Post dedicat a la Nimue, la Shoshana i en MrJovi perquè sí!
Al llarg dels dos dissabtes dels dos darrers caps de setmana s'ha produït a l'entranyable vila (qui diu vila, diu ciutat o diu poble gran) de BCN la 1a trobada/xoc cultural esparreguerí-torrenter (estalvíeu-vos, si us plau, el comentari de "nos hacemos unas pajillas", si us plau). La trobada consistia, bàsicament, en dos matins/migdies de convivències entre un representant de la bonica població d'Esparreguera (oséase, jo) i 3 representants (en la primera convocatòria)/1 representant (a la segona convocatòria) de la bonica, nostrada, i de sobra coneguda, població valenciana de Torrent (al Google surt!)
"Alaaaa, 3 contra 1 a la primera convocatòria, això és injust", us preguntareu tots vosaltres ... excepte potser la Geo que, digues-li perquè avui és el seu aniversari (felicitats, guapa), digues-li perquè encara està amb el jetlag, perquè deu estar estudiant com una boja i no està per monsergues de dir res. Però us dic una cosa: teniu raó, però jo jugava a casa ... i ja se sap que amb el camp a favor la truita es tomba de la manera que vols (si no, mireu el Shummi!). Anem, però, a detallar els actes d'aquesta trobada:
Primer de tot, les presentacions: jo crec que no cal que em presenti, i "ells" eren Nimue (coneguda com a Nimu), residente a l'Hospi però del poble aquell, Shoshana y MrJovi, que són parella i també són d'allà. Molt simpàtics i agradables tots 3. Jo? Sobrat, com sempre! Tant de gust.
1r dissabte: "En ocasiones veo ratas en números equivocados"
Dissabte de Cosmocaixa. De Cosmocaixa ... de gratis, clar. "Eh! Ets un agarrat, tiu, com vols que ens treguin l'estigma de tinyarres?". Un segon, canalla, que aquí MrJovi treballa a l'entitat que patrocina el Cosmocaixa (no el poso per no fer publicitat ... si no paguen, res) i ens va aconseguir 4 entrades, 4, per anar a veure tan emblemàtic lloc.
El lloc en sí no té desperdici. És el lloc utilitzat per professors, pares de família amb fills amb inquietuds (leáse, nens repel·lents que ho creuen saber tot), gent avorrida en general i turistes de tot tipus per passar una estona curiosa, tenir la parròquia contenta ... i cansada. Perquè una altra cosa potser no, però al Cosmocaixa camines, camines i camines. Fins a tal punt vem caminar que la Shoshana i en MrJovi van portar-se recanvis de sabates. Com pot ser que ells que no són nadius de la zona sapiguen que s'havia de caminar?
De fet, sense saber-ho, l'excursió al Cosmocaixa tenia dos objectius:
A. Veure la rata més gran del món. Tancada, eh? Sí, fa fàstic. Jo m'imaginava una mena de ratota allà gegant, amb aquell nas i aquell cua al més pur estil El increible hombre menguante ... i res. La rata no hi era. El desencís es va apoderar de la seva principal avaladora, la Nimue. "On és?", "Calla, ara girant aquí segur que hi és", "Mira, mira, aquí hi surt anunciada ... però no hi és!", ... la nostra valencianeta, potser emportada pel forofisme (només li faltava portar orelletes a lo Micky Mouse) va només poder deixar anar un lacònic "Deu ser de vacances ... ains" en veure la realitat. Mentrestant, els altres 3 respiràvem alleugerits. És que hagués fet com cosa, veure allò!
B. L'ombra del vent. Resulta que el llibre aquest, que ja deu anar per la 100.98E34 edició centra la seva història a una casa de l'Avinguda del Tibidabo. A quina? "Al número 41, al número 41, jo vull ... exigeixo ... fer-me una foto al número 41", ens va comentar la Shoshana. Clar, perquè tu ets un friky pel simple fet de ser del Barça però ella nooooo és pas friky per voler anar al "41! 41, anem al 41!". No una foto, no, un book es va fer al davant d'aquella casa! Però, benvolguts amiguets i amiguetes, ser friky implica ser coneixedor/a del món friky i la nostra benvolguda Shoshana no ho era. Pobreta meva! La cara després d'agafar el llibre a l'FNAC i veure que el número de la casa era el 32 i no el 41 va ser digna del millor guió dramàtic. Però ja li farem nosaltres la foto! ... a més el Photoshop fa miracles ... fins i tot podrà sortir vestida de fallera (i cantant "Soy la fallera, fallera machooooooorr ...!")
