Reconec que m'agrada el teiatru. No m'agraden els preus del teiatru, però el concepte en sí mateix, m'agrada. Em resulta digne d'admiració veure com unes persones no només són capaces de recordar què han de dir durant 1, 2 o 3 hores (sí, jo també he anat a veure en Rubianes) sino que també tenen la facilitat de moure's per l'escenari, de gesticular i d'interpretar, emocionalment, els papers (digue'ls Duna, Grill o Martona). Collons, és que s'ha de ser bo per saber-ho fer, tu!!
Clar que jo, fa uns anys, també feia coses d'aquestes. Sí, quan estudiava a casa. Agafava, em llegia els apunts i després feia aquell bonic exercici que és intentar fer-te creure a tu mateix que te'ls saps. I clar, per no estar com un tontu assentat, m'aixecava i donava voltes a una taula rodona (res a veure amb el Rei Artur) que hi havia a l'escritori de casa. Uf, si aquella taula parlés! Sempre he cregut que aquella taula sabia més d'Informàtica que no pas jo! I d'insults ... també!
Però clar, per molt que gesticulés i m'emocionés (amb algun dels ja mítics "Mecagunlamarequevapariraaixòcollonsquetampocestandificil") no arriba al nivell d'assajar alguna cosa. Saber què has de fer en el moment que ho has de fer. Potser el cop que vaig estar més aprop va ser quan era peque i jugava a l'equip de futbol sala del cole ... que teníem les jugades assajades i tot, tu! Clar, que allò no surtia ni a la de 3 ... però intentar que 6 nanos de 9 anys vagin coordinats és com demanar-li a l'Almodóvar que faci una peli que no surti la paraula "Puta" ... impossible!
Un servidor treballa a l'Illa Diagonal ("Al Mango?", no, però ja estaria bé, també) i la seva finestra (sí, tinc finestra) dóna ... a la Diagonal (clar, dient-se l'Illa Diagonal no donarà al port). La Diagonal com a artèria (perdó, pels d'ESO, volia dir "carretera ampla") de Barcelona veu passar al dia innombrables ambulàncies, polícies, bombers, manifestacions, nens de 14 anys que se'n van a l'Up&Down els divendres a la tarda a la Disco Light (on no poden beure alcohol ... o sí, però poden fumar), ... de tot, vaja. Però no ens centrem amb els nens i centrem-nos en les sirenes (no, no hi és en Sebastian cantant allò de "... bajo el marrrrrr ..."): tu sents passar un cotxe amb sirena, "NINANI-NINANI-NINANI" (si és una ambulància sents allò de "MARAGALL-MARAGALL-MARAGALL"), i el sents com arriba a la teva alçada (soroll fluix, "NINANI"), està a la teva alçada (soroll fort, "NINANI") i s'allunya de tu (soroll fluix, "NINANI") fins que el soroll desapareix a l'hortizó. Normal, no?
Però què passa si sents la sirena com arriba a la teva alçada, com se situa a la teva alçada ... i després no avança i es perd per l'horitzó aquell? Ah, amics, llavors tenim un problema. Naturalment el problema s'agreuja quan mires per la finestra i veus com hi ha una munió de gent de la teva feina a fora al carrer mirant cap a dalt. Llavors més que tenir un problema, comences a pensar que passa alguna cosa i algú no t'ho ha dit. De fet, com que vas veure en directe allò de les Torres Bessones, et quedes palplantat davant la finestra esperant veure passar algú dels pisos superiors finestra avall. Però no va ser el cas ... per sort.
És llavors, quan intentes recordar el què diuen als 1000 simulacres que hem fet(veure Capítol 167) ... apart de la calma, que ja se suposa un divendres, que et comença a envair la ràbia: "Si han desallotjat a uns quants ... per què no han avisat per megafonia? Per què tants simulacres si després, quan passa alguna cosa, no diuen res?" Només hi ha una resposta: els informàtics estem preparats per la mort i ho saben ... per això no ens avisen. I alguna cosa ha passat, això està clar; i que després no et vinguin amb l'excusa que "Uns fumadors de l'empresa han fet una fumada popular davant les portes de l'edifici" perquè no cola! A més, alguna cosa passa, que surts a l'escala i fot una pudor a cremat que fa por. I que no et vinguin amb l'excusa de "Avui per dinar tocava pollastre flamejat".
Total, que malgrat no hagin dit res, no vas cap a l'escala directament (com et diuen als simulacres) sino que agafes el de més valor (jaqueta, cartera ... i mòbil ... que ara que me l'he canviat, encara es rostirà ... que a les instruccions ho posava molt clar, que no es podia rostir), i escala avall (sort que som a la planta 4, nosaltres) ... ningú sap el que ha passat malgrat comença a posar-se en funcionament la maquinària de rumors: "Alguna cosa ha explotat a la planta 8", "Un que fumava i ha tirat la colilla a la moqueta", "Pollastre flamejat, sense cap mena de dubte", ... I arribes a baix, tranquilament (sense cap rècord mundial de baixar escales, vull dir) i descobreixes la veritat:
- L'alarma no ha sonat perquè saben que estem preparats per la mort i som prescindibles ... com Rambo a Rambo II
- Els simulacres no serveixen per a res: en teoria t'has de trobar a un punt llunyà del teu edifici i venga ... tothom allà davant i si explota alguna cosa, mala sort!
