Post dedicat a QueJoNoSócUnaMalparladaCollons, perquè de mica en mica se li torna una part de les coses bones que es mereix. Felicitats, interina!!
La planta del meravellós edifici que ocupem no està ocupada (valgui la redundància) única i exclusivament pel nostre meravellós equip. Equip, tot sigui dit, que cada cop conforma menys gent i que cada cop fa més coses ... sí, ja es comenta que com algun jugador del Barça caigui lesionat ... ves no veieu a un servidor remuntant la banda ... ep, però cobrant el sou de la nostra empresa, eh? no fotem ... que jo amb el sou d'aquests en un sol any ja em retiro ... Doncs això, que m'esbargeixo, que cada cop fem més coses ... si algú té imaginació pot pensar en 12 tius rotllo homes/dones-orquestra ... sí, crec que seria el millor símil!
Però la vida d'un informàtic és el més semblant a la vida eclesiàstica ... nooo, no parlo del vot de celibat precisament (això, pels d'ESO és "no poder fotre un quiqui") ... parlo més aviat d'altres valors com ara la propietat. La propietat, en qualsevol empresa d'informàtica, amics meus, és efímera, com el bon joc del Barça aquests darrers anys. No és que comparteixis ordinador, però sí que l'heredes ... i quan l'heredes ves que no et vingui l'antic propietari ... que no sé com collons s'ha enterat que tu tens l'ordinador que ell tenia abans ... això hauria d'estar amagat, com el tema de les adopcions ... a dir-te "Nen, sobretot aquestes dades no te les carreguis perquè ves a saber si algun dia les necessitarem". Això em va passar a mi amb el primer ordinador que vaig tenir ... clar, tu ets nou i no li diràs que no al tiu, que ves a saber qui és ... un ordinador que allò era el més semblant a la màquina de cosir de ma iaia, la que anava amb pedals ... la màquina de cosir, no la meva iaia ... i vaig estar dos anys fent mans i mànigues perquè un gilipolles em va dir que no podia esborrar unes dades vitals.
Hi ha gent que, posats a compartir, comparteix taula. Nooooo, no és que "mitja taula és meva i mitja és teva ... psssst, t'has passat de la línia ... i aquest boli és meu!!", noooo. És gent que els hi diuen Mobility ... no, de mobilitat no, de rentadora, si us sembla!. Doncs aquesta gent quan es lleva al matí té dos problemes: un és aixecar-se, que ja és prou problema, i l'altre és "on collons m'assento avui?". Perquè les taules aquestes se les queda el primer que arriba. Sí, a les empreses d'informàtica també es juga al joc de les cadires, però només uns afortunats hi poden jugar. Nosaltres? Pobres! Només ens faltaria això ... prou desgraciadets que som!
També comparteixes espais vitals, com ara el lavabu. El lavabu de la meva planta sempre l'he trobat, si més no, curiós. Més que res perquè no té aquells alegres distintius de "Senyors", "Senyores". No. Té el símbol aquell del sexe masculí i el símbol aquell del sexe femení. Ah, canalla! Què fas el primer dia que entres a la feina? On entres? "...Doncs tu entres a un, que hi ha pixadors ... doncs el dels tius ... que no ... el de les ties...". Ah, ho penseu molt ràpidament vosaltres ... però això quan ets el nuevo a veure qui ho fa. Al final vaig recordar el que sempre em deia l'AiCarai : "El símbol dels tius té allò que puja amunt ... com la ... com la dellonsis, vaja". I a més, aquell lavabu ... per què sembla el bar de la resta de plantes? Perquè escolta veus entrar gent allà de la planta 2, de la 3 i de la 5. Collons! que no tenen lavabu? Oh, és que has de demanar tanda per respallar-te les dentetes!!! "Oh, fes-ho més tard!!" ... no que després m'oblido i quan em pilli el meu dentista em fotrà ... "un gec d'hòsties?" ... un gec de peles, que encara és pitjor!!
I, naturalment, compartim planta. Nosaltres, treballem per Mordor, hi ha d'altres, els de les cadires, treballen pels Elfos i uns altres, els que justament tenim nosaltres davant per davant, treballen pels Hobbits. I a aquests darrers volia arribar. Perquè aquests són els que millor s'ho monten: ara posen pastetes per picar, ara pan de lembas, ara venen uns japos i els porten especialitats d'allà, ... uns cracks, vaja. I de tota la gent que hi treballa, ens centrarem en la LauraIngalls.
