítol 75. Hora nova?
Bé, estimada audiència, hem arribat a un dels pocs punts de l'any, juntament amb Cap d'Any i algun que altre més, que m'estressa en grado sumo (com es diria en castellà). No, no parlo del partit de Xampinyons League del Barça parlo ... del canvi d'hora. Sí, sí, d'acord, ho sé, des d'aquí sento els vostres crits de desaprovació ... "Però què diu!", "Li pesa l'edat!", "Però si això que s'allargui el dia és el millor dels millors!", ... Teniu raó, el problema és meu ("i el puc deixar quan vulgui!") però fins que no m'acostumo a això que siguin les 8 de la tarda i encara hi hagi claror ... ben bé una setmaneta, setmaneta i mitja, eh! "Collons, que lent", oh, és que jo sóc un motor dièsel.

És que ho és com Cap d'Any ... que tothom t'ho va recordant! Em repateja que tothom m'ho vagi recordant ... hombre! que cada any són les mateixes frases típiques: "Recorda que aquesta nit s'ha d'adelantar el rellotge una horeta, eh?", "Demà dormirem una horeta menys", "Aiii, el Pilu que farà? que farà? Tancarà a les 2?" (quan tothom, tothom sap que tancarà a les 3 que seran les 4) "A quina hora quedem? a les 10? hora vella o hora nova? jajajaja", ... per favor! No podem ser una mica més ... d'una altra manera!

Llavors també t'adones de totes les coses que van amb rellotge a casa teva: el teu rellotge, l'altre rellotge que tens per si s'espatlla el primer, el rellotge del menjador, el de la cuina, el del mòbil, el despertador, el del porta-llapissos, el del microones (el meu no, però l'altra dia que vaig anar a ca l'Amidala i el seu en té), el del forn, ... que sempre, sempre te'n deixes un per tocar i és llavors quan et truquen per telèfon a ves-a-saber-quina-hora i quin rellotge acabes mirant? el que no has tocat! I tu "...però si només són les ...", t'atures i t'enfonses en tu mateix quan te n'adones, clar.

Però si a mi em rebenta alguna cosa és el concepte Tarda Llarga. Allò que són les 6 de la tarda i veus aquell sol, aquella claror. Que sembla que el dia no avanci. Tu t'has passat com 8, 9 o 10 hores currant i allà està la tarda. D'acord que sortir a les 6 de la tarda a l'hivern deprimeix ... però com a mínim veus que has arribat de nit, s'ha fet de dia i s'ha tornat a fer de nit, veus una evolució. De l'altra manera no, arribes amb claror, veus claror durant tota la jornada laboral i marxes de la feina amb claror. Que et preguntes a tu mateix "Serà que s'ha espatllat el rellotge i se m'ha avançat 9 hores quan en realitat només n'ha passat una?". No, no, el rellotge va bé ... sempre i quan l'hagis canviat.

I associat a això ... el fabulós canvi de temps i les fabuloses frases del canvi de temps: "Oh, no és normal aquesta calor!", "Que jo recordi a 26 de març mai el sol no picava tant" i la preferida per mi "Ui, si ara ja fa aquesta calor ... ja ens podem preparar a l'estiu!". Llavors també anirem pel tema dels pantans ... que no hi ha aigua ... que a no sé quina població de no sé on ja han començat les restriccions ... buf! Sempre el mateix. Per no parlar de què nassos et poses: màniga curta, tens fred, maniga llarga tens calor, roba d'hivern es fosca i no presta, roba d'estiu sembles el pallasso de micolor, ... el que plora, eh?

I avui, per celebrar aquest event, la meva targeteta d'empresa s'ha mort, ha deixat de funcionar. Serà perquè ja té 5 anys? Serà perque està més rallada que un disco de Mocedades? Que en teoria hauria de posar nom i cognoms i només es veu Josep Angu. Ei, i em fa ràbia: toooooots els centenars de milers de sales de la feina on podia entrar (sala de proves i sala d'impresores i punt) ...ara ná de ná. Ja ho dic que la meva vida és El Show de Truman!

Però ja he avisat al tiu de seguretat, un tiu competent, ... un tiu que dijous ja vaig provar-lo de trucar ... perquè la cosa ja feia el tonto i no el vaig poder localitzar ... en tot el dia! Un tiu que divendres em va deixar anar un "No pot ser!...que raro que no em localitzessis ... perquè jo hi era!"; per què no et creuen mai? Si no tinc ni empremtes dactilars de tants cops que vaig marcar el seu número! Un tiu que avui m'ha passat un programa ... "t'ho demanes tu mateix! Si tens un dubte em truques. Ah, i posa a l'apartat de comentaris que ho he validat jo!" ... (sí i si vols li poso que et mereixes un augment de sou) ... clar, i què passa? que el programa no tira ... simplement perquè només el pots fer servir si treballes al departament de seguretat (que jo ... serà que no). Pos el tiu no ho ha volgut fer! "El teu jefe crec que també ho pot fer ... ell t'ho farà" Quins pebrots! Clar, la reacció del meu jefe ... ell que el coneix i coneix el seu modus operandi ... diguem que quedaria faltón posar-la aquí

Ara he rebut un mail dient-me que "En estos momentos por problemas técnicos, el puesto de identificadores no puede crear nuevas tarjetas". Pos vinga! No entrarem enlloc! Ja ho deia
una ex-companya: el nom correcte d'aquesta empresa hauria de ser "Paco Software".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
divendres, 24 de març de 2006
Capítol 74. Algo pasa con Meri
Muerte, muerte, muerte però muerte de la muerte als marrons a les 5 de la tarda. Per favor! Un dia que puc plegar d'hora, que tinc tota la tarda perfectament estructurada com les peces d'un trencaclosques o com la jerarquia de la nostra empresa (eh, Xavi! Una abraçada!) ... va i rebo la trucada catxonda ...

Obro parèntesi
La que jo denomino trucada catxonda és aquella trucada que sols rebre majoritàriament el divendres cap a les 2 (ni abans, ni després ... perquè després a Mordor ja no queda ni l'apuntador, clar) i ve a ser d'un tipus "Esto se hunde!", "Vaya, vaya, triboga!" o "Pasamos a DefCon3!!!" i ve acompanyada de llums vermelles que sospitosament apareixen dels sostre (com als submarinus). de mascaretes d'oxigen que pengen de les parets (com als avions) i d'un soroll tipus "Auuuuuuaaaaaa, auuuuuuuaaaaaaa". La trucada catxonda sol voler dir "O demostres que no hi ha alarma nuclear ... o pringues"
Tanco parèntesi

... però ahir era dijous i no divendres! Total que com que el meu venerat JM era de reunions, vaig haver de ser jo qui agafes el telèfon vermell: "Escolta que m'he enterat que això no està bé ... ho podeu arreglar per avui", "Sí, sí, cap problema, d'aquí a 10 minuts ja està fet" ... clar 10 minuts que destrossen tota la tarda! Au, avisa a qui has d'avisar que se aborta la operación i vinga! I com que la tarda te l'han engegat a Cuenca, doncs preu per preu et quedes a fer la guàrdia fins les 8 ... i així adelantes feina pel dia següent. Clar, a la que surts ets més un mort-vivent que una persona ... però surts amb aquella alegria de "Ei! Avui has currat com un campió!", que vulguis que no compensa (de fet, és l'única cosa que compensa) ...

