dijous, 28 de setembre del 2006
Capítol 155. Més voltes que el 29
No penso fer cap comentari respecte la Xampinyons ... bé, només un: el Kittus continua amb la seva ratxa victoriosa: partit que va a l'Ateneu, partit que el Barça empata. En fi ... Diumenge passat, dia de Mercè, dia de futbol, va ser també un dia de tornar tard a casa. De BCN a casa hi ha, sortint de la Diagonal, com tres quarts d'hora (pels d'ESO i altres comunitats autònomes, 45 minuts) si hi ha trànsit o mitja hora (30 minuts) si no n'hi ha. Relativament aprop? Doncs sí. Només tingueu en compte que gent que viu a BCN triga molt més que jo per arribar a la feina. I si venen en tren ja no t'ho explico ... i si venen en tren i per la línia del Garraf, són ells els que potser algun dia no ho explicaran!

Doncs això, entre 30 i 45 minuts. Però, ah amiguets, què passa si vols tornar tard? Doncs que resulta que, com que Esparreguera està dintre de la fabulosa àrea metropolitana, hi ha busos nocturns. "Ole, ole, ole", pensareu. "Ole i prou", us afirmo jo. No, no, si no em queixo de que hi hagi autobusos, sino més aviat de com és el trajecte nocturn.

Els busos surten a la 1, les 2, les 3 (super 3! fiuu!) i a les 4 d'un punt neuràlgic del centre de BCN. Guai? Mau! Perquè això vol dir que aquells 30 minuts "quan no hi ha trànsit" són completament irreals. Val, ho assumeixes. Què pots trigar en sortir de BCN des del Centre, pillar la Diagonal i tirant coets cap a casa? 45 minuts? Val, ho assumeixes.

El bus nocturn fins a ca meva té dos conductors habituals ... igual que hi ha la peli de Sospitosos habituals, doncs el mateix ... El de la 1 i les 3 i el de les 2 i les 4. En què es diferencien? Doncs una mica en l'aspecte i el pilotatge. El de la 1 i les 3 (cabell engominat o brut to patrás) té com un pilotatge més agressiu, com si se li enfumés que el que du al darrera fossin persones. En canvi, el de les 2 i les 4 (ros amb cua, com si fós viquing) té una conducció més suau, més tranquila, però quan li dóna pels volantassos, deixa'l córrer! Li venen com tics, al tiu! Parla poc, però com que sembla viquing, ningú s'esforça a entrendre'l i ningú li dóna rotllo. En canvi l'altre quan parla ... massa que l'entens: no està l'home un dia parlant amb una parella de nois que seien al davant i el tiu dient-los "Pero tu chica, ¿cómo es en la cama?" i el nano dient-li "És una fiera" i la noia "Jijijiji" ... i passada una estoneta sento la noia com diu "Oye papa (al conductor), ¿la abuela cuando viene de vacaciones?" ... tots ens vem mirar amb cara de "Li ha dit papa?"... mira, que la nena i el novio acompanyaven al papa de viatge amb el bus. O grans comentaris com "Yo a tu madre le daba caña de la buena! Que voy bien armao!" No home, no. Lleig, això!

El trajecte comença quan puges al bus (normal, també). Allà el conductor posa la cara de Humphrey Bogart per demanar-te l'abonament del bus abans que el piquis i preguntar-te "¿Adónde vas?" amb aquella veu de "Como no me guste la respuesta te pego una paliza". Clar, tu ja te'l mires acollonit i dius amb veueta de nen cantor de Viena "A Echparreguera chenor, si usted me deja, claro ... sino voy donde me diga". I així amb tothom. Total que la pujada de tots els ocupants del bus, que normalment són dos cops de tita, acaba sent 5 o 6 cops de tita ... o més. Vinga a perdre el temps! Són les tantes de la nit i nosaltres allà perdem el temps!

Un cop arrenca el bus el que t'intriga és saber per on pujarem per arribar a la Diagonal. Doncs no senyor, no es va per la Diagonal, es va per la Gran Via. Penses "Bé, és igual, recte cap a la Ronda Litoral i tira milles! Arribarem en 35 minuts, doncs". Doncs no senyor, perquè es veu que el bus aquest no és el bus dels d'Esparreguera ... és el bus dels d'Esparreguera i pobles agermanats amb Esparreguera: Sant Boi, Molins de Rei, Castellbisbal, Olesa (merda estesa), Abrera (la siudá má hortera) ... fins i tot El Papiol! El Papiol, que no hi ha res, que un cop vem anar-hi amb l'AiCarai per veure què era! Que està al capdamunt d'una muntanya ... com Montserrat, però amb la diferència que allà no hi ha cap verge ... vaja, a les hores que hi va al bus, pel carrer no hi ha cap verge, ja us ho asseguro. El Papiol, que el bus no pot girar i ha de fer marxa enrera (no està relacionat amb el tema de les verges, eh?). Ale, anar perdent el temps!

Clar, acabes anant de turisme pel Baix Llobregat (macu, el Baix Llobregat, macu perquè sí!). I què acaba passant? 1 hora i 20 minuts per arribar a casa, nens!! Ep, i la majoria de parades que no hi baixa ni puja ningú ... que penses "No pugis al Papiol, que no hi haurà ningú i perilla la nostra integritat". I vinga! Tots cap al Papiol! Que el primer cop que l'agafes fa com gràcia, allò de "A veure, a veure, per on passem" però a la 2a ja penses "Joooooo, tira per la Diagonal i anem a casa directes, hombre!!". I allò que arribes a Esparreguera i et deixa a Can Pistraus, marejat, cansat, adormit. I a sobre quan baixes, si ho fas pel darrera, t'has de sentir el "Se dice Buenas Noches!" i tu "Sí, sí, bona dallonsis, tu ... i gràcies per conduir tan bé".

Ja fa uns quants anys que se sap que la distància mínima entre dos punts és una línia recta. Ara que, per la nit, amb l'alcohol i tot això, no m'estranya que els dels busos acabin fent esses.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dimarts, 26 de setembre del 2006
Capítol 154. Me gusta el fútbol
Diumenge de Mercè. Diumenge de futbol. Sí, amics, la redacció d'aquest humil blog es va traslladar al Camp Nou per viure el directe un partit de futbol. I, per demostrar que el poble català és un poble cordial i generós i simpàtic i bones persones i ... (sí, ho sé, ja paro!) doncs un servidor va convidar a veure el futbol ... no, no sóc soci, vull dir que no sóc abonat ... que no hi deixo el sou, vaja ... a la Nimue i el seu valencianisme (no són dues persones ... em refereixo a ella i la seva aura valenciana). Tot sigui dit que malgrat el poble català sigui cordial i generós ... ens van deixar els carnets per anar-hi (gràcies, Juli) ... però, ara que hi penso, veieu com el poble català és generós? Ah, per cert, el partit era Barça-València.

