Ahir a la nit, mentre em barallava amb la muntanya de roba per planxar vaig sentir que deien per la televisió que el darrer CD de La Oreja de Van Gogh es veu que l'havien prohibit a no sé quin país de llatinoamèrica perquè es veu que incitava al satanisme ... val podeu començar ja a riure ... La cosa estava en que el seu single (que maco, single, és una paraula maca ... double encara ha de ser més maca, oi?) diu alguna cosa així com
"Me abrazaría al diablo sin dudar por ... no-sé-què-no-sé-cuantus ... y escucharte hablar"
Sabeu? Tenen raó. Els han descobert. Per fi s'entenen tornades tan satàniques com
- "...Te voy a escribir la canción más bonita del mundo..."
- "...Cierra la puerta, ven y siéntate cerca que tus ojos me cuentan que te han visto llorar..."
- "...El amanecer sentado en sus rodillas se come una naranja..."
o
- "...Y desde entonces te quiero, te añoro y te vuelvo a querer..."
Vaja, si aquesta gent són satànics, l'osito de Mimosín es American Psicho (us l'imagineu amb un punyal rotllo Muñeco Diabólico? pobre! si es de tan bona fe, encara se'l clavaria ell mateix) Que no sé si ho sabíeu però es veu que l'osito de Mimosín (això fa poc que s'ha sabut) es va morir fa anys. Es veu que quan feia l'anunci aquell que es tirava d'esquenes cap unes tovalloles algú les hi va treure i el pobre es va desnucar. Es veu que les darreres paraules que va dir van ser "Suaaaaave, suaaaaaave, cabron!". El Govern d'aquells temps, com que era pepero, va amagar els fets però es veu que tenien dues línies d'investigació (la primera, com no, ETA, sempre serà ETA la primera línia a investigar) i la segona Mr. Proper, que es veu que per això es va canviar el nom per Don Limpio.
Però això va ser ahir a la nit, abans que desistís de continuar planxant i que pantalons i camises es quedessin per planxar fins ... fins el dia que toqui. Ahir al vespre, mentres esperava el bus de 3/4 de 9 de la nit (20:45, ESO-boys/girls) que passa quan li surt dels pebrots, amb parada del bus abarrotada de gent de tot tipus i condició social, mirant tothom a l'infinit, que és el que fem tots quan esperem el bus, que o tens algú per xerrar o mires a l'infinit ... veig passar pel rabillu de l'ull alguna cosa que es movia per la carretera.
Una dona, avispada ella, que era el meu costat diu, "mira, mira, una rata". La rata, de més o menys un pam d'allargada, havia sortit dels forats que estan fent a les clavegueres al costat d'on vaig a buscar el bus i s'havia quedat més o menys al mig de la Diagonal. La dona del meu costat va deixar anar un "Ai, pobreta, que l'atropellaran" (i tu allò que penses, "mira, una bona persona amiga dels animals"). Sí, sí, atropellaran, la rata que li va fer un parell de fintes als cotxes al més pur estil Ronaldinho i com qui no vol la cosa ja la teníem a sota la marquesina, fent-nos companyia.
La senyora del meu costat ... diguem que ja no es preocupava de la pobre rata ... crec que les paraules que va deixar anar van ser un "aaaaaaahhhhhhh, que ve cap aquíííííííí!!! quin fàààààstiiiiiicccc!". De cop i volta, es va fer un buit a la marquesina ... toootes les senyores grans estaven replegades a un cantó, les que estaven sentades amb les cames aixecades (que hi havia una iaiona, pobre, que la veies arribar caminant ... i allò que li costava, collons! com va replegar les cames, semblava una gimnasta d'aquelles dels Jocs Olímpics!) ... uns crits d'histèrics/histèriques que se sentien! Semblava per un moment aquella gent que va a veure els espectacles del Paco Moran i el Joan Pera, sempre hi ha el típic / la típica que es fot a riure però que passa aviat dels riures als crits ... a més que no se sent, eh? com crida! Doncs els crits d'ahir, igual.
Què passa? que tu ets una rata, arribes allà i veus que tothom et crida i te'n vas. Normal. És el que va fer la nostra amiga. Quan la normalitat es va apoderar de la parada, van saltar a la plaestra dos personatges emblemàtics que sempre hi han de ser en aquestes situacions:
1. El 'guais'. El que et ve dient "On aneu? si només era una rateta". Que llavors tu rebobines la cinta preguntant-te "I on eres tu, llest?", i te'l trobes amagat darrera la barra que aguanta la marquesina, com si fos la protagonista de Showgirls. Això sí, un cop ha passat tot, et ve fent-se el xulo
2. El 'graciós'. Típic personatge que com que veu a la dona d'abans afectada li deixa anar un "senyora, senyora! que la te al darrera!". I la dona, agintant-se el cabell cridant "Quítamela! Quítamela!". El 'guais' també acollonit, no fos cas que la rata assassina T-Rex tornés a sortir ... i l'altra per terra pixant-se de riure.
Ostres! A mi em va fer com ilusió ... a veure que em fan fàstic les rates, eh? ... però és que feia temps que no en veia cap. Des ... uf, des que vivia a casa ... no al pis ... a casa, he dit ... que ma mare en va caçar un dia una al rebost tirant-li un martell o no sé què: del susto que li va donar, es va emprenyar i li va tirar el primer que va trobar. Colta! que la va deixar tiesa, eh? Des d'aquell dia ja vaig anar amb compte amb el que li deia a ma mare, no em fotés una sabatilla pel cap ...