Ja porto 3 dies que se m'escapa el bus per 3 minuts ("Doncs surt 3 minuts abans de la feina, que semblah tonto, neng!", pensareu). A la que arribo al Pedralbes Centre veig el bus allà a la parada, a la que arribo al CorteInglés veig com arrenca. No és just! I au, espeeeeera al següent. Sort que de vegades et trobes a gent que està igual de morta-vivent que tu però que tenen ganes de xerrar. Ahir, la Meri, la meva pizzera preferida, va ser la meva víctima ... o jo la seva, que ara no ho sé.

La Meri té 18 anyets. És la típica noieta de 18 anyets. És maca, té uns ullassos que caus de cul, baixeta (com els pares, jejejejeje, Vicente! un abrazo si llegas a leer esto algun día!), molt simpàtica, molt agradable, innocent (sí que ets innocent, Meri, no em diguis ara que no!) ... la típica noieta, no xunga, que ara en queden poques, de 18 anys, vaja. Quan la vaig conéixer, deu fer uns 3 anys, feia una cara d'enfadada que hasta em va espantar i tot però un cop parles amb ella és encantadora ... i té un rotllo que no se l'acaba ... encantadora, el que jo dic. És l'alegria del bus.

Doncs el meu ego d'ahir quan vaig sortir de la feina ("sóc el número 1 i tal ... com curro, eh?") va quedar-se reduït a la mínima expressió quan la Meri em va detallar el que fa durant la setmana: (de dilluns a divendres) Classe pel matí, curru per la tarda fins tard, treballs, deures, estudiar pel vespre-nit; (caps de setmana) divendres, dissabte i diumenge pel vespre-nit (i algun migdia), curru, dóna classes particulars a dues cries, ... a part té un cavall i, clar, estaria bé que algun cop el muntés. Uf, uf, uf, només d'escoltar-la ja em canso i tot. Com nassos pot fer tantes coses! Oh, i em diu "Estic cansada!". Joder, no m'extranya. Jo fés tot això estaria mort i enterrat, ja. Sí ja sé el que penseu: "És un campiona!". Jo també ho penso. El més bo és que tot, tot s'ho ha buscat ella mateixa (sense pressió de ningú, eh?). Això la fa ser encara més campiona.

Val, que la Meri sigui una superwoman s'accepta (que podria descansar algun mes, també). Però on jo flipo és amb els horaris dels crius d'ara: classes tot el dia; quan acaben les classes, natació (el nens han de saber nadar); quan acaben natació, anglès (han de tenir coneixement de llengües); quan acaben anglès, piano (han de tenir gust musical); i quan acaben piano ... cap a casa, que és l'hora de sopar. Acabats de sopar jugar una mica a la Play2 i a dormir, que són nens i han de dormir les 8 o 9 hores de torn. Però què collons els estem fent? Que són nens! Que han de jugar, fer tonteries, passar-s'ho bé! On està la gràcia amb aquest plan de vida? "Oh, és que jo vull que el meu nen sigui una meravella de gran!". Perdona? El teu nen serà un gilipolles i un amargat com continuï així. Tu el que vols és que te'l cuidin fins l'hora de sopar!

És curiós que quan parles amb gent que ha anat a l'Amèrica Llatina tots et diuen el que els soprén més: la canalla. El Nanos i el Pieret, que van anar a Guatemala aquest estiu, i fins i tot el Conde Duku, ahir a la reunió setmanal a Mordor (ja sé que no quadren els noms però mira ...), ens ho deien: la canalla d'allà és feliç amb qualsevol cosa: una mica de fang, uns pals, una pilota ... els d'aquí només són feliços si tenen el GTA San Andreas 2 ... vaja, que no fan de nens, fan de ... gilipolles malcriats! I l'excusa dels pares (Nimue, no te m'indignis!) és la de "Oh, és que a l'escola no li ensenyen comportament". Perdó? Els profes ho han de fer? "No no, els profes han d'educar-los, que prou feia tenen, no criar-los, criar-los us toca a vosaltres" i llavors ja se t'indignen "És que el temps ...". Doncs si no teniu temps us compreu una torreta amb una palmera, que està allà, no molesta i fa companyia! "Oh, és que no creix, la palmera", que no? tu rega-la, rega-la. Que a casa meva en teníem una al costat del safareig i al final semblava un Ent allò de lo gran que era. Que quan la van tallar, pobres, van carregar-se 3 serres. Aquella també era una campiona, com la Meri.

PD: Degut al gran número de comentaris realitzats (1, ella mateixa) sobre l'aparició per 3 vegades (no 1 ni 2, no, 3) de la Geo, el que suposa un rècord, en aquest post no apareix el seu nom (que també no sé com l'hauria pogut fer encabir, però bueno).
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
dimarts, 21 de març de 2006
Capítol 73. L'Angu fa coses que li fan ràbia
Post dedicat al Xavi, que se'n va de maniobres durant una temporadeta a fora d'aquesta casa. Que tinguis tota la sort que et mereixes, que és molta.

Avui faig un extra-point. El meu venerat Xavi em va fer arribar, mitjançant el seu blog, aquestes preguntes perquè jo hi posi la resposta. Sabedor que per mi aquests tests els faig el mateix cas que als mails que porten per títol: "Hazlo, te reirás mucho" o "A mi me funcionó" o "Piensa un deseo y un color" o fins i tot "Ayudame! Mi niña está enferma....." (que la nena deu haver fet ja la mili perquè això diria que ho vaig rebre al començament de l'SPAM a Internet) i per ser ell, per primera i darrera vegada en aquest blog penso seguir una cosa d'aquestes.


Us presento "conoce a l'Angu ..." com si tots no em conéguessiu ja, sóc bastant transparent ... crec. Anem-hi:

10 anys enrera jo...
...estudiava. Ja em deien Angu, tot i que vaig aconseguir no corrompre als meus companys de classe i convénce'ls perquè em diguessin Pep (més cumba, ho sé). Recordo que el curs del 96 (un segon, hi havia una série a TV3 que es deia així ... que tots eren molt guapos i s'enamoraven i tal ...) estava fent que era 4t o alguna cosa així ... de carrera. Crec que va ser el primer any que no vaig haver d'anar a setembre (ole ole, agost tranquil!). Segurament un 21 de març per la tarda estaria o fent classe (jo anava de tardes, els matins eren per dormir) o fent pràctiques de BD2, que es portava molt aleshores. Vivia a Esparreguera, com ara, però a cals Papes (a 50 metres d'on ho faig ara). I tenia al meu costat a una de les persones més meravelloses de totes les persones més meravelloses que m'he trobat mai. Diria també que aquell estiu vem anar, per pressió popular, que consti, a Port Aventura, a marejar-me amb les tasses dels pebrots!

