dimarts, 19 de desembre de 2006
Capítol 179. El sopar dels idiotes
Aquest cap de setmana, divendres i dissabte, se cel·lebraven els típics i nadalencs Dies mundials dels sopars d'empresa. Bé, i qui diu sopars d'empresa diu sopars familiars també. Que molt bé, que cap problema, ... mentres no se t'acudeixi anar a sopar al mateix lloc que un sopar d'empresa. Colta! Què els passa? Que els tenen allà retinguts o reprimits a la feina? Que no beuen mai, aquesta gent? Que no surten la resta de l'any? Quins pedals que agafen! I quina manera de desfassar-se, per l'amor de Déu! I els pobres jefes? Que han d'aguantar com els tornen totes les putades que fan als empleats durant l'any ... i que se'ls queden mirant amb una cara de "Sí, sí, Gutierresss, però ja parlarem dilluns". Que el Gutierresss quan arriba a casa i li explica a la dona tot el que ha passat se n'adona interiorment de la magnitud de la tragèdia ... i dilluns no va a treballar per aquella ditxosa migranya, naturalment.

Per tant, si vols anar a sopar a fora divendres i/o dissabte, queden descartats totalment els sopars de forquilla i ganivet, a no ser que vulguis compartir sala amb uns paios que abans del primer plat ja van torrats i que tenen un comportament semblant a la gent que sortirà darrera meu xupant càmera quan divendres em toqui la loteria (ah, que no ho sabíeu, em tocarà la loteria ... no, jo només aviso). Per tant, i curiosament, els llocs d'entrepans, que normalment estan abarrotats de gent, divendres estaven tranquiiiiiiils, tranquiiiiiiiils.

En aquesta fastuosa i magna empresa a la que pertanyo, de sopar de feina oficial no hi ha. Bé, hi ha sopar no oficial de grup de gent que treballa a la mateixa feina (que per cert, no hi vaig anar ... sí, sóc un ranci ... i estic estressat, que arriba el Nadal i m'estresso amb els regals). El que sí que hi ha és dinar de feina. Dimecres concretament. Però un dinar no és el mateix. No et pots fotre alegrement amb els jefes i després desaparéixer esperant que l'endemà ningú es recordi d'aquella dedicatòria que li vas fer. No, no. Dinar ... i després al curro! I clar, només falta que et sobrepassis un gram i després el calbot te'l foten quan tornes a l'ordinador.

Per tant, al fer-lo de dia, no hi haurà aquella escena tan típica que és quan tooooooota la gent que ha anat al sopar d'empresa se'n va a un local d'oci nocturn. Que molts d'ells quan entren sembla com el que va per primer cop al Camp Nou: boca oberta, ulls plorosos (no perquè el local sigui molt afortunat amb la decoració, és que ja van una mica torçats ... però bueno, tu, tenen els ulls plorosos o no?), espatlles caigudes (degut, un cop més a l'alcohol). I au, a ballar, tu. Buenu, ballar, a moure's per la pista, que ve a ser el mateix en aquest tipus d'events.

I què passa? que acabes veient escenes dantesques com el traumatòleg de l'AiCarai ballant i cantant el Bisbal, la típica noia que porta el vestit de la seva germana petita ballant sensualment amb el jefe, aquell grupet de senyores grans, que encara no saben ben bé que fan allà, que curiosament s'agrupen com les manades de lleones a Kènia i que noi que passa noi que es queden mirant i que repassen de dalt a baix assedegades, aquella dona totalment passada que intenta emular a Shakira ... sense sort, clar, mentre va repetint la tornada de "Shakiddda, Shakiddda", aquell retrobament de famílies quan pare i/o mare entren al local mentres que el fill/a està tranquilament bevent el que els pares pensen que no beu mai de la vida ("El nen, l'alcohol? Ai senyor, si no en beu" ... no poc) ... i sobretot, sobretot, aquell reduir el teu espai vital, tu que vas allà cada setmana, que penses que tens un catxè al local, i et trobes reduït al mínim espai ...allò tan popular d'entrar i preguntar-te "Carai, si són les dotze (mitjanit pels d'ESO), com és que hi ha tanta gent?" ... i tots a l'hora "Sopars d'empresa!!!!".

Començo a pensar que no m'agrada tant el Nadal, eh? Clar que tot això és broma quan ho compares amb el desfasse de Cap d'Any. Allà sí que l'espai es redueix a la mínima expressió
 
post perpetrat per jo mateix ...|


3 Comentaris:


At 19/12/06 13:37, Anonymous red pèrill

Sens dubte, les madurites que ja no acostumen a sortir s'arropen i es miren entre incrèdules i vergonyoses... I els calentorros són aquells que segurament no els DEIXEN sortir sesne excuses així i clar...

 

At 19/12/06 23:12, Blogger stel

què, ja saps què faràs per cap d'any??? alguna festa planejada?? aiiii, jo no sé què fer, ni quan ni re d re!!!
en fi, bona nit i a cuidar-se bimbocao!
^^

 

At 20/12/06 21:56, Anonymous Ai Carai!

El meu somni: treballar en una gran empresa, i fer un sopar entre companys per Nadal. Jajajajajaja.... Il.lusions.... si ja no en tinc.