divendres, 24 de març de 2006
Capítol 74. Algo pasa con Meri
Muerte, muerte, muerte però muerte de la muerte als marrons a les 5 de la tarda. Per favor! Un dia que puc plegar d'hora, que tinc tota la tarda perfectament estructurada com les peces d'un trencaclosques o com la jerarquia de la nostra empresa (eh, Xavi! Una abraçada!) ... va i rebo la trucada catxonda ...

Obro parèntesi
La que jo denomino trucada catxonda és aquella trucada que sols rebre majoritàriament el divendres cap a les 2 (ni abans, ni després ... perquè després a Mordor ja no queda ni l'apuntador, clar) i ve a ser d'un tipus "Esto se hunde!", "Vaya, vaya, triboga!" o "Pasamos a DefCon3!!!" i ve acompanyada de llums vermelles que sospitosament apareixen dels sostre (com als submarinus). de mascaretes d'oxigen que pengen de les parets (com als avions) i d'un soroll tipus "Auuuuuuaaaaaa, auuuuuuuaaaaaaa". La trucada catxonda sol voler dir "O demostres que no hi ha alarma nuclear ... o pringues"
Tanco parèntesi

... però ahir era dijous i no divendres! Total que com que el meu venerat JM era de reunions, vaig haver de ser jo qui agafes el telèfon vermell: "Escolta que m'he enterat que això no està bé ... ho podeu arreglar per avui", "Sí, sí, cap problema, d'aquí a 10 minuts ja està fet" ... clar 10 minuts que destrossen tota la tarda! Au, avisa a qui has d'avisar que se aborta la operación i vinga! I com que la tarda te l'han engegat a Cuenca, doncs preu per preu et quedes a fer la guàrdia fins les 8 ... i així adelantes feina pel dia següent. Clar, a la que surts ets més un mort-vivent que una persona ... però surts amb aquella alegria de "Ei! Avui has currat com un campió!", que vulguis que no compensa (de fet, és l'única cosa que compensa) ...

Ja porto 3 dies que se m'escapa el bus per 3 minuts ("Doncs surt 3 minuts abans de la feina, que semblah tonto, neng!", pensareu). A la que arribo al Pedralbes Centre veig el bus allà a la parada, a la que arribo al CorteInglés veig com arrenca. No és just! I au, espeeeeera al següent. Sort que de vegades et trobes a gent que està igual de morta-vivent que tu però que tenen ganes de xerrar. Ahir, la Meri, la meva pizzera preferida, va ser la meva víctima ... o jo la seva, que ara no ho sé.

La Meri té 18 anyets. És la típica noieta de 18 anyets. És maca, té uns ullassos que caus de cul, baixeta (com els pares, jejejejeje, Vicente! un abrazo si llegas a leer esto algun día!), molt simpàtica, molt agradable, innocent (sí que ets innocent, Meri, no em diguis ara que no!) ... la típica noieta, no xunga, que ara en queden poques, de 18 anys, vaja. Quan la vaig conéixer, deu fer uns 3 anys, feia una cara d'enfadada que hasta em va espantar i tot però un cop parles amb ella és encantadora ... i té un rotllo que no se l'acaba ... encantadora, el que jo dic. És l'alegria del bus.

Doncs el meu ego d'ahir quan vaig sortir de la feina ("sóc el número 1 i tal ... com curro, eh?") va quedar-se reduït a la mínima expressió quan la Meri em va detallar el que fa durant la setmana: (de dilluns a divendres) Classe pel matí, curru per la tarda fins tard, treballs, deures, estudiar pel vespre-nit; (caps de setmana) divendres, dissabte i diumenge pel vespre-nit (i algun migdia), curru, dóna classes particulars a dues cries, ... a part té un cavall i, clar, estaria bé que algun cop el muntés. Uf, uf, uf, només d'escoltar-la ja em canso i tot. Com nassos pot fer tantes coses! Oh, i em diu "Estic cansada!". Joder, no m'extranya. Jo fés tot això estaria mort i enterrat, ja. Sí ja sé el que penseu: "És un campiona!". Jo també ho penso. El més bo és que tot, tot s'ho ha buscat ella mateixa (sense pressió de ningú, eh?). Això la fa ser encara més campiona.

Val, que la Meri sigui una superwoman s'accepta (que podria descansar algun mes, també). Però on jo flipo és amb els horaris dels crius d'ara: classes tot el dia; quan acaben les classes, natació (el nens han de saber nadar); quan acaben natació, anglès (han de tenir coneixement de llengües); quan acaben anglès, piano (han de tenir gust musical); i quan acaben piano ... cap a casa, que és l'hora de sopar. Acabats de sopar jugar una mica a la Play2 i a dormir, que són nens i han de dormir les 8 o 9 hores de torn. Però què collons els estem fent? Que són nens! Que han de jugar, fer tonteries, passar-s'ho bé! On està la gràcia amb aquest plan de vida? "Oh, és que jo vull que el meu nen sigui una meravella de gran!". Perdona? El teu nen serà un gilipolles i un amargat com continuï així. Tu el que vols és que te'l cuidin fins l'hora de sopar!

