No entenc una cosa: Catalunya està preparada per algun event meteorològic? M'explico: Si neva ... tot Déu col·lapsat a les carreteres, a casa seva ... explicació "Catalunya no està preparada per un volum tan gran de neu". Si fa sol molts dies seguits i no plou ... pantans secs i restriccions d'aigua ... explicació "Catalunya no està preparada per un estiu tan sec". Si plou a bots i a barrals ... bé, ja veu veure ahir o si voleu podem parlar del pont del meu poble que va caure ... explicació "Catalunya no està preparada per unes pluges tan intenses". D'acord en tot. Llavors ... algú em pot dir per quina cosa està preparada Catalunya? Per unes Olimpiades? I les carreteres ... de què les fan? de Paper Albal? I les parets? Que el cole de la Geo si vols anar a jugar a bàsket pots anar-hi de gratis, que ja no hi ha paret! (mira, anirà bé que tinc pendent un u-contra-u)
Ahir a la tarda, entre ruixats, tornados, pluges monzòniques i tot això típic de l'època de l'any per lo qual no estem preparats, era l'aniversari de la Suaresita. Bé, ahir a la tarda, tot el dia ho va ser! I el Kittus em va demanar si abans de passar per ca seva podia anar a una papereria a buscar-li paper de regal i uns cartutxos de tinta per la impressora. Cap problema. Però el que no em va fer esment el Kittus va ser que anar a la papereria on em va enviar a buscar tot això és com anar al concert gratuït aquell que fan cada any per la Mercè a la Plaça Catalunya. El motiu? És la llibreria oficial de material dels instituts d'Esparreguera.
La papereria en qüestió porta per nom Núria. Mal nom. Dic mal nom perquè la gent és molt primitiva raonant ... i ràpida. Si la llibreria es diu Núria, la jefa s'ha de dir Núria. Si a la llibreria hi treballa una noia, la noia és filla de la Núria. Efectivament. La jefa es diu Remei i la noia que hi treballa , la Martirio, és clavadeta, clavadeta: l'una és blanca de pell i l'altra moreneta ... "Oh, és que potser el morenu és el pare ... que es deu dir Núrio" ... sí, sí, la gent va així! I tu estàs allà i veus algú que entra i deixa anar un "Núria, maca, que ja heu portat el llibre aquell pel meu nen?" o "Digues-li a ta mare que vindré un dia a buscar això". Pregunta, home, pregunta, si no saps les coses!!
Doncs això, que només arribar a la papereria ja veig que el volum de gent no és molt normal. A veure, molt ràpides atenent mai han estat, que la vida tu te la prens com vols ... respectable, eh? Però, el volum de gent era com si regalessin coses i ... ben bé no era això. En aquests moments, abans d'entrar-hi, et venen al cap molts pensaments ... bé, només un:"Kittus, ets un cabron!" ... però, què coi, ens agrada l'aventura, com el caçador de cocodrils aquell ... tot sigui que passi un nen ratlla o una mare ratlladora i ens mati però ... i si no?
Llavors entres i et poses a la cua. Mirant fixament el mostrador com la Martirio et deixa anar un carinyós "No me jodas! Què fots aquí?". La cua d'ahir era una cua circumflexa. És a dir: hi havia la cua però als cantons hi havia gent ... que també feia cua. Per destacar a algú, una dona, entranyable ella, que només feia que dir "Yo voy detrás de la chica de blanco, eh? Dani, coge la lista de lo que tenemos que comprar". Potser ho va repetir ... uns 10 cops? Cada cop que la Remei, sa filla real (mira també hi era ... segur que la gent devia pensar "És l'adoptada, aquesta") i sa presunta filla deien un "A qui li toca?" la senyora alegrava la tarda a tothom amb la seva alegre cantarella. I clar, la majoria de gent que hi havia era canalla, allà ningú deia res. A mi sort que no em va dir res, que acabava de fregar el pis i no estava per molts romansus.
La tensió es palpava per moments, més que res perquè eren les 8 i ... a les 8 tanquem la paradeta! I aquella dona jo la veia com nerviosa ... primer perquè s'anava acostant l'hora de demanar i segon perquè el Dani en qüestió no tenia encara a la seva mà la llista del que compraven. Va fer aleshores una mena de moviment oscil·latori d'un cantó a l'altre de la cua: abans estava a l'esquerra, ara a la dreta. El típic moviment militar per delimitar la teva zona de maniobra. Per marcar territori, vaja!!! Això sí el "Yo voy detràs de ...", que no falti.
La veritat és que a la botiga començava a faltar l'aire. A mi plim, que els treia com dos pams a tots els que hi havia allà (mare del Dani inclosa), el problema era dels que estaven a baix. Però les ganes d'elles de plegar i nosaltres de marxar es feien paleses. Finalment va aconseguir, prèvies sengles discussions amb dues pobres nanes, arribar al mostrador i treure la llista. Comentari "Eso de una escuadra ... que no sé para que es ... también te hace falta?". No, mira, si el pobre nano ho té apuntat és per gust. A veure si li has de qüestionar tot el que ha apuntat, pobre!
Al final vaig aconseguir comprar lo meu ... la senyora i el nen encara estaven allà. A hores d'ara suposo que encara hi deuen ser, ja diuen que es casarà alla dins amb una nena de 4t d'ESO que va conéixer ahir ... clar, amb la llista i les preguntes sobre l'utilitat del que s'havia de comprar. Encara sort que no li va preguntar si els llibres li feien falta o si amb la tapa i l'índex ja tirava! Collons! "Oh, es que es mucho dinero!", doncs fote'l a treballar, home!
