Uf, uf i uf. Espero que aquesta setmana sigui una mica ... només una mica ... més calmada que l'anterior. Quin estrés, quin de tot, mare meva. Amics, família, el complexe que un servidor tenia d'home orquestra ja ha quedat esvaït. Aquesta darrera setmana era més aviat la Filarmònica de Viena al Concert d'Any Nou (pels d'ESO, és que els tinc darrerament molt oblidats, són aquells senyors que toquen música el dia 1 de Gener, de matinada, quan vosaltres us esteu recuperant del botellon de la nit anterior i els grans es recuperen de la ressaca d'una cosa anomenada Festa de Cap D'Any) ... això, la Filarmònica tocant alhora el Danuvi Blau tot ballant un vals. Terrible!!!
D'entre els molts objectius que tinc en aquesta vida hi ha el de ... "Trobar nòvia!!?" ... sí, a part d'aquest ... no, hi ha el de ... "Trobar nòvia i que sigui guapa!!?" ... sí, bueno, però el que compta és l'interior ... no, la roba interior no, dic l'interior de la persona ... el com és i tal ... "Sí, sí, tu vols un pibón" ... joder! Em voleu deixar parlar ... deia que un dels molts objectius en aquesta, la meva vida, és ... aprendre a cuinar!!! (si ara féssim una estadística, de les 6 persones que segueixen habitualment aquest blog, 3 ja han deixat anar un "Bfff, pensava que aniria a dir que l'objectiu era fer-se ric i posar-me a mi al testament" ... doncs no, que no heu llegit el títol???!! ... i de les altres 3, 1 ja ha considerat que el post d'avui es feia llarg ... canalla, és el que hi ha)
La meva relació amb el món de la cuina sempre ha estat ... d'oient. Com aquelles classes que algú hi va però no agafa apunts ... conscient que "...esta no es mi guerra, tío... yo es que vengo de oyente ..." que mai els vaig acabar d'entendre ... llavors a què anava? Els exàmens a aquest personatge com li feien? Li deien " ... y te suena esto? ..." i ell/a "...pse, de rasquis ..." i ale, aprovat ... no, no rigueu, que és molt dur fer d'oient ... i si no tens bona oïda? Sempre m'ho he preguntat jo, això ... en fí, que parlàvem de la cuina ...
... això, que sempre m'he suposat que moi, que tenia milions i milions de virtuds, agafaria una paella, agafaria l'oli i vinga ... seria un Isma Prados en potència ... que, espera, aquesta és una altra ... Cuina per Solters ... joder, si el tiu fa plats per 6 o 8 persones ... vols dir que el programa no s'hauria de dir més aviat Cuina per solters de la que només fent un plat ja poden menjar tota la setmana? Hombre!!! I després et regalen el llibre i et deixen anar un "Té, campió, perquè n'aprenguis!!!" i tu "Tiuuu/aaa, que només faig un àpat a casa, no puc posar en pràctica res d'això ... hombreee". Que els llibres de cuina ja ho tenen això ... que posen "Canelones" i veus la recepta per 20 persones ... que al final no t'estranya si surts al carrer i la gent et diu "Nen, estàs més alt i com més primot, com en forma de tubu" ... i tu que penses "No m'estranya, porto 20 dies menjant cada dia canelons ...". Però, tot i això existeix un llibre ... mític ... que té per nom "Dos son multitud, cocina para uno" ... us ho juro! Que me'l van regalar! Sí, la Cutxu!!! Brutal ... amb totes les mides i tal per fer àpats per una sola persona i que no sobri res ... Depresiu? Bueno, al final una mica, perquè l'autora, que no té padrins, representa que s'ha explicat tan i tan bé, que al final posa receptes per dues persones ... representa que ets el puto amo de la cuina i que gràcies a això has trobat parella i l'has encisat amb els teus menjars ... sí, sí, la gent fuma coses molt dolentes.
Recordo el primer cop que vaig enfrontar-me a un fenòmen anomenat paella amb oli que bull. Aquest fenòmen, en sí mateix, es dur, perquè malgrat que els informàtics tenim assumida la mort, una cosa és morir-se i una altra de diferent és que t'esquitxi a la mà oli calent. Recordo que havia de fer peix arrebossat i jo, enlloc de dipositar el peix a la paella, comme il faut, l'anava tirant des d'una distància no superior a 1 metre però no inferior a 1 metre. Semblava el joc aquell de tirar l'anella intentant-la clavar al pal que hi ha al terra. Què va passar? Doncs que el peix va sortir bo ... jo vaig fer una autoreflexió en plan "Nen, no siguis tan cagat" ... i les rajoles van haver de ser netejades perquè van quedar com si m'hagués barallat amb la paella. I com aquesta, les que vulgueu.