5 anys enrera jo...
... ja treballava en aquesta empresa. Continuava vivint a cals Papes i em continuaven dient Angu, mira per on (però a la feina era el Pep, eh?). Recordo que un 21 de març de 2001 estavem ja al Paral·lel amb la Carmen de Mairena, les senyores que fumen, els senyors que fan de senyora, el Bagdad i tot aquella tropa. Estava en una època de la meva vida no molt agraciada: ja havia començat la meva bogeria d'any i mig i vaig comprovar la teoria de que quan les coses no van bé ... si un mes és dolent el següent només pot ser pitjor. Sort que tenia al meu costat, tant a la feina com a fora, a una gent extraordinària. Era, penso, bastant més gilipolles del que sóc ara (que no dic que no ho sigui ara, eh?). Crec que amb el pas del temps he evolucionat... una miqueta.

1 any enrera jo...
... continuava treballant en aquesta santa casa. Ja vivia a ca meva i estava content perquè em quedaven 28 anys d'hipoteca, tan sols. Em dedicava més a viure el dia a dia que abans, que és el que intento fer actualment. Segurament un 21 de març vaig quedar amb la Geo per anar a prendre alguna cosa i discutir, de pas, de tot una mica (com de quines séries de TV3 són les millors de la història, per exemple). Encara érem al Paral·lel, però ja començàvem a sospitar que tornàriem aviat a l'Illa. I el grup de feina continuava essent un grup de gent extraordinari. A saber on estaria treballant jo si no me'ls hagués trobat. Continuava la política encetada anys enrera d'envoltar-me de la gent que més m'estimo i passar de mals rotllos o de tonteries que no porten enlloc. També recordo que estava pendent d'una xiqueta propera a mi que ho estava passant bastant malament. Ah, i sí, em deien Angu. Suposo que ja era irrefrenable, això.

Ahir jo...
Vaig arribar cap a quarts de 8 a la feina. El Tigre del Bierzo em va trucar cap a les 8 per dir-me que havia nascut l'Elena. Vaig conversar de lo humano y lo divino amb les meves conversadora preferides de MSN, la Duna i la me'n-vaig-que-fan-El-Cor-Geo. Vaig salvar alguns DefCon2, escriure alguns informes, desesperar-me amb lo lenta que és la meva màquina ... com sempre, vaja. Per la tarda vem anar a veure la petitona i a sopar amb la millor de les companyies.

5 llocs especials per a mi...
- Esparreguera: El meu refugi. El lloc d'on fujo cada dia quan estic agobiat i a on torno quan la ciutat m'esgota. La tranquilitat de passejar pels seus carrers (sol o amb bona companyia), el descobriment de sortir a la Passió, les xerrades amb els amics, el plaer de veure un partit de futbol amb ells, ...
- Montserrat: Noooo, fugiu de tot el tema catolicisme! És secundari! Tooota la vida sortint pel meu balcó i veient aquesta meravellosa muntanya. Toooota la vida pujant com a mínim un cop a passejar-hi (després van aparéixer el tema dels ovnis i ja hi anàvem més cops) a perdre-m'hi pels seus racons. Aquella tranquilitat, sobretot per la nit És un paradís.
- Sitges: El mar. És un dels meus llocs marítims preferits. "No, Geo, no sóc gay!". És la relaxació de la muntanya portada a l'altre extrem. La remor del mar, la bona companyia. Mira! Fa temps que no hi vaig!
- TGN: La Xups, la Nurietis, la Clareta, el destrossa-ordinadors de l'Albert ... molta bona gent. Molt bons records. Un altre lloc que hi pots anar i perdre't perfectament. Moltes coses maques per conéixer.
- Roses: On vaig conéixer probablement a algunes de les persones més importants de la meva vida, d'aquelles que estan sempre allà, d'aquelles que et reclamen, d'aquelles que els tens massa carinyu i tot (saps allò que li tens carinyu a la gent?...)

5 coses que m'agrada menjar...
Perquè després digueu que no menjo de tot:
- Pasta. canelons, macarrons, ...
- Carn. Qualsevol cosa que estigui ben feta. Uixxx, no puc ni veure la sang!
- Patates fregides. A veure! Si hi ha carn hi ha d'haver patates fregides!
- Peix. Sense moltes espines, si us plau. Gairebé diria que el marisc. No, no sóc tontu, eh?
- Gelats. de mica en mica m'acostumo a la xocolata ... ho sento Nimue, jo sóc més de Kas Naranja o Kas Limon ... refresquen més.

5 alegries més grans...
- Veure somriure als que m'envolten. Sí sóc un pallasso, teniu raó, però la sensació que algú rigui i s'ho passi bé amb tu és certament inigualable
- Trobar algun lloc per posar els meus rotllos. A vosaltres, estimats lectors/lectores us demano perdó ... un moment! Què coi Perdó! Si no voleu no ho llegiu! Hombre, ja!
- Treure'm la carrera. En el fons jo sé que m'hi vaig esforçar ... encara que no ho semblés!
- Estar envoltat de bona gent. Això és un defecte de fàbrica. No sé què passa però la gent que acabo coneixent sempre són collonuts.
- Tirar endavant. Al meu ritme, que mai he estat un motor d'explosió ... més aviat un motor dièsel.

No vull implicar a ningú. Si algú de vosaltres ho voleu fer ... endavant. És un exercici de memòria, més que res ... i es fa en dos cops de tita.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 6 apunts genials
Capítol 72. Tres senyors i una petita dama
Tal i com ja va anunciar aquest humil blog, el dia del pare, i mai millor dit, el nostre benvolgut company El Tigre del Bierzo va tenir una preciosa cadelleta (bueno, com que és un tigre...) de nom Elena. Amb dos cops de tita vem muntar una expedició ahir a la tarda per anar a veure els soferts pares i la nova petitona, que amb prou feines tenia 24 hores de vida. Sí, ho sé, som uns impacients, però ens feia molta gràcia veure-la sobretot a ella i veure també als papi-papi-papichulos a veure si estaven en un núvol o si ja directament estaven per Júpiter...

A les 6 de la tarda (18:00 pels d'ESO) l'expedició formada per AQueEtFaigUnFix, el Tito Javier i jo mateix vem sortir de la nave nodriza direcció Maternitat. On és la Maternitat? Al costat del Camp del Baa (bona zona, eh? si és que és macu això ... perquè ara la nena ens surti del Madriz o del Betis, que son pare de vegades es desmarca i diu que és del Betis ... el equipo simpático ... anda ya ... sort que els seus tiets se n'ocuparan que sigui del Baa ...). Qui no ha passat mai per Travessera de les Corts i ha vist "Edifici Maternitat"? Tothom ho ha vist. I cap allà anàvem i allà dins vam entrar.

