Oeeeeeeeeee, oe oe oe, oeeeeeeeee, oeeeeeeeee! Senyores i senyors: a París d'aquí a 3 dimecres hi haurà xixorra. No sé si bona o dolenta, però n'hi haurà que d'això es tractava! Quin fart de patir! I la segona part, els mal parits de TVE 1 (digues-li La 1, també) que no van posar el rellotget aquell que has d'anar restant per saber a quin minut estàs!? I el descompte, que no s'acabava mai!? I ... i ... tot plegat!?
A l'Ateneu d'Esparreguera es va viure, un cop més, una vetllada futbolera que duia per títol "Aguantem l'embrantzida del començament de la primera part, del començament de la segona, mantinguem la calma, que ens aparegui una mica Santa Rita i anem a París fijo". Sí, ho sé, una mica llarg el títol de la vetllada, però això va com va. Paral·lelament es veu que a l'Ateneu de Milà hi havia també, curiosament, una vetllada futbolera que duia per títol "No t'ho creus ni tu, Ancelotti, que podem guanyar allà" (bé, el títol era en italià però tampoc ens posarem a aprendre idiomes ara, no?)
A l'acte esparreguerí van assistir els de sempre amb el retrobat Kittus com a Guest Starring. Kittus que no tornarà a venir cap dia més a veure el fumgol a l'Ateneu perquè partit que ve ell, partit que empatem ... i el proper ... ehem ... seria qüestió de guanyar-lo una mica. Nervis, molts nervis, al coliseu del barcelonisme esparreguerí, un acolloniment general sacsejava tots (perdó TOTS) els cossos allà presents. Nens! Que era el Milan! Que és el Milan! Que és com el NewTeam de l'Oliver Aaton aquell, que en qualsevol moment te la pot fotre!
Després del partit d'ahir, però, moltes coses han quedat clares:
- Estem mantenint la compostura a nivell global. Ei, ens fem grans. El Nen, per exemple, ja no crida como antaño; mira, comenta, discuteix ... un servidor, excepte una jugada cap al final del partit que no es decidia el Victor Valdés (molt malament, em cau molt malament) a sortir i el defensa a rebutjar-la i que va motivar un "Que surtiiiiii el porteeeeeer collooooooooooooons!" ... mig Ateneu girat i jo demanant perdó, clar. Això sí, la histèria corria per dins de tots i cadascun, eh? Una cosa és no cridar i l'altra no implicar-se
- Els meus texans ja mai seran els mateixos. Després de les rebregades que em fotia el Kittus cada cop que atacava un o l'altre. De tothom és sabut la gran frase "Marc, fins que no arribin a l'àrea no et posis histèric", que el nano va complir a rajatabla. Van quedar els vorals dels pantalons que semblaven les camises aquelles que diuen que tal com surten de la rentadora s'han de lligar per fer la sensació d'arrugues. Pena, feien, els pobres. Òbviament als 5 minuts finals i al descompte qualsevol li deia algo. Jo ja estic per estripar-los la part d'abaix i fer-me uns pirates!
- Torna el català a TVE 1. Sí, sí, quins grans comentaristes el Xavi Díaz i el Nadal. Sobretot el Nadal. Sí. És la versió del Michael Robinson però per La 1. No se l'entenia una merda! Bé, si el volies entendre havies de no mirar el futbol i concentrar-te en un punt de l'espai de manera que al teu cervell només hi arribés el so de la tele. Tot i així, feina teníem. "Ei, que el mallorquí és molt maco, de sentir-lo!", pensareu; pos sí, però ahir no estàvem per moltes hòsties. Per cert, gràcies per posar els micros d'ambient. Ja no semblava un partit de l'època de la Guerra Freda.
- Torna el hijoputismo a TVE 1. Per què? Perquè van treure el rellotget a la 2a part. Rellotget que es va recuperar cap al final del partit. Tu saps el que és anar calculant "Ha començat la segona part cap a 3/4 de 10 i ara devem portar uns ... 20 minuts? encara?". Desesperant va ser allò.
- El Barça sap jugar a la italiana. Deixant de banda Etoo, que n'hi ha per matar-lo! Per què no la passa? Val, no jugarà el Mundial i la Xampinyons és el seu escaparate (digues-li aparador, si vols) però cony! Marca! Fes algo! Clar que la gent va aplaudir el Larssen quan va sortir, si és que hasta jo l'aplaudia. Molt bé el Barça controlant el partit. Potser hi havia fases que anaven "una mica sueltus" els italians però gran partit tàctic. Iniesta (per l'Elur, eh?) molt bé!
