Finalment, el tema de posar una lletra a l'himne d'Espanya no ha funcionat. Diuen que no s'hi senten identificats. Què voleu que us digui? Era una miiiiiiiiiiiiiica quico, una mica molt! Que si "los verdes valles", "el azul del mar" ... semblava una cançó de Nino Bravo més que un himne ... i clar, com que reunir les 7 boles de Drac i fer resucitar al bo del Nino era una mica costós ... va i me li donen a aquell pobre home que va fer el que va poder. Clar, ara el tiu està com mosquejat. I qui no, saps? Pobre! Que va posar tota la ilusió del món ... De tota manera, a mi ja m'està bé, tu ... que quan fan allò dels Mundials ... pels d'ESO no futboleros, aquella competició que sempre els eliminen a quarts ... m'agrada sentir l'himne del "NANANNANANANANANA" sobretot quan sona més fluixet "nananaananana" ... ei, mola. Què voleu? Una mania com una altra.
Però deixant-me a mi i a les meves manies de banda, jo sempre he vist dues coses en això de l'himne i el tema esportiu. La primera és que se l'aprenguin els jugadors. Què faríem? Ompliríem les hores mortes de l'ESO, per posar un exemple, que venen a ser totes les hores, perquè la canalla s'aprengui l'himne? O ho deixaríem voluntàriament com a Materia Extra-escolar? Perquè si és aquesta segona ... no se l'aprendrà ningú, ja us ho dic ... tret dels 4 forofos que hi ha sempre en tot país que es preuï. I ai, no vull saber la que es liaria si el Puyol o el Xavi s'etivoquessin, com es diu a Esparreguera ... "Mira, no se la saben! Cuando sale lo de los verdes valles parece que Xavi dice algo con una o. Son unos separatistas catalanes", dirien a la COPE ... que ens tenen un carinyo, a la COPE ...
I la segona, la motivació de l'himne. Que s'ha fet un himne només perquè quan facin el travelling als mundials de futbol es vegi als jugadors cantant ... que t'hi pares a pensar i una mica ... perdó, molt ... trist ho és, eh? ... doncs comencem a fer referència a la història futbolera, amb frases de l'estil "No pasamos de cuartos" ... "Y nos eliminó Corea" ... etc. "Oh, és que seria un himne de perdedors!!!" ... Dues reflexions: 1. Ho són. 2. Nosaltres som veïns seus de fa molt i celebrem la Diada el dia d'una derrota ... així demostrarien que alguna cosa se'ls ha enganxat, no? Ja tinc ganes de sentir la següent proposta d'himne, tu!!!
Benvolgudes admiradores d'aquest humil blog, lamento comunicar-vos que els informàtics no estem bons. "Ei, però el Xavi està que t'hi cagues a les bragues". Mireu, no entraré a comentar les virtuds masculines del Xavi, però ell no és informàtic, ell és enginyer industrial. Els informàtics, amiguetes, som aquella raça que tothom, tothom, tothom, defineix amb: cabell greixós, ulleres de pasta i preferiblement de cul de got, camisa de quadres enormes amb butxaca on es porten 3 marcadors fosforitus i pantalons amb la cintura al melic. Vindríem a ser una mena d'Steve Urkels, però al segle XXI.
I clar, què passa quan algun dia, al metro per exemple, et trobes davant de dos pájarus de 1.90 metres, corpulents, guaperes ells, ben pentinats, ni molt afaitats ni poc ...? que et sents un misèries. Però després passen coses que et fan pensar qui es més misèries dels dos? Guaiteu, guaiteu ...
Un dia qualsevol de les vacances de Nadal. Metro de BCN. M'assento al vagó. Al costat meu, una noia, guapeta ella. Em mira, em somriu ... dec dur alguna cosa escrita al front, però ella em somriu, tu ... Una parada després d'on pujo jo, entren ells. 1.90 metres, de professió model i'm supose, jaqueta llarga i bufanda portada d'aquella manera que només saben portar ells les bufandes (ai, ara sembla una mica el Tomate, això). S'assenten davant d'una parella, en diagonal a mi i a la noia que abans reia i ara s'ha quedat com una mica embadalida davant del panorama. De fons se sent quelcom que aplaudeix ... lleig el comentari, ho sé.