2n dissabte: "Las bicicletas son para el verano"
Els fets que van succeir dissabte passar van estar a punt de convertir-se en guió d'una pel·lícula catastrofista al més pur estil Volcano, Twister o El día de mañana (o sigui mañana). Una dona: Nimue (li diuen Nimu) un objectiu: aprendre a anar en bicicleta. "I què va impedir una bany de sang, una orgia de destrucció?", us preguntareu. Un professor, un mestre, un senzei, un jedi de les dues rodes, un home capaç de transformar a una simple verge en el tema ciclista en una Amstrong qualsevol (però sense dòping, eh? ... i no em penseu malament, coi!): Ehem ... jo mateix!
La pel·lícula dels fets és fàcil. Qui no ha ensenyat mai a anar en bicicleta? Val, ningú n'ha ensenyat mai! Doncs és igual, tireu de memòria, hombre! Que a tothom li han ensenyat! El lloc triat va ser on menys gent podia morir: el Parc de la Ciutadella. Res, vem pensar que potser pillava algun polític i mira... menys feina en decidir a qui votem a les Autonòmiques! Realment impressionant la rapidesa amb la que va aprendre a posar un pedal rera l'altre. El tema anar recte li costava una miqueta més i la mania de fixar-se en les coses del seu voltant (una mica més i Bimbo treu un nou producte: el Nimucao, una mica més i deixem una vídua, una mica més i es menja un bicicle que anava més lent que les tortugues que hi ha al Zoo, una mica més i fem un 11-S contra el Parlament ...) feia que anés una mica com qui puja l'Alpe D'Huez, fent esses.
També es pot destacar el remake que un servidor va fer de la pel·lícula JFK. Ella allà com una reina donant voltetes amb la bici i jo corrent (2 rampes, 2 em van donar ... ho sé, estic en mala forma) al costat. Només faltava que jo dugués ulleres de sol i que si hagués caigut (no va caure mai ... aix, quin mestre que tenia!) hagués deixat anar un "Han disparado al Presidente!!" Després m'acusava de fer-la riure perquè caigués! Mentida!!! De tota manera a l'estona va enganxar el truc i ara podem dir que ja està preparada ... ja està preparada per anar donant voltes a un circuit sense pujades ... que quan li va tocar fer una pujada tot sortint del Parc patia com una condemnada, la pobra!
I fins aquí la redacció de les jornades d'acostament al poble valencià. Són bons nanos, no us penseu, i fins i tot parlen una llengua que sembla la nostra ... però només ho sembla ... i també asseguren que fan la paella més bona que nosaltres ... però només ho asseguren, i també diuen que ens guanyaran el proper 24-S ... pobres, somien desperts.
Al llarg dels dos dissabtes dels dos darrers caps de setmana s'ha produït a l'entranyable vila (qui diu vila, diu ciutat o diu poble gran) de BCN la 1a trobada/xoc cultural esparreguerí-torrenter (estalvíeu-vos, si us plau, el comentari de "nos hacemos unas pajillas", si us plau). La trobada consistia, bàsicament, en dos matins/migdies de convivències entre un representant de la bonica població d'Esparreguera (oséase, jo) i 3 representants (en la primera convocatòria)/1 representant (a la segona convocatòria) de la bonica, nostrada, i de sobra coneguda, població valenciana de Torrent (al Google surt!)
"Alaaaa, 3 contra 1 a la primera convocatòria, això és injust", us preguntareu tots vosaltres ... excepte potser la Geo que, digues-li perquè avui és el seu aniversari (felicitats, guapa), digues-li perquè encara està amb el jetlag, perquè deu estar estudiant com una boja i no està per monsergues de dir res. Però us dic una cosa: teniu raó, però jo jugava a casa ... i ja se sap que amb el camp a favor la truita es tomba de la manera que vols (si no, mireu el Shummi!). Anem, però, a detallar els actes d'aquesta trobada:
Primer de tot, les presentacions: jo crec que no cal que em presenti, i "ells" eren Nimue (coneguda com a Nimu), residente a l'Hospi però del poble aquell, Shoshana y MrJovi, que són parella i també són d'allà. Molt simpàtics i agradables tots 3. Jo? Sobrat, com sempre! Tant de gust.
1r dissabte: "En ocasiones veo ratas en números equivocados"
Dissabte de Cosmocaixa. De Cosmocaixa ... de gratis, clar. "Eh! Ets un agarrat, tiu, com vols que ens treguin l'estigma de tinyarres?". Un segon, canalla, que aquí MrJovi treballa a l'entitat que patrocina el Cosmocaixa (no el poso per no fer publicitat ... si no paguen, res) i ens va aconseguir 4 entrades, 4, per anar a veure tan emblemàtic lloc.
El lloc en sí no té desperdici. És el lloc utilitzat per professors, pares de família amb fills amb inquietuds (leáse, nens repel·lents que ho creuen saber tot), gent avorrida en general i turistes de tot tipus per passar una estona curiosa, tenir la parròquia contenta ... i cansada. Perquè una altra cosa potser no, però al Cosmocaixa camines, camines i camines. Fins a tal punt vem caminar que la Shoshana i en MrJovi van portar-se recanvis de sabates. Com pot ser que ells que no són nadius de la zona sapiguen que s'havia de caminar?