- Que es veu que ja hem guanyat. A veure! Que estiguéssim acollonits perquè si ens tocava el Villarreal i podríem perdre, vale. Però que l'Arsenal no és una perita en dulce, eh? Que a les finals no hay enemigo pequeño i si han llegado hasta aquí es porque se lo merecen. Vinga tòpics. No em parleu de futbol, que jo estic concentrat amb el bàsket. Ja en parlarem dilluns, quan hagi acabat la Setmana Tonta.
- No entenem a la Mi. La Mi es va passar tot el partit dient "M'avorreixo! A veure si marca el Milan, que tindrà més emoció i es bolcaran a l'atac i tal", "Aquests del Milan ... no són tan bons? no foten res!", "Va, a veure si el Milan marca ara", ... aquesta darrera perla va ser llençada als 3 minuts de descompte de la segona part. Tots els de la taula la vem mirar amb una cara de "Com ara marqui el Milan juro per tot el que vulguis que et vento un gec d'hòsties aquí mateix!". Va veure les cares, va callar i a menjar pipes que és el que toca.
- Movistar es va fer d'or. Mai havia comentat un partit de futbol en directe via SMS. M'ho vaig passar de conya fent-ho. Jo, i el senyor Movistar que cada cada 10 minuts aproximadament ... excepte la traca final que allò ja no s'aguantava per enlloc anava fent "piticlin, piticlin!". Hi havia moments que fins i tot escrivia sense veure el mòbil i, clar, d'un "Estem controlant el partit" a un "Sfdkf cklfdjfddfnt l oarsis" hi va un tros.
- El Kittus es doctora. Ja sap on anem a jugar. Ja sap contra qui juguem. Ja sap que són bons. No té ni puta idea de lo dels gols a camp contrari que valen doble ... ja li explicarem la Xampinyons que ve amb més calma.
- A l'Ateneu de Milà van plegar resignats. "Ja ho veiem a venir, això!". És que el Barça, vulguis que no, ha jugat molt millor que ells, tu.
Al final l'alegria, la celebració, la gent que es fa creus pensant que Belleti (el carnicero), Motta (el asesino) i demés destralers del Barça poden guanyar una Copa d'Europa, el senyor Movistar augmentant els seus beneficis, el Xavi cantant i cridant pel metro ... tothom feliç! I com deia aquell "I no és maco, això?". Següent estació de la processó d'aquesta setmana: PRAGA. Com diu en Lluís Llach, "Que tinguem sort".
A l'Ateneu d'Esparreguera es va viure, un cop més, una vetllada futbolera que duia per títol "Aguantem l'embrantzida del començament de la primera part, del començament de la segona, mantinguem la calma, que ens aparegui una mica Santa Rita i anem a París fijo". Sí, ho sé, una mica llarg el títol de la vetllada, però això va com va. Paral·lelament es veu que a l'Ateneu de Milà hi havia també, curiosament, una vetllada futbolera que duia per títol "No t'ho creus ni tu, Ancelotti, que podem guanyar allà" (bé, el títol era en italià però tampoc ens posarem a aprendre idiomes ara, no?)
A l'acte esparreguerí van assistir els de sempre amb el retrobat Kittus com a Guest Starring. Kittus que no tornarà a venir cap dia més a veure el fumgol a l'Ateneu perquè partit que ve ell, partit que empatem ... i el proper ... ehem ... seria qüestió de guanyar-lo una mica. Nervis, molts nervis, al coliseu del barcelonisme esparreguerí, un acolloniment general sacsejava tots (perdó TOTS) els cossos allà presents. Nens! Que era el Milan! Que és el Milan! Que és com el NewTeam de l'Oliver Aaton aquell, que en qualsevol moment te la pot fotre!
Després del partit d'ahir, però, moltes coses han quedat clares:
- Estem mantenint la compostura a nivell global. Ei, ens fem grans. El Nen, per exemple, ja no crida como antaño; mira, comenta, discuteix ... un servidor, excepte una jugada cap al final del partit que no es decidia el Victor Valdés (molt malament, em cau molt malament) a sortir i el defensa a rebutjar-la i que va motivar un "Que surtiiiiii el porteeeeeer collooooooooooooons!" ... mig Ateneu girat i jo demanant perdó, clar. Això sí, la histèria corria per dins de tots i cadascun, eh? Una cosa és no cridar i l'altra no implicar-se
- Els meus texans ja mai seran els mateixos. Després de les rebregades que em fotia el Kittus cada cop que atacava un o l'altre. De tothom és sabut la gran frase "Marc, fins que no arribin a l'àrea no et posis histèric", que el nano va complir a rajatabla. Van quedar els vorals dels pantalons que semblaven les camises aquelles que diuen que tal com surten de la rentadora s'han de lligar per fer la sensació d'arrugues. Pena, feien, els pobres. Òbviament als 5 minuts finals i al descompte qualsevol li deia algo. Jo ja estic per estripar-los la part d'abaix i fer-me uns pirates!