Un dels nois té calor. Veu que davant seu hi ha assentada la noia de la parella anterior ... i es treu la jaqueta i la bufanda. Té un cos fibrat, el cabron ... ai, perdó, que no em vull implicar ... i duu una camisa negra d'aquelles que li ha robat al seu germà petit i que és som 2 talles menys ... mira, com el Juanes; segur que aquest no és tan cregut ... val, val, perdó ... d'aquelles cenyidetes, cenyidetes, d'allò per marcar pectorals, abdominals, bíceps i lo que se tercie ... per cert, comentari de l'autor, jo també tinc abdominals; són allà, sota el greix de la panxa ... és que després ho dius i tothom es fot a riure ... a veure, anatòmicament hi són, però no es veuen, eh? ... final de comentari de l'autor ...
El noi acalorat mira la noia, però la noia xerra amb la seva parella ... i saps allò que la busca amb la mirada per veure si es creuen i es fixa en ell? però la noia està tan panxa. De cop i volta, el tiu es descorda un botó ... sííííííí, va depilat, tu y yo lo sabíamos ... i continua buscant la mirada perduda, aquest cop a les vies del metro, de la noia de davant seu. En tot això, la noia que s'assenta al meu costat i jo ens comencem a mirar l'escena en plan "Està fent-se el xulo o som nosaltres que som molt malpensats?"
Passada una parada més, el noi es descorda un nou botó de la camisa perquè ... oh, meravella!!! li pica el mugró esquerre. Vaja, el típic mugró que et pica quan portes una camisa negra cenyida i estàs bo. I clar, es veu que la camisa havia de ser de ras o alguna cosa d'aquestes perquè no es rascaria el mugró per sobre la camisa no, que després es fan arrugues ... es descorda i ensenya al respetable una mica més de pit i el mugró. Ah, i mentres se'l rasca fa com que es mossega el llavi inferior ... La meva companya de seient i jo estem esmaperduts, bocabadats i corpressos ... Impressionant! Fins i tot se'ns escapa una rialla en plan sifon, pero en veu baixa, que els tius estan fortets i després ens queixem que ens trenquen la cara.
Però, amics, la noia ni se'l mira. Parla amb el seu xicot i mira les vies del tren. I fins i tot treu el mòbil i esborra missatges. El noi, desesperat intenta el todo por el todo. Es corda el botó pechos-fuera i comença a jugar amb els pectorals: ara moc el pit esquerre, ara moc el pit dret. Aquí sí que la meva companya de seient i jo deixem anar una risotada alta, clara i forta ... I, clar, es gira mig vagó ... buenu, potser un quart, que la gent de BCN és una mica esquerpa ... Una nova parada i els nois-buenorros aixequen i se'n van. La noia es gira a la seva parella i li salta "A veure si et cuides per posar-te com aquest!"
Canalla, si esteu bons/es ... sigueu modestos, hombre! Que després comences per intentar que la gent et miri i acabes fent el ridícul davant de tothom!!! Amb l'afegit que després els altres feina tenim a intentar estar a l'alçada ... i vinga a fer abdominals ...
Però deixant-me a mi i a les meves manies de banda, jo sempre he vist dues coses en això de l'himne i el tema esportiu. La primera és que se l'aprenguin els jugadors. Què faríem? Ompliríem les hores mortes de l'ESO, per posar un exemple, que venen a ser totes les hores, perquè la canalla s'aprengui l'himne? O ho deixaríem voluntàriament com a Materia Extra-escolar? Perquè si és aquesta segona ... no se l'aprendrà ningú, ja us ho dic ... tret dels 4 forofos que hi ha sempre en tot país que es preuï. I ai, no vull saber la que es liaria si el Puyol o el Xavi s'etivoquessin, com es diu a Esparreguera ... "Mira, no se la saben! Cuando sale lo de los verdes valles parece que Xavi dice algo con una o. Son unos separatistas catalanes", dirien a la COPE ... que ens tenen un carinyo, a la COPE ...
I la segona, la motivació de l'himne. Que s'ha fet un himne només perquè quan facin el travelling als mundials de futbol es vegi als jugadors cantant ... que t'hi pares a pensar i una mica ... perdó, molt ... trist ho és, eh? ... doncs comencem a fer referència a la història futbolera, amb frases de l'estil "No pasamos de cuartos" ... "Y nos eliminó Corea" ... etc. "Oh, és que seria un himne de perdedors!!!" ... Dues reflexions: 1. Ho són. 2. Nosaltres som veïns seus de fa molt i celebrem la Diada el dia d'una derrota ... així demostrarien que alguna cosa se'ls ha enganxat, no? Ja tinc ganes de sentir la següent proposta d'himne, tu!!!
