Ho sento. Sóc raru. Reconec que m'agrada el Nadal. Mira, sempre m'ha agradat, de ben petit "Ehhh, que de petits li agrada a tothom", podreu pensar. Sí, teniu raó, em deu haver quedat alguna cosa ... com aquelles galetes daneses de capsa de llauna blava que sempre queda alguna cosa als queixals ... val, no seria una bona comparació, però ja m'enteneu, oi? La veritat és que m'hi trobo bé, al Nadal, digues-li perquè fa fred ... i a mi m'encanta el fred malgrat viure a un país mediterrani ... ja ho he dit, que era raru, digues-li perquè tinc vacances de nen petit (sí, família, aquest blog s'acomiadarà de tots vostès demà i retornarà ... passat Reis ... va, no us queixeu que sabeu de sobres que me les mereixo), digues-li pels anuncis del Movilisto on et pots posar al mòbil "Cristina te están llamando, Cristina te están llamando, coge el teléfono ya", amb la cantarella del "I wish you a merry Christmas" (que jo em pregunto ... i si no et dius Cristina?) , digues-li per tot plegat.
Potser també m'agrada el Nadal perquè m'encanta comprar regals ... "Nen, que pots comprar regals tot l'any!", sí però si ho fas per Nadal la gent no et mira raru ... Com una vegada que li vaig regalar una rosa a la Suaressita, la germana del Kittus ... perquè sí, no era cap data assenyalada ni res, era que jo tenia un roser a casa d'aquells que les roses feien olor a rosa, ja m'enteneu ... el roser aquell tenia les seves èpoques de florir ... mai el vaig entendre quan floria allò, però bueno ... i per tenir les roses allà que es fessin malbé doncs anava regalant roses ... doncs això, com es va posar perquè li vaig dur la rosa: vermella com un pigot (com diuen per Girona), dient-me "Angu, però què em regales?" (la resposta era òbvia, clar), la va agafar i se la va amagar al bolso, com si fos un paquet de droga ... no no, ara al Nadal, com que la gent està avesada a que et facin regals, el duen a la mà tan panxos ... i no hauria de ser així la cosa, però què hi farem.
Doncs això, els regals. Jo, des de fa uns anys, no faig Reis ... me'ls fan, però jo no els faig. O sí, si em pica, però normalment faig Nadal. "Ecs, Papa Noels i tot això, quin fàstic!", pensarà la Geo ... però no, jo faig Tió, que és com més nostru. Perquè si ja tens els regals abans de Nadal, també és tonteria esperar a Reis per donar-los, no? Sí, d'acord, sóc un ànsies i si hagués d'esperar a Reis m'agafaria qualsevol cosa, ho reconec.
I és que, canalla, si circular per BCN (digues-li l'Illa Diagonal, digues-li el Centre) és dificilet abans de Nadal, ja ni us explico el que és anar-hi abans de Reis. Aquella desesperació, aquell neguit, aquell mecagunlamarequevaparir a l'home que ha agafat allò que justament tu volies comprar. Un desesperu que li entra a la gent! Fixa't tu que ahir a l'Illa jo que estava tan ditxareru a una botiga preguntant quan valien unes coses i una dona tota pomposa que se'm fot a cridar "Eh, Eh, que iba yo" (catalans! els que compren a l'Illa, catalans de tota la vida! Uf) i jo li dic "Primer, que jo hi era abans, senyora, i segon, que només volia preguntar el preu d'això ... veu? això", al que ella va contestar en to un xic despectiu "Ohh, se empieza por un precio y acabas preguntando cinco!!" ... i sí, podria haver posat la cirereta amb la rima fàcil tot demostrant el meu coneixent vast de la llengua cervantina amb un "cinco? pues por el culo te lo ahinco", però em vaig estimar més ser una mica fi. Ja ho veieu: desesperació, tu!
Però és que la gent se'm desespera justament a la part més maca. Jo, ho reconec, per donar els regals sóc un covard ... bé, millor un patidor, com que sóc del Barça ... i si no els hi agraden? i si és petit? i si és gros? i si no saben quina cara posar? i si no sé jo quina cara posar? Per tant, la solució és: "Mira, aquí tens el tió, me l'obres quan jo estigui a més de 100 metres de tu, valen?" ... però m'encanta anar passejant i pensar què li pot fer gràcia a algú, i anar mirant ... el contrari que faig quan vaig a comprar roba, que dic això i això i ale, doncs justament això ho faig amb els regals.
