dimarts, 30 de gener de 2007
Capítol 188. No es lo mismo
Bé, dies després que Catalunya, València i Ses Illes haguessin quedat soterrades sota (clar, si és "soterrada" no serà "sobre" ... això els d'ESO fijo que no ho entenen) una espesa i frondosa capa de neu, ens disposem a iniciar una fantàstica, estupenda i meravellosa setmana ... gairebé es presenta tan maca i flamenca com l'anterior.

Bé, per qui no se n'hagi adonat o no em llegeixi o no hagi sortit al carrer, tot això ERA IRONIA: primer perquè l'única cosa aprofitable de la setmana passada va ser el divendres quan vaig anar a veure l'Amidala, que per cert, torna a estar malaltoneta però en un plis es posarà bona, i segon ... on redimonis (és que m'he promés no dir massa paraulotes) és la neu? Deu haver anat amb la Beth i el programa xorres aquell que fa perquè aquí, al poble, res de res ... un fred de tres parells de nassos, això sí (me'n conec una que ja està posant ciris a qui sigui perquè arribi l'estiu ja) i poca cosa més. "Ohhh, però al Pirineu sí i ja te'n pots anar a esquiar, si vols!!!". Mira, esquiar no m'agrada, hi vaig anar quan tenia 14 anys i vaig decidir que ... si de cas ja passaria ... que és lo típic que es diu a una botiga quan preguntes el preu d'alguna cosa que t'agrada i et diuen que val com 10 vegades més del que et pensaves: "Val, només era per saber-ho ... si de cas ja passaria" ... i no passes mai, òbviament.

Dins de l'espessor de la setmana passada, un servidor va trobar temps per anar de Rebaixes (si això fos un blog com Déu mana ara sonaria allò de "Vivaaa, viva las Rebaaaaajas, tienen lo mejorrrr al mejorrrr preeeeecio ..." de Los del Río ... que, per cert, han quedat en l'oblit, aquesta gent ... ep, no seré jo qui els invoqui, ara, no no ... uix, treu, miedu, miedu, tu) això, les Rebaixes ... doncs que em fa falta roba. Majoritàriament els nois (ara saltarà la Geo dient "Tu ja no ets un noi, tu ets gran" ... no, és que em tenyeixo el cabell perquè quedi amb canes ... així quedo més interessant) no som compradors compulsius de roba ... espera que ho arreglo ... vull dir que no tenim l'armari arrebossat de roba i més roba ... no ho he millorat, oi? ... buenu, que no anem tant de compres, hombre!!!

Però, clar, vulguis que no, hi has d'anar, en algun moment o altre. I si Déu nostru senyor va inventar les Rebaixes ... qui som nosaltrus per fer-li ascus? Doncs cap al Centre hi falta gent! Les ordres eren clares: unes sabates, uns pantalons, una parca i una samarreta del Desigual. Mira, els meus regals de Reis, tu. Les sabates les vaig trobar en un cop de tita (no en dos, no, en un i tot!), els pantalons i la parca ... es veu que el dia que vaig decidir anar de compres era el dia mundial de l'Inventari ... 3 botigues que volia anar, 3 botigues amb inventari, hombreya! I abans de tornar capcot a casa em quedava la delicatessen: la samarreta del Desigual.

El Desigual, per aquell ésser humà que no l'ha trepitjat mai, es una botiga de roba moderna moderna perquè sí. Tu veus aquells jerseis coloristes que tan bé li queden a la gent? Segur que són del Desigual! Tu veus a l'estiu aquelles samarretes arrapades per marcar múscul que a tothom li queden de conya? Segur que són del Desigual! Tu veus aquelles jaquetes amb allò que dius "que guapu! que innovador!"? Segur que són del Desigual! Bé, ara ja tenim a tothom situat, oi?

Però, com tot a la vida, anar a comprar al Desigual té una sèrie de problemes (colta, que ningú és perfecte, tu). Problemes durant les Rebaixes i problemes fora de temporada de Rebaixes: (i que tornin ja Los del Río ...)

- Massa Car. On vas a parar? Una samarreta 50 Lelos! Però que no té res! Que té una màniga blanca i un escrit al pit en lletres blanques amb un "Is not the same" i ja està. On vas!!! Que me la puc fer jo amb dues samarretes, la cosa aquesta ... "Sí, però oi que no posa Desigual, osea no!". I uns pantalons, 100 Lelos! Ni uns "Livais" (o Levi's, o com s'hagi de pronunciar ... )

- Massa Atents. Quina ràbia que fa que entres a una botiga, et quedes mirant alguna roba i et salta el noi/la noia de turnu, sense que no li diguis res, i et digui "Te puedo ayudar?" ... i tu "No, només miro". I te'n vas a mirar samarretes i ell/a al darrera perseguint-te i deixant-te anar "Ésta es muy bonita ... y la tenemos en rojo, verde y amarillo" (ja us he dit que era roba colorista) ... i tu que penses "Ja, però no entre les canes que tinc i si em compro la samarreta vermella semblaré la bandera de Polònia ..."

- Per Rebaixes, tenen algo? Després de la persecució per la botiga amb el/la dependent/a al darrera ... et decideixes a comprar alguna cosa ... "Perdona ..." i ja el/la tens al costat en un micro-segon (clar, era darrera teu) "Sííííííííí?" ... "Aquesta ... teniu la XL?" (samarreta acceptable a 30 Lelos) ... "Ui, un moment que ho miro ...." (aquí hi ha un llarg intérval que distreus mirant altres peces de roba mentre els altres dependents et llencen mirades furtives en plan ... aua aua cliente suelto!!! ... mirades que tu esquives amb un "No, no, si ja m'atenen, jejeje, glups") ... "Mira XL en este color no tenemos pero tenemos una M en amarillo ... que es para tí?" Noooo, es pel veí si et sembla! Però on vas amb una M!!!??? I en groc, que llavors semblaria la bandera del Vaticà!!!

- Comunicació entre botigues? La cosa continua amb un "I si anés a la botiga de Plaça St. Jaume ... me la trobaríeu? ... la samarreta, dic" ... I ell/a "Bueeeeeeeeeeeeenu, no sé, és que clar ... és que jo estic aquí i no sé què hi ha allà (cosa òbvia) ... i aquesta M? És maca, eh? eh? eh? A més cada peça té el seu tallatge" I tu, com per fer-li un favor, te l'emproves ... és lletja de collons i un cop has passat el cap ja no pots entrar res més. "Mira, que em ve una mica justa ... com que és una M i jo gasto una XL ... calla que no sigui això!!". I ell/a només llença un pensatiu "Ja, ja pot ser, ja" ... Diós! Necessitem urgentment una transfussió d'orxata a sang!!!! Que aquest/a paio/a no en té!!

- Depresió. Durant la marató d'emprovar-te coses veus passar davant teu aquelles samarretes i jerseis que tan bé li queden a la gent ... i que tan malament que et queden a tu!!! Per començar, no estàs acostumat a portar una samarreta color taronja pujat, per continuar els jerseis de licra estan pensats per aquells nois que tenen massa als braços (digues-li múscul) i no per a mi, que la tinc ... ehem ...a la panxa (digues-li panxa) i per acabar ... joder, l'única cosa que t'agrada val 52 Lelos perquè, segons el teu amable dependent "És que això ja és d'aquesta temporada ... i clar, la nova temporada ... ja se sap!"

Total, que si abans d'anar al Desigual ja anaves capcot pel dia mundial de l'Inventari, al sortir ja no saps si tallar-te les venes o deixar-te-les llargues. Al final penses que aquella samarreta, en el fons, tenia raó. Is not the same, tu!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 10 apunts genials
dijous, 25 de gener de 2007
Capítol 187. Tres colors: blanc
Avui és el dia! Avui és el dia que Catalunya (i València? si de cas connectarem amb la nostra enviada especial) queda soterrada per la neu. Segons he sentit a la ràdio aquest matí, tot allò que estigui a 200 metres per sobre del nivell del mar ... un moment, temps mort! ... que no deien que seria a nivell de mar? ara diuen a 200 metres? que tenen por de cagar-la? aiiiii! que veig que al final només nevarà al Pirineu, al Montseny i a Montserrat, com sempre vaja ... final de temps mort ... tot ésser vivent, planta ("Les plantes són essers vivents!", doncs jo en tinc una a casa que no es mou) o casa que estigui per sobre de 200 metres d'altitud quedara sota una fina capa de ... posem música, si us plau ... tatxan, tatxan! 2 centimetres de neu!!! Vinga, tots, un "Ohhhhh" ben gran ... ja, per 2 centimetress no val la pena, ja us entenc!

A mi, la veritat, que nevi o no m'és ben bé igual. És més, m'estimaria que no nevés ... avui. És que tinc males experiències amb la neu durant la jornada intersetmanal. Si ho ha de fer, com l'any passat, en cap de setmana i sense tocar els nassos a molta gent. A mi amb que faci fred ja n'hi ha prou! Collons, que mira que ha costat que arribi el fred aquest any! I tot i així, continues trobant-te a llocs mítics com la cua del súper, la típica persona que diu "Oi quin fred que s'ha girat, oi? No recordo darrerament uns dies tan freds com avui, tu". Clar que davant d'això només pots deduir que:

- "Darrerament" és un sinònim que equival a "De l'estiu ençà"
- Massa acostumats a anar amb "la rebequeta" a inicis de gener, ve un cop d'aire i au, tothom a queixar-se ("I au, ja has enganxat la grip, veus?", que diria ma mare)
- La gent no té memòria ... com ho demostra també l'assistència massiva al Camp Nou els caps de setmana que hi ha partit. "Ohhh, és que es per veure si remonten" ... bah, per favor, que foten pena!

Quan a la mateixa cua del súper no et ve la típica persona mig tremolosa que et deixa anar un "Brrrr!! Que arribi l'estiu, ja, si us plau!". Perdó? Però què estàs reclamant?! Que no veus la merda d'hivern que ha fet, que tot just fa una setmana que ha començat a fer fred i ja et queixes!!! Que la Catedral està tan plena de ciris que hi ha més llum a dins que no pas a fora! Que els ciris els han posat la pobra gent de Gas Natural! Que no veieu que les calefaccions aquest any s'han engegat lo just! "Eh, que jo la tinc engegada des de novembre, eh?" ... per favor, no siguem mitges cerilles, va!!!

Doncs res, la veritat és que molta pinta de nevar avui no fa. Ja cal que nevi "algo", que sino els pobres homes del temps ... aquests sí que "pillen", veus? l'encertin o la caguin, sempre "pillen" ... i no són informàtics, tu, que es veu que som els culpables de totes les coses lletges del món mundial ... no, no, lo del Kennedy no s'ha pogut demostrar ... encara ... avui s'hauran de sentir de tot i força. Però bé, sempre poden dir allò que "El front fred ha perdut activitat" o "La combinació d'humitat a 5000 metres d'alçada (un dia hi pujaré a veure què hi ha) no ha afavorit finalment les precipitacions en forma de neu" ... les excuses suades de sempre, vaja.

El darrer cop que va nevar entre setmana, fa com 4 o 5 anys, un desembre crec, i un divendres fins i tot, va ser la risa tornar a casa. Va ser la risa perquè des de primera hora del matí estava nevant ... allò bé. Però, clar, a BCN, que nevi o no ... com que no cualla (és una paraula lletja, "Cuallar") ... i tu allà, feliç i content, que truques a casa "Mama, què? neva o no?" i ma mare, la pobra, "Cau una nevada d'aquí t'espero, nano". Però com que ma mare sempre era una mica exagerada vaig caure al parany de no creure-me-la (heu vist? quin ús més maco dels pronoms febles ... ai, que n'és de maco, el català) ... ho sé, error, que les mares no menteixen mai ... excepte quan et diuen que ets el nen més maco del món o quan els preguntes on és l'ossitu aquell que et dediques a rebregar i que l'han tirat a la brossa perquè fot pena ... excepte aquests casos i algun més d'excepcional ... com "No, no són llenties, són cigrons ovalats" ... les mares mai menteixen.

Doncs això, que vaig passar d'ella. I clar, les mares, apart de mentir, sempre tenen raó ... i ja em veus a mi a les 6 de la tarda intentant tornar a casa. Com que Déu és bo (apart de ser del Baa, és bo ... val, ara està distret, l'home) va passar un bus que ens va recollir. Un bus, que quan va sortir de la Diagonal direcció Igualada semblava un tren qualsevol de la línia Barcelona - Vilanova ("Ai! pobre home li deuria saber greu deixar a gent tirada", però si no dic res, jo) d'atapaïts que anàvem.

I va ser sortir de BCN (on recordem, no cuallava) i pam! només hi havia neu, només es veia neu i no se sentia res de res (el típic soroll de la neu, vaja). El trajecte va ser amenitzat pel típic agorero que et diu que no arribarem mai a Igualada, pels plors de dos nens de 6 i 8 anys que els seus avis els van pujar al bus, tan alegrement, dient-los "Ara els papes us recolliran a Igualada" (el signficat d'"ara" encara se'l deuen preguntar, pobres criatures) i pel conductor reclamant que la gent que anava dreta es distribuís per tot el bus per fer contrapés ... que sino bolcaríem. Sí, ja, dantesca, la situació.

Resultat? Barcelona - Esparreguera, usualment 3/4 d'hora (pels d'ESO 45 minuts), 3 hores i quart. Barcelona - Igualada, usualment 1 hora i quart, ... es van quedar a la sortida d'Esparreguera i van haver de fer nit a Collbató. Davant de tot això ... segur que volem que nevi? segur? "Oh, per mi sí, que ja estic a casa" ... doncs espera a que arribem els altres, coi!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 11 apunts genials
dimarts, 23 de gener de 2007
Capítol 186. El coloso en llamas?
Reconec que m'agrada el teiatru. No m'agraden els preus del teiatru, però el concepte en sí mateix, m'agrada. Em resulta digne d'admiració veure com unes persones no només són capaces de recordar què han de dir durant 1, 2 o 3 hores (sí, jo també he anat a veure en Rubianes) sino que també tenen la facilitat de moure's per l'escenari, de gesticular i d'interpretar, emocionalment, els papers (digue'ls Duna, Grill o Martona). Collons, és que s'ha de ser bo per saber-ho fer, tu!!

Clar que jo, fa uns anys, també feia coses d'aquestes. Sí, quan estudiava a casa. Agafava, em llegia els apunts i després feia aquell bonic exercici que és intentar fer-te creure a tu mateix que te'ls saps. I clar, per no estar com un tontu assentat, m'aixecava i donava voltes a una taula rodona (res a veure amb el Rei Artur) que hi havia a l'escritori de casa. Uf, si aquella taula parlés! Sempre he cregut que aquella taula sabia més d'Informàtica que no pas jo! I d'insults ... també!

Però clar, per molt que gesticulés i m'emocionés (amb algun dels ja mítics "Mecagunlamarequevapariraaixòcollonsquetampocestandificil") no arriba al nivell d'assajar alguna cosa. Saber què has de fer en el moment que ho has de fer. Potser el cop que vaig estar més aprop va ser quan era peque i jugava a l'equip de futbol sala del cole ... que teníem les jugades assajades i tot, tu! Clar, que allò no surtia ni a la de 3 ... però intentar que 6 nanos de 9 anys vagin coordinats és com demanar-li a l'Almodóvar que faci una peli que no surti la paraula "Puta" ... impossible!

Un servidor treballa a l'Illa Diagonal ("Al Mango?", no, però ja estaria bé, també) i la seva finestra (sí, tinc finestra) dóna ... a la Diagonal (clar, dient-se l'Illa Diagonal no donarà al port). La Diagonal com a artèria (perdó, pels d'ESO, volia dir "carretera ampla") de Barcelona veu passar al dia innombrables ambulàncies, polícies, bombers, manifestacions, nens de 14 anys que se'n van a l'Up&Down els divendres a la tarda a la Disco Light (on no poden beure alcohol ... o sí, però poden fumar), ... de tot, vaja. Però no ens centrem amb els nens i centrem-nos en les sirenes (no, no hi és en Sebastian cantant allò de "... bajo el marrrrrr ..."): tu sents passar un cotxe amb sirena, "NINANI-NINANI-NINANI" (si és una ambulància sents allò de "MARAGALL-MARAGALL-MARAGALL"), i el sents com arriba a la teva alçada (soroll fluix, "NINANI"), està a la teva alçada (soroll fort, "NINANI") i s'allunya de tu (soroll fluix, "NINANI") fins que el soroll desapareix a l'hortizó. Normal, no?

Però què passa si sents la sirena com arriba a la teva alçada, com se situa a la teva alçada ... i després no avança i es perd per l'horitzó aquell? Ah, amics, llavors tenim un problema. Naturalment el problema s'agreuja quan mires per la finestra i veus com hi ha una munió de gent de la teva feina a fora al carrer mirant cap a dalt. Llavors més que tenir un problema, comences a pensar que passa alguna cosa i algú no t'ho ha dit. De fet, com que vas veure en directe allò de les Torres Bessones, et quedes palplantat davant la finestra esperant veure passar algú dels pisos superiors finestra avall. Però no va ser el cas ... per sort.

És llavors, quan intentes recordar el què diuen als 1000 simulacres que hem fet(veure Capítol 167) ... apart de la calma, que ja se suposa un divendres, que et comença a envair la ràbia: "Si han desallotjat a uns quants ... per què no han avisat per megafonia? Per què tants simulacres si després, quan passa alguna cosa, no diuen res?" Només hi ha una resposta: els informàtics estem preparats per la mort i ho saben ... per això no ens avisen. I alguna cosa ha passat, això està clar; i que després no et vinguin amb l'excusa que "Uns fumadors de l'empresa han fet una fumada popular davant les portes de l'edifici" perquè no cola! A més, alguna cosa passa, que surts a l'escala i fot una pudor a cremat que fa por. I que no et vinguin amb l'excusa de "Avui per dinar tocava pollastre flamejat".

Total, que malgrat no hagin dit res, no vas cap a l'escala directament (com et diuen als simulacres) sino que agafes el de més valor (jaqueta, cartera ... i mòbil ... que ara que me l'he canviat, encara es rostirà ... que a les instruccions ho posava molt clar, que no es podia rostir), i escala avall (sort que som a la planta 4, nosaltres) ... ningú sap el que ha passat malgrat comença a posar-se en funcionament la maquinària de rumors: "Alguna cosa ha explotat a la planta 8", "Un que fumava i ha tirat la colilla a la moqueta", "Pollastre flamejat, sense cap mena de dubte", ... I arribes a baix, tranquilament (sense cap rècord mundial de baixar escales, vull dir) i descobreixes la veritat:

- L'alarma no ha sonat perquè saben que estem preparats per la mort i som prescindibles ... com Rambo a Rambo II
- Els simulacres no serveixen per a res: en teoria t'has de trobar a un punt llunyà del teu edifici i venga ... tothom allà davant i si explota alguna cosa, mala sort!
- S'ha cremat una habitació de trastos de la planta dos, al costat del menjador (a hores d'ara, és el menys important ... bàsicament perquè ja estàs fora)

Ja ho veieu, tant d'assaig, tanta alarma i tantes hòsties, per no res. Sort que no va passar res greu, perquè arriba a sonar l'alarma de veritat i ja ens veus tots corrent com les gallines aquelles del Chicken Run. Assajar simulacres ... pa què? "Putos assajos", que diria l'Almodóvar!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 10 apunts genials
dijous, 18 de gener de 2007
Capítol 185. El show de Truman?
La vida d'un informàtic, llevat de petits marrons que venen tots de cop a la feina (ahir, 7), de visites a Mordor on algun afiliat del Conde Duku et mig obliga a repassar un PowerPoint que ha fet ell però que en realitat qui sap com funciona ets tu (els galons és obvi qui se'ls emporta, clar), de feina i feina que se t'acumula per JA MATEIX sobre la taula i que gestiones, pim pam, al més pur estil Ronaldinhià, d'endurt-te bronques del Conde Duku per alguna cosa que no has fet i que has avisat que estava fallant (presumpció de culpabilitat, en diuen), d'anar a reunions per decidir qüestions tenint com a oponent (o sigui, defensor de la causa contrària a la que tu proposes) a un partenaire de Mordor i veure com Mordor sempre guanya (com la Banca), ... llevat de tot això, la vida d'un informàtic sol ser tranquila. Malgrat tot, continuo dient que la meva vida sembla El Show de Truman, sembla que talment algú m'estigui mirant pel forat del pany i digui "Ara farem això i a veure què fa". A putear, si és que van a putear, si ja ho dic jo.

I per relaxar-nos, apart de plantejar-me comprar un sac de sorra i començar-lo a atonyinar de valent (no tinc espai, ho sento ... i l'opció penjar-la de la làmpada del menjador tampoc, més que res perquè llavors no veus la tele) doncs es va decidir, en comisió celebrada entre tres persones (la Muntxi, la Duna i un servidor) muntar una expedició per anar a veure teiatru. L'obra, El Mètode Gronholm. I ha passat el de sempre, 3 hi volen anar i hi acaben anat 11. Que com més serem més riurem, eh? Però si ens descuidem ens fan una representació només per la gent d'Esparreguera.

Com a mínim, ara que ja tenim les entrades, no ha passat com el darrer cop. El darrer cop que vem anar massivament al teiatru, vem anar a veure Mar i Cel (teiatru alternatiu el que anem a veure, eh?). Recordo que la Puri em va dir "Nungu, compra 8 entrades!" (sí, és que fa variacions d'Angu, ella) així com unes 1000 vegades. Total que compro 8 entrades per Interné, a 36 Lelos la peça (nens, el teiatru és car, el cine és més assequible i si tens algú que te'l baixi d'Interné, ni t'explico). Arribo a casa, faig la llista de la gent que venia i ... oh! Meravella! érem 7. Raudu i veloç truco "Puri, guapa, ja tenim les entrades ... escolta, qui ve al final?" i comença a dir noms i acaba amb "i Menganito, 8" ... "Ehem, nena, que n'has dit 7" ... "Ah, són 7? Doncs compra'n 7!"(ella és així, de solucions directes, tu) ... Total, que després d'un atac de nervis i de dos Tranquimazins vaig deduir que els Reis aquell any s'adelantarien per algú. El que dic ... El Show de Truman ... o les mates ESO que no tiren, una de dues.

Un altre cas: el proper 26 de gener deixo de ser President (Ue!). Com ja he esmentat algun que altre cop, a la Comunitat tenim problemes amb D. D és la persona que ha denunciat a la Comunitat (no, la Comunitat no és la Comunitat del Anillo i D no és un orco) perquè resulta que som dolents i no li vem deixar fer un forat al parking perquè el senyor (?) es va dedicar a jugar al tetris amb els WC del local... forat que ell va fer sense demanar-li permís a ningú ... forat que nosaltres vem tapar i vem provocar les Fonts de Montjuïc al seu WC (el que no sé és si estaven iluminades, aquestes).

Doncs després que em fessin President, que em vingués a buscar la Guàrdia Civil a casa, que muntés una reunió per aclarir temes i que una mica més i acaba en un duel a mort al Hall del bloc, d'escoltar i flipar amb la denúncia que ens va posar en D (aquell dia vaig deduir que jo era una mala persona, un insolidari i un tapa-forats), de fer derrames i parides, de signar no sé quants papers per advocats i no sé què més... va i ara s'acaba el tema (ho sento, Grill, no m'han deixat avisar-te perquè matxaquessis a D) i han (hem) firmat la pau i tots feliços (¿?) i contents (¿?). No és just! No em puc donar el gustassu de passar-li el marron a algú, no! Me l'he menjat tot jo i amb patates! No és just, tu! Això estava preparat, no em digueu que no. A putear. Si ja ho dic jo!


I la refinitiva, que deia en Juan de la Cosa. Els Reis, apart de no portar-me el que vull, (ah, a la llista de l'altre dia cal afegir-hi un davantal i una camisa guapíssima ... no, tampoc em feien falta ... i ara es veu que me'n queden 3, encara: Dúnia, Suaressita i Kittus ... patirem) m'han (m'he, perquè ningú tenia esma de fer-ho) portat (auto-portat) un mòbil. Sí, amics, familiars, coneguts o llegits, he abandonat la meva andròmina blava que m'ha fet companyia durant 3 anys i mig ... "On vas amb un mòbil tan antic, animal!" ... doncs a mi m'anava bé ... i he aprofitat per abandonar Timofònica i passar-me a Vodafone ... on per 89 Lelos m'he adjudicat un mòbil de contracte (dels baratus, eh? que pel que truco ...) QUE TE CAGAS (Nokia 6288, crec ...). Maco perquè sí. Clar, després de l'andròmina qualsevol és maco, oi? Però m'he trobat amb dos problemes:

1. (Problema menor) Sóc un guais. I com a guais no necessito llegir les instruccions per saber com va. I així em va, que no en tinc ni punyetera idea de com va. Sort que es veu que no tinc connectat no sé què d'Interné perquè sino ja hauria gastat un paston i mig. El que més es veu al meu mòbil no és el Salvapantalles, no, és el "No se ha podido realizar la conexión a ... noséquè". "Clar, tants anys amb aquesta merda, t'has quedat anticuat", ha afirmat AQueEtFaigUnFix. No li falta raó, no.

2. (Problema major) Ara que foto el camp de Timofònica ... va el malparit del Fernando Alonso i també es fa de Vodafone. No, no parlo del seu mòbil, parlo de la marca que el patrocina. No és just! No és just! La meva vida està lligada a aquest paio? Em començarà a agradar El Sueño de Morfeo? Em compraré un Mercedes? (quan em tregui el carnet, clar) Per què? Serà la meva vida El Show de Truman? És veritat que no hi ha res darrera el mar? (ai, això ha quedat filosòfic i tot, nen)

Doncs com que si no pots amb ells t'hi has d'unir, deixeu que us digui una cosa: "Buenos días, y por si no nos vemos, buenas tardes y buenas noches".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 6 apunts genials
dimarts, 16 de gener de 2007
Capítol 184. Diari d'una noia del Puchet
Esparreguera, com ja he comentat més d'una vegada i com deu passar a tots els pobles, té la seva zona pija. La coneixereu, com diria aquell, per aquelles fastuoses cases, per aquells fabulosos cotxes (dels que no en fan ostentació pública, noooooo), per aquella poc tradicional i parenoelesca ambientació nadalenca i pels comportaments poc socials de la gent que hi viu, normalment ells tenen el ranxo allà, hi viuen i contacte amb la resta del poble poc ... no fos cas que els contagiéssim alguna cosa ... què penseu? que els tinc mania? nooooo pas!

Però a part de tenir cases enormes, cotxes impressionants, deixar casa seva com si fos Las Vegas per Nadal i ser uns esquerps ... que això està a l'abast de tothom (val, val, ja paro de somiar), aquesta gent té dos trets característics: la manera de vestir i la manera de parlar.

La manera de vestir és ... ejem ... vestir "de marca". Però quan dic "de marca" em refereixo a TOT "DE MARCA". A veure, tots hem tingut unes ulleres Dolce Gabanna, tots hem tingut un polo Lacoste, tots hem tingut una colònia Claving Klein (perdó, que em diuen que es diu Calvin). Tots i cadascun de nosaltres hem tingut coses d'aquestes ... perquè sí, perquè et fan gràcia, perquè per un dia que et dones un capritxet no passa res ... ara bé (que vol dir moro) ... cal que tot, tot, tot sigui "de marca"? Però tot és tot, eh? Des dels guants Tommy Hillfinger a les calces Claving Klein o calçotets Burberry's (que deu fer esgarrifar el que costen) amb aquells quadrets que són lletjos de pebrots ... "Oh, això és que els tens mania" ... Au va, home, jo amb els meus Abanderado, ja tiro, tu!

Però si per alguna cosa tu pots saber que una persona és 100% pija és la manera de parlar. Aquell embarbussament a la boca que seria el més proper a si fessis parlar la Paulina Rubio justament quan esta bebent un plat de sopa. Incomprensible per l'oida humana! El més bo és que amb tu, lleu mortal, parlen perfectament bé. Però quan es troben amb algú de la seva espècie ... horror i terror ... oblida't de seguir la conversa! I aquelles frases suades de "Te lo juro por Snoopy!", aquell parlar a cops de síl·laba: "No-me-di-gas", "Que-fuer-te", i el mític "bla, bla, bla, bla ... o sea bla" ... que curiosament són en la llengua del nostre, ja, entranyable President Montilla. Aquells noms ... no es diuen Maria, o Pau o Susanna, no, són la Iona (de Mariona), el Paueti i la Susi. Dios!!! Naturalment jo per ells sóc l'Angu ... perquè recordar-se que em dic Josep serà que no. Però no parlem de batalles perdudes i anem al gra.

Ara que estem tots situats respecte de qui parlaré, anem al bàsket. Lloc: Palau Blaugrana (sí, el mateix lloc on NO vaig des de començaments de desembre, aquell mateix). Hora: 2/4 d'1 del migdia (12:30 pels d'ESO ... després al cole del Kittus diuen que de 36 que són a 1r de Batxillerat de Lletres 19 n'han suspés 6 o més, d'assignatures ... si no m'estranya). Seiem al nostre seient la Marguix, el senyor Jaume, pare de la Marguix, i un servidor. Allò que es va omplint de gent, potser perquè el Baa s'hi juga els quartus? potser perquè regalaven entrades a tot arreu? Mai ho sabrem. "Perquè regalaven entrades!!!", pensarà la Geo, que és de la Penya i era a París (ja ho sé, no venia a cuentu) i per tant no té dret a opinar.

Darrera meu s'assenta una família. No passa res. El bàsket, un esport familiar. De fet estem (jo, la Marguix i el senyor Jaume) envoltats de famílies. Sembla més una peli de la Disney que un partit de bàsket. Mal fet. El bàsket és un esport familiar però aquest any el Baa de bàsket no està per portar a la canalla a veure'l ... et surten masses "instints primaris" quan veus allò ... darrera nostra s'asseu una família: pare, mare i nena. Veig de refiló el vestit de la nena: pantalons pirates, botes, samarreta vermella i ... ehem ... corbata negra. Escolto breument la conversa de la nena amb la seva mare en un to com de sopes Knorr: "Escucha mamá, tu creus que el Barça avui juegarà ben" (no, no és portugués ni Montillés, és un dialecte estrany, barreja de català i castellà). Comentari meu a la Marguix "Una mica pijoteres, no, els de darrera?". La Marguix, impassible, es gira i deixa anar un "Què dius! Jo els veig normals". Mirem a la mare, vestit D&G negre, amb un cinturo graaaaaan que posava D&G, per si no quedava clar amb la màniga del vestit, que també ho duïa. El pare, impassible i mut, no portava cap marca, anava d'incògnit. La Marguix rectifica "Val, no ho són, de normals!".

I comença l'encontre. I a partir d'aquí, l'histerisme: uns crits! que allò no és animar, allò és cridar directament. "Hiiiiii, hiiiiiii, que aixons era falta!!! Pe-tar-do!!". Que està molt bé, que cridi, però no cal que em cridi a dos pams de l'orella! La mare i el pare, callats, mentre la nena continua el seu xou "Uhhh uhhhh, fuera, fuera, has vist mamá, com els arbitrus ens perjudiquen o-sea, ens perjudiquen? Ta-ru-gus, més-que-ta-ru-gus!". Així, ben bé una hora i picu. I sort que el Baa va guanyar pim, pam, amb dos cops de tita, que si s'hagués patit ara estaria amb un piiiiip a l'orella, com quan la Intercontinental de fa uns quants anys.

I no els vem veure sortir ... calla que no fos perquè tal i com allò es va acabar vem sortir foragitats cuan ànima que se'n du el diable (digues-li dimoni també). Ja ens els trobarem un altre dia ... o millor no, que els taps de cera per les orelles també s'han posat pels núvols, com la meva hipoteca. Coi d'Euro. O-sea, coi!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 8 apunts genials
dimecres, 10 de gener de 2007
Capítol 183. Dolç Nadal ... o no
Família, amics, finalment les festes de Nadal han acabat ... "Ja ho sabíem, això. Si et descuides ens ho dius a mig març", pensareu ... i les meves vacances, per desgràcia meva, també ... "Ens ho suposàvem quan hem vist que has actualitzat", raonareu. I no, no han estat malament del tot. Potser he fet massa el ronso i al final tenia, segons conversa realitzada per mi mateix amb el Kittus, ganes de tornar per ... moure'm una mica. "Tu no hi toques" ... és veritat ... però i lo maco que és no tocar-hi!!!

De tota manera aquestes festes ens han deixat petites emprentes que m'agradaria remarcar abans de començar a parlar de mòbils (el meu fabulós Sony-Ericsson de fa 3 anys i mig ja no tira massa), del glamour a la feina de l'AiCarai, d'estrena de cotxes nous (jo no, però m'he proposat treure'm el carnet, mira tu per on), de """"passejar"""" (fixeu-vos amb les cometes) per l'IllaDiagonal o el CorteInglés en època de rebaixes o del meu retorn (terrible) a una pista de ball. Els punts bàsics d'aquests darrers dies han estat:

- Cita amb el Nadal
Nadal. Data maca perquè sí. Què la pot fer més maca? Penjar ParesNoels gegants. No, no ens conformem amb penjar els ParesNoels escaladors, no! N'hem de penjar d'inflables de 2 metrus, que fan més por que cap altra cosa. On aneu!? Sort, sort, que el dia de l'Operació Tió (digues-li, punxada pública mitjançant dards d'aqueixos ParesNoels) la gent va acabar molt passada ... que aquesta és una altra ... el Nadal vol dir que la gent, dia sí, dia també, ha d'acabar passada? És igual. Jo crec que els donaves un dard i no haguessin arribat ni a l'Entresol de la casa aquella sota crits agònics de "Tommmaaaa PadaNohellllll!!!"

- Cita amb el menjar
Aix, què maco. Aquells dinars que no s'acaben mai. Els dinars de Nadal són la demostració palpable que sempre t'has de quedar amb gana. Ma mare ja m'ho deia, ja, de petit: "No t'afartis perquè no és bo". I jo, inocent de mi, preguntava "I per què no és bo?". I no hi havia resposta. Clar. Ara de gran comences a lligar caps. No t'afartis perquè mai saps si al dinar de Nadal hi ha 2, 3 o 4 plats. I allò que quan sembla que ja acabes et diuen "Vaaaa, unes galetes, vaaa, una mica més de cava ..." i tu, dona-me'n una, de galeta, però aparta't que exploto! O quan et reuneixes amb els amics, a les 7 o a les 8 del vespre, que algú té la pensada de dir "Anem a fer uns frankfurts!" (no és una pregunta, eh? és una afirmació) i tots "Sí, sí, va anem!", tot engrescats, cuan grup esplaienc. Tot això gràcies a què? A que no ens hem d'afartar. Nooooooooooo quedem farts, noooooooo!

- Cita amb l'esglèsia
Nadal, com a mínim a la meva vida, té la implicació d'anar a la Missa del Gall. "Carai, sí que ets devot, amb els renecs que deixes anar!". Què voleu? És de les poques misses, per no dir l'única, llevat de les BBC (Bodes, Batejos i Comunions) a les que assisteixo. Aquest any hi havia, però, un extra-point. Jo, que mai faig cap event nostrat pel dia 24, vaig ser convidat a cal Kittus a prendre-hi part. Bé, diguem que el sopar va començar el 24, però es va allargar (sota copa de cava i copa de cava) fins el 25. Però vem arribar-hi (jo i la meva apreciada-i-mai-compresa-del-tot Muntxi), a la Missa del Gall. Concretament a un quart de dues (1:15 de la matinada pels d'ESO, alguns dormien, d'altres feien botellon) i va ser, literalment, entrar i sentir un "Aneu-vos-en en pau". Pos vale! Mitja volta i cap a fora, tu. Serem com vulguis, però que creiem el que ens diuen, també. Sort, en part, que calla que no haguéssim deixat anar un "Ameeeeennnnnnnnn per a tots!!" a mitja missa sense que vingués a cuentu. És que la gent va molt passada, tu, per aquestes festes.

- Cita amb el Cap d'Any
Amics, no celebro el Cap d'Any. Esquerp? Podria ser, no us ho negaré. No m'agrada. Ja ho he dit diverses vegades. El dia 31 és el meu dia especial que te cagas. No vull pressions ni nervis ni tensions de l'estil "Queden 3 hores pel 2007!!!". Com si et donessin un premi! Aquella histèria, aquells neguits, aquells crits. Nooo. La meva vida és tranquila i vull que ho continuï sent. A més és el dia que dedico a repassar com de xungu ha estat l'any ... i pse, què voleu que us digui? ... n'hi han hagut de més xungus ... no no, que ha estat bé, jejejeje ... i això sí, i potser el millor ... he tingut la sort d'haver conegut a gent que val molt la pena (llegeixin o no això que escric)
Dins de la meva esquerpor (es diu així?) la Martirio i la Muntxi em van arrencar (no, la roba, no, malpensats) que anés a fer el raïm amb elles (Tv3, eh? Que La 1 amb el Ramontxu i la "Hola, corazones" amb aquelles capes que duien, feia com por tu ... "En directo, desde Transilvania", semblava allò) ... uns crits! uns "Només queden 10 segons!!!" però va ser divertit. Va, potser l'any que ve hasta vaig a sopar a algun lloc i tot.
I després? Disco! 35 Lelos per (intentar) ballar. Ja en parlarem, ja.

- Cita amb els Reis
Quan ja estàs cansat de fer vacances (va, no seré dolent i no diré més aquesta paraula ... que per cert, d'aquí a menys de 3 mesos tornem a tenir-ne ... com que de què? no seguiu el text o què? aixxx, quant de mal fan les lectures en diagonal), de menjar, de sortir cada dia (o festiu) fins les tantes i de veure la mateixa gent cada dia (és broma) ... va, i venen els Reis. Els Reis fan por. No, els Reis en sí, no, parlo del tema regals. Jo, que ja duc la por al cos des d'allò de la jaqueta de la Selecció Espanyola i el meu aniversari, me'ls agafo amb respecte. I escolta ... a manca de 2 regals la cosa és ... com ho diríem, variopinta. Òbviament, desespera i molt el fet que et facin la gran pregunta i que tothom passi de la resposta: "Què et fa falta per Reis?"

Opció 1. "Un mòbil"
Resposta a 1. "No te'l pensem comprar. Compra-te'l tu"

Opció 2. "Un ordinador" (apuntes més amunt pensant que un mòbil potser és massa poc)
Resposta a 2. "Tu flipes!"

Opció 3. "Una nòvia" (Per dir alguna cosa, potser si demanes alguna cosa que no sigui material ...)
Resposta a 3. "D'això no en tenim"

Opció 4. "Uns cascos per l'MP3, que per sentir alguna cosa i pels dos cascos he de fer virgueries" (a partir de 4 Lelos ... a l'abast del gran públic)
Resposta a 4. "No home, això no et regalarem!"

Opció 5. "Foteu el que volgueu"

I mira tu per on! M'han fet cas! Tothom a la seva bola! Perquè apart de la meva tieta i la meva cosina que m'han regalat un pijama (sí que em calia, sí), la cosa ha anat ... diferent:
- Un suport de prestatgeria per llibres en forma d'arroba (l'arroba, pels d'ESO és '@' <- això) (¿?)
- 4 DVDs: Els d'Episodio 4, 5 i 6 d'Star Wars que venen la versió remasteritzada i la versió que es va estrenar als cines (¿?, diria que els tinc per casa copiats d'algú) i Superman IV, en busca de la paz (¿?, o com fer un Superman a casa, rotllo Bricomania)
- Una MicroCadena (¿?) "Collons, nen, quin regal" ... que no diré res ... però ... juraria que no havia dit res, jo, que em calgués ...
- ... i encara em queden 2. Jo ja pateixo ... clar, al ser del Baa ... en fí. Us mantindré informats.

En tot cas, el millor de tot, de totes i cadascuna de les cites anteriors, és compartir-les amb la gent que t'estimes. Això sí que és el millor dels regals i aquest no té preu.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 18 apunts genials