Portar al futbol a algú que no li agrada el futbol té, com la majoria de coses d'aquesta vida, moltes singularitats, perquè la persona que va amb tu, al no estar acostumada a estar rodejada de 90 i picu mil persones i veure un estadi tan gran, va com pensant "Mira això, mira allò ..." (bé, en valencià en aquest cas), que no t'ho diu però segur que ho pensa. També passa que la persona et creu en excés, com que li dius "Mira, seurem aquí!" i ja la tens assentada en plan "Xè, que no comença el partit?" quan quedava com una hora. O ves que no li facis cap comentari de "Uff, els lavabos del Camp Nou són com per no anar-hi!" i després ... bé, és igual.

A més, com que no li agrada el futbol si hi ha alguna cosa que desitja és que el teu equip perdi. Més que res per veure't en situacions extremes i angoixants ... cosa que no va passar perquè un servidor, al més pur estil David Niven, va estar a l'alçada de les circumstàncies durant tot el matx. I si el teu equip guanya? Tampoc passa res perquè com que no li agrada el futbol...tampoc li pots fer la punyeta. Ei, i que el seu equip no guanyi, eh? Que llavors t'ho has de sentir tota la tornada cap a casa. Això sí, anar-te dient "Mmmm, el Barça ho fa com malament, oi?" cada 2 per 3 també m'ho havia de sentir. I sí, és desesperant.

I després hi ha el tema de les preguntes. Sense arribar al nivell del Kittus de "Cap on ataca el Barça?" hi ha sovint reiteracions de la pregunta "Pep, què ha passat?" o "Per què xiulen?". Potser li va mancar (normal en ser el primer cop) una mica d'implicació amb el partit. Pobre! Que el València va marcar un gol i ella ni es va enterar. De fet, la seqüència va anar si fa no fa:

(Un silenci eixordidor envaeix el Camp Nou)
(N) "Pep, què ha passat?" (veieu com tenia jo raó?)
(P) "Mmmm, crec que ha marcat el València" ("Crec", ha, amb els jugadors del València alla abraçant-se al mig del camp ... però, clar, ella què sabia, pobre!)
(N)"Ahhhh!"
(Passats uns segons)
(N) "Ahhh, el València! ueee, ha marcat el València!"
(P) "Un comentari més i em foto a cridar que hi ha una infiltrada a la grada i et fan un linxament públic!"
(N) "Hehehehe" (en lletra petita perquè reia en veu baixa)

Tampoc es va implicar massa en la celebració del gol del Barça ... potser és normal ... però, veus, en aquest cas si que se'n va adonar, tu. Seria perquè la gent que ens envoltava es va aixecar embogida ... no sé. Va ser llavors, davant un aclaparador domini del Barça, que va posar la cara de perdona-vides, com dient "T'he n'has salvat d'una de bona ... amiguito".

Però el que no pot faltar mai en un event esportiu són els comentaris dels experts de l'altre bàndol, d'aquella gent que mai abandona al seu equip, d'aquella gent que passi el que passi tenen sempre una paraula agradable pels seus. En aquest cas, des de València, a l'altra banda del fil telefònic, la Shoshana (alcoholitzada i afònica) i el Jovi (més serè ... tolera més l'alcohol) que em van fer esment a la mitja part que ens fotrien un baco i que al final del partit un lacònic "Mmmm, han jugat com el cul, no tenen perdó i et deixo que he de conduir" resumia el seu estat d'ànim. Defensors a capa i espasa del seu club, ja us ho dic jo.

Ja ho veieu: és distret. Passar una tarda/vespre al Camp Nou és distret. Potser el millor resum que podria fer és un comentari que em vaig haver de sentir al final del partit (per cert, repartiment de punts) "Ai, ja està? Doncs se m'ha fet curt!" ... a lo que jo vaig puntualitzar "Sí, oi quan els veus per la tele sembla que es facin més llargs?" ... per acabar sentint "No, si jo per la tele no els miro mai" ... Clar, llavors si que no es fan llargs!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 4 apunts genials
divendres, 22 de setembre del 2006
Capítol 153. Ponga un hindú en su vida
S'acosten dies de canvis a la nostra fabulosa empresa. Dies de benvingudes (bé, benviguda ... la del meu venerat JM que torna de la Xina). Dies de comiats (del meu entranyable, benvolgut i molt apreciat Tigre del Bierzo, l'indispensable, tossut i increible senyorSWT). Però no adelentem aconteixements i fem les coses per parts.

Amics, la globalització ha arribat a la nostra empresa. Bé, la globalització o la rateria, com es vulgui dir. Aquesta setmana el nostre jefe ens va reunir per fer la típica reunió. La típica reunió a la meva empresa és aquella reunió que:

- Es fa a l'hora que tothom li va malament (en recordo una que se solapava amb el partit contra Argentina al Mundobàsket que la gent estava que es pujava per les parets). És com una mena de màgia al triar el dia i l'hora! O que no te la posin el divendres per la tarda ... que s'han donat casos! Llavors es coneguda com a reunió-merendola. Que si algú porta el berenar? Vinga, home! Que aquests són com Movistar, que no han regalat res mai!

- Es fa en el moment que no hi ha ningú. Mira que té hores el dia, eh? Doncs tot Déu provant coses, que si un està aquí, l'altre allà, l'altre a l'excusado. I tu arribes al lloc de la reunió ... i només hi sou tu i el jefe. .. i el silenci es pot tallar amb un ganivet d'aquells per posar la margarina (Tulipán, que ja no es fa ... què en deuen haver fet de l'helicòpter?). I apa, ves a buscar-los! saps? Sort que per això El Tigre del Bierzo n'és un expert.

- Es diuen les coses que tothom ja sap. Ja ho tenen això les típiques reunions. Sembla que portin per títol "Com podem arreglar això?". El "Això" és la típica cosa que mira que es porta anys parlant-ne i mai s'ha aconseguit res. És com si ens reuníssim una colla d'amics per abordar temes com "Com acabar amb la fam al món? Com aconseguir que el Barça guanyi la Xampinyons? La noia aquella és rossa-pote?" ... ep, i lo bo és que tothom diu la seva! I tothom "Sí, sí, sí" tope convençuts! Horrible!

Però la novetat de la darrera reunió va ser que al nostre jefe li van proposar de fer més global (i baratu, que som catalans!) el nostre alegre i jacarandós equip. De fet li van proposar si volia incorporar un nou membre (membre ... de persona, no malpensem, que podia ser noi o noia!) d'un altre país. I no d'un país qualsevol, no, sino un hindú, un xec o d'algun altre lloc! Mira! Mira! Crec que les cares de pànfilus que fem en aquestes reunions se'ns van esborrar de cop i se'ns van tornar en cares de mussol: els ulls obeeeeerts com plats i les ulleres aixecades com un pastor alemany.

Clar, naturalment, explicava The Boss (res a veure físicament amb en Bruce), aquesta personeta treballaria des de casa seva (o des de la seva empresa d'allà) i nosaltres ens comunicaríem amb ell via telèfonica o mails o telepatia còsmica o alguna cosa per l'estil. Avantatge? Cobra poc. Clar. Cobraria molt pel país on viu però poc comparat amb els nostres imponents sous que ens permeten viure una vida de luxúria i desenfrenu (i per si no ho heu notat, era ironia!) . Per sort, el nostre cap visible davant el món i la vida ja ens va dir que havia refusat elegantment el suggeriment que li van fer arribar, més que res perquè el tipus i el ritme de feina que desenvolupem (anar, provar, trucar, cridar, si cal, constantment) ho impedia com bastant.