La veritat és que s'ha de ser un artista, per saber cuinar. Quan era a casa ... a casa els pares, vull dir ... em recolzava en la idea de "no pots fer plats complicats perquè la cuina no és l'adient" (era una cuina d'aquelles antigues ... que posaves a bullir pasta i el sobre l'envàs et deia "5 minutos a fuego lento" ... i passaven 25 a fuego rápido i allò no bullia ni de conya) ... però "ja veuràs al pis, ja ..." I sí, ja veuràs al pis com, entre que no tens ni idea i la mandra que dóna fer-ho, no aprens a cuinar ni de conya. I no em vingueu ara amb el refranyer popular i allò de "Querer es poder" ... eh, "Querer" serà "Poder" però si no en saps ... jo és que tinc el llistó molt alt, nens.
A més, ara que estava engrescat i tal, he patit els típics contratemps d'electrodomèstics. Fa uns mesos el Microones va dir prou ... sí, es veu que era una peça que ballava ... no home, no, la Shakira, no ... sí que balla i és tota una peça ... però com voleu que estigui dins el Microones ... sortirien els rinxols per extractors d'aire!!! ... I l'altre dia va ser el forn. Això que dimarts passat poses la tìpica pizza de mira-no-em-facis-cuinar-avui-que-estic-ratllat i quan veus que ja està al seu punt, obro el forn i, literalment, em quedo amb la nansa a les mans. Que podríeu pensar "Ah, mira" ... ja, jo també, però tal com la nansa queda a les meves mans, comencen a caure al terra, i per ordre, el vidre del forn, un altre vidre que no sé què hi pinta, una peça metàlica que encara no sé d'on és i una altra peça que menus encara, dos visos i un parell de tacus (als que després vaig afegir-ne jo uns quants més, de tacus).
A més, com un idiota, intentant posar-ho a lloc i, clar, allò cremava, una cremada que em vaig fotre!! (aquí els tacus van augmentar, tot sigui dit). Total, que vaig acabar fent el que tothom hagués fet, treus la pizza, te la menges (la pizza, eh?) i apa, ja ens ho trobarem un altre dia. Ja va venir la Duna a dir-me que això el Vicente, amb dos cops de tita i un parell de tacus, els d'aguantar visos, eh? i ja torno a tenir un forn just pel dia de la pizza.
Veieu, si tot s'alia en la meva contra. Ara que estava engrescat. Ho deixarem per un altre dia. Això si, continuarem veient aquells meravellosos programes que fan a la tele, amb aquells ingredients que no és que no els tinguis no, que no els has sentit a nomenar en la teva punyetera vida ... i això que la tele per la que ho fan és LA TEVA.
D'entre els molts objectius que tinc en aquesta vida hi ha el de ... "Trobar nòvia!!?" ... sí, a part d'aquest ... no, hi ha el de ... "Trobar nòvia i que sigui guapa!!?" ... sí, bueno, però el que compta és l'interior ... no, la roba interior no, dic l'interior de la persona ... el com és i tal ... "Sí, sí, tu vols un pibón" ... joder! Em voleu deixar parlar ... deia que un dels molts objectius en aquesta, la meva vida, és ... aprendre a cuinar!!! (si ara féssim una estadística, de les 6 persones que segueixen habitualment aquest blog, 3 ja han deixat anar un "Bfff, pensava que aniria a dir que l'objectiu era fer-se ric i posar-me a mi al testament" ... doncs no, que no heu llegit el títol???!! ... i de les altres 3, 1 ja ha considerat que el post d'avui es feia llarg ... canalla, és el que hi ha)
La meva relació amb el món de la cuina sempre ha estat ... d'oient. Com aquelles classes que algú hi va però no agafa apunts ... conscient que "...esta no es mi guerra, tío... yo es que vengo de oyente ..." que mai els vaig acabar d'entendre ... llavors a què anava? Els exàmens a aquest personatge com li feien? Li deien " ... y te suena esto? ..." i ell/a "...pse, de rasquis ..." i ale, aprovat ... no, no rigueu, que és molt dur fer d'oient ... i si no tens bona oïda? Sempre m'ho he preguntat jo, això ... en fí, que parlàvem de la cuina ...