De fet, sense saber-ho, l'excursió al Cosmocaixa tenia dos objectius:
A. Veure la rata més gran del món. Tancada, eh? Sí, fa fàstic. Jo m'imaginava una mena de ratota allà gegant, amb aquell nas i aquell cua al més pur estil El increible hombre menguante ... i res. La rata no hi era. El desencís es va apoderar de la seva principal avaladora, la Nimue. "On és?", "Calla, ara girant aquí segur que hi és", "Mira, mira, aquí hi surt anunciada ... però no hi és!", ... la nostra valencianeta, potser emportada pel forofisme (només li faltava portar orelletes a lo Micky Mouse) va només poder deixar anar un lacònic "Deu ser de vacances ... ains" en veure la realitat. Mentrestant, els altres 3 respiràvem alleugerits. És que hagués fet com cosa, veure allò!
B. L'ombra del vent. Resulta que el llibre aquest, que ja deu anar per la 100.98E34 edició centra la seva història a una casa de l'Avinguda del Tibidabo. A quina? "Al número 41, al número 41, jo vull ... exigeixo ... fer-me una foto al número 41", ens va comentar la Shoshana. Clar, perquè tu ets un friky pel simple fet de ser del Barça però ella nooooo és pas friky per voler anar al "41! 41, anem al 41!". No una foto, no, un book es va fer al davant d'aquella casa! Però, benvolguts amiguets i amiguetes, ser friky implica ser coneixedor/a del món friky i la nostra benvolguda Shoshana no ho era. Pobreta meva! La cara després d'agafar el llibre a l'FNAC i veure que el número de la casa era el 32 i no el 41 va ser digna del millor guió dramàtic. Però ja li farem nosaltres la foto! ... a més el Photoshop fa miracles ... fins i tot podrà sortir vestida de fallera (i cantant "Soy la fallera, fallera machooooooorr ...!")
2n dissabte: "Las bicicletas son para el verano"
Els fets que van succeir dissabte passar van estar a punt de convertir-se en guió d'una pel·lícula catastrofista al més pur estil Volcano, Twister o El día de mañana (o sigui mañana). Una dona: Nimue (li diuen Nimu) un objectiu: aprendre a anar en bicicleta. "I què va impedir una bany de sang, una orgia de destrucció?", us preguntareu. Un professor, un mestre, un senzei, un jedi de les dues rodes, un home capaç de transformar a una simple verge en el tema ciclista en una Amstrong qualsevol (però sense dòping, eh? ... i no em penseu malament, coi!): Ehem ... jo mateix!
La pel·lícula dels fets és fàcil. Qui no ha ensenyat mai a anar en bicicleta? Val, ningú n'ha ensenyat mai! Doncs és igual, tireu de memòria, hombre! Que a tothom li han ensenyat! El lloc triat va ser on menys gent podia morir: el Parc de la Ciutadella. Res, vem pensar que potser pillava algun polític i mira... menys feina en decidir a qui votem a les Autonòmiques! Realment impressionant la rapidesa amb la que va aprendre a posar un pedal rera l'altre. El tema anar recte li costava una miqueta més i la mania de fixar-se en les coses del seu voltant (una mica més i Bimbo treu un nou producte: el Nimucao, una mica més i deixem una vídua, una mica més i es menja un bicicle que anava més lent que les tortugues que hi ha al Zoo, una mica més i fem un 11-S contra el Parlament ...) feia que anés una mica com qui puja l'Alpe D'Huez, fent esses.
També es pot destacar el remake que un servidor va fer de la pel·lícula JFK. Ella allà com una reina donant voltetes amb la bici i jo corrent (2 rampes, 2 em van donar ... ho sé, estic en mala forma) al costat. Només faltava que jo dugués ulleres de sol i que si hagués caigut (no va caure mai ... aix, quin mestre que tenia!) hagués deixat anar un "Han disparado al Presidente!!" Després m'acusava de fer-la riure perquè caigués! Mentida!!! De tota manera a l'estona va enganxar el truc i ara podem dir que ja està preparada ... ja està preparada per anar donant voltes a un circuit sense pujades ... que quan li va tocar fer una pujada tot sortint del Parc patia com una condemnada, la pobra!
I fins aquí la redacció de les jornades d'acostament al poble valencià. Són bons nanos, no us penseu, i fins i tot parlen una llengua que sembla la nostra ... però només ho sembla ... i també asseguren que fan la paella més bona que nosaltres ... però només ho asseguren, i també diuen que ens guanyaran el proper 24-S ... pobres, somien desperts.