La LauraIngalls és una noia ... "sí clar, no serà un tiu, amb aquest nom" ... que treballa de secre d'aquest grup. Se li diu així perquè un dia se'ns presenta amb un vestit que només li faltava la pamela i les botes i el Michael Landon al costat ... i ens haguéssim traslladat 20 anys enrera, quan feien allò per la tele. La LauraIngalls era fins fa poc, una de les dues secres ... l'altra era un noia búlgara ... de qui ningú de nosaltres sabia pronunciar el nom i a qui ens referíem com La tia esa que me pone perraco ... "Sou uns simples els tius! Com li deien les noies? Segur que elles sí que coneixien el nom!!!..." La tia esa que pone perracos a los tíos, li deien. Però ara s'ha quedat la LauraIngalls soleta i fent de secre amb aquesta gent que tot lo dia tenen convidats de fora, clar té una feinada de por, la pobra.
Dilluns a la tarda, quan ja arrancava amb la meva velocitat quotidiana el camí cap als ascensors, se'm presenta la LauraIngalls i em deixa anar un "Perdona ... entiendes de ordenadores" (en castellà, perquè la sèrie aquesta la feien per La 1). "Nooo, sóc de Cárnicas González, jo" ... "...es que no me imprime y tengo mucho trabajo ...". Allò que ho mires una mica i finalment ho trobes. Ella, agraïda, perquè a la sèrie ho eren d'agraïts, em deixa anar un "ahhh, gra ... oye ... tienes novia?" ... Perdó? No fotis que ara aquesta em demana la mà ... i tot per haver-li connectat bé una impresora? Collons, he de demanar coses amb efectes retroactius! La d'impresores i de coses que he arreglat en ma vida!! "...és que yo monto citas y claro, por si te interesa. Este martes monto una ...". Crec que em punxen en diferents parts del cos i no em treuen sang de cap d'elles! "Ah, ah, no no és que se m'ha girat feina ... eh!". Avui ha insistit "Hombre, vente un día ... ya verás, ya".
Per un moment vaig veure aquella bona dona, vestida com la Laura Ingalls a un sofà, mig trusca, cubata en mà i dient coses sense sentit del pal Bertín Osborne a Contacto con tacto. Quina por! Ara a veure qui li arregla alguna altra cosa a aquesta dona ... que és capaç de dir-te "Si llenas este cupón con diez veces que me ayudes tienes una sorpresa ...ya tienes dos, amiguito!!!". Hombre!!! Que somos compañeros!!! Dóna les gràcies i jo ja tiro, nena!!!
La planta del meravellós edifici que ocupem no està ocupada (valgui la redundància) única i exclusivament pel nostre meravellós equip. Equip, tot sigui dit, que cada cop conforma menys gent i que cada cop fa més coses ... sí, ja es comenta que com algun jugador del Barça caigui lesionat ... ves no veieu a un servidor remuntant la banda ... ep, però cobrant el sou de la nostra empresa, eh? no fotem ... que jo amb el sou d'aquests en un sol any ja em retiro ... Doncs això, que m'esbargeixo, que cada cop fem més coses ... si algú té imaginació pot pensar en 12 tius rotllo homes/dones-orquestra ... sí, crec que seria el millor símil!
Però la vida d'un informàtic és el més semblant a la vida eclesiàstica ... nooo, no parlo del vot de celibat precisament (això, pels d'ESO és "no poder fotre un quiqui") ... parlo més aviat d'altres valors com ara la propietat. La propietat, en qualsevol empresa d'informàtica, amics meus, és efímera, com el bon joc del Barça aquests darrers anys. No és que comparteixis ordinador, però sí que l'heredes ... i quan l'heredes ves que no et vingui l'antic propietari ... que no sé com collons s'ha enterat que tu tens l'ordinador que ell tenia abans ... això hauria d'estar amagat, com el tema de les adopcions ... a dir-te "Nen, sobretot aquestes dades no te les carreguis perquè ves a saber si algun dia les necessitarem". Això em va passar a mi amb el primer ordinador que vaig tenir ... clar, tu ets nou i no li diràs que no al tiu, que ves a saber qui és ... un ordinador que allò era el més semblant a la màquina de cosir de ma iaia, la que anava amb pedals ... la màquina de cosir, no la meva iaia ... i vaig estar dos anys fent mans i mànigues perquè un gilipolles em va dir que no podia esborrar unes dades vitals.
Hi ha gent que, posats a compartir, comparteix taula. Nooooo, no és que "mitja taula és meva i mitja és teva ... psssst, t'has passat de la línia ... i aquest boli és meu!!", noooo. És gent que els hi diuen Mobility ... no, de mobilitat no, de rentadora, si us sembla!. Doncs aquesta gent quan es lleva al matí té dos problemes: un és aixecar-se, que ja és prou problema, i l'altre és "on collons m'assento avui?". Perquè les taules aquestes se les queda el primer que arriba. Sí, a les empreses d'informàtica també es juga al joc de les cadires, però només uns afortunats hi poden jugar. Nosaltres? Pobres! Només ens faltaria això ... prou desgraciadets que som!
També comparteixes espais vitals, com ara el lavabu. El lavabu de la meva planta sempre l'he trobat, si més no, curiós. Més que res perquè no té aquells alegres distintius de "Senyors", "Senyores". No. Té el símbol aquell del sexe masculí i el símbol aquell del sexe femení. Ah, canalla! Què fas el primer dia que entres a la feina? On entres? "...Doncs tu entres a un, que hi ha pixadors ... doncs el dels tius ... que no ... el de les ties...". Ah, ho penseu molt ràpidament vosaltres ... però això quan ets el nuevo a veure qui ho fa. Al final vaig recordar el que sempre em deia l'AiCarai : "El símbol dels tius té allò que puja amunt ... com la ... com la dellonsis, vaja". I a més, aquell lavabu ... per què sembla el bar de la resta de plantes? Perquè escolta veus entrar gent allà de la planta 2, de la 3 i de la 5. Collons! que no tenen lavabu? Oh, és que has de demanar tanda per respallar-te les dentetes!!! "Oh, fes-ho més tard!!" ... no que després m'oblido i quan em pilli el meu dentista em fotrà ... "un gec d'hòsties?" ... un gec de peles, que encara és pitjor!!
I, naturalment, compartim planta. Nosaltres, treballem per Mordor, hi ha d'altres, els de les cadires, treballen pels Elfos i uns altres, els que justament tenim nosaltres davant per davant, treballen pels Hobbits. I a aquests darrers volia arribar. Perquè aquests són els que millor s'ho monten: ara posen pastetes per picar, ara pan de lembas, ara venen uns japos i els porten especialitats d'allà, ... uns cracks, vaja. I de tota la gent que hi treballa, ens centrarem en la LauraIngalls.
La LauraIngalls és una noia ... "sí clar, no serà un tiu, amb aquest nom" ... que treballa de secre d'aquest grup. Se li diu així perquè un dia se'ns presenta amb un vestit que només li faltava la pamela i les botes i el Michael Landon al costat ... i ens haguéssim traslladat 20 anys enrera, quan feien allò per la tele. La LauraIngalls era fins fa poc, una de les dues secres ... l'altra era un noia búlgara ... de qui ningú de nosaltres sabia pronunciar el nom i a qui ens referíem com La tia esa que me pone perraco ... "Sou uns simples els tius! Com li deien les noies? Segur que elles sí que coneixien el nom!!!..." La tia esa que pone perracos a los tíos, li deien. Però ara s'ha quedat la LauraIngalls soleta i fent de secre amb aquesta gent que tot lo dia tenen convidats de fora, clar té una feinada de por, la pobra.
Dilluns a la tarda, quan ja arrancava amb la meva velocitat quotidiana el camí cap als ascensors, se'm presenta la LauraIngalls i em deixa anar un "Perdona ... entiendes de ordenadores" (en castellà, perquè la sèrie aquesta la feien per La 1). "Nooo, sóc de Cárnicas González, jo" ... "...es que no me imprime y tengo mucho trabajo ...". Allò que ho mires una mica i finalment ho trobes. Ella, agraïda, perquè a la sèrie ho eren d'agraïts, em deixa anar un "ahhh, gra ... oye ... tienes novia?" ... Perdó? No fotis que ara aquesta em demana la mà ... i tot per haver-li connectat bé una impresora? Collons, he de demanar coses amb efectes retroactius! La d'impresores i de coses que he arreglat en ma vida!! "...és que yo monto citas y claro, por si te interesa. Este martes monto una ...". Crec que em punxen en diferents parts del cos i no em treuen sang de cap d'elles! "Ah, ah, no no és que se m'ha girat feina ... eh!". Avui ha insistit "Hombre, vente un día ... ya verás, ya".
Per un moment vaig veure aquella bona dona, vestida com la Laura Ingalls a un sofà, mig trusca, cubata en mà i dient coses sense sentit del pal Bertín Osborne a Contacto con tacto. Quina por! Ara a veure qui li arregla alguna altra cosa a aquesta dona ... que és capaç de dir-te "Si llenas este cupón con diez veces que me ayudes tienes una sorpresa ...ya tienes dos, amiguito!!!". Hombre!!! Que somos compañeros!!! Dóna les gràcies i jo ja tiro, nena!!!