... això, que sempre m'he suposat que moi, que tenia milions i milions de virtuds, agafaria una paella, agafaria l'oli i vinga ... seria un Isma Prados en potència ... que, espera, aquesta és una altra ... Cuina per Solters ... joder, si el tiu fa plats per 6 o 8 persones ... vols dir que el programa no s'hauria de dir més aviat Cuina per solters de la que només fent un plat ja poden menjar tota la setmana? Hombre!!! I després et regalen el llibre i et deixen anar un "Té, campió, perquè n'aprenguis!!!" i tu "Tiuuu/aaa, que només faig un àpat a casa, no puc posar en pràctica res d'això ... hombreee". Que els llibres de cuina ja ho tenen això ... que posen "Canelones" i veus la recepta per 20 persones ... que al final no t'estranya si surts al carrer i la gent et diu "Nen, estàs més alt i com més primot, com en forma de tubu" ... i tu que penses "No m'estranya, porto 20 dies menjant cada dia canelons ...". Però, tot i això existeix un llibre ... mític ... que té per nom "Dos son multitud, cocina para uno" ... us ho juro! Que me'l van regalar! Sí, la Cutxu!!! Brutal ... amb totes les mides i tal per fer àpats per una sola persona i que no sobri res ... Depresiu? Bueno, al final una mica, perquè l'autora, que no té padrins, representa que s'ha explicat tan i tan bé, que al final posa receptes per dues persones ... representa que ets el puto amo de la cuina i que gràcies a això has trobat parella i l'has encisat amb els teus menjars ... sí, sí, la gent fuma coses molt dolentes.
Recordo el primer cop que vaig enfrontar-me a un fenòmen anomenat paella amb oli que bull. Aquest fenòmen, en sí mateix, es dur, perquè malgrat que els informàtics tenim assumida la mort, una cosa és morir-se i una altra de diferent és que t'esquitxi a la mà oli calent. Recordo que havia de fer peix arrebossat i jo, enlloc de dipositar el peix a la paella, comme il faut, l'anava tirant des d'una distància no superior a 1 metre però no inferior a 1 metre. Semblava el joc aquell de tirar l'anella intentant-la clavar al pal que hi ha al terra. Què va passar? Doncs que el peix va sortir bo ... jo vaig fer una autoreflexió en plan "Nen, no siguis tan cagat" ... i les rajoles van haver de ser netejades perquè van quedar com si m'hagués barallat amb la paella. I com aquesta, les que vulgueu.
La veritat és que s'ha de ser un artista, per saber cuinar. Quan era a casa ... a casa els pares, vull dir ... em recolzava en la idea de "no pots fer plats complicats perquè la cuina no és l'adient" (era una cuina d'aquelles antigues ... que posaves a bullir pasta i el sobre l'envàs et deia "5 minutos a fuego lento" ... i passaven 25 a fuego rápido i allò no bullia ni de conya) ... però "ja veuràs al pis, ja ..." I sí, ja veuràs al pis com, entre que no tens ni idea i la mandra que dóna fer-ho, no aprens a cuinar ni de conya. I no em vingueu ara amb el refranyer popular i allò de "Querer es poder" ... eh, "Querer" serà "Poder" però si no en saps ... jo és que tinc el llistó molt alt, nens.
A més, ara que estava engrescat i tal, he patit els típics contratemps d'electrodomèstics. Fa uns mesos el Microones va dir prou ... sí, es veu que era una peça que ballava ... no home, no, la Shakira, no ... sí que balla i és tota una peça ... però com voleu que estigui dins el Microones ... sortirien els rinxols per extractors d'aire!!! ... I l'altre dia va ser el forn. Això que dimarts passat poses la tìpica pizza de mira-no-em-facis-cuinar-avui-que-estic-ratllat i quan veus que ja està al seu punt, obro el forn i, literalment, em quedo amb la nansa a les mans. Que podríeu pensar "Ah, mira" ... ja, jo també, però tal com la nansa queda a les meves mans, comencen a caure al terra, i per ordre, el vidre del forn, un altre vidre que no sé què hi pinta, una peça metàlica que encara no sé d'on és i una altra peça que menus encara, dos visos i un parell de tacus (als que després vaig afegir-ne jo uns quants més, de tacus).
A més, com un idiota, intentant posar-ho a lloc i, clar, allò cremava, una cremada que em vaig fotre!! (aquí els tacus van augmentar, tot sigui dit). Total, que vaig acabar fent el que tothom hagués fet, treus la pizza, te la menges (la pizza, eh?) i apa, ja ens ho trobarem un altre dia. Ja va venir la Duna a dir-me que això el Vicente, amb dos cops de tita i un parell de tacus, els d'aguantar visos, eh? i ja torno a tenir un forn just pel dia de la pizza.
Veieu, si tot s'alia en la meva contra. Ara que estava engrescat. Ho deixarem per un altre dia. Això si, continuarem veient aquells meravellosos programes que fan a la tele, amb aquells ingredients que no és que no els tinguis no, que no els has sentit a nomenar en la teva punyetera vida ... i això que la tele per la que ho fan és LA TEVA.
