dilluns, 16 de gener de 2006
Capítol 37. Crònica d'una mort anunciada
Uff! Quin dilluns! Per començar plou i quan ja havia agafat l'autobús recordo que ahir el senyor del temps ja va dir que plouria, per continuar estic espés (no tan espés com ahir però Déu n'hi do) i per acabar no puc entrar a l'eina de correu de la feina perquè em diu no sé què que no estic autoritzat. Anem bé.

Cap de setmana ... atípic, que espero que es converteixi en típic. M'explico: dissabte em vaig llevar atípicament engrescat; no és que els dissabtes em llevi aixafat però els rigors setmanals normalment fan que el dissabte estigui una mica més cansat que de costum. Doncs aquest no, tu, una marxa, una cosa ... no sé pas a què va ser degut però mira, estàvem bé. Aquest dissabte em vaig estrenar: feia temps que comentàvem amb uns quants amics d'anar a còrrer algun dia pel matí; tot i que ja ho havíem fet per vacances de Nadal aquest dissabte va ser l'inici de, esperem-ho tots, uns quants dissabtes d'anar a fer un tomb corrent per les rodalies del meu poble. O sigui que Xavi, ja pots tremolar, jejeje. Vem estar corrent uns 45 minuts (30 efectius de còrrer i 15 de caminar, que hi havia una pujada que semblava el Tourmalet i l'Alpe D'Huez tot junt) sota la supervisió d'en Nanos que es dedica al tema i que més o menys ens diu com ens ho hem de prendre. Ep, que anem a ritme tortuguil, eh?

Segona cosa novedosa per a mi del dissabte: a Martoré (també li diuen Marraqué) feien la prèvia dels 3 tombs i després ballada de sardanes. Podeu creure que hi vaig anar! Jo me'n feia creus! Clar que em van subornar dient que hi havia coca de sucre i moscatell per a tothom i l'estòmac és dèbil, tu! Només vaig ballar una sardana, bé, mitja sardana tot esperant al Ferraniki que em fés companyia i em donés motius per no ballar, jejejeje.

Tot sortint d'allà, sopar al Tasca i Vins de BCN amb la Puri, el Ferraniki i la Muntxi, la dona de les crosses, retrobament amb el Juanma, la Carol i la Sílvia a la Rambla i fins les 5 del matí (3a cosa novedosa) a un tuguri que es diu Kharma i que està a la Plaça Reial. Tot sortint d'allà, i com que la canalla tenia gana, esmorzar-sopar al McDonalds de la Vila Olímpica (clar, com que a aquella hora tothom té gana! joder! però que té la gent a l'estòmac? un forat negre?) i ja cap a casa. Hora efectiva de l'arribada: 5:45.

Però jo tinc un problema ... bé, més d'un, però només n'explicaré un ... vagi a dormir a l'hora que vagi a dormir més tard de les 10 és molt difícil que em llevi. La conya del Ferraniki de "Demà ens llevarem tots a la 1!" en el meu cas no es compleix. A les 10 del matí "tararí!" ulls oberts com plats (dels de pizza, que són més grans) i au, una dutxa i a triumfar. Per això estic espès, però molt menys que ahir, clar. Jo crec que això (moment psicòleg) és culpa dels meus pares (clar, la típica excusa, també): com que ma mare es llevava d'hora a fer coses i mon pare dormia com una marmota ... a qui havia de despertar ma mare perquè li fés companyia? al nen, clar. Això quan no t'entrava a l'habitació, t'obria les cortines i els finestrons i et deia "S'ha mort! s'ha mort!" i jo, tot espantat "Qui? Què ha passat?", i ella "La Lady Di!!! i bla, bla, bla ..." (poso
"bla, bla, bla" perquè vaig desconnectar, ho sento, no m'interessava, que portava només 4 hores dormint, jo).

I ja que parlem de morts, ahir ens va deixar algú molt estimat per a mi ... la meva planxa. Ja feia dies que feia el tonto, ja no treia aigua pel pitorro aquell, i amb prou feies vapor, i el cable estava enrotllat sobre si mateix una mica esfilagarsat, i depèn com se sentien com espurnes, però ahir la llumeta verda va passar a la vermella (encara mai he entés què volia dir això ... i molt menys la taronja) i la vermella va passar a apagar-se. I en aquell moment de la tarda, quan veus que tens una muntanya de roba enorme per planxar, que són quarts de 4 (15:30 pels que han fet ESO) i que si t'assentes t'adormiràs segur, vaig decidir anar a buscar la planxa a ca la Puri i continuar amb la meva noble tasca ... que em va durar fins a l'hora del fumbol (com diu el pare de la Geo). "Collons! Si que ets lent!!!", "perdona, jo sóc lent pel que em dóna la gana!".

Ai, quants records! Quants anys fa que veig aquella planxa corrent per casa ... que ma mare fa ja 5 anys que em deia "aquesta planxa fa el tonto, l'haurem de canviar" i mira, com una campiona fins al 2006. Recordo els meus primers mitjons que vaig planxar (2 hores de netejar amb alcohol totes les marques que havien quedat a la planxa i que embrutaven la resta de la roba) i els meus primers calçotets ... sort que la meva jefa (gràcies, Carme) em va dir que allò no es planxava (sí, i va afegir el "totxo!" al final de la frase). En fi, anirem de rebaixes (mira! al CorteInglés, espero que el món de les planxes no sigui com el de les sudaderes!) a veure què trobo.