Les instruccions de El Tigre del Bierzo eren clares: entrar, mà dreta, 2a planta, habitació 21-22. Molt bé. Espero que mai de la vida vagi al Paris-Dakar ... o com a mínim si hi vaig espero no anar amb El Tigre del Bierzo. Seguint les seves instruccions vem entrar ... a un edifici de la Diputació de Barcelona. Mooooooolta pinta de paritori allò no tenia. De manera que vem pensar "Calla, que com que és de fora i allà no els deuen ensenyar dreta i esquerra, deuria voler dir a l'esquerra"...Doncs allà hi havia un edifici de la Generalitat de Catalunya ... Vinga, siga buscando, hay miles de premios

Doncs així ens vem dedicar a passar una estoneta de la tarda, en anar pel parc de la Maternitat d'edifici en edifici preguntant "Perdoni, aquí és on es tenen fills?" "No, no, al final del parc a la dreta"...bé, el guàrdia de seguretat tampoc ho tenia molt clar perquè era al final a l'esquerra. Semblava que estiguéssim al Laberinto del Chinotauro. Però finalment vem trobar la Maternitat pròpiament dita i vem aconseguir trobar l'habitació (prèvia semi-incursió als paritoris i als quiròfans, per cert). L'edifici és un edifici antic, antic, com l'Hospital de Sant Pau però bastant més ben conservat i cuidat. Que ja és dir.

I allà hi eren, tots dos, contentíssims però amb una cara de cansats ... sobretot la NuNu que estava molt riallera i molt guapa (com sempre, vaja) però feia una carona ... pobre. La peque la tenien a la incubadora, perquè va néixer un mes abans del que tocava i perquè només va pesar 1 quilo i 700 grams. Després que ens expliquessin com havia anat tot (des de divendres que va trencar aigües fins al dia, com no, de Sant Josep), i alguns detalls escabrosos com que el Tigrecillo va dormir tota una nit al terra (no m'extranya, les butaques aquelles són conegudes com el rompe-espaldas) o com que la nena ja té més pèl que el pare, el ja Papi-Tigre ens va baixar a la sala de nedons per presentar-nos a la petitona i perquè la mami pugués descansar una micona abans de baixar a veure-la al vespre.

L'Elena era allà, a primera fila, més maca! És realment petita, petita! Però més bufona, ella. Només feia que moure's i estirar-se. La infermera, al veure que el Papi-Tigre l'havia baixat a veure li va tombar la cara perquè la puguéssim veure ... que cap on mirava? cap al Camp Nou!!! Aquesta és dels nostres! Ai senyor, si amb prou feines deu fer un parell de pams ... 1 quilo i 700 grams, que poca coseta (si ho comparem amb la Puri que al néixer fa fer 4 quilos, clar). Hi va haver un moment que al pare, com no, va haver de fer de centraleta de telèfons i ens vem quedar els tres visitants amb ella ... deurien passar uns quants àngels perquè per uns segons cap dels 3 va dir res. Només la miràvem: ara movia un peuet, ara un braç, ara badallava, ... Realment ha de ser molt macu tenir un peque.

Ara s'haurà de quedar uns quants dies a la incubadora fins que guanyi una mica de pes i la puguin portar cap a casa. Se'ls trencarà el cor als pares. Però és una campiona! Tots 3 ho són! Les dues nenes per aguantar aquests mesos des del desembre que li van dir a la Nunu que s'havia de cuidar perquè perillava la nena i ell per estar allà, per ocupar-se de tot i tot de meravella.

Qui ho diu que a la bona gent no els passen coses maques? Aquest n'és un molt bon exemple. Perquè si aquest esquitx arriba a ser només la meitat de bona persona que són els seus pares, el món hi haurà sortit guanyant i molt, sense cap mena de dubte.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
dilluns, 20 de març de 2006
Capítol 71. Sant, sant, sant, sant és el senyor...
Ostres, ara m'ha vingut al cap aquesta cançó. Ja fa temps que no anem a missa ... perquè per la Missa del Gall vaig quedar-me clapat mirant la tele ... buenu, aquest any que toca bodorrio (no el meu, noies del món, estigueu tranquiles que encara estic disponible!!!) ja ho farem, tu.

Ahir va ser Sant Josep ... val, qui vol pot fer la broma de Sant Angu, però que consti que ja està molt suada i que ha perdut tota la gràcia ... o de veritat us pensàveu que inventàveu alguna cosa? ... dia de regals, de felicitacions, de gent que se'n recorda el dia després, de gent que se'n recordarà d'aquí a una setmana ... moltíssimes gràcies a tots vosaltres que, encara que sigui per un segon, veu pensar en mi (o no, que després hi ha el que diu "l'Angu ... com es diu en veritat...?").

Dissabte doncs, davant l'allau inhumana d'SMSs que era previsible (Telefònica va quedar col·lapsada!) que arribessin al meu mòbil vaig decidir fer neteja dels que ja tenia. He de reconéixer que en el fons sóc un sentimental i que m'agrada guardar alguns SMSs. De la mateixa manera reconec que sóc un mandrós pel tema telefonia que mai, mai, mai faig neteja dels SMSs llevat de les dates assenyalades de Sant, Aniversari, Nadal i Cap d'Any. I clar, això motiva que un dia qualsevol em pugui sortir al meu fabulós mòbil l'indicador de "xaval, però buida SMSs, home!", representat alegrement per una carteta que fa pampallugues...

Obrim parèntesi
A veure, ara que estem posats amb el tema del mòbil. No pot ser que em digueu que "Ui, no sabem què regalar-te pel teu Sant", "És que fer-li un regal a un noi ... ´és xungo", "Joder, Angu, si et compraves una làmpada pel menjador podries haver avisat que te la regalàvem nosaltres!" ... i ficar a la mateixa frase el "Encara vas amb aquesta merda de mòbil?!". Siguem coherents, si us plau! Ah, gràcies pels regals! Sou una meravella! ;)
Tanquem parèntesi

Doncs els nominats van ser ... la Leticia Sabater i l'Ernesto Neyra ... vull dir, els missatges de Nadal i Cap d'Any. I repassant, repassant, et dones compte com de complicada és la gent que t'envolta. Més ben dit, com de diferents som tots. Es que t'hi pares a pensar ... i és difícil enviar un SMS! Guaiteu, a mode d'exemple, alguns dels models de missatges que vaig esborrar:

- No m'agrada escriure missatges: "BON NADAL". Així, escuet, directe, clar, sincer. Val, és Nadal ho sabem tots, però adorna't una mica! Fica-hi alguna cosa maca, allò que fa que el teu SMS sigui especial. Que no veus que pagues tot el missatge? Que no va per lletres! Ja que et clavaran els cèntims que siguin ... omple'l més! Sí, digue'm català! Aquests quan te'ls trobes no et diuen res, ni et pregunten res. Et donen per felicitades les festes i Santes Pasqües!