De tota manera, apart d'aquest impediment sense importància, una pregunta crec que va planejar pels caps de tots a l'instant: "A veure, si tots estem posats en taules més o menys juntes, que parlem el mateix idioma (amb variants, que cada cop ens liem més) que ens veiem i ens podem dir a la cara "Nen! no veus que això no va així!?" i tot i així feina tenim per entendre'ns ... tu creus que amb un tiu que està a la quinta forca ens en podríem sortir?" I la resposta que crec que va passar pel cap de tots era la mateix "No! Per favor! Si quan jo dic 'peres' el meu company entén 'pomes' ... imagina't si li diem en anglès ... o en hindú ... o en xec!". I no em feu la broma que els de Tarragona diuen "Xeeeec, cap on vas?".

Però de tot cal buscar la part positiva. I la gràcia que tindria trucar a la Índia? Com deuen sonar els contestadors de la Índia? (amb música índia, clar) I els mails? Els logos de les empreses índies tenen la vaca? Clar, com que és un animal sagrat! Però de tota manera, per tal de no crear un conflicte internacional per culpa meva i del meu anglès, més val que no hagi estat. Si de cas ja ens ho trobarem un altre moment, tu.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials
dijous, 21 de setembre del 2006
Capítol 152. Tira més que una carreta...
Dimarts passat, al tornar cap a casa amb no sé quin bus... ai, calla, que dimarts va ser eldiaquevaigplegaral'hora! ... aquest succés, que es repeteix tant com l'aparellament i posterior no-sacrifici de la parella de la mantis religiosa, s'ha d'entendre com un fenomen extraordinari a la meva vida i és només aprofitat per mi quan toca fer coses d'utilitat ... per exemple, dimarts, tocava planxar.

Doncs això, un que arriba a deshores (mai havia vist el sol de les 5 de la tarda un mes de setembre!) veu la cua del bus, aquella cua que mai aprendrem a fer perquè quan arriba el bus allò sembla l'obra aquella de Mar i Cel, que comença a sortir gent de tot arreu i entren com normalment a cops de colze (un cop una senyora d'uns 70 anys va enviar-me a mi i a la meva massa muscular a Cuenca ...) ... doncs em poso a la cua, tranquilament i veig com al costat meu es posa una noia. Érem els darrers del bus. Fins aquí tot normal.

La noia en qüestió, pelroja, plena de pigues ... a veure, algun dia algú m'ha d'explicar això de les pelroges i les pigues, perquè si la gent rossa, morena, castanya o el que sigui té qualsevol tipus de pell, perquè només tenen pigues, moltes pigues, la gent pelroja? ... ataviada amb una samarreta rosa d'aquestes "amb cuello de pico". Ah, sostens roses a conjunt. "Ets un guarro! Mirant la roba interior!". Un moment, que si la noia ensenyava les cintes del sostenidor ... a mi què m'expliqueu? Bé, fins aquí tot normal.

En això que la noia, que duia, en la típica posició femenina, la carpeta enganxada al pit, li cau l'abonament del bus, o va anar a agafar alguna cosa del terra, o a posar-se bé els baixos ... dels pantalons (malpensats!!!), que es va ajupir, vaja. Això que té la gràcia i delicadesa que se li pot atribuir a una noia pelroja i plena de pigues (sí, la mateixa gràcia i delicadesa que pugui tenir una altra noia ... o no ... però oi que sembla que en tinguin més, de gràcia i delicadesa, les pelroges? Val, després les has de sentir quan obren la boca ...). Doncs la noia es va posar en situació "Tenemos un problema". Tal i com s'ajup es veu que una de les cantonades de la carpeta se li queda enganxada a la samarreta ("cuello de pico", no perdem el fil) i li comença a, sense que la nostra protagonista se n'adoni (o "se dé cuen", com deia aquell), fer un striptis (ja sé que no s'escriu aixines!) però al revés: de dalt cap a baix. Això ja no és normal.

La mala sort va voler que la samarreta arrossegués també un tros del sostenidor i ja tenim muntat el drama. Ja em veus a la noia, que se'm reincorpora amb, literalment, mig mugró a fora. Clar, ara com li dius, saps? Perquè una altra cosa, apart de gràcia i delicadesa, que acostumen a tenir les noies pelroges és que són vergonyoses (amb quina elegància estic tipificant les noies pelroges ... em caurà un gec d'hòsties per això, segur!). Clar perquè dir-li cridant "Se te ve una teta!!!", no és molt elegant. I intentar dir-ho finament "Perdona, crec que un dels teus atributs femenins ha volgut veure la magnífica tarda que ens brinda avui el dia", queda molt repipi. Què dius? És tot un dilema! No em vingueu amb que això és normal!

Al final, passats 3 o 4 segons, i per evitar que un paio que ja estava al bus assentat i que havia vist el desenllaç de la situació rellisqués al aixecar-se per les seves pròpies baves, se m'acut dir-li clar i directe "Perdona ... que ... se't veu un mugró". La noia, em mira amb cara de "Què dius, gilipollas?", es mira, rectifica la situació, deixa anar un lleu "Ah ... gràcies" i li deuria donar un atac d'al·lèrgia allà mateix d'aquests que em donen a mi, vermella com un pigot (com diuen per Girona), però molt vermella. Pobre! Com es va posar! Doncs sort que li vaig dir, perquè arriba a no adonar-se'n i entra al bus així i la que es lia! A veure si algú s'hagués pensat que aquell bus era com Gran Hermano o Libertad Vigilada i se me li tira a sobre!

Jo crec que això era un acte més del tema "Alliberament de la dona". Això, o que els pits ara tenen vida pròpia i van a la seva. Com les típiques braguetes de texans que baixen soles ... no ho negueu, que tots n'hem tingut. De fet, mai he acabat d'aclarir perquè a algú que tingui la bragueta oberta (sigui home o dona ... que és això el que no entenc) se li diu "Ai, que se t'escaparà l'ocellet!". Perdona ... la teva té ales? Vaja, la meva sembla que estigui prou enganxada ... no descartem que algun dia foti el camp, no? però sembla que estigui enganxada! I a les noies? Quin ocellet se'ls escaparà? Com no sigui la compresa con alas. Aquelles que deien allò de "De què fan olor els núvols?" (allò sí que era un anunci, tu, que ho podries colar amb qualsevol producte i anava bé ... collons, quines èpoques!)
 
post perpetrat per jo mateix ...| 8 apunts genials
dilluns, 18 de setembre del 2006
Capítol 151. The Leonor Queen
Divendres passat, i jo encara no m'ho crec, vaig assitir a un concert. No, Geo, no era ni Mesclat, ni Dijous Paella, ni Txitxarel·los, ni Joaquin Sabina, ni Bruce Springsteen, ni el Quartet líric de l'Orfeó de Pedralbes, ni Sopa de Cabra (aix, si aquests ja no canten...) ... era Marlango. Que qui és Marlango? Per favor, és el grup on toca la meva deesa, la meva musa, la noia 10, aquella dona de qui estic enamorat només veure-la per la tele en aquella série que feien els dilluns ... no, com voleu que sigui Ana Obregon! ... parlo de Leonor Watling! Aixxx, com pot fer tantes coses bé, aquella dona. Algun defecte deu tenir! Guapa, bona actriu, guapa, bona cantant, guapa, simpàtica, guapa, ... I a més, he vist per la tele que se sap orientar a les carreteres ... aixxx, quina dona!

