Comencem bé el dia. Són 2/4 de 6 del matí ... 5:30 pels d'ESO (la conya aquesta de dir l'hora digital és que tothom, tothom, tothom que m'he trobat que ha cursat ESO li dius "Ei, que han quedat a 3/4 de 5" i et fan una cara com rara, com si no fossis d'aquest planeta, com si diguessin "Tiu, tiu, tu en què parles?" fins que al final et pregunten "Això són les 5 menys quarts o les 6 menys quart?". Toma ya! Al final acabes dient "A les 4:45!!!" i ells "Ahhhh, és que com que parles com raru!" A sobre! Sort que no dic "Manquen 3 minuts per 3/4 i mig de 8 de la vesprada" perquè si no ...). El que dèiem, que són 2/4 de 6 del matí i ja estic de peu. Insomni? No, però en podria tenir per culpa d'un cert personatge que l'altre dia em va comentar que tenia malsons i jo, au, com que sóc hipocondríac, mitja nit amb malsons. Feina, feina.
Avui l'ONG Pep-Sense Fronteres ha entrat a treballar a les 7 del matí. "Ui, que bé, això vol dir que 8 hores + 1 de dinar ... plegues a les 4!". Noooo, això és la teoria, que no serveix per res. És com la teòrica del cotxe ... que no serveix per res quan ja conduiexes ... com quan diu allò que el botzina del cotxe no s'ha de fer servir per cel·lebrar acontecimientos deportivos, per exemple. El que passa és que ahir el meu venerat JM em va comentar que caldria que algú vingués d'hora al matí perquè cal que es donin suport a uns nous programes que posen en funcionament. I com que soc giripoya aquí estic jo (ahir va venir ell) sense ningú a l'edifici (mira, crec que ara ha arribat el meu jefe), massa despert per l'hora que és i veient que avui no plego a la meva hora ni de conya (a les 4 de la tarda ja ni ho comento perquè seria un mal acudit).
Curiosa aquesta hora. Clar, no hi baixo mai. Ei, i el bus ple de gom a gom! I a BCN ja deu haver passat el senyor que posa els carrers perquè a la Diagonal ja hi eren els que la tunegen tot passant un cop de manguera. És un viatge tranquil, el de 2/4 de 7. No et trobes a ningú per parlar ... clar que encara que te'l trobis com gosis aixecar la veu a aquella hora ve algú i et mata (i si aixeques la veu, amb aquella veu tersa i delicada de rossinyol que tinc jo, encara més). Només estàs tu i la teva son, en alguns casos o tu i l'MP3 en els meu (i en el de molta altra gent).
A mi, que sempre em passen coses, avui aquella tranquilitat m'ha permés pensar en les meves al bus, cosa que feia temps que no feia, sota l'amic Robbie i la companya Jamelia, en Amidala i en el que espero que sigui definitivament el seu miracle, en les xerrades que mantinc amb la meva conversadora habitual, en allò que et va dir fa temps no-sé-qui i que ara comences a entendre perquè de cop i volta les peces van encaixant al seu lloc, en la gent que s'ha de començar a posar boneta perquè ja porta massa temps que no ho està, en dur-li al Nen les 6 primeres pelis de la Loca Acadèmia de Policía (gràcies, Roger), ...
Jo, que em tinc per un gran xerraire (val, val, esteu d'acord amb mi, oi? no cal que digueu que sóc un pesat, tampoc) i que no callo mai, que la gent em té per un gran oient (sempre he pensat que molts cops és més important saber escoltar que no pas saber parlar però el més bo és que jo no sé si sé escoltar) malgrat que la gent aleshores sempre esperen que diguis la teva, en realitat el que m'encanta és observar el que passa al meu entorn: com és la gent, què fa, com es comporta, ... Avui ja us ho dic que molta cosa al bus no hi havia per observar (ahir sí, amb la nena malcriada aquella assentada al meu davant ... un dia ja en parlarem, ja) només l'entrada a BCN i veure un paisatge totalment desconegut per mi.
Ui, que profund! I això que he començat de bon rotllo. Deu ser la son. Ai, no, que he dit abans que no en tenia (jejeje). Deu ser el trauma de la meva entranyable reunió setmanal de 3 hores i mitja ... deixa'm repassar que s'hi ha de dir...
Avui l'ONG Pep-Sense Fronteres ha entrat a treballar a les 7 del matí. "Ui, que bé, això vol dir que 8 hores + 1 de dinar ... plegues a les 4!". Noooo, això és la teoria, que no serveix per res. És com la teòrica del cotxe ... que no serveix per res quan ja conduiexes ... com quan diu allò que el botzina del cotxe no s'ha de fer servir per cel·lebrar acontecimientos deportivos, per exemple. El que passa és que ahir el meu venerat JM em va comentar que caldria que algú vingués d'hora al matí perquè cal que es donin suport a uns nous programes que posen en funcionament. I com que soc giripoya aquí estic jo (ahir va venir ell) sense ningú a l'edifici (mira, crec que ara ha arribat el meu jefe), massa despert per l'hora que és i veient que avui no plego a la meva hora ni de conya (a les 4 de la tarda ja ni ho comento perquè seria un mal acudit).
Curiosa aquesta hora. Clar, no hi baixo mai. Ei, i el bus ple de gom a gom! I a BCN ja deu haver passat el senyor que posa els carrers perquè a la Diagonal ja hi eren els que la tunegen tot passant un cop de manguera. És un viatge tranquil, el de 2/4 de 7. No et trobes a ningú per parlar ... clar que encara que te'l trobis com gosis aixecar la veu a aquella hora ve algú i et mata (i si aixeques la veu, amb aquella veu tersa i delicada de rossinyol que tinc jo, encara més). Només estàs tu i la teva son, en alguns casos o tu i l'MP3 en els meu (i en el de molta altra gent).
A mi, que sempre em passen coses, avui aquella tranquilitat m'ha permés pensar en les meves al bus, cosa que feia temps que no feia, sota l'amic Robbie i la companya Jamelia, en Amidala i en el que espero que sigui definitivament el seu miracle, en les xerrades que mantinc amb la meva conversadora habitual, en allò que et va dir fa temps no-sé-qui i que ara comences a entendre perquè de cop i volta les peces van encaixant al seu lloc, en la gent que s'ha de començar a posar boneta perquè ja porta massa temps que no ho està, en dur-li al Nen les 6 primeres pelis de la Loca Acadèmia de Policía (gràcies, Roger), ...
Jo, que em tinc per un gran xerraire (val, val, esteu d'acord amb mi, oi? no cal que digueu que sóc un pesat, tampoc) i que no callo mai, que la gent em té per un gran oient (sempre he pensat que molts cops és més important saber escoltar que no pas saber parlar però el més bo és que jo no sé si sé escoltar) malgrat que la gent aleshores sempre esperen que diguis la teva, en realitat el que m'encanta és observar el que passa al meu entorn: com és la gent, què fa, com es comporta, ... Avui ja us ho dic que molta cosa al bus no hi havia per observar (ahir sí, amb la nena malcriada aquella assentada al meu davant ... un dia ja en parlarem, ja) només l'entrada a BCN i veure un paisatge totalment desconegut per mi.
Ui, que profund! I això que he començat de bon rotllo. Deu ser la son. Ai, no, que he dit abans que no en tenia (jejeje). Deu ser el trauma de la meva entranyable reunió setmanal de 3 hores i mitja ... deixa'm repassar que s'hi ha de dir...