- Aquest missatge no és meu però te l'envio igual: "Yo te daría todo en este mundo, pero como todo no te lo puedo dar te envío el mejor de los deseos para este nuevo año" ... A veure, la persona que m'ha enviat això no s'ho ha inventat ella. Això ho ha rebut d'algun altre SMS i ha fet [Reenviar]. El pitjor és que després van presumint "Què, t'ha arribat el meu missatge, guapo, eh?" així, com fent-se els xulos ... que després vas tu i els preguntes d'on l'han tret ... perquè estava en castellà ... i ells fan el típic moviment de distracció "Mira! Aviat estrenaran el Còdigo Da Vinci!"

- Missatges de temporada: "Una llar calenta, uns dies al voltant dels teus, amor, pau, felicitat, tot això et desitgem per aquestes festes". És molt maco. És del prototipus de gent que per l'aniversari t'envien el "Un any més, més sabiesa, mes paciència ..." que també són molt macus, aquestos. Però a veure, no podem fer un any ... diferent? És que amb la llenya que m'envien per Nadal em sortiria més a compte tenir llar de foc a casa abans que Gas Natural. I de paciència ... buf, en puc omplir ampolles per vendre-la!

- Missatges de fora de temporada: "Com va? Bé, oi? Escolta a veure si quedem aquests dies per allò de l'ordinador ... passa-t'ho bé". Això és un missatge de Nadal. Que on és la felicitació de Nadal? No sé, jo també la busco! Anem d'un extrem a l'altre. "Ep, que jo no el celebro i tal?" Val, d'acord, però tu creus que m'has d'enviar un SMS per dir-me que t'arregli l'ordinador? el dia de Nadal? Homeeeeeee. Per cert, encara no hi he passat! Casualitat?

- Missatges incomprensibles: "Doctora López, por favor, contésteme las llamadas, es urgente. La vengo llamando a este teléfono desde el lunes pasado...". Sense comentaris. Això ... el dia de Nadal!

- Missatges incomprensibles 2: "Bn Ndl, sxo q tu psis b i q el Pr Nl t porti mls coss". Jo no entenc res! Per favor! I no, no estic a la moda! Ja ho sé! Que em regalarà per Reis aquesta persona? Un xip? "Oh, és que ets informàtic, pensava que et faria gràcia!"

Res, que sigui com sigui fa molta gràcia rebre missatges. Allò que algú se'n recordi de tu ... encara que sigui perque li arreglis l'ordinador ... té el seu què ... cony, que fa gràcia.

PD: Des d'aquest humil lloc, vull felicitar a dos companys de feina que ja són papes i que ens ha fet molta ilusió: la Mar, del Bernat i el Roberto, de l'Elena. Sí, ja veieu que a la meva empresa la gent va per feina!

PD2: No penso parlar de Fernando Alonso!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
divendres, 17 de març de 2006
Capítol 70: Fauna buseril
Avui, com cada dia (laborable) de la meva vida, he anar a buscar, content i alegre, un dels busos de les 7 del matí per baixar a BCN (per cert, algú sap perquè ahir al matí la Diagonal semblava La Plana de Lleida? D'on venia aquella boira?) "Compra't un cotxe, compra't un cotxe!", direu, pensareu i exclamareu. "Pá què? Per trobar-me una cua del 1000 a l'entrar a BCN? Per no saber on aparcar-lo? Per gastar bentzina inútilment?", us contesto jo. Si és que el bus, apart que l'enganxo a 30 segons de casa, em deixa a 5 minuts a peu de la feina. "Que más puedo pedir ...?". A més, i lo bé que m'ho passo al bus? Quan no et trobes al Xavi, el noi que em va vendre el pis (bueno, ell ... i la seva dona, ... un petó des de la Isla), et trobes a la Meri, la meva pizzera preferida, o senzillament t'aïlles escoltant la ràdio o l'MP3 i observes el panorama.

El panorama del bus a aquestes hores del matí és ... seria ... lamentable. Sembla el bus dels enfadats. Unes cares! D'entrada tu no pots arribar content. Ui! Et maten! Recordo una època que arribava jo a la parada, tranquilament, xiulant l'entranyable melodia de la Heidi ("Nanino, nininano, nananenenenanano ...") i la gent em mostrava algunes de les seves millors cares de mala llet, com dient "Mira, aquest, està content!". "Ep, em sap greu estar content de bon matí, eh, amargats, que sou uns amargats, hombre ya! Què passa? Jo xiulo si em dóna la gana!". Al començament, clar, t'intimiden, però després ...

Quan puges al bus es veu que no pots parlar. La gent et mira malament, per variar. Val, jo no tinc precisament una veu dolça i atersiopelada, que diguem, però allò que veus que es gira el de davant i ... i no et diu res perquè un és un paio fet i ben fet, amb una alçada, amb una corpulència com un lleó, amb un de-tot, ... però la mirada assassina hi és, eh? i jo vaig mutant de lleó a gatet i em faig petit, petit, petit i trec una boleta de llana i ... Doncs que es veu que no pots dir res ... això els dies que no tens ganes de discutir ... els dies que tens ganes? Ja et fotràs! Apuja't el volum de la música i així no em sentiràs!

Segons aquestes persones es veu que la meva veu molesta però l'MP3 del tiu que està sentit jevi-metal ... allò no molesta. Clar! com que és el grenyes de turnu amb la samarreta de Metal Hammer, a aquest ningú li diu res. Que el noi aquest ... si jo sento perfectament la música que està escoltant i ell du els cascos ... què passa? s'ha deixat els taps de les orelles de dormir? Que a vegades estàs allà assentat escoltant aquell suau brunzit i el de costat teu et diu "És música o també canten?", "Sembla que cantin ... però és aquell tipus de cancó que sembla que estiguin operant d'apendicitis al teu gos ... de viu en viu". Això ... quan el jevi-metal no s'ajunta amb un company i tots dos a escoltar música ... que no podrien escoltar el mateix, no ... si sembla allò una xaranga!