La veritat és que quan baixava amb el bus recordava un dels primers concerts que vaig anar: Sau a Olesa de Montserrat. Sí, trist també baixar a Olesa ... i més trist baixar a Olesa a veure Sau. Però nens, és el que hi havia, eren els principis dels 90 i estava de moda el rock català. Recordo que no sabia massa cançons de Sau, de fet, només en sabia una ... però jo no m'amoinava ...total, eren uns mindundis ... i van acabar sent uns mindundis, reconeguem-ho. A més, jo era més de Sopa de Cabra i tot això.

Anar a un concert de rock sabent-te una cançó només és ... una putada. Primer perquè pateixes perquè has de saltar i anar fent alguna cosa amb la boca, per dissimular que no en tens ni idea del que canten ... això, o cantar mig segon després de quan ho fa el cantant (no digueu que no, que tots ho hem fet això) ... cosa que amb el ritme que portava Sau tampoc era molt difícil. I segon perquè pateixes per si no toquen LA TEVA CANÇÓ, que també seria mala sort (la van tocar, per cert, un alleugeriment, tu) ... en el meu cas, gairebé cap al final van cantar "És inútil continuar" (no, no estava dedicada a Sete Gibernau) i crec que a hores d'ara me'n sé com 2 o 3 més de Sau ... inclosa la famosíssima "Boig per tu" que crec que l'he sentida en 4038,45 versions diferents ... em falta la de El Fary, només ... i que actualment es pot sentir caaaaaada setmana al programa aquell de Cantamania.

De fet, les similituds amb el concert de Marlango eren evidents: poques cançons em sabia (feia 2 anys que no els havia sentit ... la Nimue em va fer un CD amb "lo más de lo más" per si les mosques ... CD que vaig sentir 2 cops ... però alguna cosa em va quedar, eh?) i aquella gent molt animada no es veia (sense arribar a lo de Sau, clar ... però no sabia si portar-me un jersei, que ja refresca al vespre, o una manta per si m'adormia) ... però millor, perquè no hauríem de fer el paperina movent la boca com si ens sabéssim les cançons. Hi havia la Leonor, que això era una gran compensació. Ah, i em deixava una altra, aquella gent canta en anglès ... no no, que canten bé, en anglès (vull dir que com anglès, cola, eh?) sobretot la Leonor, que és la que canta.

I la veritat és que molt bé. Molt bé tot: el lloc (el Fòrum ... que jo encara no hi havia anat ... me l'imaginava més gran, ... ah, que hi ha més tros? vaaaale), el grup aquell, la Leonor (que bé que canta ... i com canvia el grup en directe vers el CD, si quan escoltes el CD demanaries corrent una transfusió d'orxata a sang per aquella gent ... i en canvi en directe sonen molt animadets), la meva companyia, la gent que hi havia ... si exceptuem a les dues noies davant nostre, que semblaven dues rumanes tretes de Montreal'74: que si m'agafes, que faig una semivoltereta, que faig "el mort", que ens anem canviant-de-lloc-ara-davant-ara-darrera, ... i la noia que tenia al meu costat, que no parava de fotre'm cops i al final em va dir "Me estás rozando y me pones nerviosa ..." ... a sobre ... cony, doncs enlloc d'estar aquí, a un concert, ves a veure el quartet de cambra aquell de Pedralbes, què vols que et digui! (pels malpensats, li "rozaba" el braç ... amb el meu braç ... que s'ha de dir tot, hombre!)

Abans de Marlango tocava un grup de Murcia (Murcia ... qué hermosa eres!) que es deien Second (no farem l'acudit de "I per què van cantar firsts, jajajajaja?" ... penós). El grup venia a ser com una mena de barreja entre grup murcià i pop britànic (sí, estrany, ho sé) i el cantant tenia una retirada a: el cantant de The Verve (aquí tampoc ningú ho deu saber, oi?) o algun dels germans Gallagher, però sense pegar-se amb ningú. Ei, i no ho feien malament. Però dels grups aquests de teloners hi ha una cosa que sempre em desorienta: com és que sempre, sempre, sempre hi ha algú del públic que se sap les cançons? Bé, jo la deixo aquí, la pregunta. En general, com diria el meu jefe, TMB. Nooooo, Tots Movem Barcelona no, Tot Molt Bé.

I així és el món dels concerts i de la música. Una mica com el món del futbol, malgrat que algunes persones em criticaran per veure-ho així. Alguna cosa falla en tot això. Els que cobren les peles saludant des de dalt i els que les paguen cridant "Sou collonuts!" des de baix. Clar que al món de la música hi ha la Leonor
 
post perpetrat per jo mateix ...| 8 apunts genials
dijous, 14 de setembre del 2006
Capítol 150. Volver a empezaaaaar!
No entenc una cosa: Catalunya està preparada per algun event meteorològic? M'explico: Si neva ... tot Déu col·lapsat a les carreteres, a casa seva ... explicació "Catalunya no està preparada per un volum tan gran de neu". Si fa sol molts dies seguits i no plou ... pantans secs i restriccions d'aigua ... explicació "Catalunya no està preparada per un estiu tan sec". Si plou a bots i a barrals ... bé, ja veu veure ahir o si voleu podem parlar del pont del meu poble que va caure ... explicació "Catalunya no està preparada per unes pluges tan intenses". D'acord en tot. Llavors ... algú em pot dir per quina cosa està preparada Catalunya? Per unes Olimpiades? I les carreteres ... de què les fan? de Paper Albal? I les parets? Que el cole de la Geo si vols anar a jugar a bàsket pots anar-hi de gratis, que ja no hi ha paret! (mira, anirà bé que tinc pendent un u-contra-u)

Ahir a la tarda, entre ruixats, tornados, pluges monzòniques i tot això típic de l'època de l'any per lo qual no estem preparats, era l'aniversari de la Suaresita. Bé, ahir a la tarda, tot el dia ho va ser! I el Kittus em va demanar si abans de passar per ca seva podia anar a una papereria a buscar-li paper de regal i uns cartutxos de tinta per la impressora. Cap problema. Però el que no em va fer esment el Kittus va ser que anar a la papereria on em va enviar a buscar tot això és com anar al concert gratuït aquell que fan cada any per la Mercè a la Plaça Catalunya. El motiu? És la llibreria oficial de material dels instituts d'Esparreguera.