Això de les cues rares no pot ser, des d'aquest humil blog insto a que es faci d'una altra manera. O posem valles com quan compres els petardos, o la Martirio amb un megàfon i un pitu dient "No se me arremolinen!" o posem números com el pollastre ("El 26, a quién le toca?") o posem cartellets com a Port Aventura "Falten 10 minuts perquè t'atenguin". I mira que és fàcil, eh? Només és anar un rera l'altre.
Ahir a la tarda, entre ruixats, tornados, pluges monzòniques i tot això típic de l'època de l'any per lo qual no estem preparats, era l'aniversari de la Suaresita. Bé, ahir a la tarda, tot el dia ho va ser! I el Kittus em va demanar si abans de passar per ca seva podia anar a una papereria a buscar-li paper de regal i uns cartutxos de tinta per la impressora. Cap problema. Però el que no em va fer esment el Kittus va ser que anar a la papereria on em va enviar a buscar tot això és com anar al concert gratuït aquell que fan cada any per la Mercè a la Plaça Catalunya. El motiu? És la llibreria oficial de material dels instituts d'Esparreguera.
La papereria en qüestió porta per nom Núria. Mal nom. Dic mal nom perquè la gent és molt primitiva raonant ... i ràpida. Si la llibreria es diu Núria, la jefa s'ha de dir Núria. Si a la llibreria hi treballa una noia, la noia és filla de la Núria. Efectivament. La jefa es diu Remei i la noia que hi treballa , la Martirio, és clavadeta, clavadeta: l'una és blanca de pell i l'altra moreneta ... "Oh, és que potser el morenu és el pare ... que es deu dir Núrio" ... sí, sí, la gent va així! I tu estàs allà i veus algú que entra i deixa anar un "Núria, maca, que ja heu portat el llibre aquell pel meu nen?" o "Digues-li a ta mare que vindré un dia a buscar això". Pregunta, home, pregunta, si no saps les coses!!
Doncs això, que només arribar a la papereria ja veig que el volum de gent no és molt normal. A veure, molt ràpides atenent mai han estat, que la vida tu te la prens com vols ... respectable, eh? Però, el volum de gent era com si regalessin coses i ... ben bé no era això. En aquests moments, abans d'entrar-hi, et venen al cap molts pensaments ... bé, només un:"Kittus, ets un cabron!" ... però, què coi, ens agrada l'aventura, com el caçador de cocodrils aquell ... tot sigui que passi un nen ratlla o una mare ratlladora i ens mati però ... i si no?
Llavors entres i et poses a la cua. Mirant fixament el mostrador com la Martirio et deixa anar un carinyós "No me jodas! Què fots aquí?". La cua d'ahir era una cua circumflexa. És a dir: hi havia la cua però als cantons hi havia gent ... que també feia cua. Per destacar a algú, una dona, entranyable ella, que només feia que dir "Yo voy detrás de la chica de blanco, eh? Dani, coge la lista de lo que tenemos que comprar". Potser ho va repetir ... uns 10 cops? Cada cop que la Remei, sa filla real (mira també hi era ... segur que la gent devia pensar "És l'adoptada, aquesta") i sa presunta filla deien un "A qui li toca?" la senyora alegrava la tarda a tothom amb la seva alegre cantarella. I clar, la majoria de gent que hi havia era canalla, allà ningú deia res. A mi sort que no em va dir res, que acabava de fregar el pis i no estava per molts romansus.
La tensió es palpava per moments, més que res perquè eren les 8 i ... a les 8 tanquem la paradeta! I aquella dona jo la veia com nerviosa ... primer perquè s'anava acostant l'hora de demanar i segon perquè el Dani en qüestió no tenia encara a la seva mà la llista del que compraven. Va fer aleshores una mena de moviment oscil·latori d'un cantó a l'altre de la cua: abans estava a l'esquerra, ara a la dreta. El típic moviment militar per delimitar la teva zona de maniobra. Per marcar territori, vaja!!! Això sí el "Yo voy detràs de ...", que no falti.
La veritat és que a la botiga començava a faltar l'aire. A mi plim, que els treia com dos pams a tots els que hi havia allà (mare del Dani inclosa), el problema era dels que estaven a baix. Però les ganes d'elles de plegar i nosaltres de marxar es feien paleses. Finalment va aconseguir, prèvies sengles discussions amb dues pobres nanes, arribar al mostrador i treure la llista. Comentari "Eso de una escuadra ... que no sé para que es ... también te hace falta?". No, mira, si el pobre nano ho té apuntat és per gust. A veure si li has de qüestionar tot el que ha apuntat, pobre!
Al final vaig aconseguir comprar lo meu ... la senyora i el nen encara estaven allà. A hores d'ara suposo que encara hi deuen ser, ja diuen que es casarà alla dins amb una nena de 4t d'ESO que va conéixer ahir ... clar, amb la llista i les preguntes sobre l'utilitat del que s'havia de comprar. Encara sort que no li va preguntar si els llibres li feien falta o si amb la tapa i l'índex ja tirava! Collons! "Oh, es que es mucho dinero!", doncs fote'l a treballar, home!
Això de les cues rares no pot ser, des d'aquest humil blog insto a que es faci d'una altra manera. O posem valles com quan compres els petardos, o la Martirio amb un megàfon i un pitu dient "No se me arremolinen!" o posem números com el pollastre ("El 26, a quién le toca?") o posem cartellets com a Port Aventura "Falten 10 minuts perquè t'atenguin". I mira que és fàcil, eh? Només és anar un rera l'altre.