Ara al pis seria una mica més difícil trobar-ne. Vaja, com no siguin rates escaladores ... que no ho podem descartar segons Darwin, eh? però que evolucionin tant, és difícil, és difícil! Abans veurem a La Oreja cantant "Satán vive en mi", però, això sí, amb molt d'amor, eh?
"Me abrazaría al diablo sin dudar por ... no-sé-què-no-sé-cuantus ... y escucharte hablar"
Sabeu? Tenen raó. Els han descobert. Per fi s'entenen tornades tan satàniques com
- "...Te voy a escribir la canción más bonita del mundo..."
- "...Cierra la puerta, ven y siéntate cerca que tus ojos me cuentan que te han visto llorar..."
- "...El amanecer sentado en sus rodillas se come una naranja..."
o
- "...Y desde entonces te quiero, te añoro y te vuelvo a querer..."
Vaja, si aquesta gent són satànics, l'osito de Mimosín es American Psicho (us l'imagineu amb un punyal rotllo Muñeco Diabólico? pobre! si es de tan bona fe, encara se'l clavaria ell mateix) Que no sé si ho sabíeu però es veu que l'osito de Mimosín (això fa poc que s'ha sabut) es va morir fa anys. Es veu que quan feia l'anunci aquell que es tirava d'esquenes cap unes tovalloles algú les hi va treure i el pobre es va desnucar. Es veu que les darreres paraules que va dir van ser "Suaaaaave, suaaaaaave, cabron!". El Govern d'aquells temps, com que era pepero, va amagar els fets però es veu que tenien dues línies d'investigació (la primera, com no, ETA, sempre serà ETA la primera línia a investigar) i la segona Mr. Proper, que es veu que per això es va canviar el nom per Don Limpio.
Però això va ser ahir a la nit, abans que desistís de continuar planxant i que pantalons i camises es quedessin per planxar fins ... fins el dia que toqui. Ahir al vespre, mentres esperava el bus de 3/4 de 9 de la nit (20:45, ESO-boys/girls) que passa quan li surt dels pebrots, amb parada del bus abarrotada de gent de tot tipus i condició social, mirant tothom a l'infinit, que és el que fem tots quan esperem el bus, que o tens algú per xerrar o mires a l'infinit ... veig passar pel rabillu de l'ull alguna cosa que es movia per la carretera.
Una dona, avispada ella, que era el meu costat diu, "mira, mira, una rata". La rata, de més o menys un pam d'allargada, havia sortit dels forats que estan fent a les clavegueres al costat d'on vaig a buscar el bus i s'havia quedat més o menys al mig de la Diagonal. La dona del meu costat va deixar anar un "Ai, pobreta, que l'atropellaran" (i tu allò que penses, "mira, una bona persona amiga dels animals"). Sí, sí, atropellaran, la rata que li va fer un parell de fintes als cotxes al més pur estil Ronaldinho i com qui no vol la cosa ja la teníem a sota la marquesina, fent-nos companyia.
La senyora del meu costat ... diguem que ja no es preocupava de la pobre rata ... crec que les paraules que va deixar anar van ser un "aaaaaaahhhhhhh, que ve cap aquíííííííí!!! quin fàààààstiiiiiicccc!". De cop i volta, es va fer un buit a la marquesina ... toootes les senyores grans estaven replegades a un cantó, les que estaven sentades amb les cames aixecades (que hi havia una iaiona, pobre, que la veies arribar caminant ... i allò que li costava, collons! com va replegar les cames, semblava una gimnasta d'aquelles dels Jocs Olímpics!) ... uns crits d'histèrics/histèriques que se sentien! Semblava per un moment aquella gent que va a veure els espectacles del Paco Moran i el Joan Pera, sempre hi ha el típic / la típica que es fot a riure però que passa aviat dels riures als crits ... a més que no se sent, eh? com crida! Doncs els crits d'ahir, igual.
Què passa? que tu ets una rata, arribes allà i veus que tothom et crida i te'n vas. Normal. És el que va fer la nostra amiga. Quan la normalitat es va apoderar de la parada, van saltar a la plaestra dos personatges emblemàtics que sempre hi han de ser en aquestes situacions:
1. El 'guais'. El que et ve dient "On aneu? si només era una rateta". Que llavors tu rebobines la cinta preguntant-te "I on eres tu, llest?", i te'l trobes amagat darrera la barra que aguanta la marquesina, com si fos la protagonista de Showgirls. Això sí, un cop ha passat tot, et ve fent-se el xulo
2. El 'graciós'. Típic personatge que com que veu a la dona d'abans afectada li deixa anar un "senyora, senyora! que la te al darrera!". I la dona, agintant-se el cabell cridant "Quítamela! Quítamela!". El 'guais' també acollonit, no fos cas que la rata assassina T-Rex tornés a sortir ... i l'altra per terra pixant-se de riure.
Ostres! A mi em va fer com ilusió ... a veure que em fan fàstic les rates, eh? ... però és que feia temps que no en veia cap. Des ... uf, des que vivia a casa ... no al pis ... a casa, he dit ... que ma mare en va caçar un dia una al rebost tirant-li un martell o no sé què: del susto que li va donar, es va emprenyar i li va tirar el primer que va trobar. Colta! que la va deixar tiesa, eh? Des d'aquell dia ja vaig anar amb compte amb el que li deia a ma mare, no em fotés una sabatilla pel cap ...
Ara al pis seria una mica més difícil trobar-ne. Vaja, com no siguin rates escaladores ... que no ho podem descartar segons Darwin, eh? però que evolucionin tant, és difícil, és difícil! Abans veurem a La Oreja cantant "Satán vive en mi", però, això sí, amb molt d'amor, eh?