La papereria en qüestió porta per nom Núria. Mal nom. Dic mal nom perquè la gent és molt primitiva raonant ... i ràpida. Si la llibreria es diu Núria, la jefa s'ha de dir Núria. Si a la llibreria hi treballa una noia, la noia és filla de la Núria. Efectivament. La jefa es diu Remei i la noia que hi treballa , la Martirio, és clavadeta, clavadeta: l'una és blanca de pell i l'altra moreneta ... "Oh, és que potser el morenu és el pare ... que es deu dir Núrio" ... sí, sí, la gent va així! I tu estàs allà i veus algú que entra i deixa anar un "Núria, maca, que ja heu portat el llibre aquell pel meu nen?" o "Digues-li a ta mare que vindré un dia a buscar això". Pregunta, home, pregunta, si no saps les coses!!

Doncs això, que només arribar a la papereria ja veig que el volum de gent no és molt normal. A veure, molt ràpides atenent mai han estat, que la vida tu te la prens com vols ... respectable, eh? Però, el volum de gent era com si regalessin coses i ... ben bé no era això. En aquests moments, abans d'entrar-hi, et venen al cap molts pensaments ... bé, només un:"Kittus, ets un cabron!" ... però, què coi, ens agrada l'aventura, com el caçador de cocodrils aquell ... tot sigui que passi un nen ratlla o una mare ratlladora i ens mati però ... i si no?

Llavors entres i et poses a la cua. Mirant fixament el mostrador com la Martirio et deixa anar un carinyós "No me jodas! Què fots aquí?". La cua d'ahir era una cua circumflexa. És a dir: hi havia la cua però als cantons hi havia gent ... que també feia cua. Per destacar a algú, una dona, entranyable ella, que només feia que dir "Yo voy detrás de la chica de blanco, eh? Dani, coge la lista de lo que tenemos que comprar". Potser ho va repetir ... uns 10 cops? Cada cop que la Remei, sa filla real (mira també hi era ... segur que la gent devia pensar "És l'adoptada, aquesta") i sa presunta filla deien un "A qui li toca?" la senyora alegrava la tarda a tothom amb la seva alegre cantarella. I clar, la majoria de gent que hi havia era canalla, allà ningú deia res. A mi sort que no em va dir res, que acabava de fregar el pis i no estava per molts romansus.

La tensió es palpava per moments, més que res perquè eren les 8 i ... a les 8 tanquem la paradeta! I aquella dona jo la veia com nerviosa ... primer perquè s'anava acostant l'hora de demanar i segon perquè el Dani en qüestió no tenia encara a la seva mà la llista del que compraven. Va fer aleshores una mena de moviment oscil·latori d'un cantó a l'altre de la cua: abans estava a l'esquerra, ara a la dreta. El típic moviment militar per delimitar la teva zona de maniobra. Per marcar territori, vaja!!! Això sí el "Yo voy detràs de ...", que no falti.

La veritat és que a la botiga començava a faltar l'aire. A mi plim, que els treia com dos pams a tots els que hi havia allà (mare del Dani inclosa), el problema era dels que estaven a baix. Però les ganes d'elles de plegar i nosaltres de marxar es feien paleses. Finalment va aconseguir, prèvies sengles discussions amb dues pobres nanes, arribar al mostrador i treure la llista. Comentari "Eso de una escuadra ... que no sé para que es ... también te hace falta?". No, mira, si el pobre nano ho té apuntat és per gust. A veure si li has de qüestionar tot el que ha apuntat, pobre!

Al final vaig aconseguir comprar lo meu ... la senyora i el nen encara estaven allà. A hores d'ara suposo que encara hi deuen ser, ja diuen que es casarà alla dins amb una nena de 4t d'ESO que va conéixer ahir ... clar, amb la llista i les preguntes sobre l'utilitat del que s'havia de comprar. Encara sort que no li va preguntar si els llibres li feien falta o si amb la tapa i l'índex ja tirava! Collons! "Oh, es que es mucho dinero!", doncs fote'l a treballar, home!

Això de les cues rares no pot ser, des d'aquest humil blog insto a que es faci d'una altra manera. O posem valles com quan compres els petardos, o la Martirio amb un megàfon i un pitu dient "No se me arremolinen!" o posem números com el pollastre ("El 26, a quién le toca?") o posem cartellets com a Port Aventura "Falten 10 minuts perquè t'atenguin". I mira que és fàcil, eh? Només és anar un rera l'altre.

 
post perpetrat per jo mateix ...| 11 apunts genials
dimarts, 12 de setembre del 2006
Capítol 149. Txè, què mos està passant?
Post dedicat a la Nimue, la Shoshana i en MrJovi perquè sí!

Al llarg dels dos dissabtes dels dos darrers caps de setmana s'ha produït a l'entranyable vila (qui diu vila, diu ciutat o diu poble gran) de BCN la 1a trobada/xoc cultural esparreguerí-torrenter (estalvíeu-vos, si us plau, el comentari de "nos hacemos unas pajillas", si us plau). La trobada consistia, bàsicament, en dos matins/migdies de convivències entre un representant de la bonica població d'Esparreguera (oséase, jo) i 3 representants (en la primera convocatòria)/1 representant (a la segona convocatòria) de la bonica, nostrada, i de sobra coneguda, població valenciana de Torrent (al Google surt!)

"Alaaaa, 3 contra 1 a la primera convocatòria, això és injust", us preguntareu tots vosaltres ... excepte potser la Geo que, digues-li perquè avui és el seu aniversari (felicitats, guapa), digues-li perquè encara està amb el jetlag, perquè deu estar estudiant com una boja i no està per monsergues de dir res. Però us dic una cosa: teniu raó, però jo jugava a casa ... i ja se sap que amb el camp a favor la truita es tomba de la manera que vols (si no, mireu el Shummi!). Anem, però, a detallar els actes d'aquesta trobada:

Primer de tot, les presentacions: jo crec que no cal que em presenti, i "ells" eren Nimue (coneguda com a Nimu), residente a l'Hospi però del poble aquell, Shoshana y MrJovi, que són parella i també són d'allà. Molt simpàtics i agradables tots 3. Jo? Sobrat, com sempre! Tant de gust.

1r dissabte: "En ocasiones veo ratas en números equivocados"
Dissabte de Cosmocaixa. De Cosmocaixa ... de gratis, clar. "Eh! Ets un agarrat, tiu, com vols que ens treguin l'estigma de tinyarres?". Un segon, canalla, que aquí MrJovi treballa a l'entitat que patrocina el Cosmocaixa (no el poso per no fer publicitat ... si no paguen, res) i ens va aconseguir 4 entrades, 4, per anar a veure tan emblemàtic lloc.

El lloc en sí no té desperdici. És el lloc utilitzat per professors, pares de família amb fills amb inquietuds (leáse, nens repel·lents que ho creuen saber tot), gent avorrida en general i turistes de tot tipus per passar una estona curiosa, tenir la parròquia contenta ... i cansada. Perquè una altra cosa potser no, però al Cosmocaixa camines, camines i camines. Fins a tal punt vem caminar que la Shoshana i en MrJovi van portar-se recanvis de sabates. Com pot ser que ells que no són nadius de la zona sapiguen que s'havia de caminar?