Benvolgudes admiradores d'aquest humil blog, lamento comunicar-vos que els informàtics no estem bons. "Ei, però el Xavi està que t'hi cagues a les bragues". Mireu, no entraré a comentar les virtuds masculines del Xavi, però ell no és informàtic, ell és enginyer industrial. Els informàtics, amiguetes, som aquella raça que tothom, tothom, tothom, defineix amb: cabell greixós, ulleres de pasta i preferiblement de cul de got, camisa de quadres enormes amb butxaca on es porten 3 marcadors fosforitus i pantalons amb la cintura al melic. Vindríem a ser una mena d'Steve Urkels, però al segle XXI.
I clar, què passa quan algun dia, al metro per exemple, et trobes davant de dos pájarus de 1.90 metres, corpulents, guaperes ells, ben pentinats, ni molt afaitats ni poc ...? que et sents un misèries. Però després passen coses que et fan pensar qui es més misèries dels dos? Guaiteu, guaiteu ...
Un dia qualsevol de les vacances de Nadal. Metro de BCN. M'assento al vagó. Al costat meu, una noia, guapeta ella. Em mira, em somriu ... dec dur alguna cosa escrita al front, però ella em somriu, tu ... Una parada després d'on pujo jo, entren ells. 1.90 metres, de professió model i'm supose, jaqueta llarga i bufanda portada d'aquella manera que només saben portar ells les bufandes (ai, ara sembla una mica el Tomate, això). S'assenten davant d'una parella, en diagonal a mi i a la noia que abans reia i ara s'ha quedat com una mica embadalida davant del panorama. De fons se sent quelcom que aplaudeix ... lleig el comentari, ho sé.
Un dels nois té calor. Veu que davant seu hi ha assentada la noia de la parella anterior ... i es treu la jaqueta i la bufanda. Té un cos fibrat, el cabron ... ai, perdó, que no em vull implicar ... i duu una camisa negra d'aquelles que li ha robat al seu germà petit i que és som 2 talles menys ... mira, com el Juanes; segur que aquest no és tan cregut ... val, val, perdó ... d'aquelles cenyidetes, cenyidetes, d'allò per marcar pectorals, abdominals, bíceps i lo que se tercie ... per cert, comentari de l'autor, jo també tinc abdominals; són allà, sota el greix de la panxa ... és que després ho dius i tothom es fot a riure ... a veure, anatòmicament hi són, però no es veuen, eh? ... final de comentari de l'autor ...
El noi acalorat mira la noia, però la noia xerra amb la seva parella ... i saps allò que la busca amb la mirada per veure si es creuen i es fixa en ell? però la noia està tan panxa. De cop i volta, el tiu es descorda un botó ... sííííííí, va depilat, tu y yo lo sabíamos ... i continua buscant la mirada perduda, aquest cop a les vies del metro, de la noia de davant seu. En tot això, la noia que s'assenta al meu costat i jo ens comencem a mirar l'escena en plan "Està fent-se el xulo o som nosaltres que som molt malpensats?"
Passada una parada més, el noi es descorda un nou botó de la camisa perquè ... oh, meravella!!! li pica el mugró esquerre. Vaja, el típic mugró que et pica quan portes una camisa negra cenyida i estàs bo. I clar, es veu que la camisa havia de ser de ras o alguna cosa d'aquestes perquè no es rascaria el mugró per sobre la camisa no, que després es fan arrugues ... es descorda i ensenya al respetable una mica més de pit i el mugró. Ah, i mentres se'l rasca fa com que es mossega el llavi inferior ... La meva companya de seient i jo estem esmaperduts, bocabadats i corpressos ... Impressionant! Fins i tot se'ns escapa una rialla en plan sifon, pero en veu baixa, que els tius estan fortets i després ens queixem que ens trenquen la cara.
Però, amics, la noia ni se'l mira. Parla amb el seu xicot i mira les vies del tren. I fins i tot treu el mòbil i esborra missatges. El noi, desesperat intenta el todo por el todo. Es corda el botó pechos-fuera i comença a jugar amb els pectorals: ara moc el pit esquerre, ara moc el pit dret. Aquí sí que la meva companya de seient i jo deixem anar una risotada alta, clara i forta ... I, clar, es gira mig vagó ... buenu, potser un quart, que la gent de BCN és una mica esquerpa ... Una nova parada i els nois-buenorros aixequen i se'n van. La noia es gira a la seva parella i li salta "A veure si et cuides per posar-te com aquest!"
Canalla, si esteu bons/es ... sigueu modestos, hombre! Que després comences per intentar que la gent et miri i acabes fent el ridícul davant de tothom!!! Amb l'afegit que després els altres feina tenim a intentar estar a l'alçada ... i vinga a fer abdominals ...
