Havíem deixat al nostre heroi, o sigui jo, cagat de por anant cap al quiròfan ... prosseguim!
Allà veus com es van presentant una a una les persones que t'operaran "Hola, jo sóc l'anestesista ... hola, jo sóc la infermera ... hola jo sóc ... la de la funerària", que semblava més una reunió d'un grup d'auto-ajuda ... ei, però que s'agraeix i molt ... això sí, llàstima que van totes tapades ... suposo que perquè després no les puguis reconéixer, clar. En terme final es presenta la Doctora, tot somrient ella ... que no saps si riu per donar-te ànims o perquè ja té el bisturí a la mà ... "A qui rajarem avui????" ... i tots "Al Pep, al Pep!". I llavors ve aquell moment tant esperat "Ei, això de la mascareta és oxigen ... respira una mica d'oxigen, tonto" ... I el Pep, com que es tonto respira l'oxigen aquell tot dient "Sí, oxigen, tú te crees que yo soy tonto!!..." i a partir d'aquí et despertes amb una gasa a la boca i una noia, tapada, això sí, dient-te "Ja està, a que ha sigut ràpid???" I tu "Bffiiii, fffhhha ssshhhtaaaa?", i ella: "Sí, sí, dues cops de tita i ja està i tot bé!"
3. Dia D, posteriorment a l'hora H. Et tornen a la sala del pre-operatori, ara convertida en sala del post-operatori ... és la grandesa d'aquesta sala, és com la rebequeta aquella que te la poses per primavera i per tardor. I allà esperes. Esperes perquè les constants s'estabilitzin, esperes a que arribi la doctora per veure't i que li comenta a la família: 1. Tot ha anat bé, 2. Com mengi coses sòlides abans que jo li digui li fotré un gec d'hòsties que li igualaré l'altra galta i 3. El Pep estava molt content perquè al quiròfan tot eren dones ... i esperes a que et donin un llit, que es veu que la cosa està cara. S'especulava amb una suite de l'Hotel del costat, però es veu que allà sí que la cosa està cara ... i clar, es va descartar ...
Com que estàs més o menys conscient i ho tens tot adormit ... vull dir la galta, hombre!!! ... vas seguint les evolucions de les infermeres, els malalts que porten de/a quiròfan, la senyora que continua amb les ulleres de sol en plan Caiga Quien Caiga ... fins que 2 sensacions et dominen:
- És necessari que em passi 2 hores amb la gasa aquesta a la boca?
- Tinc pipi
El primer dels punts queda solucionat a l'instant. Dient-li a la reportera del Caiga Quien Caiga, quan m'arriba el torn la treu i ja està ... ja recuperes el teu parlar seductor de sempre ... notes que la galta esquerra està inflada ... però i què? hemos venido a participar, tu.
El segon ja es més fotut, ja que quan et donen la cosa aquella trobes el petit problema que ... no, que no te la trobis, no ... o sí, una mica ... ets incapaç de pixar estirat. Sí, efectivament, jo sóc del grup d'èlit que no pot pixar ni estirat ni al mar, perquè la remor de les onades em desconcentra. Mira, tu, manies. I que no hi ha manera, eh? Ja pots pensar en el que vulguis que no ...
I com deien a Casablanca, the times goes by. I quan et venen a buscar perquè ja han trobat llitet ... que dius, Biennnnn ... et troben incorporat a la camilla i llegint el 20 minutos amb unes ulleres d'aquelles de per tot. Coi, és que m'avorria!!! La resta de gent o dormia o es queixava i jo no tenia ni son i tenia la galta adormida ... què havia de fer? Aixxx, tota la vida seré un incomprés!!!
4. Dia D, habitacio HA. I finalment ja ets a l'habitació. A partir d'aquí la meva interessant vida es resumeix en:
- Sentir a la infermera cardar-me una bronca amb l'excusa que és castellana (¿?): "No puedes hablar! Hombre! Que soy de Salamanca, yo", que dius ... "i què té a veure?"
- Estar estirat i parlar, sense obrir massa la boqueta, amb ma cosina i ella dir-me "No hauries de parlar" ... cony, doncs no em parlis!!
- Sentir a la infermera que no puc parlar i que he de dormir o mirar la tele. I jo contestar-li un "No tengo sueño y no me hacen nada de bueno en la tele". "Que te he dicho que no hables!!!".
- Anar al lavabo i comprovar que amb les galtes i amb la papada que m'havia quedat semblava més en Fabià Estapé. De fet, perquè no podia parlar, però estava a punt de parlar de l'economia als països occidentals i de la influència del dòlar a la política comunitària que ...
- Rebre visites d'infermeres ... nooo, no vaig lligar al quiròfan ... aquestes ja les coneixia d'abans ... Que maco és quan entra gent i et diu "Uixxx, la galtona sí que està inflada!!!" ... anima molt, això! Que després ho arreglen amb un "Bueno, tu sempre has fet galtones!". Un petó, guapes, per la visita.
- Enviar un SMS a la gent dient que tot ha anat bé i que no em deixen parlar i rebre 4 trucades ... però a veure ... jo parlo en arameu o què? Per cert, moltes gràcies a tots!!!
- Llegir el Pronto ... un clàssic portar revistes del cor als hospitals ... jo crec que moltes revistes viuen d'això ... és més, jo crec que hi ha revistes del cor que només les venen als hospitals ... i mirar la tele ... on curiosament només fan programes de cuina ... també és mala sort.
- Prendre els meus primers àpats: un bol d'aigua-xirri, que l'anomenen caldo i un suc de préssec ... Felicitats ... a la gent de Juver, el suc era molt bo ...
i sobretot i més important ...
- Preguntar-me què collons feia allà ingressat perquè estava tan panxo!!! Sort que el dia següent marxava a casa. Sort!!!