De fet, sense saber-ho, l'excursió al Cosmocaixa tenia dos objectius:
A. Veure la rata més gran del món. Tancada, eh? Sí, fa fàstic. Jo m'imaginava una mena de ratota allà gegant, amb aquell nas i aquell cua al més pur estil El increible hombre menguante ... i res. La rata no hi era. El desencís es va apoderar de la seva principal avaladora, la Nimue. "On és?", "Calla, ara girant aquí segur que hi és", "Mira, mira, aquí hi surt anunciada ... però no hi és!", ... la nostra valencianeta, potser emportada pel forofisme (només li faltava portar orelletes a lo Micky Mouse) va només poder deixar anar un lacònic "Deu ser de vacances ... ains" en veure la realitat. Mentrestant, els altres 3 respiràvem alleugerits. És que hagués fet com cosa, veure allò!

B. L'ombra del vent. Resulta que el llibre aquest, que ja deu anar per la 100.98E34 edició centra la seva història a una casa de l'Avinguda del Tibidabo. A quina? "Al número 41, al número 41, jo vull ... exigeixo ... fer-me una foto al número 41", ens va comentar la Shoshana. Clar, perquè tu ets un friky pel simple fet de ser del Barça però ella nooooo és pas friky per voler anar al "41! 41, anem al 41!". No una foto, no, un book es va fer al davant d'aquella casa! Però, benvolguts amiguets i amiguetes, ser friky implica ser coneixedor/a del món friky i la nostra benvolguda Shoshana no ho era. Pobreta meva! La cara després d'agafar el llibre a l'FNAC i veure que el número de la casa era el 32 i no el 41 va ser digna del millor guió dramàtic. Però ja li farem nosaltres la foto! ... a més el Photoshop fa miracles ... fins i tot podrà sortir vestida de fallera (i cantant "Soy la fallera, fallera machooooooorr ...!")

2n dissabte: "Las bicicletas son para el verano"
Els fets que van succeir dissabte passar van estar a punt de convertir-se en guió d'una pel·lícula catastrofista al més pur estil Volcano, Twister o El día de mañana (o sigui mañana). Una dona: Nimue (li diuen Nimu) un objectiu: aprendre a anar en bicicleta. "I què va impedir una bany de sang, una orgia de destrucció?", us preguntareu. Un professor, un mestre, un senzei, un jedi de les dues rodes, un home capaç de transformar a una simple verge en el tema ciclista en una Amstrong qualsevol (però sense dòping, eh? ... i no em penseu malament, coi!): Ehem ... jo mateix!

La pel·lícula dels fets és fàcil. Qui no ha ensenyat mai a anar en bicicleta? Val, ningú n'ha ensenyat mai! Doncs és igual, tireu de memòria, hombre! Que a tothom li han ensenyat! El lloc triat va ser on menys gent podia morir: el Parc de la Ciutadella. Res, vem pensar que potser pillava algun polític i mira... menys feina en decidir a qui votem a les Autonòmiques! Realment impressionant la rapidesa amb la que va aprendre a posar un pedal rera l'altre. El tema anar recte li costava una miqueta més i la mania de fixar-se en les coses del seu voltant (una mica més i Bimbo treu un nou producte: el Nimucao, una mica més i deixem una vídua, una mica més i es menja un bicicle que anava més lent que les tortugues que hi ha al Zoo, una mica més i fem un 11-S contra el Parlament ...) feia que anés una mica com qui puja l'Alpe D'Huez, fent esses.

També es pot destacar el remake que un servidor va fer de la pel·lícula JFK. Ella allà com una reina donant voltetes amb la bici i jo corrent (2 rampes, 2 em van donar ... ho sé, estic en mala forma) al costat. Només faltava que jo dugués ulleres de sol i que si hagués caigut (no va caure mai ... aix, quin mestre que tenia!) hagués deixat anar un "Han disparado al Presidente!!" Després m'acusava de fer-la riure perquè caigués! Mentida!!! De tota manera a l'estona va enganxar el truc i ara podem dir que ja està preparada ... ja està preparada per anar donant voltes a un circuit sense pujades ... que quan li va tocar fer una pujada tot sortint del Parc patia com una condemnada, la pobra!

I fins aquí la redacció de les jornades d'acostament al poble valencià. Són bons nanos, no us penseu, i fins i tot parlen una llengua que sembla la nostra ... però només ho sembla ... i també asseguren que fan la paella més bona que nosaltres ... però només ho asseguren, i també diuen que ens guanyaran el proper 24-S ... pobres, somien desperts.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 8 apunts genials
dijous, 7 de setembre del 2006
Capítol 148. Col·leccionisme
"No puc. No puc", que deia aquell. No, no parlo de la feina (o sí, perquè me n'han liat una! ... Dos mesos i mig fa que li vaig dir al Conde Duku que em donessin d'alta una cosa que necessitava pel setembre! Dos mesos i mig! I quan ho ha donat d'alta? Va, que hi ha premi! La paraula comença per A i acaba per VUI ... i quan ho tindrem disponible nosaltres? Aquesta és més complicada! La frase comença per L i acaba per ASETMANAQUEVECOLLONS). Parlava, abans de rajar, que ho necessitava, de la tele. És que és setembre ... i a mi aquests anuncis de coleccions m'entren molt per la vista. Sort de la meva veueta (molt gran la meva veueta darrerament) em va dient "No ho facis, no ho facis" (que segons certa gent també és el que diu el començament de la cançó aquella de la Shakira aquella).

A la meva curta i estressada vida hi ha hagut dues grans col·leccions. Val, si comptem les de cromos de la Lliga de futbol i la de Dartacán y los 3 Mosqueperros potser n'hi han hagut més de dues... però aquelles de comprar coses cada setmana van ser dues. Dues i durant la meva infantesa. No rigueu, si us plau: com saber tot de la vida amb El Libro Gordo de Petete i la meva primera (i darrera) incursió als idiomes amb Curso de Inglés Planeta-Agostini con cassettes i coses vàries (o alguna cosa més antiga, no recordo ben bé el títol)

Respecte al primer, venia a ser una mena d'enciclopèdia temàtica de diferents coses. El llibre en qüestió éra un llibret blau, bastant xulo. El problema és que després es va complicar el tema perquè anaven treient llibres grocs, verds, ... uf! Massa coses! I no tenia pinta d'acabar-se mai la col·lecció. A més el Petete aquell era una mena d'ànec repelent que sortia per la tele i que representa que sabia de tot ... molt repel·lent tot plegat, massa repel·lent. A més tenia una coletilla quan acabava el show que era "El libro gordo te enseña, el libro gordo entretiene y yo te digo contento ... hasta el programa que vieneeeee". Sí, ja ho sé. Però encara no s'havia inventat ni Tele 5 ni les Mamachichos (que, com vaig sentir a dir l'altre dia, "estaven molt bé i donaven ganes d'aplaudir i tot ... llàstima que aplaudir amb una mà és difícil")

El segon ... ohh, el segon. Aquell tampoc tenia pinta d'acabar-se mai. Crec que vaig fer com 20 fascicles i veient que el meu anglès millorava a passos de tortuga (my english go on by turtle-steps), vem decidir aturar-lo. A més, em sentia ridícul repetint allà el que deia el toca-cassettes, que semblava més un toca-collons.

