La resposta es un No rotund. I Punt. I aviat ho entendreu.
Un dia com qualsevol altre a la bonica i entranyable ciutat de Girona. "Ep, i què et duu fins a Girona?", us preguntareu. Doncs una aposta. Sóc com el Ramon Garcia de Catalunya ... però sense la capa. Sí, com el Ramon Garcia. L'única diferència és, apostadísticament ... això no existeix, oi? buenu, és igual ... parlant, clar, que ell presentava les apostes i jo senzillament les perdo. I quan perds una aposta pots fer tres coses: fer-te el suec, com el Larsson del Barça ... aix, allò era un davanter centre!!! ..., fer-te el català, en plan "Uix, ara, ara, ara no em va bé, que tinc una hipoteca, jo", o afrontar les coses amb honor. "I tu vas afrontar l'aposta perduda amb honor, oi?" Doncs, sí. Perquè amb la persona que havia perdut l'aposta, la divertida i ditxaratxera mafalda, les dues primeres opcions no serveixen ... "Oh, què vol dir no serveixen les dues primeres opcions?". Creieu-me, no serveixen ... oi A? Que t'agafa per l'orella i vinga "Passa! Passa a pagar l'aposta!! Que només em doneu que disgustos!!!"
Doncs ja estem situats: Girona per un cantó, mafalda a qui li pago l'aposta ... noooo, si jo seria el Ramon Garcia de Catalunya ella no crec que estigui d'acord en ser l'Ana Obregon del Gironès ... vaja, penso ... mira, parleu-ho amb ella, tu ... ah sí, el títol de l'aposta: "La gent pot ser tant egoista com penses? O encara ho és més?" Va guanyar ella, clar, que va apostar que "Més, més" ... o això era un dia que ella i jo ... nooooooooooo, nooooooooooo, que està feliçment casada, no fotem!!! Total, que sóc de massa bona fe ... ja veig que no podré mai muntar un banc, que donaria hipoteques a tothom ... Canalla, si voleu veure algú com riu aneu a un banc i els hi dieu que voleu una hipoteca, ja voreu quines rises! El director, l'apoderat, els de caixa, ...
Però centrem-nos. Qui perdia convidava a dinar a l'altre. Però dinar de plat, eh? Res de "Mira, t'he fet un entrepà de xapata amb mortadela del Micky Mouse". Lleig! Que sempre he pensat per què només el Micky Mouse i no l'ànec Donald o la Daisy, la gran oblidada. El lloc escollit va ser una pizzeria de la mítica i fastuosa ciutat de Girona. Hi ha qui té la teoria que la pizzeria aquesta de dia és pizzeria i de nit canvien el lletreru i hi posa "El pato feliz" perquè la decoració de dins recordava més a un restaurant xinès que no pas a una pizzeria, però buenu. De distribució rectangular, només hi havien dos llocs, arraconats ells, que quedaven una mica més apartats de tot ... clar, on ens va tocar seure? allà mateix. De l'estil "Los raros los pones allí que la gente no los vea, nen!"
I no és que no estiguessis bé, allà apartat, només que:
1. De tant en tant veies els cambrers i la nostra cambrera particular com treien el caparronet en plan "Ep, què hi ha algú? O heu marxat sense pagar?", que vulguis que no, collons, et sents observat ... així no hi ha ningú que es mengi una pizza, tu. A veure si jo aniré a casa la cambrera quan estigui dinant i me la quedaré mirant ... a veure si li agrada!
2. Al darrera de la meva partenaire hi havia el lloc on suposadament guarden els coberts ... vaja, o això vem pensar ... Que també els coberts els podríem tenir a algun lloc que no fos un calaix ... o podríem tenir més tacte tancant els calaixos, que després diem que els mobles d'ara són una merda ... collons! ... tancaven els calaixos que semblava que els deguessin diners, tu! Que el primer cop pensàvem que hi havia un cambrer rebotat amb la coberteria i s'estava barallant amb els ganivets.
LaNiñaDelPijamaARallas era la nostra cambrera. Li dic així perquè entre els núvols grisos de la resta de cambrers ella era com un raig de sol. Sense dir-ho poèticament, si voleu, tots anaven amb camisa blanca i ella amb camisa blanca de ratlles blaves. A més portava dues cuetes i tal i pasqual ... Molt mona ella. La mafalda i jo teníem la teoria que a aquesta noia se la veia un xic passarella ... pels futboleros, res a veure amb l'ex-seleccionador argentí ... allò, com si li faltés un parell de minuts al microones. A més parlava com la Paulina Rubio: les "s" eren "sh" ... "Nada deshto fue un error, uooooo". La resta tot molt bé. Dinar sense incidències destacables. Tot correcte.
El drama ve a l'hora de pagar. Un clàssic. Ens porten el compte de l'altre taula: una parella d'enamorats que estaven a mig dinar i que s'haven pres un parell de pizzes i un parell de cerveses. Nosaltres allà que si postres i històries diverses. Què has de fer? És d'aquelles situacions que dius "Gràcies Senyor per haver pensat en mi i en la meva hipoteca" tot mirant al cel i no veure'l perquè, clar, veies el sostre de la pizzeria ... us he dit que semblava un restaurant xinès? I tu dones la tarja i "Ale guapa, ves cobrant" I la noia que triga ... que penses "Per 5 minuts que li falten de fregidor a la noia ...és passar una tarja només!! Vols dir que no ha marxat amb la tarja i ara està comprant droga?". I quan ja anava treient el mòbil i trucar al banc per donar de baixa la tarja ... per cert, us heu fixat que el número on has de trucar si perds la tarja ... està escrit a la tarja? És com a la meva feina, que un dia ens vem quedar sense entrar al mail i ens van enviar un mail per dir-nos com s'arreglava!!!.
Això, que finalment la noia arriba ... "Pershdó, esh que ensh havíem confósh i ush havíem portat el compshte de l'alshtre taula". Amics, què hi farem, Déu és just. Clar, li havíem d'abonar la diferència. Ens va dur les dues factures: ens havia cobrat 26,22 Lelos i valia 30,36 Lelos. Va girar la nota de la nostra factura tot disposada a fer la resta ... i apunta tot parlant a viva veu "Vint-i-shishhh amb vint-i-dosshhh" i a sota ... no es recordava quan valia lo nostru ... i comença a girar el rebut com quan vas a l'Ikea i treus les instruccions per veure on és "Castellano" ... i a sota de l'anterior preu apunta i parla a viva veu "Trenta amb trenta Shishhhh". I ja tenim el drama. Au, a més de faltar-li 10 minuts de bany maria a la noia ara havia de resoldre una resta del revés!! Hombre! Això és anar a putejar!!! "No nos han preparado para esto, coronel!", que diria en Rambo.
Un dia com qualsevol altre a la bonica i entranyable ciutat de Girona. "Ep, i què et duu fins a Girona?", us preguntareu. Doncs una aposta. Sóc com el Ramon Garcia de Catalunya ... però sense la capa. Sí, com el Ramon Garcia. L'única diferència és, apostadísticament ... això no existeix, oi? buenu, és igual ... parlant, clar, que ell presentava les apostes i jo senzillament les perdo. I quan perds una aposta pots fer tres coses: fer-te el suec, com el Larsson del Barça ... aix, allò era un davanter centre!!! ..., fer-te el català, en plan "Uix, ara, ara, ara no em va bé, que tinc una hipoteca, jo", o afrontar les coses amb honor. "I tu vas afrontar l'aposta perduda amb honor, oi?" Doncs, sí. Perquè amb la persona que havia perdut l'aposta, la divertida i ditxaratxera mafalda, les dues primeres opcions no serveixen ... "Oh, què vol dir no serveixen les dues primeres opcions?". Creieu-me, no serveixen ... oi A? Que t'agafa per l'orella i vinga "Passa! Passa a pagar l'aposta!! Que només em doneu que disgustos!!!"
Doncs ja estem situats: Girona per un cantó, mafalda a qui li pago l'aposta ... noooo, si jo seria el Ramon Garcia de Catalunya ella no crec que estigui d'acord en ser l'Ana Obregon del Gironès ... vaja, penso ... mira, parleu-ho amb ella, tu ... ah sí, el títol de l'aposta: "La gent pot ser tant egoista com penses? O encara ho és més?" Va guanyar ella, clar, que va apostar que "Més, més" ... o això era un dia que ella i jo ... nooooooooooo, nooooooooooo, que està feliçment casada, no fotem!!! Total, que sóc de massa bona fe ... ja veig que no podré mai muntar un banc, que donaria hipoteques a tothom ... Canalla, si voleu veure algú com riu aneu a un banc i els hi dieu que voleu una hipoteca, ja voreu quines rises! El director, l'apoderat, els de caixa, ...
Però centrem-nos. Qui perdia convidava a dinar a l'altre. Però dinar de plat, eh? Res de "Mira, t'he fet un entrepà de xapata amb mortadela del Micky Mouse". Lleig! Que sempre he pensat per què només el Micky Mouse i no l'ànec Donald o la Daisy, la gran oblidada. El lloc escollit va ser una pizzeria de la mítica i fastuosa ciutat de Girona. Hi ha qui té la teoria que la pizzeria aquesta de dia és pizzeria i de nit canvien el lletreru i hi posa "El pato feliz" perquè la decoració de dins recordava més a un restaurant xinès que no pas a una pizzeria, però buenu. De distribució rectangular, només hi havien dos llocs, arraconats ells, que quedaven una mica més apartats de tot ... clar, on ens va tocar seure? allà mateix. De l'estil "Los raros los pones allí que la gente no los vea, nen!"
I no és que no estiguessis bé, allà apartat, només que:
1. De tant en tant veies els cambrers i la nostra cambrera particular com treien el caparronet en plan "Ep, què hi ha algú? O heu marxat sense pagar?", que vulguis que no, collons, et sents observat ... així no hi ha ningú que es mengi una pizza, tu. A veure si jo aniré a casa la cambrera quan estigui dinant i me la quedaré mirant ... a veure si li agrada!
2. Al darrera de la meva partenaire hi havia el lloc on suposadament guarden els coberts ... vaja, o això vem pensar ... Que també els coberts els podríem tenir a algun lloc que no fos un calaix ... o podríem tenir més tacte tancant els calaixos, que després diem que els mobles d'ara són una merda ... collons! ... tancaven els calaixos que semblava que els deguessin diners, tu! Que el primer cop pensàvem que hi havia un cambrer rebotat amb la coberteria i s'estava barallant amb els ganivets.
LaNiñaDelPijamaARallas era la nostra cambrera. Li dic així perquè entre els núvols grisos de la resta de cambrers ella era com un raig de sol. Sense dir-ho poèticament, si voleu, tots anaven amb camisa blanca i ella amb camisa blanca de ratlles blaves. A més portava dues cuetes i tal i pasqual ... Molt mona ella. La mafalda i jo teníem la teoria que a aquesta noia se la veia un xic passarella ... pels futboleros, res a veure amb l'ex-seleccionador argentí ... allò, com si li faltés un parell de minuts al microones. A més parlava com la Paulina Rubio: les "s" eren "sh" ... "Nada deshto fue un error, uooooo". La resta tot molt bé. Dinar sense incidències destacables. Tot correcte.
El drama ve a l'hora de pagar. Un clàssic. Ens porten el compte de l'altre taula: una parella d'enamorats que estaven a mig dinar i que s'haven pres un parell de pizzes i un parell de cerveses. Nosaltres allà que si postres i històries diverses. Què has de fer? És d'aquelles situacions que dius "Gràcies Senyor per haver pensat en mi i en la meva hipoteca" tot mirant al cel i no veure'l perquè, clar, veies el sostre de la pizzeria ... us he dit que semblava un restaurant xinès? I tu dones la tarja i "Ale guapa, ves cobrant" I la noia que triga ... que penses "Per 5 minuts que li falten de fregidor a la noia ...és passar una tarja només!! Vols dir que no ha marxat amb la tarja i ara està comprant droga?". I quan ja anava treient el mòbil i trucar al banc per donar de baixa la tarja ... per cert, us heu fixat que el número on has de trucar si perds la tarja ... està escrit a la tarja? És com a la meva feina, que un dia ens vem quedar sense entrar al mail i ens van enviar un mail per dir-nos com s'arreglava!!!.
Això, que finalment la noia arriba ... "Pershdó, esh que ensh havíem confósh i ush havíem portat el compshte de l'alshtre taula". Amics, què hi farem, Déu és just. Clar, li havíem d'abonar la diferència. Ens va dur les dues factures: ens havia cobrat 26,22 Lelos i valia 30,36 Lelos. Va girar la nota de la nostra factura tot disposada a fer la resta ... i apunta tot parlant a viva veu "Vint-i-shishhh amb vint-i-dosshhh" i a sota ... no es recordava quan valia lo nostru ... i comença a girar el rebut com quan vas a l'Ikea i treus les instruccions per veure on és "Castellano" ... i a sota de l'anterior preu apunta i parla a viva veu "Trenta amb trenta Shishhhh". I ja tenim el drama. Au, a més de faltar-li 10 minuts de bany maria a la noia ara havia de resoldre una resta del revés!! Hombre! Això és anar a putejar!!! "No nos han preparado para esto, coronel!", que diria en Rambo.
I la noia es va bloquejar, va intentar fer la resta i res, tu ... clar, com que estava al revés ... Humilment li vaig dir que la diferència era 4 Lelos amb 14 però ja no sentia res ni a ningú. Jo crec que entra el George Clooney i li diu "Soy todo tuyo" i la tia ni puto cas. Anava a la seva. Al final acaba fent la resta com Déu mana ... amb petits errors als decimals, si voleu, però vist lo vist, de poca importància ... i comença a restar, leeeeeeeeeentament: "Doshhh", "Tresssh", "Quatreeeee", "Shiiiinnnncc" i "Shishhhhhh", mentre amb els ditets anava calculant quants portàvem. Ue, al final arriba a 4 Lelos amb 14. Li comento, humilment, que "Era el que t'havia dit, oi?" i em mira en plan de "Mira el chulo que tiene 5 Màsters ... 4 i el Hee-man". Li dono 5 Lelos per no allagar l'agonia més estona ... i m'acaba tornant el canvi ... malament!!! Dios!!! Una calculadora, per favor!!!!
Moraleixa: la culpa és de l'ESO. Sí, de l'ESO. Els nens de primària surten bé ... com es va poder veure a aquell programa de la tele, que ara no recordo com es diu ... però, noi, a l'ESO fan l'efecte Michael Jackson ... noooo, no abusen de ningú ... fan l'efecte Moonwalker ... fan que caminen endavant i en realitat caminen enrera. És un escàndol!!!