I suposo que el més important és perquè et sents estimat (escolteu! que a tots ens fa falta carinyu!). Són les dates que la nostra meravellosa societat ens donen per fer-ho saber, en una època que sembla que deixar anar una carentonya o alguna cosa maca cap algú s'aproxima a un drama nacional ... quan no hauria de ser així mai de la vida perquè si ens ajustem això justament perdem la condició més important: la de persones humanes.
Potser també m'agrada el Nadal perquè m'encanta comprar regals ... "Nen, que pots comprar regals tot l'any!", sí però si ho fas per Nadal la gent no et mira raru ... Com una vegada que li vaig regalar una rosa a la Suaressita, la germana del Kittus ... perquè sí, no era cap data assenyalada ni res, era que jo tenia un roser a casa d'aquells que les roses feien olor a rosa, ja m'enteneu ... el roser aquell tenia les seves èpoques de florir ... mai el vaig entendre quan floria allò, però bueno ... i per tenir les roses allà que es fessin malbé doncs anava regalant roses ... doncs això, com es va posar perquè li vaig dur la rosa: vermella com un pigot (com diuen per Girona), dient-me "Angu, però què em regales?" (la resposta era òbvia, clar), la va agafar i se la va amagar al bolso, com si fos un paquet de droga ... no no, ara al Nadal, com que la gent està avesada a que et facin regals, el duen a la mà tan panxos ... i no hauria de ser així la cosa, però què hi farem.
Doncs això, els regals. Jo, des de fa uns anys, no faig Reis ... me'ls fan, però jo no els faig. O sí, si em pica, però normalment faig Nadal. "Ecs, Papa Noels i tot això, quin fàstic!", pensarà la Geo ... però no, jo faig Tió, que és com més nostru. Perquè si ja tens els regals abans de Nadal, també és tonteria esperar a Reis per donar-los, no? Sí, d'acord, sóc un ànsies i si hagués d'esperar a Reis m'agafaria qualsevol cosa, ho reconec.
I és que, canalla, si circular per BCN (digues-li l'Illa Diagonal, digues-li el Centre) és dificilet abans de Nadal, ja ni us explico el que és anar-hi abans de Reis. Aquella desesperació, aquell neguit, aquell mecagunlamarequevaparir a l'home que ha agafat allò que justament tu volies comprar. Un desesperu que li entra a la gent! Fixa't tu que ahir a l'Illa jo que estava tan ditxareru a una botiga preguntant quan valien unes coses i una dona tota pomposa que se'm fot a cridar "Eh, Eh, que iba yo" (catalans! els que compren a l'Illa, catalans de tota la vida! Uf) i jo li dic "Primer, que jo hi era abans, senyora, i segon, que només volia preguntar el preu d'això ... veu? això", al que ella va contestar en to un xic despectiu "Ohh, se empieza por un precio y acabas preguntando cinco!!" ... i sí, podria haver posat la cirereta amb la rima fàcil tot demostrant el meu coneixent vast de la llengua cervantina amb un "cinco? pues por el culo te lo ahinco", però em vaig estimar més ser una mica fi. Ja ho veieu: desesperació, tu!
Però és que la gent se'm desespera justament a la part més maca. Jo, ho reconec, per donar els regals sóc un covard ... bé, millor un patidor, com que sóc del Barça ... i si no els hi agraden? i si és petit? i si és gros? i si no saben quina cara posar? i si no sé jo quina cara posar? Per tant, la solució és: "Mira, aquí tens el tió, me l'obres quan jo estigui a més de 100 metres de tu, valen?" ... però m'encanta anar passejant i pensar què li pot fer gràcia a algú, i anar mirant ... el contrari que faig quan vaig a comprar roba, que dic això i això i ale, doncs justament això ho faig amb els regals.
I suposo que el més important és perquè et sents estimat (escolteu! que a tots ens fa falta carinyu!). Són les dates que la nostra meravellosa societat ens donen per fer-ho saber, en una època que sembla que deixar anar una carentonya o alguna cosa maca cap algú s'aproxima a un drama nacional ... quan no hauria de ser així mai de la vida perquè si ens ajustem això justament perdem la condició més important: la de persones humanes.