Doncs bé, l'altre dia mirant la tele, vaig quedar-me encisat amb les "coles" que treuen aquest any. Això sí que són "coles"! Dóna fins i tot ganes de fer-les ... però no, no, ho he d'evitar. A més totes les acostuma a comentar el mateix tiu ... bé, la mateixa veu en off i es fan, com de casa. Ara bé, que jo ho eviti no vol dir que vosaltres les pogueu fer:

- Bichos. Curiosa aquesta col·lecció. A l'anunci surt una nena repipi dient "Eso es el escarabajo pelotero". Quina ràbia, la nena! I quin fàstic, el bitxo! I diuen a més que són animals reals i es veu que el primer fascicle surt un escorpí. Ho sento ... però jo no poso un escorpí a casa ni de conya! I un escarabajo pelotero d'aquestos, menys! A més, hi ha publicitat enganyosa: surten uns bitxarracus a l'anunci que semblen trets de la peli aquella de Starship Troopers ... i al final res, són una merdeta. El final de la col·lecció? Quan surti el final de l'escala evolutiva: un home. Bé, depén de l'home, que hi ha gent que no ha arribat encara al final d'aquesta escala. De fet, crec que no són ni a l'inici.

- Talgo. Història del tren Talgo i reproducció amb unes vies i els diferents models de vagons. Per començar, mau, perquè has de tenir un menjador o sala que sigui com l'explanada del Camp Nou, més o menys. On t'ho fots? Si a un pis no hi ha lloc per aquestes coses! Respecte la col·lecció res a dir (apart de que només servirà per acumular pols). Se suposa que té un final ... he dit se suposa. Però el millor és que obre unes noves possibilitats com seria la col·lecció Cercanías. Aquesta col·lecció, que també hauria de portar vies i tal, reproduiria el millor dels nostres trens de rodalies: tindries el rodalies de la costa de TGN, amb la catenària que aniria caient i els merders amb les vies de l'AVE, el rodalies de la costa de Girona, que no et diu la parada i has d'endevinar-la, el rodalies-tren-bala fins a Lleida, que triga com si anessis en cotxe i tornessis ... 2 vegades ...

- Bomberos del mundo. Aquesta! Aquesta és la que no trobo sentit! Quina col·lecció és aquesta, per favor? Però realment ... hi ha un estudi de màrketing darrera d'això? És que ... És que ... És que ... A més te'ls donen així, sense res. No sé, doneu una caseta, i així els pots anar posant! Amb la barra aquella perquè baixin. No sé, és que donar un bomber que agafa una manguera (dic "una manguera" i no "la seva manguera", que consti) I el final? Hi ha final, senyors!? No entenc, no entenc. Com a mínim podria sortir-hi una rèplica de Nicolas Cage, que surt fent de bomber amb bigoti a la peli de l'11-S. I segur que porta bigoti perquè la gent no digui "Joder! Una altra peli amb aquest tiu!". Déu meu, per què ens has abandonat!?

- Scalextric Carlos Sainz ... o amb tants cotxes que ha portat el Carlos Sainz, com és que ha guanyat tans pocs mundials? Aquesta l'he deixada pel final perquè és la més surrealista. A veure, Carlos Sainz, pilot perdedor, per un cantó, per l'altre Scalextric, joc de competició. No ho entenc. Calla que no sigui que els cotxes no vagin sortint dels rails conforme vagis corrent, o que tu portis el cotxe i t'aparegui una vaca del no res, o que et caigui un arbre o que quan estiguis a punt de guanyar se t'aturi el cotxe de cop i volta i sentis una veueta de "La cagamos Luís!". Si ho han fet real ("Reproducciones a tamaño real" diuen) doncs segur que ha de passar això.

Això sí, col·leccions d'aquelles que diguis "Això és d'utilitat" no n'hi acaben d'haver moltes, oi? I això que no he posat altres mítiques com Abanicos del Mundo o Verano Azul en DVD, perquè la gent es recreï amb la mort del pobre Chanquete. Que la gent també és com sàdica, oi?
 
post perpetrat per jo mateix ...| 8 apunts genials
dimarts, 5 de setembre del 2006
Capítol 147. The World is living a celebration
Segon dia als mandus del Princesa del Pacífic. De moment ahir va ser tranquil, sense molts entrebancs. Mauuuuuuuuu! Això vol dir que els entrebancs vindran. Només per començar avui ja tinc dues reunions a Mordor; la segona amb el Conde Duku (ja ho sé que no coincideixen els noms!) sobre un tema que s'havia d'haver fet a l'estiu. "Si encara estem a l'estiu!", pensareu aquells més agosarats, professors, o d'altre gent que encara té vacances (uix! avui pillaré catxo per haver dit això) ... amiguets, l'estiu en aquesta santa casa s'acaba quan tornes de vacances. "Oh, i si no en fas?" ... doncs no hi ha estiu, reflexió simple, tu.

La notícia de la victòria al Japó el diumenge passat ha desfermat l'eufòria (és maco el verb "desfermar"), es veu. Ara tothom, tothom és del bàsket de tota la vida! Tothom! Tots anaven dient allò de "Que guay, de Bandai!". Ahir al vespre/nit/molt de nit aquella gentada allà esperant els herois (herois ... perquè mai més de la vida tornaran a guanyar res) per veure què diuen ... que què collons voleu que diguin? Si us sembla faran un discurs sobre el pensament filosòfic de Kant! A mi, i al Nen li passa el mateix, aquestes celebracions em sobren una mica. Són com ... de vergonya aliena. Que no les facin, si us plau! Ni aquests, ni els del Barça, eh?

És que, a veure, vosaltres creieu que després de no-sé-quantes hores de vol aquesta bona gent té ganes de pujar a un autobús i d'agafar un micròfon i dir alguna cosa? Vaja, jo no en tindria! A més, per dir el de sempre, els tòpics, "Sou collonuts!", "Sense vosaltres no s'hauria pogut fer res!", "Ara tornarem amb la Copa d'Europa!", ... Clar, ahir no deurien dir tot això (jo vaig plegar a la una de la matinada ... que allò es feia etern) ... i menys en català! Suposo que deuria una barreja entre Bisbal i Almodóvar: "Gracia al entrenador por sacarme", "Gracia a las ejcalerah por dejarme ir a buscar la copa", "Thanks to Virgin of Guadalupe", "... Virgin of Almudena", ...

Però hi deuria haver discursos per tot. El que diu només un "Gràcies!", el que fa la broma estil Guardiola "Zigazagazigazaga Zigui Zaga ... " (per dir al final) " no ho heu entés" (doncs haver-te explicat, idiota), que va entendre ell, algun company, la seva nòvia i ningú més, el que és de fora i deixa anar un "Campeolones, campeolones, oe oe oe" saltant i cridant (llavors ja és quan et poses les mans al cap i penses "Què fan a les altres cadenes?") i l'estrella de la nit que és el que intenta que tothom canti alguna mena d'himne. Aquest és el millor de tots! Perquè ja cal que el càntic sigui conegut perquè sino ... el públic és molt exigent, tu! A més, aquella dèria de la gent de cridar els noms dels jugadors perquè surtin a saludar ... i aquells jugadors que no es tenen res preparat i diuen el primer que els passa pel cap ... horrible!!!