Després hi ha el tema parelletes. Està molt bé tenir una parelleta: us estimeu, us abraceu, li dius com de maca està, l'agafes de la mà mentres ella dorm i, en teoria, somia amb tu (qui no s'ha trobat amb la noia dient "Bratt, Bratt, ..." o fins i tot el nom d'algun amic teu ... ehem ...) ... però és necessari que els petonets siguin petonarros? És necessari sentir els "mmmmmuuuuuuuaaaaaaaaaaccccccccccckkkkkkkksssssssssss" enormes? Si tot el bus s'entera dels "muacks". Si fins i tot els jevis d'abans es treuen els cascos en plan "Qué diablos ha sido eso????" ("diablos" pq com que és jevi ...). I si tens la sort d'asseure't al costat d'alguna noia ... i els veus allà, desesperats, amb aquell soroll que sembla que treguin el tap d'una ampolla de vi ... és incòmode, tu ... que al final et donen ganes de dir-li a la noia del costat teu "què ... els acompanyem i ho fem a dos veus?". Que veus que ella està refredada i li diu al tiu "espera que em moco!" i ell vinga a agafar-la, vinga petonarros ... "colta! que no te la prendran, nano! Deixa-li treure el kleenex, home!". Que macu és l'amor, oi? Aixxx, ara m'he posat tonto i tot, mira! Per cert, felicitats a la Geo i l'Albert, que ahir complien temps, ;)

Però la que em té robat el cor és una altra noia. "No, no es amor, és una obsesión", que deia la cançó aquella. És la noia que corre. Una noia que estàs pujant al bus, quan hi ha com 15 persones a la cua i la veus que arriba corrent. Per què corre? Té por de perdre'l? Però si quan arriba a la parada encara falten 14 per pujar. Uns sprints que fot, la tia. Això si no plou, quan plou arriba, corrent, lògicament, i amb un xubasqueru d'aquells que et donen a Port Aventura quan puges al Tutuki Splash. Vine caminant, dona, si hi ha temps! Que no veus que al matí som sempre els mateixos i els autocareros no et deixaran tirada!? I si plou, agafa un paraigua, hombre! que allò és molt lleig!

La noia que corre es veu que quan puja al bus té son. I també es veu que té les cervicals xungues. Doncs no agafa la tia i es treu un coixinet d'aquells en forma de papallona (Butterfly pillowwwwwww), s'agafa la caputxa de la jaqueta, la treu, se la fot a la cara i es fot a dormir! Clar, a l'estiu no l'he vista (és estudianta) però deu portar un antifaç. "Oh és que potser dorm poc!", jo també dormo poc i no faig aquestos espectacles. Que la noia aquesta quan va a comprar roba deu mirar jaquetes que tinguin caputxa extraible "No, éste no que se puede sacar la capucha!" i les seves amigues "Jo tia, que es Burberry's", "he dicho que no y es que no!".

I quan arribem a BCN, a l'alçada del Palau de Congressos, la noia es desperta i comença a mirar enrera. Mania persecutòria? Noooo, mira enrera per saber si darrera el nostre bus ve el bus que ella agafa. Però ... per què mires? I si no ve? I si ve? És igual, el nostre bus la deixa a la parada on agafa l'altre ... no té rao que comenci a mirar. Si a aquella hora la cadència de busos és molt gran!. Ui! I si el nostre bus para i davant hi ha l'altre ... mata per baixar la primera ... un festival, de por més aviat.

Veient tots aquests plans ... i molts altres, t'arribes a plantejar allò de "un moment, no era jo el raro?"
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
dijous, 16 de març de 2006
Capítol 69. Menja, menja, menja
Avui és dijous. I si a la meva vida hi ha una tradició és que els dijous toca menjar guarru. Ja fa molts anys d'això. De fet, crec que des que vaig entrar en esta, nuestra empresa. Tot això va començar perquè al menjador de l'empresa, que és on anem a dinar habitualment (sempre), els dijous toca paella (com a tot arreu, que no entenc per què el dijous és el dia mundial de la paella ... és com el divendres que és el dia oficial dels canelons ... però això també s'entén més) i la paella d'aquesta gran empresa és és és ... no trobo cap adjectiu per definir-la ... costosa de menjar ... per dir-ho políticament correcte. És com les barretes energètiques, al primer tast ja t'ha omplert per tot el dinar.

"I per què menjar guarru?", pensareu. En realitat és una excusa. Excusa per anar a fer un volt, que et toqui una mica l'aire, per veure gent, que els d'aquí els tens molt vistos. De fet, inverteixes el mateix temps en arribar el lloc, menjar, fer la xerradeta i tornar que el temps que ets al menjador (bueno, llevat que siguis un sprinter del dinar com AQueEtFaigUnFix, en J-MVP o jo mateix que sembla que ens estiguin apuntant amb una escopeta).

Normalment acostumem a anar-hi AQueEtFaigUnFix i jo mateix. La resta? Quan ho comentes fan aquella cara de "Bueeeeeeeeeeeeeeenoooooooooooooooo, és que tinc l'estòmac així com remogut i ...". Sempre és la mateixa excusa. Nens! Aneu a un metge d'aquells de l'aparell gàstric! Ja hi ha que et diu les coses a la cara "Uiiii, és que a mi aquests llocs ... i aquelles begudes amb aquell gas..." ja està, ja tenim el nen que de petit no li deixaven prendre Coca-Cola i ha quedat traumatitzat (ei, que jo també era d'aquests ... "Nen, no beguis Coca-Cola que diuen que porta droga!" que després els deies "Sí, cafeina, que també en porta el cafè" ... "Què dius! com vols que el cafè porti droga!!!" ... per què quan ets petit ningú et fa cas?) o també hi han els que directament "Jo és que prefereixo menjar sà, valen?!" ... i després se'n van al menjador d'abaix (clar, ells diuen "sà" i no diuen "bo").

Els llocs escollits per AQueEtFaigUnFix i jo mateix són el PAN's del Pedralbes Centre i el Burrikin (si heu de fer la conya de l'hamburguesa Angus ... arribeu tard i ja canseu!) de l'Illa (ho sento, Geo, no tenim pas cap Viena per aquí i sí, tens raó, el menjar del Viena no té punt de comparació amb aquests dos).

Així com AQueEtFaigUnFix no té manies ... jo amb aquests llocs són bastant maniàtic ("i per què hi vas?", doncs perquè em dóna la gana!) i, per exemple, la maionesa ni en pintura. És que un cop que vaig anar a un local d'aquestos per l'estiu li van donar a la noia de davant meu un entrepà de maionesa que ... bueno, només dir-vos que l'entrepà no li donava el del local sinó que directament la Salmonel·la agafava i deia "Su bocadillo señorita! Un segundo que me meto dentro y ya se lo puede llevar". Em va agafar com un repelús...


I, crec que ja ho vaig comentar, AQueEtFaigUnFix i jo sempre, sempre, sempre, tenim mala sort amb la persona que ens atén. O s'emparra, o li dius tot el que vols, va fent que sí amb el cap i et diu "Me lo puedes volver a decir?", o es fot a atendre a un altre client i veus passar l'entrepà Grec ("Me haces un griego?", lletja la frase!), les patates, el Tàndem i tot lo teu i que ho van agafant els altres despatxadors ... que et donen ganes de dir-li "Ei, company, que tindria com gana, eh? Estigues més al tanto, nano!", o t'està atenent i veus que es posa pàlid, blanc i li diu a un company "Los atiendes? Creo que me encuentro mal", o et toca aquell/a que li has de dir poc a poc i et posa el que li surt dels nassos i tu "Ehem, que era una Doble Chesse con bacon" i l'altre/a "Que me dices!" i tu "Perdices!!!", ...

Clar, i depenent qui hi hagi es fa difícil el que vols demanar "Un menú doble-chess..." i després li dius "grande, eh?" i ja fan mala cara, cara de "Ostras, nen! que ya lo había apuntado". Collons! Que voleu que us faci, que li digui "Un segon no apuntis, primer t'enteres o després ho escrius a la màquina!". A més, ho compliquen; tu creus que has de demanar un "Menú amarillo de Tándem ... grande, claro ... con patatas normales y Coca-Cola"? Que a mi algun cop m'han dit "Las patatas como las quiere?", cony "normales", "pero son grandes las de menú grande" ... "noo, que no las quiero bravas", "Ah, pues diga que quiere caseras!". Escolta! Que tinc jo un diccionari PANs-Català/Català-PANs?

Un cop ja tens la comanda feta, falta que ho transmetin a la cuina (no vull entrar MAI de la vida a una cuina d'un lloc d'aquests, MAI!!!). Hi ha la vessant fina: el Burrikin. El Burrikin ho fan per micro, que jo no sé com els de dins s'enteren "eejeuoeike grande con oiweuoewurer medianas". És impossible que el cervell humà entengui que és el que és gran i què mitjà! A més jo, que sóc un tiquis-miquis i no tolero ni el ketchup (ni a ell, ni a elles), ni la mostassa ni els pepinillus. Clar, m'han de fer una hamburguesa especial ... que et foten una cara de "mira, el raro!". Llavors encara es complica més el tema "la oueioriuwewr sin 765434mn43n ni 329874 ni lkmfkmlkmljl". I el més bo és que al final acostuma a sortir el que demanes. No saps com, però surt. I també és curiós que si jo demano sense condiments ... perquè sempre em pregunten "Quiere ketchup?". A veure, si he dit que no volia ketchup a l'hamburguesa ... què et fa suposar que en vulgui després?

D'altra banda hi ha la vessant berroera: el PANs. Vinga, a crit pelat: "Un Tandem y unas fritas grandes!!!". Després aquests nois treballen a una farmàcia i ja l'hem liat "Unos condones pequeños y un retardador..." I tothom se't queda mirant amb cara de "Mira'l, a sobre de pitxilla, el nano va accelerat". Després hi ha el tema tovallonets: per què són tan estupendus amb els sobrets de ketchup, maionesa, salses diverses per l'amanida, ... vinga, a carretades amb això ... i sóm tan tinyarres amb els tovallonets?. Te'n donen un per cabessa i si en demanes més, "Perdona, em pots donar més tovallonets?", te'n donen ... un altre.

No hauria d'anar a aquests llocs. D'acord, porta colesterol, no és meditarri i tot això. Però ens ho prenem com un premi per haver arribat al dijous d'una sola peça, que ja és molt.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
dimecres, 15 de març de 2006
Capítol 68. Operació Passió. (2a part)
Ja sé què penseu "Ostres, ara sortir, quina vergonya, quins nervis!" (com el Ferran, pobre, que diumenge no li arribava el manto al cap, és una expressió passionera que ... bueno, és igual). Doncs no. En això ser un miop no sabeu l'avantatge que dóna. Tu estàs allà, surts, no veus a ningú (amb prou feines veus a qui va amb tu) i passes del tema. A més amb la meva edat el tema vergonya ... bahhh, que és Esparreguera! Què és el pitjor que et pot passar? ... val en el meu cas que caigui al foso dels músics ... però si caiés sobre el director suposo que més d'un i de dos estarien contents. Lentilles? queeee diusssssss!

I sortir i moure's per l'escenari tampoc comporta cap complicació: com que fas de ficus en moviment no cal que pateixis per res, ni per on has de ser, ni per què has de fer. Simplement hi ets, et mous i ale. Això sí, mira d'estar aprop d'algú quan s'acaba el quadre i s'apaguen les llums perquè hi ha canvi de quadre i has de sortir d'allà pitant. Diumenge la Martirio ja em va haver de rescatar agafant-me de la maneta d'algun quadre (aixxx, té les mans tan suaus, la Martirio!).

Però si per alguna cosa serveix la Passió és per fer relacions humanes: ara parles amb un, ara parles amb l'altre, ara t'enfades amb el que fa el teu paper perquè s'ha adormit(tots els papers estan doblats, com les posicions de l'equip del Barça ... sí, aquí també hi ha Gabris ...), ara veus a aquella persona que fa segles que no veus (no té vida social certa gent), ara insultes al teu ex-professor d'anglès (noi, si fas de Jesús, apetxuga), ara et claven bronca perquè parles massa fort, ara t'escridassen perquè t'has d'apartar que han de retirar un quadre (colta, que jo no hi veig!), ... tot tipus de relacions humanes.

A mi el que més m'agraden són els quadrus multitudinaris. Aquest de "venga, a mogollon". Que has de cridar "Visca Jesús!", doncs ho crides. Que has de cridar "Que mori en creu!", doncs ho crides. Sense complexos ni manies! Sempre que l'he anat a veure m'he fixat en un dels Caifassos (són els jueus malos, malos, malos que fan pres a Jesus) que també fa de poble durant l'escena del Pilat (és el que el condemna a la creu, però per culpa dels caifassos que són malos, malos, malos) i que ajuda a portar la creu pel Camí de l'Amargura (que és una mena de cercavila que fa Jesús amb la creu fins arribar al Monte del Destino on ... espera un moment, això no era d'aquí, oi? bueno, la història tothom se la sap). Si jo m'hi he fixat ... l'altra gent, no ho veu? "Oh és que tu l'has vista molts cops", val, val, però si hi ha gent que es fixa en parides de pel·lícules ... no es pot fixar en això? Però tot i així sempre has de tenir un apuntador aprop (digues-li Puri, digues-li com vulguis) perquè t'expliqui què se suposa que passa i tu, persona adulta (que no adúltera, que aquesta és la Martirio) reaccionis en conseqüència.

El que sí que sempre havia tingut curiositat és saber si es diuen alguna cosa i què es diuen quan a una obra de teatre alguns personatges es posen en un segon pla i comencen a parlar entre ells. Sempre havia tingut la teoria que parlaven com els dibuixos aquells que feien quan jo era petit, que no deien res "elkjr90234ijlkfjñslkjfsd". Però no, parlen, i parlen de política, de futbol, de com està Maria Magadalena (per sucar-la a la llet ... és bo, eh? l'acudit...no? si que esteu espessos avui), de que avui a Jesus se li nota la ressaca, ...

Però el més collonut és que tot el que es veu "agafat per pinces" des de dins des de fora sembla més o menys creible. Ep, que jo he vist iaies i monges plorant! Que a la d'Olesa també plora la gent però de llàstima que fot! (que horrible que és! si el darrer cop que hi vaig anar vaig haver de passar-me per la d'Esparreguera per desintoxicar-me!!!). Suposo que passa com a la meva feina, "les coses surten bé perquè Déu es bo". I aquí mai millor dit.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 1 apunts genials
dimarts, 14 de març de 2006
Capítol 67. Anem a sortir a la Passió!! (1a part)

Ja fa 2 diumenges que se celebra a l’entranyable vila d’Esparreguera, les nostrades representacións del que s’anomena La Passió. La Passió, pels profans, ateus, no batejats o renegats del catolicisme (mira, la Geo crec que compleix totes les premises ... ep i no és l’única, eh? i no us passeu amb ella que us la foto!) ve a ser com una obra de teatre que explica les 12 darreres hores de la vida de Jesús (qui diu les 12 darreres hores, diu les 11 i picu, tampoc serem tiquis-miquis ara). Al llarg de la meva vida he pogut observar com la gent no acaba de tenir molt definit on comença La Passió i on acaben ... Els Pastorets; per tant deixem de bon començament clar que a La Passió:

a/ No hi surten pastorets ni ningú que es digui Ramadà.
b/ No hi surten diables i menys diablesses amb les banyes torçades
c/ La Verge Maria no és la Puri. La Puri feia de ... senyora que s’exhibia.
d/ Cap personatge és tartamut.
e/ No neix ningú allà. Que s’hagi concebut al mateix teatre durant alguna representació ja podria ser però néixer, néixer, el que es diu néixer, va a ser que no.
f/ La Martirio fa de dona de moral distreta, per dir-ho finament. Impensable això als Pastorets.

El públic de La Passió és ampli i variat: des de familiars dels que surten, avis, monges, canalla que venen segrestats amb els seus avis, algun que altra personatge famusillu (l’any passat va sortir el Cadod Dovida que deia que sortia per “aprendre a matar un Rei”, quin paio aquest també) i també ve gent que li agrada el tema i que s'ho passa bé (colta! tots els gustos són respectables). La veritat és que si la vas a veure et passes més estona mirant qui surt que no pas seguir l'argument, però en realitat on t’ho passes millor es sortint a l’escenari i veure els entresijos que allà es maneguen. Però per arribar a sortir a l'escenari cal que passem abans unes quantes etapes, com el Tour, vaja:

- El primer que cal fer és trobar una taquilla. Trobar una taquilla és essencial més que res perquè sino ja em diràs tu on et fots les teves pertenences. “Que fas! És un acte del poble allò! Que tothom que hi surt és bona gent!” No et dic pas que no, però si jo faig alguna cosa en aquesta vida és creure a la Puri i si la Puri et diu “Angu, les coses de valor a la taquilla, que per això està” l’Angu deixa les coses a la taquilla. "I si la Puri et diu Angu tira't daltabaix d'un pont ...?" ... Si la Puri ho diu, per algo serà! Recordem que forma part del selecte club de las chicas de mi vida.

- Lo segon és anar a buscar un vestit. Literalment t’has d’exhibir davant d’unes senyores que et comencen a debatre sobre si dones o no dones la talla Ui, vols dir que el 22 li anirà bé?” “A veure noi, tu quina talla fas” ... “Talla de què?”. Al final la Puri, curtida com ningú en aquests temes et demana el vestit del Rontxa. El Rontxa, que ja no surt perquè excerceix de brillant tècnic de so (opinió meva i no compartida forçosament pel director de l'orquestra ... que quin altre, també) tenia un vestit que ... lluït lluït no ho era molt: la tela provocava picors, era com de color blau apagat amb unes sospitoses taques blanques repartides de dalt a baix. Jo, per si les mosques no vaig gosar tocar les taques ... que em feien com repelús, allò.

- Un cop vestit amb l’elegant tratjo del Rontxa, el dilema que se’m presenta, com a miop de tota la vida és: què fem amb les ulleres? Les pots dur a sobre, amagadetes ... “Noooo, que se’t veuran des de l’escenari!”, “Sí, mira, les aniré exhibint si et sembla”, les pots deixar a taquilla (amb la resta de pertenències) “...i com hi hagi una parada ja em diràs com nassos conec a la gent”, o pots fer com jo la cutrada i portar uns pantalonets curts d’esport sota el vestit picós i deixar-les allà dintre. Així, ante fuerzas mayores sempre te les pots posar.

- Següent trauma: el manto pel cap. “No pots sortir sense manto!”. “No poc, jo surto tot flamenco i a veure qui és el guapu que em diu que no”. És en aquell moment quan entra en acció la mare de la Mure, que tria conscientment en funció del color del vestit aquell manto tan adequat (el meu vestit era blau, doncs un manto rosa, clar, que queda niquelao!). Però si aquella dona té un do es per lligar-te el manto al cap. Et fot unes estrabades que feina tens tu després perquè la sang t’arribi al cervell.

- També hi ha l’entranyable senyora que, com qui no vol la cosa et diu “Jo m’he fixat en tu aquest mati ...”, clar, tu ja inflat com un pollitu, que es veu que fas petxoca “... i on vas així, jo et posaria una barba!”. I sense adonar-te, tens com a 10 persones menjatarrus dient-te “la barba! Poseu-li la barba!”. I tu acabes cedint, recordem que jugues a fora de casa. Perfecte! Ja tinc un vestit que pica i una barba que pica ... quan em posen les formigues als calçotets?

- I quan sembla que ja estàs guarnit per baixar a l’escenari és just en aquell moment quan la gent que va amb tu et deixa anar el “ara ens esperem una miqueta i ja sortirem d’aquí a dos quadrus”. Un segon, que jo he vingut a sortir a la Passió, què vol dir que sortim d’aquí a dos quadrus. “Buf, és que aquest quadru ... passem i l’altre, si de cas, ja hi aniríem”. Resignació, doncs,, que estàs allà venut ... perquè primer que no saps cap on vas i segon que si anessis a l’escenari ... qui collons et diu què has de fer?

- Però finalment arriba l’hora i baixes a l’escenari ... quina emoció, quina emoció, ... i arribes allà, tot fosc, que no veus un pijo ... però ni tu ... ni els que hi veuen bé, allà no hi veu ningú. I tu allà acollonit “Nenes, sobretot no em perdeu, eh?!” I és aquí quan es fa el flaixbac d’aquella mítica escena del Llibre de la Selva ... el plátano-Baloo: tots en filera agafant-nos pel manto... que sempre hi ha el que s’equivoca i agafa el vestit a l’alçada del cul de LA del davant “Ehem ... això que toques és el meu cul, em pots agafar del mantu? Gràcies

Ja veieu que és condició indispensable per poder, com a mínim arribar a l'escenari, és tenir a bona gent al costat (com normalment tot a la vida). Ara a veure com se'm dóna això de sortir a fer el tonto..

Continuarà ... suposo.

 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials