divendres, 28 d’abril de 2006
Capítol 96. Es usted una viciosilla...
Dissabte i diumenge passat ... "alaaaa, ara ens parles de dissabte passat!", doncs sí ... va tenir lloc a Esparreguera la proclamació d'aquesta entranyable, carismàtica i, perquè no dir-ho, catalana vila com a Ciutat Putilla (ai, que no, que no, PUBILLA, pubilla) de la Sardana del món mundial i un tros de Saturn i una raquitllada de Venus, però només la part sud-est, eh? És a dir que Esparreguera serà el centre mundial de la sardana el proper any; sempre que sentiu parlar de sardanes sentireu parlar d'Esparreguera "Escolta, vens a l'aplec de Molins de Rei-però-que-consti-que-el-poble-important-és-Esparreguera?" Sí, sí, serà a la veu de tots ... uffff ....

A tals efectes, com que és una cosa ... important ... els organitzadors van tenir a bé fer un logo i unes mascotes. D'acord, correcte. D'ambdues coses i després d'un "te'l dono a tu, però la mascota el farà l'altre i si fas un salt mortal amb doble tirabuzón potser te'l torno a donar a tu" va sortir el cartell i les mascotes. El cartell, és una barreja entre la bandera dels Jocs Olímpics i un anunci de cava i les mascotes (una gran i una petita) que duen per nom "En llarg" i "En curt", representen ... com tothom, tothom sap de sobra (ui tothom, eh?) ... els punts de la sardana (no, jo no m'he enterat ara ... però tampoc fa molt que ho sé, eh?).

Sobre el logo, res a dir, però sobre les mascotes, clar, les coses en dibuix queden molt maques (això ho sap tothom que ha dibuixat algun cop a la seva vida, ja sigui artísticament o professionalment) però quan les has de passar al món real, en 3 dimensions, amb allò que es diu "volum", calia veure com quedaven. Bueno, han quedat. Ja està. Sí que s'ajusten als dibuixos però la tela de l'ha que l'han fet està entre les coixineres que teníem al menjador de casa quan jo era petit (i estem parlant d'anys, eh?), com una mena de pana rarota, i les cortines que Vivien Leight arrencava a Lo que el viento se llevó per que Mami li fés un vestit; com d'un color verd ... verd planta del menjador que no fa bona pinta. Clar, tu les veus per primer cop i impacta, allò. El segon cop, les veus i continuen impactant i el tercer cop el teu cervell les analitza i pensa "No vull saber qui va a sota perquè me n'estaré rient durant anys!".

Però anem als actes. Concretament els de dissabte. Resulta que com que el logo simula la bandera olímpica, hi ha un pebeter. Sí, sí, jo tampoc m'ho creia però com que el logo anava així doncs van dir "Calla, tonto, farem un pebeter!" (uf). Respecte el pebeter en qüestió hi ha uns quants punts que m'agradaria deixar en clar, que ens diferèncien d'aquelles ronyes de ciutats que celebren allò que en diuen Olimpiades:
- La flama no la van encendre a Olímpia. I jo què sé on la van encendre! De fet, diuen que va arribar a Esparreguera en aeri (sí, jo tampoc m'ho creia, això, ja patíem perquè no es cremés la corda)
- El pebeter no estarà encés tot l'any (que és 1 any, no 15 dies), si home, estem per gastar gas. A més, amb la gent que corre per Esparreguera ... encara farien qualsevol cosa amb el pebeter. Res, aquells dos dies i prou, tu.
- L'encesa no la va fer el Rebollo amb l'arc (tot i que n'hi ha un a Esparreguera, que se'n diu, així) van ser uns representants del món de la sardana a qui prèviament els havien donat unes medalles que semblaven les que duïa l'MA Barracus de El Equipo A. I l'encesa a manopla, eh? Res de coses sofisticades. Quatre petardus i ja està encés, tu.

El següent acte, que semblava una romeria allò, va ser anar caminant fins a la Passió a sentir un discurs d'un home que sort que va dir "Intentaré ser breu" (ma mare sempre em deia que "de bones intencions l'infern n'és ple"). Com 30 minuts parlant, l'home. I sort que va intentar ser breu, que sino encara hi seríem. Que hi havia més gent per parlar! Van fer l'encesa del pebeter real (som uns guais, en tenim 2, toma Olimpiades!), que simula el campanar d'Esparreguera ... que per cert es va apagar durant el discurs d'aquell home, no m'estranya, si fins i tot jo vaig posar el "Angu en modo ahorro de energía".

En acabat, botifarrada popular. Ara comencem a parlar, hombre. De gratis, que la Puri ens va fer gestions ... quina negocianta la Puri, també ...i concert de La Carrau (que no els havia sentit amb ma punyetera vida ... ei, i són bons, eh? em van agradar, em van agradar, serà que la companyia era bona, també) i després d'un grup local anomenat The Papa's and The Popos, grup que està acostumat a tocar tots allà comprimits que gairebé es xoquen els uns amb els altres (no, no són gays!) i que tocaven a un escenari on el dia següent hi anava l'Elèctrica Dharma ... tu diràs! Pobres! Els sobrava espai per tot arreu! Gran concert! Em van agradar molt! I sonaven de conya!

El diumenge, com que vaig estar absent amb l'entrega de roses, llibres i de més coses d'aquelles que faig i per tant només puc destacar el Concurs de Sardanes. Clar, si és la Ciutat Putilla (coi, Pubilla!) de la Sardana no faran flamenco! que on ho feien era a la Plaça de la Sardana (també currat el nom, si és que ...) i no a Can Zam (jo hagués posat al Jutto Molinero de presentador, això sí, veus?). Retrobament amb la gent d'aquest mundillu que tens ganes de veure (S petita, S gran, que diria que la vaig veure abans ..., Owl, ... em va faltar la Geo, eh?) i després concert de l'Elèctrica Dharma. Para't aquí! Que aquella gent ... no són els mateixos de quan jo era petit, oi? Que estan iguals! També els congelen, a aquests? Joder i el tiu, quins bots que fotia, que em cansava a mi i tot només de veure'l. No pot ser que siguin els mateixos! Au, va hombre, m'esteu enredant! Ah, toquen les de sempre, per si els voleu anar a veure!

En fi, que ja som Ciutat d'allò de la Sardana. Que alguns potser direu "I?", "I avui a 2/4 de 9 del vespre (estudiants d'ESO, recordeu, a les 20:30), comença Final Four de bàsket!", us contesto jo. Au, i tots a patir una altra vegada! Ja sé, no té res a veure, però i si us dic que "Des que Esparreguera és Ciutat Dallonsis el Baa no ha perdut en competició europea" ... Ahhh, ahhhh, a que la cosa ja canvia!!! Bon cap de setmana llaaaaaaaaarg per tothom!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 6 apunts genials
dijous, 27 d’abril de 2006
Capítol 95. Allons-y mes copains
Oeeeeeeeeee, oe oe oe, oeeeeeeeee, oeeeeeeeee! Senyores i senyors: a París d'aquí a 3 dimecres hi haurà xixorra. No sé si bona o dolenta, però n'hi haurà que d'això es tractava! Quin fart de patir! I la segona part, els mal parits de TVE 1 (digues-li La 1, també) que no van posar el rellotget aquell que has d'anar restant per saber a quin minut estàs!? I el descompte, que no s'acabava mai!? I ... i ... tot plegat!?

A l'Ateneu d'Esparreguera es va viure, un cop més, una vetllada futbolera que duia per títol "Aguantem l'embrantzida del començament de la primera part, del començament de la segona, mantinguem la calma, que ens aparegui una mica Santa Rita i anem a París fijo". Sí, ho sé, una mica llarg el títol de la vetllada, però això va com va. Paral·lelament es veu que a l'Ateneu de Milà hi havia també, curiosament, una vetllada futbolera que duia per títol "No t'ho creus ni tu, Ancelotti, que podem guanyar allà" (bé, el títol era en italià però tampoc ens posarem a aprendre idiomes ara, no?)

A l'acte esparreguerí van assistir els de sempre amb el retrobat Kittus com a Guest Starring. Kittus que no tornarà a venir cap dia més a veure el fumgol a l'Ateneu perquè partit que ve ell, partit que empatem ... i el proper ... ehem ... seria qüestió de guanyar-lo una mica. Nervis, molts nervis, al coliseu del barcelonisme esparreguerí, un acolloniment general sacsejava tots (perdó TOTS) els cossos allà presents. Nens! Que era el Milan! Que és el Milan! Que és com el NewTeam de l'Oliver Aaton aquell, que en qualsevol moment te la pot fotre!

Després del partit d'ahir, però, moltes coses han quedat clares:

- Estem mantenint la compostura a nivell global. Ei, ens fem grans. El Nen, per exemple, ja no crida como antaño; mira, comenta, discuteix ... un servidor, excepte una jugada cap al final del partit que no es decidia el Victor Valdés (molt malament, em cau molt malament) a sortir i el defensa a rebutjar-la i que va motivar un "Que surtiiiiii el porteeeeeer collooooooooooooons!" ... mig Ateneu girat i jo demanant perdó, clar. Això sí, la histèria corria per dins de tots i cadascun, eh? Una cosa és no cridar i l'altra no implicar-se

- Els meus texans ja mai seran els mateixos. Després de les rebregades que em fotia el Kittus cada cop que atacava un o l'altre. De tothom és sabut la gran frase "Marc, fins que no arribin a l'àrea no et posis histèric", que el nano va complir a rajatabla. Van quedar els vorals dels pantalons que semblaven les camises aquelles que diuen que tal com surten de la rentadora s'han de lligar per fer la sensació d'arrugues. Pena, feien, els pobres. Òbviament als 5 minuts finals i al descompte qualsevol li deia algo. Jo ja estic per estripar-los la part d'abaix i fer-me uns pirates!

- Torna el català a TVE 1. Sí, sí, quins grans comentaristes el Xavi Díaz i el Nadal. Sobretot el Nadal. Sí. És la versió del Michael Robinson però per La 1. No se l'entenia una merda! Bé, si el volies entendre havies de no mirar el futbol i concentrar-te en un punt de l'espai de manera que al teu cervell només hi arribés el so de la tele. Tot i així, feina teníem. "Ei, que el mallorquí és molt maco, de sentir-lo!", pensareu; pos sí, però ahir no estàvem per moltes hòsties. Per cert, gràcies per posar els micros d'ambient. Ja no semblava un partit de l'època de la Guerra Freda.

- Torna el hijoputismo a TVE 1. Per què? Perquè van treure el rellotget a la 2a part. Rellotget que es va recuperar cap al final del partit. Tu saps el que és anar calculant "Ha començat la segona part cap a 3/4 de 10 i ara devem portar uns ... 20 minuts? encara?". Desesperant va ser allò.

- El Baa sap jugar a la italiana. Deixant de banda Etoo, que n'hi ha per matar-lo! Per què no la passa? Val, no jugarà el Mundial i la Xampinyons és el seu escaparate (digues-li aparador, si vols) però cony! Marca! Fes algo! Clar que la gent va aplaudir el Larssen quan va sortir, si és que hasta jo l'aplaudia. Molt bé el Baa controlant el partit. Potser hi havia fases que anaven "una mica sueltus" els italians però gran partit tàctic. Iniesta (per l'Elur, eh?) molt bé!

- Que es veu que ja hem guanyat. A veure! Que estiguéssim acollonits perquè si ens tocava el Villarreal i podríem perdre, vale. Però que l'Arsenal no és una perita en dulce, eh? Que a les finals no hay enemigo pequeño i si han llegado hasta aquí es porque se lo merecen. Vinga tòpics. No em parleu de futbol, que jo estic concentrat amb el bàsket. Ja en parlarem dilluns, quan hagi acabat la Setmana Tonta.

- No entenem a la Mi. La Mi es va passar tot el partit dient "M'avorreixo! A veure si marca el Milan, que tindrà més emoció i es bolcaran a l'atac i tal", "Aquests del Milan ... no són tan bons? no foten res!", "Va, a veure si el Milan marca ara", ... aquesta darrera perla va ser llençada als 3 minuts de descompte de la segona part. Tots els de la taula la vem mirar amb una cara de "Com ara marqui el Milan juro per tot el que vulguis que et vento un gec d'hòsties aquí mateix!". Va veure les cares, va callar i a menjar pipes que és el que toca.

- Movistar es va fer d'or. Mai havia comentat un partit de futbol en directe via SMS. M'ho vaig passar de conya fent-ho. Jo, i el senyor Movistar que cada cada 10 minuts aproximadament ... excepte la traca final que allò ja no s'aguantava per enlloc anava fent "piticlin, piticlin!". Hi havia moments que fins i tot escrivia sense veure el mòbil i, clar, d'un "Estem controlant el partit" a un "Sfdkf cklfdjfddfnt l oarsis" hi va un tros.

- El Kittus es doctora. Ja sap on anem a jugar. Ja sap contra qui juguem. Ja sap que són bons. No té ni puta idea de lo dels gols a camp contrari que valen doble ... ja li explicarem la Xampinyons que ve amb més calma.

- A l'Ateneu de Milà van plegar resignats. "Ja ho veiem a venir, això!". És que el Barça, vulguis que no, ha jugat molt millor que ells, tu.

Al final l'alegria, la celebració, la gent que es fa creus pensant que Belleti (el carnicero), Motta (el asesino) i demés destralers del Baa poden guanyar una Copa d'Europa, el senyor Movistar augmentant els seus beneficis, el Xavi cantant i cridant pel metro ... tothom feliç! I com deia aquell "I no és maco, això?". Següent estació de la processó d'aquesta setmana: PRAGA. Com diu en Lluís Llach, "Que tinguem sort".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
dimecres, 26 d’abril de 2006
Capítol 94. Pánico als Ateneus
Avui és el dia. Perdó, aquesta és la setmana (no oblidem al bàsket, per favor). Si recordeu crec que vaig redactar un dia un post que parlava d'aquella setmana ... tonta, perquè és tonta ... que el Baa s'ho juga tot. Doncs guaita-la! "Ja està aquííííííííí", com deia la nena aquella rosseta de Poltergeist (que després deien que s'havia mort fent la 3a part i que la nena del final era una altra ... que per això no se li veu la cara ... no sé si La Oreja de Van Gogh estarà relacionat amb això, també); que el Baa hauria de fer com el CorteInglés, ells pengen els cartells de la "Semana Fantástica" i nosaltres hauríem de penjar els cartells de la "Semana Tonta". A veure com ens prova aquest any.

Per bona composta, mira que darrerament el bus que agafo mai porta diaris doncs avui sí. Au, toca't els nassos! Doncs no et dic que el Tebeo del Barça (léase Sport) porta a grans titulars "Henry espera al Barça. Ronnie hoy es tu noche". No, no i no. No puc llegir avui el diari! Em posaré nerviós i no vull! Només és un partit! Que anem guanyant 1-0 l'eliminatòria! Va, calmem-nos! Sort que avui al bus m'he trobat a la Meri, la pizzera, i m'ha començat a enumerar tooooot el que vol fer a l'estiu ... collons quina empenta que té aquesta nana! ... i ens hem anat distreient i rient fins a BCN.

Avui serà diada de nervis als Ateneus. Concretament, els nostres amics de l'Ateneu de Milà deuen estar posant-se les mans al cap "Que dicci Ancelotti! Marcare due golli in Campo Nuovo! I tan panxi que lo dicci! Sei locos questos milanistas!". Però els d'aquí tampoc les tenim totes, no us penseu. El primordial és mantenir la calma i tenir bosses de pipes ... passarà al partit el que hagi de passar però com a mínim si la Mi i el Kittus mengen pipes ens estalviarem els comentaris de "Ai, l'Etoo no la rasca des de fa mesos! Que el canviïn, ja" i "Angu, Angu, que ja pateixo ara i encara no ha començat!", respectivament.

Parlem d'una altra cosa com per exemple que agradable i fàcil que és anar a comprar al Decathlon. El Decathlon, per aquella gent que no viatja a BCN habitualment, és com si diguéssim el supermercat dels esports. És aquell lloc on practiquis l'esport que practiquis allà hi trobes l'equipament necessari. Realment és útil si l'esport que practiques s'allunya del tòpic del futbol i del bàsquet ... "es que jo pràctico billar a 3 bandes i em calen els guants afelpats per quan perdo que li foti hòstia a la taula", també ho tenen ... perquè abans havies d'anar a "Las tiendas especializadas", que normalment et deien "Ui, això dels guants pel billar ho tenim ... però ho hem de demanar", i trigaven com 10 mesos, que tu ja tenies les mans destrossades d'aporrejar la taula i a sobre et costava una pasta. Per no parlar de si anaves al CorteInglés que et clavaven un sablassu ... a qui no li han clavat mai un sablassu al CorteInglés? ... que no sabies per on et venien les hòsties.

I ara estareu pensant "I no et claven al Decathlon?". Sí que et claven, a igualtat de marques, però tenen productes marca Decathlon. És com al Caprabo (Bravo Caprabo!) que tenen, per exemple, la llet AlCosto (que el nom també, se'l podrien haver currat una mica més) que és més barata "perquè és la nostra", diuen i bueno, no té gust d'aigua, nooooooo. Doncs els productes marca Decathlon ... jo recordo que tenia un polar, i al primer cop que el vaig rentar (perdó, que ma mare el va rentar ... d'acord que no tingueu respecte per la meva habilitat rentadora però la de ma mare ... vaja) el polar va passar a ser el senyor polar-Boles. Quan m'avorria, m'animava arrencant les boletes, una gràcia, tu.

Doncs això, que ahir em passo pel Decathlon per comprar unes coses per regalar (si, no paro, ara roses, ara coses del Decathlon, ...), trobo, amb dificultats (jo és que buscar coses mai se m'ha donat bé ... a les botigues de discos, a les bibilioteques, als videoclubs, ...) el que busco, vaig a pagar, i l'alegre noia quan li dic "Perdona ... per embolicar per regal?", em salta un "Sí, abaix hi ha un autoservei jijijijiji" (la rialleta juro per Ronaldinho que va ser certa).

Baixo, arribo a ... l'autoservei ... L'autoservei d'embolicar regals al Decathlon de l'Illa és una taula d'aproximadament d'uns 3 metres d'allargada i de 1 metre d'amplada. L'allargada està ocupada per dos catxirulos d'aquells amb paper per embolicar i un catxirulo d'aquell amb el celo. Espai total disponible: 1 metre i mig per 1 metre. Mooolt d'espai. Clar, si arribés amb la bossa del que t'has comprat, la jaqueta a la mà, la maleta del curru, és fàcil, fàcil. Comences a deixar coses a terra, treus allò per embolicar, et ve una senyoreta amb un carritu "Si us plau, em pots deixar una mica d'espai?", "Sí, senyora, té toooot el terra per vosté perquè miri la taula que ja no hi cap res més".

Primer has de tallar el paper a la mida adequada ... bueno, més val tirar sempre una miqueta més de veta ... després que el paper no se't trenqui, posar la roba i començar a embolicar. La meva destresa embolicant és ... dubtosa ... sempre hi quan els articles que hagis d'embolicar no siguin caixes o algo quadrat que llavors ho clavo. Total, que surt un embolcall (paraula maca perquè sí) una mica pse, pse, perquè entre la meva destresa, la 3a pista de l'aeroport del Prat que tenia per embolicar i la pesada de la senyora ... jo és que amb pressió no puc treballar, tu. Llavors vindrà quan doni el regal i la persona em digui "Que l'has embolicat tu?" (primer vistasso al regal), "Ahhhh, ja veig que sí" (segon vistassu al regal).

Ja veieu que avui la cosa va de paquets, de paquets de regal, vull dir. No sé si al vespre-nit també parlarem de paquets però d'uns altres que es mouen per camps de futbol ... Per acabar una pregunta, què faríeu vosaltres si al darrer minut piquen un penal a favor del Baa i ...? (lo d'ahir, vaja, que no ho poso per no donar mala estrugança) Ahhhhhhh, que s'acabi ja el partit, per favor!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 8 apunts genials
dimarts, 25 d’abril de 2006
Capítol 93. Pánico en la parada
Ahir a la nit, mentre em barallava amb la muntanya de roba per planxar vaig sentir que deien per la televisió que el darrer CD de La Oreja de Van Gogh es veu que l'havien prohibit a no sé quin país de llatinoamèrica perquè es veu que incitava al satanisme ... val podeu començar ja a riure ... La cosa estava en que el seu single (que maco, single, és una paraula maca ... double encara ha de ser més maca, oi?) diu alguna cosa així com

"Me abrazaría al diablo sin dudar por ... no-sé-què-no-sé-cuantus ... y escucharte hablar"

Sabeu? Tenen raó. Els han descobert. Per fi s'entenen tornades tan satàniques com

- "...Te voy a escribir la canción más bonita del mundo..."
- "...Cierra la puerta, ven y siéntate cerca que tus ojos me cuentan que te han visto llorar..."
- "...El amanecer sentado en sus rodillas se come una naranja..."
o
- "...Y desde entonces te quiero, te añoro y te vuelvo a querer..."

Vaja, si aquesta gent són satànics, l'osito de Mimosín es American Psicho (us l'imagineu amb un punyal rotllo Muñeco Diabólico? pobre! si es de tan bona fe, encara se'l clavaria ell mateix) Que no sé si ho sabíeu però es veu que l'osito de Mimosín (això fa poc que s'ha sabut) es va morir fa anys. Es veu que quan feia l'anunci aquell que es tirava d'esquenes cap unes tovalloles algú les hi va treure i el pobre es va desnucar. Es veu que les darreres paraules que va dir van ser "Suaaaaave, suaaaaaave, cabron!". El Govern d'aquells temps, com que era pepero, va amagar els fets però es veu que tenien dues línies d'investigació (la primera, com no, ETA, sempre serà ETA la primera línia a investigar) i la segona Mr. Proper, que es veu que per això es va canviar el nom per Don Limpio.

Però això va ser ahir a la nit, abans que desistís de continuar planxant i que pantalons i camises es quedessin per planxar fins ... fins el dia que toqui. Ahir al vespre, mentres esperava el bus de 3/4 de 9 de la nit (20:45, ESO-boys/girls) que passa quan li surt dels pebrots, amb parada del bus abarrotada de gent de tot tipus i condició social, mirant tothom a l'infinit, que és el que fem tots quan esperem el bus, que o tens algú per xerrar o mires a l'infinit ... veig passar pel rabillu de l'ull alguna cosa que es movia per la carretera.

Una dona, avispada ella, que era el meu costat diu, "mira, mira, una rata". La rata, de més o menys un pam d'allargada, havia sortit dels forats que estan fent a les clavegueres al costat d'on vaig a buscar el bus i s'havia quedat més o menys al mig de la Diagonal. La dona del meu costat va deixar anar un "Ai, pobreta, que l'atropellaran" (i tu allò que penses, "mira, una bona persona amiga dels animals"). Sí, sí, atropellaran, la rata que li va fer un parell de fintes als cotxes al més pur estil Ronaldinho i com qui no vol la cosa ja la teníem a sota la marquesina, fent-nos companyia.

La senyora del meu costat ... diguem que ja no es preocupava de la pobre rata ... crec que les paraules que va deixar anar van ser un "aaaaaaahhhhhhh, que ve cap aquíííííííí!!! quin fàààààstiiiiiicccc!". De cop i volta, es va fer un buit a la marquesina ... toootes les senyores grans estaven replegades a un cantó, les que estaven sentades amb les cames aixecades (que hi havia una iaiona, pobre, que la veies arribar caminant ... i allò que li costava, collons! com va replegar les cames, semblava una gimnasta d'aquelles dels Jocs Olímpics!) ... uns crits d'histèrics/histèriques que se sentien! Semblava per un moment aquella gent que va a veure els espectacles del Paco Moran i el Joan Pera, sempre hi ha el típic / la típica que es fot a riure però que passa aviat dels riures als crits ... a més que no se sent, eh? com crida! Doncs els crits d'ahir, igual.

Què passa? que tu ets una rata, arribes allà i veus que tothom et crida i te'n vas. Normal. És el que va fer la nostra amiga. Quan la normalitat es va apoderar de la parada, van saltar a la plaestra dos personatges emblemàtics que sempre hi han de ser en aquestes situacions:

1. El 'guais'. El que et ve dient "On aneu? si només era una rateta". Que llavors tu rebobines la cinta preguntant-te "I on eres tu, llest?", i te'l trobes amagat darrera la barra que aguanta la marquesina, com si fos la protagonista de Showgirls. Això sí, un cop ha passat tot, et ve fent-se el xulo
2. El 'graciós'. Típic personatge que com que veu a la dona d'abans afectada li deixa anar un "senyora, senyora! que la te al darrera!". I la dona, agintant-se el cabell cridant "Quítamela! Quítamela!". El 'guais' també acollonit, no fos cas que la rata assassina T-Rex tornés a sortir ... i l'altra per terra pixant-se de riure.

Ostres! A mi em va fer com ilusió ... a veure que em fan fàstic les rates, eh? ... però és que feia temps que no en veia cap. Des ... uf, des que vivia a casa ... no al pis ... a casa, he dit ... que ma mare en va caçar un dia una al rebost tirant-li un martell o no sé què: del susto que li va donar, es va emprenyar i li va tirar el primer que va trobar. Colta! que la va deixar tiesa, eh? Des d'aquell dia ja vaig anar amb compte amb el que li deia a ma mare, no em fotés una sabatilla pel cap ...

Ara al pis seria una mica més difícil trobar-ne. Vaja, com no siguin rates escaladores ... que no ho podem descartar segons Darwin, eh? però que evolucionin tant, és difícil, és difícil! Abans veurem a La Oreja cantant "Satán vive en mi", però, això sí, amb molt d'amor, eh?
 
post perpetrat per jo mateix ...| 6 apunts genials
dilluns, 24 d’abril de 2006
Capítol 92. Dies de vins i roses (sobretot de roses)
Cap de setmana estressant, estressant, estressant, allà on els hi hagi. A mi, si us plau, aquestes festes me les poseu entre setmana, que treballo i així no m'estresso. La que sí que s'ha estressat ha estat la meva butxaca ... no vull ni pensar en quantes peles (bé, Euros) m'he gastat. Ni pensaments! A sobre ... saps allò que penses "ostres, tant de bo estiguessin aquí ... perquè els pogués regalar la rosa" ... però no, alguna a BCN, dues més una miqueta més cap al Nord, alguna altra que és més d'abaix ... un follon. Perquè, no ens enganyem, això de regalar roses és com lo dels Reis, que quan ja t'hi has posat ... ja no ve d'aquí ... i jo com que sóc tonto i em fa gràcia regalar coses ... llavors quan fas càlculs és com els Reis ... acabes dient "Ets tonto, nen!"

Com a dada significativa, uns xiquets que estaven situats estratègicament a Esparreguera. No sé si l'estratègia els va servir de molt ... perquè mira que hi vaig passar vegades per davant seu i mai tenien a ningú comprant roses. Aquells nanos, em veien passar amunt, avall, ... i simplement deurien flipar: em veuen al matí amb dues roses, després direcció contrària amb una altra de negra (sí, sí, a sobre peticions a la carta, és el colmo!), després amb tres més a migdia i finalment a mitja tarda amb 3 més per les meves princeses. El darrer cop que vaig passar per davant seu vaig sentir un murmull de "Míralo, míralo, que vuelve a bajar!". Pobres!

Però que maco és donar les roses, mooooolt maco. Que després l'altra persona se't queda així com paradeta ... "Ei, gràcies ....", et donen dos petons, et diuen lo típic "Aixxx, és molt maca ..." per afegir-te a continuació "... mira, mira, quantes en tinc!". I et fan passar per casa per veure el mercat de la rosa de MercaBarna. Una mar de roses! A més de tots colors, formes, amb suport, amb reixeta, ... que et quedes mirant tu la teva rosa ... i fins ella se n'adona i es queda com potxa ja, quan veu allò, com l'emoticona aquella de la rosa marcida del MSN. Llavors, mentres et quedes palplantat allà mirant tot allò obres les manetes com els nens petits com per dir "Eh, eh, ese libro, ese libro, eh, eh!". Però serà que no, perquè la teva contertuliana et deixa anar un "bueno, ens veiem després, eh?" i amb aquella elegància, tu.

Tota entrega de rosa ve acompanyada pel següent acte: que ella l'olori. Per què? si les roses de Sant Jordi no fan olor! Que deu denotar no sé, com interés per la rosa o algo així (a més, Muntxi, on em vas a olorar la rosa negra!? si les normals ja no fan olor, imagina't la negra! I perquè li diuen així, si no és d'aquest color?) Jo crec que les fan artificialment sense olor aposta, rotllo manipulades genèticament ... us imagineu una floristeria? no s'hi podria estar si totes les roses per Sant Jordi fessin olor? I la gent que té alèrgia? Moririen!

Després està el tema cicle de vida de la rosa, que la teva rosa no se't mori abans que les altres, eh? que després et deixen anar un traicioneru "... doncs la teva rosa ja s'ha mort!...". Colta, que no té garantia, que només és una planta i ja sabem que jo i les plantes ... i afegeixen "... i això que la vaig posar amb aigua neta i una aspirina ...", ei, detall que no l'hagis posat amb aigua bruta del riu ... i lo del tema de l'aspirina ... per favor, qui s'ho ha inventat això? vols dir que el acidoacetilsalicilicoesternocleidomastoideo és bo per les plantes? o només per les roses? com és que quan culls ginesta, que fa aquella olor, no li poses l'aspirina? Que jo sàpiga quan anuncien l'aspirina ... que surt la cambrera aquella que té uns braços que sembla el quarterback dels San Francisco 49s de futbol americà i que li fan mal els braços, després no diuen

"Este anuncio es de un medicamento .... bla bla bla .... contraindicado para todas las plantas excepto rosas"

Perquè ... i el Gelocatil? que no funciona? A mi sempre m'han venut que el Gelocatil era com l'aspirina però que no fa mal de panxeta ... que es veu que no té l'àcid aquell. I doncs ... voleu dir que si posem Gelocatil ens duraria més?

I per acabar, quan la rosa està a un pam de la glòria, hi ha qui l'asseca. "És per tenir un record teu!", et diuen. Ostres, de vegades penses que saben alguna cosa important de la teva salut i no t'ho volen dir! "És igual, que l'any que ve ja te'n regalaré una altra", els dius ... "Oh, potser estarem enfadats l'any que ve ...", clar, la típica noia previsora (no és normal, oi?) I si la vols assecar es veu que s'ha de penjar cap per avall i posar-hi laca ... "que així es torna rígida ..." i passes per davant de la rosa durant aquest procés i fot una peste a StudioLine-L'Oreal que caus de cul, sembla un Raffel Pagés d'aquells... i després ella "Sí, sí, i la faré servir de punt de llibre". Aiiii, el dia que es rebel·lin les plantes i es trobin que n'hi ha de dissecades com el negre de Banyoles!!

Però és una data maca, la de Sant Jordi. Jo trobo que de les més maques que tenim ... perquè ara ja s'acosta, tatxan, tatxan, "El dia de la madre", patrocinat pel CorteInglés! Que maco, veus! Després d'una data altruista (bueno, que les roses s'estan posant carotes, també) ... una data consumista ... si és que al final és com el futbol ... que l'árbitre s'equivoca a favor de tots.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 3 apunts genials
divendres, 21 d’abril de 2006
Capítol 91. Una rosa és una rosa
Avui farem un extra-point.
Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no diré res. Que us arribin tantes roses com us mereixeu ... que són moltes!

Si volviera a nacer, si empezara de nuevo,
volvería a buscarte en mi nave del tiempo.
Es el destino quien nos lleva y nos guia,
nos separa y nos une a traves de la vida.

Nos dijimos adios y pasaron los años,
volvimos a vernos una noche de sábado,
otro país, otra ciudad, otra vida,
pero la misma mirada felina.
A veces te mataria, y otras en cambio te quiero comer,
ojillos de agua marina.

Como hablar, si cada parte de mi mente es tuya
y si no encuentro la palabra exacta, como hablar.
Como decirte que me has ganado poquito a poco
tu que llegaste por casualidad, como hablar.

Como un pajaro de fuego que se muere en tus manos,
un trozo de hielo desecho en los labios,
la radio sigue sonando, la guerra ha acabado,
pero las hogueras no se han apagado aun.

Como hablar, si cada parte de mi mente es tuya,
y si no encuentro la palabra exacta, como hablar.
Como decirte que me has ganado poquito a poco,
tu que llegaste por casualidad, como hablar.

A veces te mataria y otras en cambio te quiero comer,
me estas quitando la vida, como hablar...

Como hablar - Amaral
Una pequeña parte del mundo (2000)
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
Capítol 90. Super-Disco-Fashion
Dissabte feia exactament 1 any, 4 mesos i 14 dies que no entrava a una discoteca. Bueno, sempre i quan La Tina es consideri una discoteca i allò que van fer al Pilu pel Cap d'Any del 2005 també, clar. Però el que seria Tina, Tina, o sigui Discoteca, Discoteca, d'allò de dir "anem a una discoteca!", doncs buf, potser fa més de dos anys i tot! Què dic "potser"? fa més de 2 anys!

I ara saltaria la Puri dient-me "Clar, com que ets un arrítmic!". Ei, i sí, ho sóc, què passa? Jo faig el que puc. Si dins de la meva muntanya de virtuts no hi és la del ritme a una pista de ball, doncs em sap greu. Altres tindré, suposo! ... he dit suposo! A més jo sóc miop! No em fotis a una discoteca! que perdo a la gent! La meva visió necessita una mica de llum! A veure si encara hi aniré algun dia i tocant, tocant, tocaré a alguna go-go! Que després m'haureu d'anar a buscar a Urgències!

La veritat és que quan dissabte em diu la Muntxi "Va, anem a la Tina", saps allò que les ceies se't pugen soles com dient "Jarrllll, que me estás contando?". I ella "Sí, sí, pillem al Xete per banda i hi anem. Si no hi anem avui no hi anirem mai". Clar, vaig pensar, com que s'acaba el món demà mateix. Es veu que s'ha muntat al voltant meu una mena d'ONG que du per títol "Portem l'Angu a fer el ridícul". Aquesta plataforma consisteix en fer-me menjar macarrons amb coses rares, portar-me a les discoteques o intentar, banalment tot sigui dit, emborratxar-me. Nooooo, si ja es veu que m'estimen molt, eh?

El primer que et trobes quan arribes a la Tina és la facilitat d'aparcament. Aparcament preparat? jajajajajaja; el deixes per allà, mig tirat i ja el trobaràs, tu. Total, la meitat de gent surt amb una trusca del 15 i és incapaç de saber on punyetes té el cotxe. La nostra eficient conductora, la Muntxi, va jurar i perjurar que no beuria ... ostres! que ho va complir, tu! quan ningú donava un duru (jo ja la veia acomiadant-se de els perxeros de guardarropia "Aiosshh, perxxxaaaa estimada!") ... va, ja paro ... que després ho llegeix i se m'enfada.

Un cop arribes a la porta sembla talment com si entressis a la tercera part de Mad Max, Más allá de la Cúpula del Trueno ... excepte que allà no hi havia la Tina Turner (però potser els faria falta l'Eugenio, que estaven molt serios!). Uns segurates, amb uns braçots, que feien com 10 vegades el meu! Una cara de mala llet! Unes gorres ... que no sé perquè les duien, si eren com les 2 de la matinada ... aixxx, quants de misteris amaga aquest món! Això sí, educats, eh? Que tu dius "Bona nit" i ells et diuen "Mmmm nit". No se'n fien de ningú, aquests!

Passa el Xete, paga. Passa la Muntxi, paga. Passo jo ... i no pago! Em donen una targeta vermella. Jo ja pensava que m'expulsaven només entrar! Segur que va pensar el de l'entrada "Ui, pardillu arrítmic a la vista! Aquest no ha d'entrar". No, no, es veu que és una mena d'invitació allò ... jo que ja marxava ... mira que costa poc posar "INVITACIÓ", doncs no, tarja vermella. Me la va donar el Carlus, que és el germà de l'amo del local, que és també l'amo de l'Ateneu i que és també com mig parent meu, de fet mon pare era el padrí de l'amo d'ambdós locals (sí, ho sé, jo també m'he liat) ... total, que jo sense saber-ho i tinc enxufe! ole! ole! ja em mola això d'anar de discos.

A continuació, el Laberinto del Chinotauro. Hi ha dues portes. Per quina entres? Nosaltres ho teníem fàcil, una posava "TANCADA", serà qüestió d'anar a l'altra. Un cop l'obres ... gent, molta gent, massa gent. Fum, molt de fum ... un moment ... si no deixaven fumar, allà! La música, pse, pse, a mig camí entre salsa i no sé què i fluixa! molt fluixa! sobretot molt fluixa! ni la sentia! La Muntxi diu d'anar a l'excusado ... sola per suposat ... però a veure qui la deixa anar sola i després posa't a buscar-la. L'acompanyem i allà el trobem: un home que ens mirava! Bueno mirava a ella, però ens anava fotent mirades ... rares (no sé si eren o no assassines, eren rarotes). Jo que l'enganxo un cop, dos cops, tres cops, surt la Muntxi de l'excusado, parla amb ell, torno a enganxar-lo ... el final era de postal: el Xete i jo creuats de braços i ja mirant-lo descaradament a ell. Hombre! Pocs cops que vaig a un lloc d'aquests i vindràs tu i m'intimidaràs! (per cert, Muntxi, és diu in-ti-mi-dar i no in-ti-mar... i anava bé, eh? quan ho deia)

Un cop solventat el problema El Dioni, anem a un altre: ves a demanar alguna cosa per veure. Es veu que amb la Red Card vas a demanar alguna cosa, la pagues a preu d'or (en això les discoteques són uns experts) i amb el canvi, si n'hi ha, que mai n'hi ha, et donen la Green Card. Que es veu que sense la tarja verda no et deixen sortir. Clar, corrents a canviar de tarja! T'imagines una setmana seguida allà tancat, com els de Gran Hermano? Trucant al meu jefe "Jefe! Que avui no vindré que estic tancat a una discoteca! Que no portava la Green Card i no em van deixar sortir! I ara hauré d'esperar al proper divendres!". Un neguit! I jo que sóc ja espantadís de mena!

Total, a la barra hi havia noi i noia. Perdó noi catxes simpàtic amb els seus amics i noia sosaina bleda i simpàtica amb ningú. Faig intents amb el noi, número 1 "Perdona vull ...", passa de mi. Faig intent número 2 "Perdona ..." passa de mi. Faig intent número 3 "Perdona, una ampo...", passa de mi. Directe a la noia, que no sé amb qui estava parlant: "Que em posis una ampolla d'aigua!!!!!". Mirada de la noia com dient "Pastillero!", mirada del noi que xerrava amb la noia com dient "Pastillero de mierda!", mirada meva de gatet de Shrek de "És que no he sopat i com prengui algo m'haureu de dur a Urgències! Miauuuuu". Total que amb l'estrés la noia es va liar em va donar la tarja verda, no em va fer pagar res, ... un follon, tu!

Després arriba el tema ball. Bueno, aquest quasi que me'l saltaria! Diguem que em van haver de corregir les posturetes com dos o tres vegades "Mou-te més", "Els braços, coordina'ls" ... que al final em vaig haver de posar firmes i dir-los "Eh, que jo d'això no em guanyo la vida ... que això no és Mira quién baila, eh?" i tots dos van fer una cara com de "No, nen, és Mira quién baila ... mal!". Jo, que tinc estils tan depurats com l'esbombra, la planxa, el motxo, ... sóc un incomprés! I mentres intentes fer alguna cosa a la pista ... passa un, passa un altre, i la gent dient-me "Ara ha passat Fulanito", "Mira! Menganito", "El Dioni està allà!", ... collons! La gent té sensors de calor com el Depredador? O tenen vista nocturna com els mursiélagos? Jo no veia a ningú.

Total que acabes cap a les 4 i pico agobiat, cansat, suat, content en el fons perquè has fet el tonto, t'ho has passat bé, has rigut, ... bueno, però si de cas un altre cop ja passaria, eh? Vull dir passaria d'anar a la disco, clar.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dijous, 20 d’abril de 2006
Capítol 89. Ella i la bentzina
Dilluns passat, estant a casa descansant ... com hauria d'haver fet totes les vacances i encara no sé per què no ... em va donar per veure un programa de Teletaxi TV (no us espanteu! no era el típic programa cholo amb Camela, Los del Río, Maita Vende Ca, ...) suposo que per enyorança de la Geo i la S gran, que fa temps que no les veig. Era un programa que sortia gent, parlava de qualsevol tonteria i tal. D'aquests programes on no passa res, com a Lost in Traslation, però que per passar el ratu ("es diu estona! el ratu ... és el marit de la rata", em deia ma mare) van bé.

En concret em va sobtar una alegre joveneta d'un 22 anyets a qui li pregunten "A tu quin tipus de música t'agrada?" i ella, ni curta ni peretjousa va i contesta "Toda la música, me gustan todos los tipos de música: reggeaton y house" (bé, crec que la tonalitat amb que ho va dir us la podeu imaginar tots). El presentador i jo mateix ens vem quedar com així aturadets ... val, reggeaton i house ... i la resta? perquè dir "toda la música" i només incloure allò ... i la resta? "ah, el resto, ná". Val, tot el món de la música es resumeix en això. No sé què opinaria en Siscu, que porta tota la vida estudiant música, que ha anat a estudiar a Suïssa per perfeccionar estudis ... que és un crack, vaja ... millor no preguntar-li.

Entre la sorpresa i la sorpresa em vaig recordar de fa molt i molt de temps (deuria ser l'any 96, any Mozart, crec) que érem un dia d'estiu per la nit a l'Ateneu. Es veu que aquell dia gent d'Esparreguera havia anat a veure el programa aquell de les 1000 i una (què dir de la gent d'aquell programa: els que hi anaven i els que el feien, la meva iaia tenia un galliner i allà hi havia menys pluma que a aquell programa) i no se sap per què, van posar la tele just quan el Jooooooordi, Joooooooordi parlava amb el públic. Mira que hi havia gent d'Esparreguera, eh? doncs a qui li van anar a preguntar: al més garrulu. Saps allò de tothom dient "No, si us plau, que no li pregunti res, ...i si li pregunta ... que no digui que és d'Esparreguera ... que digui que és de ... Sant Quintí de Mediona, si us plau" ... Doncs Déu, que és sabi quan vol va dir-li al Joooooordi, Jooooooordi "A aquest, pregunta-li a aquest" ... i el "Nooooooooooooooooooooooo" es va apoderar de l'Ateneu d'un petit poble del BLN. Conversa:

(Jooooordi, Joooooordi)
"D'on ets?"
(Garrulu)
"D'Ejparreguera, nen"
(J, J)
"A tu t'agrada la música?"
(G)
"Claro!"
(J, J)
"T'agrada la música de Mozart?"
(G)
"Sí, ví el otro día un videoclis suyo por la tele"
(J, J)
"Ah, vas veure un videoclip de Mozart per la tele?"
(G)
"Sí, nen"
En aquest moment, Déu va demostrar que era bo i li va dir a Joooooordi, Jooooooordi "Apiada't d'ell!", i Joooooordi, Joooooooordi no li va fer cap més pregunta (com es podria haver passat!). A l'Ateneu jo crec que ens punxen i no ens treuen sang a cap de naltrus. La postal era com de 10 persones amb els ulls oberts i cara de tontos pensant "Què collons acaba de dir aquest tiu!!??". Des d'aquell dia Esparreguera va deixar de ser l'enclavament català del Baix Llobregat. Veus? Tants anys treballant i ve un criajo per la tele i t'ho destrossa tot!

Tornem a la noia de la tele. La seva cançó preferida era "la de la gasolina". "I què t'agrada d'ella?", "No sé, tiene cosa es que con ella conocí a mi novio". Val, para la cinta. Què vol dir "tiene cosa"? Digues que té ritme, que la lletra és profunda, que et fa ballar només sentir-la, ... (és mentida tot això, ho sabem) no sé, defensa una mica la cançó ... doncs no la feies sortir d'allà: "tiene cosa" i "el novio". Pos és una merda de cançó! què voleu que us digui! Com aquella de "papi-papi-papichulo", que no sé qui em va dir que era "l'abanderada de les cançons amb més ritme de l'estiu del 2003" ... però què collons esteu dient! Una cançó que té la bonica tornada de "Me gusta el m, que rico el m, ..." què dius!???? Que per cert, que deien que la cantant s'havia mort, com l'Urkel aquell de la tele ... al final es veu que era mentida ... llàstima, també

El món de la música està fatal ... i només has de mirar TeleTaxi TV per adonar-te'n. I el de la bentzina, pitjor. Ahir quan arribava a casa, al passar davant la bentzinera ... que no hi ha cap bentzina que baixi de l'Euro, ja. I tota aquella conya que vem fer fa no sé quan de "la gasolina va valer 0.999455 Euros períodico decimal" ... i la conya de fa molts anys que la bentzina valia 99,9999999999999 .... 99999 .....99999 fins a l'infinit perquè no arribés a 100 peles!? "Oh, és que s'apuja el petroli!", doncs que li treguin impostos a la bentzina! Clar que a la tia aquella "le gusta la gasolina", cony, i a mi! Si em donessin un gotet de bentzina per cada cop que he sentit la cançó ara tindria per tota la flota de trailers de la SEAT.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 6 apunts genials
dimecres, 19 d’abril de 2006
Capítol 88. V de Vendetta
Buah, buah, buah, buah i mil vegades buah. Impressionant, indescriptible, irreal? el que es va viure i veure ahir a La Central del Sonido i del Futbol d'Esparreguera, léase Ateneu, sota el títol "Eh, que a l'Ateneu de Milà estan igual de cagats amb nosaltres que nosaltres amb ells!" crec que vem assistir a un dels partits de futbol del Baa més impressionants dels darrers temps, superant fins i tot el partit del nostre benhaurat Chessi.

Va, siguem catalans, posem seny en tot això, però quin partidàs (mira, tinc 42 mails per llegir, avui), quin mig del camp, quin Ronaldinho, quina castanya de Giuly (si haguéssim pogut congelar el temps i fer una votació ràpida, el 99,9% dels enquestats haguessin apostat que la pilota se n'anava al Duomo i no em digueu ara que no!), quins rondos amb la pilota, quina serenor l'Iniesta (sí, ja sé que he destapat la caixa dels trons amb l'Elur i això que he dit), quin, quin, quin de tot ... quina llàstima de no haver marcat el segon gol i haver finiquitat el tema, també ... però mira, ara hauran de ser ells els que es preocupin de marcar ... uf, uf, uf, ja m'estresso que com ens en fotin un només començar el partit ... no hi pensis, no hi pensis.

Eh, i que la cosa té mèrit, que tenim 39.938,34 lesionats (Xavi, Messi, Larsson ... que a TV3 li diuen "Larsen"), que vem jugar sense ,Deco (que, recordem, és Marco de gran)... no, collons! que té mèrit tot això! Un dia que no ve el Kittus a veure el futbol i va i foten un partidàs! Que després del partit el vaig trucar "Angu, truca'm després, eh?" ... que hi vaig deixar una pasta trucant a un mòbil a Suècia ... uf, uf, uf, no vull ni arribar a pensar quant val aquesta trucada. Però ho havia de fer, pobre, que em va trucar ell a 2/4 de 6 de la tarda (... mira, els d'ESO ja podrien aprendre les hores en català, també) que estava ... sopant (estan bojos aquests suecs) ... diu que encara no m'ha trobat cap sueca que se m'adigui ... però que continuarà buscant ... com els iogurts, vaja.

Semana Santa que compleix el títol d'aquest blog "A un pam de la glòria" (i no com erròniament diu la cosina de l'Amidala de ... "que és el que et falta per complir amb les noies?" ... això 15 minuts després de coneixe'm ... si és que ... es veu que dec donar molta confiança, jo). Anem a fer un repàs d'aquests dies i si tinc ganes ja escriuré un post més llarg explaiant-me:

- Dijous: dia de curro. Que dius "El Curro se va al Caribe" ... i una merda! 4 gats a la feina, 4 marrons a la feina i unes ganes de plegar i de descansar ... sobretot necessitava descansar, reposar ... sabeu allò de no fotre res? Doncs que lluny em vaig quedar, amiguets. A la tarda partit del Baa de bàsket (gràcies, Dusko!), d'aquells que esperes quan et foten la sablada de l'abonament al mes de setembre. A un pam de la glòria was here. Que potser perdem la Final Four ... però que maco que va ser! Jo, que sempre intento mantenir la compostura ... cridant com un boig al final ... uf, uf, uf.

- Divendres: a les 9 del matí dret com un pal perquè s'havia de sortir a la Passió, que un company s'estrenava com a Jesús (com si ho hagués fet tota la vida, per cert, 4 quilos va perdre, pobre). Hores efectives de son: 4. Motiu: xerrada-reflexió-no-sé-què amb la Rakeliki fins les tantes. Nivell de son durant el dia: brutal. Acte interessant del dia: tornar a fer truita de patates ... jo solet ... sense ajuda de ningú. Resultat de l'acte interessant del dia: pse, li faltava sal ... torna Carlos Angunyano!!! ja anirem informant dels progressos (és que cuinar ... és una de les altres coses que no he heredat de ma mare, sabeu?). Segon acte interessant del dia: aniversari Duna. Resultat del segon acte interessant del dia: dos copes de cava, sortir una estoneta i a dormir ... el cava em puja massa.

- Dissabte: a les 10 del matí dret com un pal. Hores efectives de son: 7 (vale). Nivell de son: acceptable. Acte interessant del dia: anar al cine amb la Muntxi a veure Ice Age 2. Altres actes interessants del dia i no realitzats: escombrar, treure la pols, fregar, planxar, ... Resultat de l'acte interessant del dia: bona, és molt bona, la peli, eh? Acte del dia extra-point: anar a la Tina (discoteca agobiant). Resultats de l'acte del dia extra-point: molt agobiant, molt crio, la música House i jo no som del mateix planeta i ... tal com diu una cançó de Loquillo "Tu madre no lo dice, no, pero me mira mal..." doncs "El-tio-que-li-va-al-darrera-de-la-noia-que-anava-amb-mi-a-la-Tina no lo dice, no, pero me mira mal ...", quin plom de tiu! quines mirades més assassines! ... que jo no li he fet res! No em miris que em gasto, nen!

Kit-kat
Acaba d'arribar el Tigre del Bierzo, frase: "Què? ploramiques! Que ets un ploramiques! Tu i tots els del Barça!" Jo a aquest tiu, li fotré una cleca!!!
Final del kit-kat

- Diumenge: a les 11 del matí dret com un pal (no puc dormir més tard de les 11, tu). Hores efectives de son: 5. Motiu: després que em miressin malament (potser és miop, com jo el nano aquell i com que anava sense ulleres ...), xerrada "Anem a arreglar el món" fins les ... 6 del matí amb la meva acompanyant discotequera. Acte interessant del dia: anar al Parc Güell (no hi he anat amb ma vida ... o si? un moment ... bueno, ja ho confirmaré) amb el Ferran, la Puri i el Nili Vanili. Resultat de l'acte interessant del dia: suspés. Motiu: la Puri amb vomitera. Segon acte interessant del dia: sopar a la Pizzeria. Resultat del segon acte interessant del dia: molt bona, la pizza. Actes interessants no realitzats i que vaig jurar i perjurar que faria el diumenge: els mateixos que el dissabte.

- Dilluns: a les 10 del matí dret com un pal. Hores efectives de son: 7. Motiu: després de la Pizzeria s'ha d'anar a prendre alguna cosa ... o et diuen ranci. Acte interessant del dia: Ermita del Puig (concentració ciutadana d'Esparreguera habitual el dilluns de Pasqua). Segon acte interessant del dia: V de Vendetta (premonició del que passaria el dia següent?). Tercer acte interessant del dia i molt, molt, important: descansar al vespre, estirat al sofà i mirant la tele. Actes interessants no realitzats i que vaig dir que de dilluns no passaven: els mateixos que dissabte

- Dimarts: a les 9 del matí dret com un pal. Missatge al mòbil, el meu jefe, que si em podia trucar. El truco jo, adormit, des del de casa. A la que penjo, penso "Merda! ara també té el fixe!", escombro, trec la pols, frego, ... planxar? ... jajajajajaja, em passaré 10 anys planxant, com a mínim, he de planxar l'Himalaia de la roba. Demà tornem a currar. Cansat? Pse, una mica, crec que era més cansament de coco de 3 mesos i 14 dies del tiron i sense vacances. Sort que al vespre hi va haver A un pam de la glòria versio fumgol.

Resum (pels mandrosos, com la Su*, que no heu volgut llegir tot el rotllo, que ho entenc):
- El Baa a la Final Four
- El Baa de futbol a un pam de dir "oui, oui, oui, nous allons à Paris"
- Un tio que no conec de res m'ha mirat malament
- Si em concentro molt puc aprendre a cuinar com una personeta
- Em fa por entrar a l'habitació dels trastos/habitació de la roba per planxar
- No he tingut mona
- Tinc 43 mails per llegir ... i a això vaig
- Ale, i ara, cap a Mordor falta gent!

I com a conclusió de tot, la frase del cap de setmana: tornant del cine el dilluns, ja no hi havia cotxes a l'autovia ... "Mira, ja no cotxes" ... perquè posar verbs a les frases quan ens podem entendre sense ells, oi? Si és que el Xuriguera del llibre dels verbs aquell era un matat, home!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dimecres, 12 d’abril de 2006
Capítol 87. Dormir bé ... o no
Després de mig haver passat el tràngol del mal de coll (encara tinc petites seqüeles i una mica de refredat... però bueno), el mal d'avui (que voleu! em faig gran!!) és la son. Tinc una son que no m'aguanto. I encara queda un dia de curs, avui. I demà em toca fer de Capitan Stubbin, que el meu venerat JM se'n va de vacances, i encarregar-me jo del barco. I demà a la tarda Barça-Madriz de bàsket a muerte. I avui hauria de passar per cal Kittus a acomiadar-me, que el xaval se'ns en va a Suècia la setmana que ve (que l'altre dia em diu "Què vols que et porti Angu?", "Una sueca, Marc, porta'm una sueca", "Però si a tu t'agraden més les catalanes!!!", "És igual ... potser si no m'entén fem algo!") ... quantes coses ... com és que hi ha setmanes que són més soses que tot plegat i setmanes que no pares? A més aquesta que laboralment parlant és curta que no vegis (per altres, i ja sap la Su* que parlo per ella, més curtes encara. Sort que dimarts tinc festa! Clar que la Su*, també).

Decididament avui no sóc persona. Això de llevar-me a les 6 del matí i arribar a casa, com ahir, a quarts d'onze de la nit ... és molt heavy ... potser m'hi he d'acostumar, eh? És que he tingut 8 hores per: sopar, mirar una mica la tele per acabar de desconnectar, adormir-me davant la tele amb l'excusa que desconnecto i anar a fer nones. També, són masses coses per una franja horària massa petita!

El tema de despertar-se al sofà a les tantes de la matinada és molt dur. Jo dec tenir un sisè sentit (en ocasiones veo muertos?) que em deu dir "Xaval! Ves al llit a dormir, home!" quan són, com a molt tard, la 1 de la matinada. Però algun cop que li vaig donar vacances al sisè sentit aquest ... uf, uf, uf ... que xungo! ... saps allò de despertar-te a les 3 però tu no saber ni a quina hora vius, que a la tele que tens posada fan el Teletienda, fet un cromo, amb el coixí marcat a la cara que sembla que t'hagin planxat, amb un mal de coll que sembla que t'hagin passat pel Garrote Vil, amb una veu que sembles el Sabina amb ressaca, de lo enregollada que està ... que mires l'hora i dius "Collons, les 3!"

I la primera pregunta que et passa pel cap és: "I ara què fas? Perquè tu et lleves a les 6 del matí". Llavors ve quan entren els dos esperits, el bo i el dolent. El bo, un tros de pà, et diu "Vaaaa, ara aixeca't, amb la calma, i te'n vas xino-xano al llit com bonament puguis" (aquest n'és una altra, et lleves del sofà i estàs pitjor que si t'haguessis fumat ves a saber què!). El dolent, en canvi, xiuxiueja "Eh, però si et lleves d'aquí a 3 hores! Mitja volta al sofà i ja et llevaràs a les 6!". Al final acaba guanyant el bo, bàsicament perquè prou cruixit estàs com per tornar-te a estirar al sofà ... com a les pelis (anava a posar a la vida real, però aquí sempre acaben guanyant els americans) i te'n vas al llit i ja intentes, ja, entrar al llitet sense desfer-lo molt ("així demà no l'hauràs de fer", penses) ... però què vols? a les 3 de la matinada i mig adormit el teu cos no està per contorsionismes.

El resultat d'entrar "suaument" al llit es comprova quan sona el despertador ... si és que la teva son s'ha recordat de posar-lo, clar. El llit, a on has entrat en cura, sembla que l'hagin portat directament del tornado aquell de Canàries l'any passat: el nòrdic tirat per un cantó, el llençol per l'altre (sí, jo sóc dels que dormen amb llençol a sota el nòrdic ... que només en tinc 1 i m'ha de durar tot l'hivern, tu), tu allà amb un peu fora del llit, ... dantesc.

I quan et lleves i passes per la dutxa és quan dius "Ja estic despert!". I quan arribes a la cuina i et prepares l'esmorzar és quan dius "Joder! Estic molt adormit!": fots el suc de taronja al microones, poses la torradora sense pà a dins, lligues la bossa d'escombraries, aixeques el cap i veus una muntanya de coses per posar-hi que tu has deixat per allà tirades, marxes de casa i deixes 3 o 4 llums obertes, ... Terrible. Ah, no proveu el suc de taronja passat pel microones que està molt fastigós (que voleu? no tiraria el suc! ... bé, de fet només he fet una churrupailla que deia el Barragán la resta se "m'ha caigut" per la pica).

Sort que avui hi ha reunió a Mordor d'aquelles per despertar-se de cop. Però en aquestes èpoques crec que fins i tot amb la gent de Mordorr hi ha un pacte de no agressió, que la gent no vol saraus abans de vacances. Ja veig a venir que avui no em despertaré ... no, al curs, no, allò sí que té qualsevol efecte menys despertar.

Bé, canalla, aquest entranyable blog s'agafa vacances Pasquals. Pels despistats, NO TINC FESTA DEMÀ, el que passa és que aniré tant de cul que no tindré temps ni d'escriure res. Porto ja 87 capítols amb aquest ... i si voleu que us digui la veritat, no m'ho crec ni jo d'haver escrit tant (sí que tinc rotllo, no? ai, si jo de peque era així com calladet i poca cosa ...). En fi, que ... moltes gràcies a tots/totes (als de sempre i que m'aguanten cada dia de cada dia, als de tant en tant que pensen "gràcies a Déu que no l'hem d'aguantar cada dia", a la gent que no em coneix de res i que deuen pensar "i aquest tiu, com és que és així de raro?", diferent, sóc diferent, ...), a tots vosaltres que doneu una mica més de vida a les meves històries, ja sabeu que apart d'explicar amb més o menys gràcia el que em va passant a la vida, el segon objectiu és arrancar-vos un somriure, que ja que la vida són dos dies ... cony, com a mínim passem-nos-els somrient, no? Cuideu-vos molt. Ens veiem a la tornada. Molt bones vacances per a tothom!

PD: No puc fer un post curt, jo? Mira que al bus ho deia "nen, avui no escriguis molt"... que pesat que sóc.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 11 apunts genials
dimarts, 11 d’abril de 2006
Capítol 86. Por Dios
Ho dic? ho dic? ho dic? Merda de primavera! Au, ja està dit. Tu creus que és normal la rasca que fotia ahir al vespre ... què dic ahir al vespre ... ahir a la tarda!? Quan vem sortir d'esta, nuestra empresa per anar al curs al carrer Can Bruixa (maco el nom del carrer, també) al cor del Barri de Sants; i ara ve quan els barcelonins de pata negra em salten cridant "Les Corts!!! És el Barri de Les Corts! Que no t'enteres!". Clar, com que jo no estic en condicions de cridar molt ... se n'aprofiten. I a més, si tots els carrers d'aquí són iguals!

Quin canvi respecte al darrer curs que vaig fer l'any passat (el de "J2EE con WSAD in the sky with diamonds and close your eyes and give me your hand"). Les instal·lacions són molt àmplies (a l'altre lloc, amplitud potser no era la paraula), la sala té una temperatura agradable (a l'altre lloc, la sala tenia el regulador de temperatura posat a Calor Tropical) tot i que quan surts de l'aula fot un fred que te mueres (a l'altre lloc, el Calor Tropical era constant). No es pot tenir tot ... però algun dia tocaria, no?

Curiosament el professor és el mateix del darrer curs que vaig fer, en Jalil. Sí, ja sé que no és un nom molt comercial ... de fet, no l'havia sentit en ma vida, fins al novembre passat clar. Ja quan va entrar va reconéixer als del darrer curs i va deixar anar un "Tu eres Josep, verdad? Por Dios". No sé què li ha passat que se li ha enganxat l'agradable coletilla de "Por Dios": "Vamos a ver si acabamos esto y podemos pasar al siguiente capítulo, por Dios", "Por Dios, ¿cómo que no te funciona?", "Por Dios, por Dios, por Dios" (aquesta darrera sense cap explicació possible). No sé, es deu haver fet d'alguna secta, no satànica, clar.

Els informàtics, encara que sembli que no, som gent amb marxa (araaaaaa és quan la Geo diu allò de "Ui, sí, quina marxa!") El que vol un informàtic és tocar tecles ... (bueno, tocar altres coses també estaria bé) i el que és més avorrit per un informàtic és escoltar la teoria de les coses. Crec que s'ha entés, oi? Que sí, que està molt bé que t'introdueixin coses (ai, ara això ha quedat malament, bueno, segur que no hi ha cap malpensat a la sala) però no m'ho pots explicar mentres jo vaig picant el programa?! Coses teórico-pràctiques???

Total, que de les 6 hores, 6 (semblava una corrida de toros, allò) les 3 primeres van ser dedicades a teoria; va ser en aquell moment quan el curs va passar de ser "FrameWork i Struts in the final countdown" a "Teràpia per l'apnea de la son" amb el Doctor Estivill: jo directament m'aguantava els badalls com podia, una noia ja badallava davant del pobre Jalil i la resta repartien la vista entre el tiu com explicava, el llibret (que estava desfassat "Claro, como el curso se iba a dar en diciembre ... yo me voy actualizando las cosas" ... i no ens podries haver actualitzat el llibret, no!) i alguna pàgina web interessant: Marca, La Vanguardia, ...

Davant d'aquest panorama, la primera parada que vem realitzar va finiquitar l'actiu del cafè o tallat en aquell edifici. A més, si als passadissos feia fred, a la sala de màquines, que era a una planta per sota, hi fotia una rasca del 1000. Mentres comentàvem les jugades: "Quina son", "Ostres, com això sigui així cada dia!", "Plegarem abans avui, no?", ... el meu coll, notant probablement aquell canvi tan sobtat de temperatura, ja començava "Ta Tan Ta Tan! Adivina qui farà mal aquest vespre?" (molt cabron el meu coll, per cert!)

Sort que la segona part va ser més dinàmica programadorament parlant ... "Por Dios, tu ya has acabado?", "Por Dios, eso de A una pizca de la gloria que és? un diario de fútbol que tenéis aqui?", i jo "No, no, es ... otra cosa". Al final l'home es va comportar, ens va deixar plegar una miqueta abans (un fred que fotia! I el meu coll "La La La La La, que et faig mal? Por Dios!"), lo just per poder agafar el bus i arribar a casa a una hora decent ... a un quart d'onze (ho escric aixines perquè els d'ESO vegin els números escrits, també).

Total, que avui segona part ara amb caramels de mel i caramels de menta. A sobre tinc una feinada del 15 per fer. Por Dios, que arribin ja les vacances!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials