Esparreguera, com ja he comentat més d'una vegada i com deu passar a tots els pobles, té la seva zona pija. La coneixereu, com diria aquell, per aquelles fastuoses cases, per aquells fabulosos cotxes (dels que no en fan ostentació pública, noooooo), per aquella poc tradicional i parenoelesca ambientació nadalenca i pels comportaments poc socials de la gent que hi viu, normalment ells tenen el ranxo allà, hi viuen i contacte amb la resta del poble poc ... no fos cas que els contagiéssim alguna cosa ... què penseu? que els tinc mania? nooooo pas!
Però a part de tenir cases enormes, cotxes impressionants, deixar casa seva com si fos Las Vegas per Nadal i ser uns esquerps ... que això està a l'abast de tothom (val, val, ja paro de somiar), aquesta gent té dos trets característics: la manera de vestir i la manera de parlar.
La manera de vestir és ... ejem ... vestir "de marca". Però quan dic "de marca" em refereixo a TOT "DE MARCA". A veure, tots hem tingut unes ulleres Dolce Gabanna, tots hem tingut un polo Lacoste, tots hem tingut una colònia Claving Klein (perdó, que em diuen que es diu Calvin). Tots i cadascun de nosaltres hem tingut coses d'aquestes ... perquè sí, perquè et fan gràcia, perquè per un dia que et dones un capritxet no passa res ... ara bé (que vol dir moro) ... cal que tot, tot, tot sigui "de marca"? Però tot és tot, eh? Des dels guants Tommy Hillfinger a les calces Claving Klein o calçotets Burberry's (que deu fer esgarrifar el que costen) amb aquells quadrets que són lletjos de pebrots ... "Oh, això és que els tens mania" ... Au va, home, jo amb els meus Abanderado, ja tiro, tu!
Però si per alguna cosa tu pots saber que una persona és 100% pija és la manera de parlar. Aquell embarbussament a la boca que seria el més proper a si fessis parlar la Paulina Rubio justament quan esta bebent un plat de sopa. Incomprensible per l'oida humana! El més bo és que amb tu, lleu mortal, parlen perfectament bé. Però quan es troben amb algú de la seva espècie ... horror i terror ... oblida't de seguir la conversa! I aquelles frases suades de "Te lo juro por Snoopy!", aquell parlar a cops de síl·laba: "No-me-di-gas", "Que-fuer-te", i el mític "bla, bla, bla, bla ... o sea bla" ... que curiosament són en la llengua del nostre, ja, entranyable President Montilla. Aquells noms ... no es diuen Maria, o Pau o Susanna, no, són la Iona (de Mariona), el Paueti i la Susi. Dios!!! Naturalment jo per ells sóc l'Angu ... perquè recordar-se que em dic Josep serà que no. Però no parlem de batalles perdudes i anem al gra.
Ara que estem tots situats respecte de qui parlaré, anem al bàsket. Lloc: Palau Blaugrana (sí, el mateix lloc on NO vaig des de començaments de desembre, aquell mateix). Hora: 2/4 d'1 del migdia (12:30 pels d'ESO ... després al cole del Kittus diuen que de 36 que són a 1r de Batxillerat de Lletres 19 n'han suspés 6 o més, d'assignatures ... si no m'estranya). Seiem al nostre seient la Marguix, el senyor Jaume, pare de la Marguix, i un servidor. Allò que es va omplint de gent, potser perquè el Barça s'hi juga els quartus? potser perquè regalaven entrades a tot arreu? Mai ho sabrem. "Perquè regalaven entrades!!!", pensarà la Geo, que és de la Penya i era a París (ja ho sé, no venia a cuentu) i per tant no té dret a opinar.
Darrera meu s'assenta una família. No passa res. El bàsket, un esport familiar. De fet estem (jo, la Marguix i el senyor Jaume) envoltats de famílies. Sembla més una peli de la Disney que un partit de bàsket. Mal fet. El bàsket és un esport familiar però aquest any el Barça de bàsket no està per portar a la canalla a veure'l ... et surten masses "instints primaris" quan veus allò ... darrera nostra s'asseu una família: pare, mare i nena. Veig de refiló el vestit de la nena: pantalons pirates, botes, samarreta vermella i ... ehem ... corbata negra. Escolto breument la conversa de la nena amb la seva mare en un to com de sopes Knorr: "Escucha mamá, tu creus que el Barça avui juegarà ben" (no, no és portugués ni Montillés, és un dialecte estrany, barreja de català i castellà). Comentari meu a la Marguix "Una mica pijoteres, no, els de darrera?". La Marguix, impassible, es gira i deixa anar un "Què dius! Jo els veig normals". Mirem a la mare, vestit D&G negre, amb un cinturo graaaaaan que posava D&G, per si no quedava clar amb la màniga del vestit, que també ho duïa. El pare, impassible i mut, no portava cap marca, anava d'incògnit. La Marguix rectifica "Val, no ho són, de normals!".
I comença l'encontre. I a partir d'aquí, l'histerisme: uns crits! que allò no és animar, allò és cridar directament. "Hiiiiii, hiiiiiii, que aixons era falta!!! Pe-tar-do!!". Que està molt bé, que cridi, però no cal que em cridi a dos pams de l'orella! La mare i el pare, callats, mentre la nena continua el seu xou "Uhhh uhhhh, fuera, fuera, has vist mamá, com els arbitrus ens perjudiquen o-sea, ens perjudiquen? Ta-ru-gus, més-que-ta-ru-gus!". Així, ben bé una hora i picu. I sort que el Barça va guanyar pim, pam, amb dos cops de tita, que si s'hagués patit ara estaria amb un piiiiip a l'orella, com quan la Intercontinental de fa uns quants anys.
I no els vem veure sortir ... calla que no fos perquè tal i com allò es va acabar vem sortir foragitats cuan ànima que se'n du el diable (digues-li dimoni també). Ja ens els trobarem un altre dia ... o millor no, que els taps de cera per les orelles també s'han posat pels núvols, com la meva hipoteca. Coi d'Euro. O-sea, coi!
Però a part de tenir cases enormes, cotxes impressionants, deixar casa seva com si fos Las Vegas per Nadal i ser uns esquerps ... que això està a l'abast de tothom (val, val, ja paro de somiar), aquesta gent té dos trets característics: la manera de vestir i la manera de parlar.
La manera de vestir és ... ejem ... vestir "de marca". Però quan dic "de marca" em refereixo a TOT "DE MARCA". A veure, tots hem tingut unes ulleres Dolce Gabanna, tots hem tingut un polo Lacoste, tots hem tingut una colònia Claving Klein (perdó, que em diuen que es diu Calvin). Tots i cadascun de nosaltres hem tingut coses d'aquestes ... perquè sí, perquè et fan gràcia, perquè per un dia que et dones un capritxet no passa res ... ara bé (que vol dir moro) ... cal que tot, tot, tot sigui "de marca"? Però tot és tot, eh? Des dels guants Tommy Hillfinger a les calces Claving Klein o calçotets Burberry's (que deu fer esgarrifar el que costen) amb aquells quadrets que són lletjos de pebrots ... "Oh, això és que els tens mania" ... Au va, home, jo amb els meus Abanderado, ja tiro, tu!
Però si per alguna cosa tu pots saber que una persona és 100% pija és la manera de parlar. Aquell embarbussament a la boca que seria el més proper a si fessis parlar la Paulina Rubio justament quan esta bebent un plat de sopa. Incomprensible per l'oida humana! El més bo és que amb tu, lleu mortal, parlen perfectament bé. Però quan es troben amb algú de la seva espècie ... horror i terror ... oblida't de seguir la conversa! I aquelles frases suades de "Te lo juro por Snoopy!", aquell parlar a cops de síl·laba: "No-me-di-gas", "Que-fuer-te", i el mític "bla, bla, bla, bla ... o sea bla" ... que curiosament són en la llengua del nostre, ja, entranyable President Montilla. Aquells noms ... no es diuen Maria, o Pau o Susanna, no, són la Iona (de Mariona), el Paueti i la Susi. Dios!!! Naturalment jo per ells sóc l'Angu ... perquè recordar-se que em dic Josep serà que no. Però no parlem de batalles perdudes i anem al gra.
Ara que estem tots situats respecte de qui parlaré, anem al bàsket. Lloc: Palau Blaugrana (sí, el mateix lloc on NO vaig des de començaments de desembre, aquell mateix). Hora: 2/4 d'1 del migdia (12:30 pels d'ESO ... després al cole del Kittus diuen que de 36 que són a 1r de Batxillerat de Lletres 19 n'han suspés 6 o més, d'assignatures ... si no m'estranya). Seiem al nostre seient la Marguix, el senyor Jaume, pare de la Marguix, i un servidor. Allò que es va omplint de gent, potser perquè el Barça s'hi juga els quartus? potser perquè regalaven entrades a tot arreu? Mai ho sabrem. "Perquè regalaven entrades!!!", pensarà la Geo, que és de la Penya i era a París (ja ho sé, no venia a cuentu) i per tant no té dret a opinar.
Darrera meu s'assenta una família. No passa res. El bàsket, un esport familiar. De fet estem (jo, la Marguix i el senyor Jaume) envoltats de famílies. Sembla més una peli de la Disney que un partit de bàsket. Mal fet. El bàsket és un esport familiar però aquest any el Barça de bàsket no està per portar a la canalla a veure'l ... et surten masses "instints primaris" quan veus allò ... darrera nostra s'asseu una família: pare, mare i nena. Veig de refiló el vestit de la nena: pantalons pirates, botes, samarreta vermella i ... ehem ... corbata negra. Escolto breument la conversa de la nena amb la seva mare en un to com de sopes Knorr: "Escucha mamá, tu creus que el Barça avui juegarà ben" (no, no és portugués ni Montillés, és un dialecte estrany, barreja de català i castellà). Comentari meu a la Marguix "Una mica pijoteres, no, els de darrera?". La Marguix, impassible, es gira i deixa anar un "Què dius! Jo els veig normals". Mirem a la mare, vestit D&G negre, amb un cinturo graaaaaan que posava D&G, per si no quedava clar amb la màniga del vestit, que també ho duïa. El pare, impassible i mut, no portava cap marca, anava d'incògnit. La Marguix rectifica "Val, no ho són, de normals!".
I comença l'encontre. I a partir d'aquí, l'histerisme: uns crits! que allò no és animar, allò és cridar directament. "Hiiiiii, hiiiiiii, que aixons era falta!!! Pe-tar-do!!". Que està molt bé, que cridi, però no cal que em cridi a dos pams de l'orella! La mare i el pare, callats, mentre la nena continua el seu xou "Uhhh uhhhh, fuera, fuera, has vist mamá, com els arbitrus ens perjudiquen o-sea, ens perjudiquen? Ta-ru-gus, més-que-ta-ru-gus!". Així, ben bé una hora i picu. I sort que el Barça va guanyar pim, pam, amb dos cops de tita, que si s'hagués patit ara estaria amb un piiiiip a l'orella, com quan la Intercontinental de fa uns quants anys.
I no els vem veure sortir ... calla que no fos perquè tal i com allò es va acabar vem sortir foragitats cuan ànima que se'n du el diable (digues-li dimoni també). Ja ens els trobarem un altre dia ... o millor no, que els taps de cera per les orelles també s'han posat pels núvols, com la meva hipoteca. Coi d'Euro. O-sea, coi!