- Torna el català a TVE 1. Sí, sí, quins grans comentaristes el Xavi Díaz i el Nadal. Sobretot el Nadal. Sí. És la versió del Michael Robinson però per La 1. No se l'entenia una merda! Bé, si el volies entendre havies de no mirar el futbol i concentrar-te en un punt de l'espai de manera que al teu cervell només hi arribés el so de la tele. Tot i així, feina teníem. "Ei, que el mallorquí és molt maco, de sentir-lo!", pensareu; pos sí, però ahir no estàvem per moltes hòsties. Per cert, gràcies per posar els micros d'ambient. Ja no semblava un partit de l'època de la Guerra Freda.
- Torna el hijoputismo a TVE 1. Per què? Perquè van treure el rellotget a la 2a part. Rellotget que es va recuperar cap al final del partit. Tu saps el que és anar calculant "Ha començat la segona part cap a 3/4 de 10 i ara devem portar uns ... 20 minuts? encara?". Desesperant va ser allò.
- El Barça sap jugar a la italiana. Deixant de banda Etoo, que n'hi ha per matar-lo! Per què no la passa? Val, no jugarà el Mundial i la Xampinyons és el seu escaparate (digues-li aparador, si vols) però cony! Marca! Fes algo! Clar que la gent va aplaudir el Larssen quan va sortir, si és que hasta jo l'aplaudia. Molt bé el Barça controlant el partit. Potser hi havia fases que anaven "una mica sueltus" els italians però gran partit tàctic. Iniesta (per l'Elur, eh?) molt bé!
- Que es veu que ja hem guanyat. A veure! Que estiguéssim acollonits perquè si ens tocava el Villarreal i podríem perdre, vale. Però que l'Arsenal no és una perita en dulce, eh? Que a les finals no hay enemigo pequeño i si han llegado hasta aquí es porque se lo merecen. Vinga tòpics. No em parleu de futbol, que jo estic concentrat amb el bàsket. Ja en parlarem dilluns, quan hagi acabat la Setmana Tonta.
- No entenem a la Mi. La Mi es va passar tot el partit dient "M'avorreixo! A veure si marca el Milan, que tindrà més emoció i es bolcaran a l'atac i tal", "Aquests del Milan ... no són tan bons? no foten res!", "Va, a veure si el Milan marca ara", ... aquesta darrera perla va ser llençada als 3 minuts de descompte de la segona part. Tots els de la taula la vem mirar amb una cara de "Com ara marqui el Milan juro per tot el que vulguis que et vento un gec d'hòsties aquí mateix!". Va veure les cares, va callar i a menjar pipes que és el que toca.
- Movistar es va fer d'or. Mai havia comentat un partit de futbol en directe via SMS. M'ho vaig passar de conya fent-ho. Jo, i el senyor Movistar que cada cada 10 minuts aproximadament ... excepte la traca final que allò ja no s'aguantava per enlloc anava fent "piticlin, piticlin!". Hi havia moments que fins i tot escrivia sense veure el mòbil i, clar, d'un "Estem controlant el partit" a un "Sfdkf cklfdjfddfnt l oarsis" hi va un tros.
- El Kittus es doctora. Ja sap on anem a jugar. Ja sap contra qui juguem. Ja sap que són bons. No té ni puta idea de lo dels gols a camp contrari que valen doble ... ja li explicarem la Xampinyons que ve amb més calma.
- A l'Ateneu de Milà van plegar resignats. "Ja ho veiem a venir, això!". És que el Barça, vulguis que no, ha jugat molt millor que ells, tu.
Al final l'alegria, la celebració, la gent que es fa creus pensant que Belleti (el carnicero), Motta (el asesino) i demés destralers del Barça poden guanyar una Copa d'Europa, el senyor Movistar augmentant els seus beneficis, el Xavi cantant i cridant pel metro ... tothom feliç! I com deia aquell "I no és maco, això?". Següent estació de la processó d'aquesta setmana: PRAGA. Com diu en Lluís Llach, "Que tinguem sort".