És curiós que quan parles amb gent que ha anat a l'Amèrica Llatina tots et diuen el que els soprén més: la canalla. El Nanos i el Pieret, que van anar a Guatemala aquest estiu, i fins i tot el Conde Duku, ahir a la reunió setmanal a Mordor (ja sé que no quadren els noms però mira ...), ens ho deien: la canalla d'allà és feliç amb qualsevol cosa: una mica de fang, uns pals, una pilota ... els d'aquí només són feliços si tenen el GTA San Andreas 2 ... vaja, que no fan de nens, fan de ... gilipolles malcriats! I l'excusa dels pares (Nimue, no te m'indignis!) és la de "Oh, és que a l'escola no li ensenyen comportament". Perdó? Els profes ho han de fer? "No no, els profes han d'educar-los, que prou feia tenen, no criar-los, criar-los us toca a vosaltres" i llavors ja se t'indignen "És que el temps ...". Doncs si no teniu temps us compreu una torreta amb una palmera, que està allà, no molesta i fa companyia! "Oh, és que no creix, la palmera", que no? tu rega-la, rega-la. Que a casa meva en teníem una al costat del safareig i al final semblava un Ent allò de lo gran que era. Que quan la van tallar, pobres, van carregar-se 3 serres. Aquella també era una campiona, com la Meri.

PD: Degut al gran número de comentaris realitzats (1, ella mateixa) sobre l'aparició per 3 vegades (no 1 ni 2, no, 3) de la Geo, el que suposa un rècord, en aquest post no apareix el seu nom (que també no sé com l'hauria pogut fer encabir, però bueno).
 
post perpetrat per jo mateix ...|


4 Comentaris:


At 24/3/06 17:49, Anonymous Rakel

Ei Angu, estaràs pensant, ostres la Rakel al fi ha aconseguit escriure al meu blog!!
jeje, jo mateixa em sorprenc.
Doncs bé ultimament llegeixo força el teu blog, diguem motivada, però quan no hi ha exàmens i ja has estudiat una micarrona per la setmana entrant que fas? fàcil, nem a llegir el blog de l'Angu, que sempre et fa treure un somriure.
Weno noi akí tens el meu primer comentari, arribarà? a saber, ara ho vaig a intentar.

 

At 25/3/06 00:14, Blogger elur

no sé com vaig aterrar al teu blog, noi em faig un fart de riure amb tu! M'encanta!!
Gràcies pels somriures que m'has a rrencat!

p.d.-aquest any no ens quedarem a un pam, ja ho veuràs!

 

At 26/3/06 23:29, Blogger Xavi XS

Buenas, rebuenas y reuqetbuenas...

Després del meu confinament a la Galàxia Gran Via 2 em reenganxo al teu blog. Em queden posts pendents com el de los "5 lobitos" però me'l deixo per l'après-dinar de demà...

I si la Meri és una campiona mundial. D'aquesta gent que arriba als 26 i et relata la de coses que ha fet i estudiat i flipes. Jo només puc dir, vaig estudiar Industrials i ara treballo en la mateixa empresa des de fa 6 efnt sempre el mateix... Punto pelota que diria algú de Collbató...

Gràcies per les mencions Pep, que faria sense tu. Els comentaris que vas deixar al meu blog durant els meus dies de confinament van ajudar-me i molt...

I si en lo de l'educació ja saps que estem d'acord... Jo vaig jugar amb 10 ninos durant tota la meva punyetera infantesa. I era més feliç que el bomba. CAmpionats mundials de futbol-catifa, on les porteries me les currava jo amb caixes de Galetes Marbú Dorada, a les quals els hi feia xarxes amb les xarxes dels sacs de taronjes (Aquelles xarxes vermelles)... Bé els meus nebots són uns inútils que amb prou feina saben trobar el botó del MegaMonsterTerminator That Spits Water in yourFuckingFace que fa que el MegaMonsterTerminatorThatSpitsWaterInYourFuckingFace Spiteji el Water in Your Fucking Face...

Deu ser que el San Andreas 2 en que pots mutilar a qualsevol que passi pel carrer és millor que els meus airgamboys de la selecció d'Argentina que només movien les dues cames a l'hora en un moviment únic de pelvis.

Pep, com em va dir un profe d'Universitat, nosaltres no sabrem fer la O amb un canuto, però és que els que venen per darrera no sabran ni trobar el canuto, i si mai el tenen no sabran que és una O...

 

At 27/3/06 07:46, Blogger nimue

no m'indigne, xiquet, et done la raó. Ho veig cada dia. Hi ha gent que no té fills, té bicicletes i me les aparca a la classe.
I quan els progenitors venen a entrevistar-se amb mi comprenc moltes més coses de la criatura, en la majoria dels casos.

Per a quan el carnet de pare?