1. Buscar amics/gues que tinguin cotxe i, alternativament, enganyar-los i deixar que t'enganyin per anar a llocs.
2. Ser un ranci i quedar-te al teu poble, aïllat de qualsevol cosa que succeeixi al món exterior ("Tu ets aquest, tu ets aquest", exclamaria la Geo ... clar, moure'm tant pels móns de Déu només ho poden fer ella i Willy Fog)
3. Moure't per la vida en transport públic.
De les 3 alternatives, i descartant que ja m'ha passat l'edat de la 2a, em quedo amb la 3a. Sí, d'acord viatjo molt en cotxe particular, sobretot de la meva apreciada-i-mai-compresa-del-tot Muntxi o de la meva no menys admirada AiCarai ... però també em sap greu molestar-les si vull anar a puestus i ... havent-hi transport públic i, sobretot, sabent-me més o menys moure en transport públic, pa qué!
Llargues han estat les meves històries de la Hispano Igualadina (Pispano Herzegovina, Pispano per la part de pispar els diners, Herzegovina perquè les condicions de transport deuen aproximar-se a les que tenien allà durant l'època de la Guerra dels Balcans), històries que tornaran perquè allà sempre passen coses, però l'altre dia vaig decidir posar a prova la meva capacitat de supervivència pujant al medi de transport que ara mateix tothom porta al cor amb especial carinyu: la Renfe.
La Renfe (recordem-ho tots, Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Escacharrados) passa des de fa uns mesos per unes èpoques ... així, com definir-les ... de transició. A veure, mai de la vida ha anat bé, bé, allò que es diu bé, però, noi, darrerament van fatal: lo dit, una transició, d'anar malament a anar pitjor. I com a mostra, aquestes dues fotos (1 i 2) que amb carinyu i sense acritud han fet els meus companys que utilitzen, a diari, la línia fins a Vilanova.
Jo concretament vaig anar fins a l'Hospitalé, lloc de residència, entre d'altres del Yoyas, el AplLocalMan i la Nimue. L'objectiu era donar un cop de mà, en el trasllat de pis que està realitzant, a aquest personatge (nooo, el Yoyas, no, la Nimue ... ara que li fas al Yoyas i et carregues alguna cosa ... i ja pots córrer "¿Qué me has roto, neng!? Que te meto!"). I clar, has d'agafar la Renfe ... "...també pots agafar la línia vermella!!!", em comentaria la S gran o la Geo, SantCulumenques de tota la vida ... sí, però estant a Sants, per què complicar-se la vida? A més, només hi ha una parada! Si és la bicoca, això!!!
La primera impresió que treus quan baixes a una andana de la Renfe és que tothom et mira amb cara de por. Hi ha un sentiment generalitzat de terror. És com aquells partits del Barça que penses "Avui pillem..." i acabes pillant ... allò que ets al camp i transmets terror als jugadors i, com que també són personetes ... que cobren el que tu no cobraries mai si visquessis 40 o 50 vides com la teva, però bueno ... s'acolloneixen i perden. Doncs això, terror. Mirades sinistres que segur que pensen "I si ara el tren bolca i caiem per un pont?" (que no hi ha cap pont d'aquí a l'Hospi, però bueno) "I si ve Godzilla i es menja el tren?" ... "I tu que no ho penses?", no, jo vaig a Mordor cada setmana, ja no tinc por a res ... o a gairebé res.
Del viatge res a comentar: ni Godzilles, ni ponts, ni descarrilaments, ni aturades just abans de sortir del túnel, ni nenes repelents que criden (ai no, que això era al bus), ni fotos del Montilla, ni tius en boles cridant "Libertad!" ... res dolent a destacar. Només remarcar que vaig pujar a un tren que és dels nous. Els trens nous, pel que es veu, ja assumeixen la realitat de la vida: als vagons hi entra normalment molta gent ... perquè hi ha 4 seients comptats i la resta de localitats de peu ... així n'hi entren més i hi ha menys emprenyades perquè la gent no arriba a l'hora. Ara hi arribaran ... comprimits com sardines però hi arribaran. A més lo bo del cas és que arribaran aromatitzats pels aromes corporals d'unes 30 o 40 persones. Què més vols? Estalvies en desodorants!
Això sí, hi ha distraccions al tren. S'ha acabat mirar libinidosament a la pitrera de la noia que tens al davant (que jo no dic que ho faci, eh?), de riure les gracietes al gilipolles de turnu que es fa el xulo o de pràcticar el noble plaer de la lectura. Res. Tot això ja s'ha acabat. Família, amics, han posat teles als trens. La programació, de moment, és pilot, i només fan anuncis, però hi ha pensats programes com el programa d'actualitat "La nit a la Renfe", els culebrots catalans "VentDelTren" i "Porca Misèria", el programa del cor "Aquí hi ha problemes" o la sèrie de moda, "Renfe Break".
Ja ho veieu, si tot són avantatges! Ara només cal que arreglin les petites coses com La Teoria del Caos de la Renfe, que es va descobrir l'altre dia, aquella que diu que "un petit cable trencat a El Prat pot provocar que la línia dels Ferrocarrils Catalans a Terrassa es quedi sense suministrament elèctric". Què passa? Que ara resultarà que tots els cables del món català passen per sota la línia de la Renfe que baixa per la costa? Havia sentit parlar de la centralització barcelonina ... però això és absurd! Haurem trobat algú altre a qui fotre les culpes quan les coses no van bé ... apart de Montilla? Seguirem investigant!