El que sí que va quedar clar és que Madriz té ganes d'esports. I no ho dic per la carretada de gent, que n'hi havia molta, ho dic pel segon pebetero en 3 anys que han encés aquesta gent. Van ser els de La Sexta ("Todo va a cambiar" ... fins i tot les celebracions) que es van adonar i en dos cops de tita ja tenien al cap de bombers i a l'alcade en comunicació telefònica assegurant que no hi havia ningú ... i que vagi fent que estem mirant els del bàsket! Déu nos en guardi que a Madriz li donin les Olimpíades qualsevol dia. Que no quedarà ni un edifici en peu! O potser que els les donin ja perquè tenen ganes d'encendre coses, aquesta gent! Si estan ansiosos!!! A veure si començaran a encendre ciutats del voltant ... Clar que perquè arribin fins aquí ... encara queda.

I si això era a Madriz, aquí a BCN la vida transcorre amb molta més calma. Res. Només que als llumeneres de RyanAir (sí, són taronges com els d'ING-Direct "¿Cómo va tu cuenta Naranja? ¿Has visto que salgo en diferentes paises en el anuncio?", que diria el Matías Prats) se'ls va acudir de regalar bitllets d'avió gratis a qui anés a la Plaça de Catalunya amb una pancarta queixant-se d'Iberia. Ehem!! Però a qui se li acudeix això?! Que era de fora? De fora del planeta, eh? Si a BCN poses un cartell de "Busquem a gent per fotre'ls una pallissa" i hi ha més de 1000 persones fent cua!! Doncs imagineu-vos regalant passatges en avió! Tota la Plaça Catalunya plena de gent i els amics de RyanAir que només tenien 200 bitllets. Buah! Els va costar poc a aquella gent guixar on posava Iberia i posar RyanAir. Quins cracks!!! Aquí la situació també estava calenta ... però com a mínim no va cremar res.

PD: Ah, deixeu-me dir-vos una cosa abans d'acabar: "Sou collonuts!!"
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dilluns, 4 de setembre del 2006
Capítol 146. Ratatatatatatatatatatata
Love, exciting and new
Come Aboard. We're expecting you.
Love, life's sweetest reward.
Let it flow, it floats back to you.

Love Boat soon will be making another run
The Love Boat promises something for everyone
Set a course for adventure,
Your mind on a new romance.

Love won't hurt anymore
It's an open smile on a friendly shore.
Yes LOOOOOOOOOOOOOOOVE!
It's LOOOOOOOOOOOOOOOVE! (hey-ah!)
...
BSO The love boat àlies Vacaciones el Mar

Bé, canalla, ja ha arribat! Des d'avui en 3 setmanes i mitja sóc el Capitan Stubbin. Jo que pensava que ja en tenia prou amb "lo meu" i ara també em toca això. "Així endureixes el caràcter, que ets molt tou", em va dir algú amb ganes d'animar-me. D'acord, però i si no m'endureixo suposo que el següent pas serà lligar-me amb cadenes, tirar-me cubells d'aigua i fer-me passar corrent elèctrica com Stallone a Acorralado. Per si de cas ja vaig practicant el "Dios mío, dios mío...!!!". En fi, deixem-ho estar. Però ja em veig la gent d'aquí cridant-me el "Oh capitán, mi capitán!". Esperem que sigui The love boat i no The brown boat. Anirem informant.

Canalla, des d'ahir per allà 2/4 de dues (pels d'ESO ... no és que els conegui bé, és que és una cosa que m'ha sobtat molt, que no saben les hores ... 13:30 o "y media" ... que dius "I media ... què?" i et responen "La una, neng! La una!") no surto del meu bocabadament (de bocabadat). "Nen", em direu, "que el partit va acabar a les dues i picu". Sí, sí, teniu raó, però és que la primera part d'allò d'ahir no té nom. Mira que porto mirant partits de bàsket des de fa anys, molts anys, i mai havia vist allò, us ho juro.

I quina defensa! Mare meva! Quina defensa! Impressionant! "Dos contra un" (pilota al pívot, al tio gran, i el defensor no el deixa avançar i l'ajuda li talla la línia de passada) tota l'estona. Allò que pensava al començament del partit "Uf! No aguantaran pas!". I no, no van aguantar (em puc posar de futuròleg, jo també, home si em giro les ulleres i em poso un tanga de lleopard ... algo de Rappel sí que tinc), perquè a la segona part aquella gent grega (per cert, el pívot aquell, el Schorsianitis, grec de tota la vida ... que tota la vida ha menjar iogurt grec, vull dir) estava tan fets caldo i tan desmoratitzats que remuntar 20 punts se'ls va fer una tasca impossible.

A més va ser un partit amb èpica, que són els partits on gaudeixes més, que si el millor jugador està lesionat, que si de la meitat de l'equip qui no té un nap té una col i qui no té una ceba, ... com els partits aquells del Madriz que invoquen els esperits .... I el resultat va ser increible. També cal dir que el Mundial dura un partit més (encara que fós el típic de solters contra casats) i aquella gent no ho aguanten. Quines cares de concentració, de ràbia, de ganes de guanyar ... buf, buf, buf. S'ho mereixen per com han jugat! I l'homenatge que li van fer durant tot el partit (per no dir tot el Mundial) al Pau, reconeixent que sense ell no haguessin fet res, va ser impressionant.

A més, passa com amb la Copa d'Europa, però no la que vem guanyar el maig, la primera, la del 1992 o com l'Eurolliga del 2003. Són tants anys veient com foten pena, com "sí, sí, aquest any sí" però al final "no, no, serà que no". Collons! Que fa il·lusió! Que s'ho mereixien molt! Que jo estava al 84 veient el partit, no a les 4 de la matinada, però a les 7 de la matinada (els d'ESO no havien nascut encara) sí, que teníem paletes a casa (mira, el tiet de la Muntxi) que arreglaven la terrassa de dalt, que semblava La Selva Negra, allò.

I el millor va ser la transmissió de La Sexta, amb aquells 3 cracks que ens van recordar que l'esport ha de ser una diversió per sobre de tot .


Frases com "Ahí está Navarro, enchufando ... que crack, y eso que no tiene antecendentes de electricistas en su familia", "Jugando de nuevo Mr. Catering a punto de servir la ensalada", "Mira a Reyes, la contrata del Ayuntamiento, recogiendo la basura","A éste no lo mueves, ya te digo, que sólo pesa 150 kilos, el angelito", "Es ET, es ET, qué jugón ... y todos sonríen igual, Itu!!", "36-19 ... no es un prefijo para llamar a Tokyo, es el resultado casi al descanso", ...

En fi, que un goig poder veure un partit de bàsket així. Llàstima que ara ens els haurem d'empassar fins a la sopa. No podrien guanyar i ja està? Si estaran cansats del Jet Lag (això era una sèrie feminista, oi?) i ja els fan una festa i no sé què més. I vinga a polititzar-ho tot. Res. Millor quedar-nos amb el concepte que "La vida puede ser maravillosa".

PD: Si us fixeu, enlloc parlo del país que ha guanyat el Mundial, eh? eh? ... que jo no repeteixo "Eh", carai! ;)
 
post perpetrat per jo mateix ...| 5 apunts genials