- S'ha cremat una habitació de trastos de la planta dos, al costat del menjador (a hores d'ara, és el menys important ... bàsicament perquè ja estàs fora)
Ja ho veieu, tant d'assaig, tanta alarma i tantes hòsties, per no res. Sort que no va passar res greu, perquè arriba a sonar l'alarma de veritat i ja ens veus tots corrent com les gallines aquelles del Chicken Run. Assajar simulacres ... pa què? "Putos assajos", que diria l'Almodóvar!
Clar que jo, fa uns anys, també feia coses d'aquestes. Sí, quan estudiava a casa. Agafava, em llegia els apunts i després feia aquell bonic exercici que és intentar fer-te creure a tu mateix que te'ls saps. I clar, per no estar com un tontu assentat, m'aixecava i donava voltes a una taula rodona (res a veure amb el Rei Artur) que hi havia a l'escritori de casa. Uf, si aquella taula parlés! Sempre he cregut que aquella taula sabia més d'Informàtica que no pas jo! I d'insults ... també!
Però clar, per molt que gesticulés i m'emocionés (amb algun dels ja mítics "Mecagunlamarequevapariraaixòcollonsquetampocestandificil") no arriba al nivell d'assajar alguna cosa. Saber què has de fer en el moment que ho has de fer. Potser el cop que vaig estar més aprop va ser quan era peque i jugava a l'equip de futbol sala del cole ... que teníem les jugades assajades i tot, tu! Clar, que allò no surtia ni a la de 3 ... però intentar que 6 nanos de 9 anys vagin coordinats és com demanar-li a l'Almodóvar que faci una peli que no surti la paraula "Puta" ... impossible!
Un servidor treballa a l'Illa Diagonal ("Al Mango?", no, però ja estaria bé, també) i la seva finestra (sí, tinc finestra) dóna ... a la Diagonal (clar, dient-se l'Illa Diagonal no donarà al port). La Diagonal com a artèria (perdó, pels d'ESO, volia dir "carretera ampla") de Barcelona veu passar al dia innombrables ambulàncies, polícies, bombers, manifestacions, nens de 14 anys que se'n van a l'Up&Down els divendres a la tarda a la Disco Light (on no poden beure alcohol ... o sí, però poden fumar), ... de tot, vaja. Però no ens centrem amb els nens i centrem-nos en les sirenes (no, no hi és en Sebastian cantant allò de "... bajo el marrrrrr ..."): tu sents passar un cotxe amb sirena, "NINANI-NINANI-NINANI" (si és una ambulància sents allò de "MARAGALL-MARAGALL-MARAGALL"), i el sents com arriba a la teva alçada (soroll fluix, "NINANI"), està a la teva alçada (soroll fort, "NINANI") i s'allunya de tu (soroll fluix, "NINANI") fins que el soroll desapareix a l'hortizó. Normal, no?
Però què passa si sents la sirena com arriba a la teva alçada, com se situa a la teva alçada ... i després no avança i es perd per l'horitzó aquell? Ah, amics, llavors tenim un problema. Naturalment el problema s'agreuja quan mires per la finestra i veus com hi ha una munió de gent de la teva feina a fora al carrer mirant cap a dalt. Llavors més que tenir un problema, comences a pensar que passa alguna cosa i algú no t'ho ha dit. De fet, com que vas veure en directe allò de les Torres Bessones, et quedes palplantat davant la finestra esperant veure passar algú dels pisos superiors finestra avall. Però no va ser el cas ... per sort.
És llavors, quan intentes recordar el què diuen als 1000 simulacres que hem fet(veure Capítol 167) ... apart de la calma, que ja se suposa un divendres, que et comença a envair la ràbia: "Si han desallotjat a uns quants ... per què no han avisat per megafonia? Per què tants simulacres si després, quan passa alguna cosa, no diuen res?" Només hi ha una resposta: els informàtics estem preparats per la mort i ho saben ... per això no ens avisen. I alguna cosa ha passat, això està clar; i que després no et vinguin amb l'excusa que "Uns fumadors de l'empresa han fet una fumada popular davant les portes de l'edifici" perquè no cola! A més, alguna cosa passa, que surts a l'escala i fot una pudor a cremat que fa por. I que no et vinguin amb l'excusa de "Avui per dinar tocava pollastre flamejat".
Total, que malgrat no hagin dit res, no vas cap a l'escala directament (com et diuen als simulacres) sino que agafes el de més valor (jaqueta, cartera ... i mòbil ... que ara que me l'he canviat, encara es rostirà ... que a les instruccions ho posava molt clar, que no es podia rostir), i escala avall (sort que som a la planta 4, nosaltres) ... ningú sap el que ha passat malgrat comença a posar-se en funcionament la maquinària de rumors: "Alguna cosa ha explotat a la planta 8", "Un que fumava i ha tirat la colilla a la moqueta", "Pollastre flamejat, sense cap mena de dubte", ... I arribes a baix, tranquilament (sense cap rècord mundial de baixar escales, vull dir) i descobreixes la veritat:
- L'alarma no ha sonat perquè saben que estem preparats per la mort i som prescindibles ... com Rambo a Rambo II
- Els simulacres no serveixen per a res: en teoria t'has de trobar a un punt llunyà del teu edifici i venga ... tothom allà davant i si explota alguna cosa, mala sort!
- S'ha cremat una habitació de trastos de la planta dos, al costat del menjador (a hores d'ara, és el menys important ... bàsicament perquè ja estàs fora)
Ja ho veieu, tant d'assaig, tanta alarma i tantes hòsties, per no res. Sort que no va passar res greu, perquè arriba a sonar l'alarma de veritat i ja ens veus tots corrent com les gallines aquelles del Chicken Run. Assajar simulacres ... pa què? "Putos assajos", que diria l'Almodóvar!
