dijous, 31 d’agost de 2006
Capítol 145. Molt soroll per a no res
Un cop recuperada la normalitat a la meva vida (sé a l'hora que entro però no sé a l'hora que surto), quan la jornada intensiva és un record ... "eh, eh, eh! (que diuen que ho dic molt això de "Eh"), que encara en faig! Fins el dia 15!" ... per tant, què faig aquests dies quedant-me fins les 5 i les 6? Ah, sí, que ja no ho recordava, és que demà tenim tancament i, suposant que tot vagi bé, dilluns entreguem (uf!).

Amb la meva vida normalitzada, ara ja no m'adormo pels matins, he recuperat la meva son de les 10 del vespre (22:00 pels d'ESO ... que comencen aviat ... quins nervis!) i em quedo clapat veient Hospital Central, torna la meva entranyable tasca de President. Aquest cop, l'abanderat en la lluita contra els indefensos té una nova tasca: aire acondicionat.

A veure, jo vaig estar visquent un munt d'anys a una casa. Una casa gran. A més una casa que feia cantonada (no vull bromes ... gràcies). Una casa que si posaves música a les 4 de la matinada (ai, els d'ESO deuen dormir a aquella hora ... no fem molt soroll, doncs) no podies molestar a ningú perquè era materialment impossible que algú et sentís. Per tant, del tema de sorolls poc em preocupava.

Ah, amigo, quan vas a viure a un pis. Allà t'auto-obligues a no fer soroll. Cuides les formes. La música dels CDs no la poses molt alta, no fós cas, la televisió a un volum acceptable, no fós cas, vigiles que la rentadora en el seus moviments duduà-duduà no em faci vibrar la barana del pati de llums i la vibració no molesti a ningú, no fós cas, ... En definitiva, et converteixes en el veí perfecte que tothom vol tenir.

Però sempre se t'escapa algun que altre petit detall. En el meu cas, el rellotge del menjador. El rellotge del menjador, regal de no-sé-qui als meus papis quan es va casar, és el típic rellotge que et canta els quarts, les mitges-hores, els tres-quarts (això els d'ESO ho traduirien per "y cuarto", "y media", "menos cuarto" ... i sí, ho he posat en castellà, ah i afegiu-li un "neng" al final), i les hores en punt. És mono. Tota la vida despertant-me i sabent l'hora que era escoltant la seva lleu melodia. Clar que mai et pares a pensar com és que des de la teva habitació (amb la porta tancada) a casa els pares podies sentir el rellotge que estava una planta per sota amb una lleu melodia.

Doncs la resposta a aquesta pregunta la vaig trobar un dia, tornant a casa, deurien ser les 2 de la matinada. Allò que vas pujant per les escales (per no fer soroll ... sí, ara ja passo) i "nos dieron las diez y las once, las doce, la una y las dos ..." les dues. Allò que sonen les dues. Les típiques dues de la matinada. El Big Ben! Què dic el Big Ben? Tota l'Abadia de Westminster era allò! Un soroll! Corrent, corrent, cap a casa, tapant-lo amb la manteta del sofà (tots en tenim a casa, no m'ho negueu) i buscant un botonet que permetia treure-li el so a l'aparell (sí, el rellotge és de l'any de Maria Castanya però ha tingut alguna que altra reparació, el pobre). Considerat? sí, molt, i guapo i ... (això ja ho havia posat al post d'abans, oi?)

Abans de vacances em para una veïna (Carme, un saludu si em llegeixes això! que ja sé que no, però buenu, per quedar bé) i em diu que el veí del 1r 1a té un aire acondicionat que fa molt soroll. A veure, els aparells d'aire acondicionat fan soroll. Una miqueta, el tipíc "Siuuuuuu". Bé, excepte el que ha posat D al seu fabulos local que sembla que arrenqui el reactor d'un Harrier: "Fiiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu". Clar que res a veure quan s'atura que se sent directament un "Clanc!". Com si el Harrier se l'hagués fotut contra la porta de ferro de la fusteria de davant de casa.

Doncs això, la Carme. Allò que penses "Ai, Carme, Carme, que et fas gran". Curiosament, però, un dia tornant a casa cap a les dues ("com és que tot em passa a les dues?" jo també m'ho pregunto ... sí, puc tornar a casa després de les dues, ho sé, gràcies per donar-me permís) sento com una mena d'assecador gegant només entrar. Jo que vaig pensar en el pitjor "Ja està! Tens tres anys pagats d'hipoteca i ara un forat negre t'està xuclant el pis". No, no, que era el del 1r 1a que tenia l'aire acondicionat posat! Una escandalera! A més l'ha posat al pati de llums (no m'ho pregunteu ... bé, de fet això li preguntaré jo a ell) i allò ressona com l'Scala de Milà.

I ja ho tenim. Ara li he d'anar a fer (quan el trobi, que sembla que fa vida nocturna) els 3 SuperQuès:
- Com és que no te n'adones que tens un concert heavy al pati de llums?
- Per què no has posat (com la gent del poble) l'aparatu d'aire acondicionat a la terrassa?
- Per què em pegues? (això quan li digui que faci el favor de canviar-lo d'ubicació)

Fascinant el món dels pisos, fas tot el possible per no fer soroll i ja fas bé, ja, perquè hi ha un altre que el fa per tu. Fa la seva part i la teva i tot. Un altre dia ja parlarem de la veïna que escolta Camela a tot volum els dissabtes mentres fa dissabte.
 
post perpetrat per jo mateix ...|


11 Comentaris:


At 31/8/06 19:51, Anonymous Duna

Això de Camela deu ser pq de la ràbia que fa escoltar-los fa més ràpid la feina per a traure'ls abans... digo yo!

Ah, i jo sento el rellotge de cuco dels veïns de sota. De fet sento els 3 que ténen. I també puc saber quin canal estan mirant a la tele!! I no baixaré a dir-los res, pq la dona està sorda i seguirà fent-ho, què hi vols fer... Sort que el meu rellotge de cuco no té cucut, que si no tal com m'el van regalar hagués saltat pel balcó... Sort que els meus sogres per aquelles dates no coneixien els meus gustos i no els ho tinc gaire en compte... Properament, al meu fotolog ;)

 

At 31/8/06 22:00, Anonymous Ai Carai!

Ostres Pep, marron number two, és un no parar això de ser cap d'escala ho podem anomenar feina d'alt risc, hauriem de començar a cobrar per la perillositat que supossa ser-ho. Per a tiquis miquis el meu veí del costat, que va venir un dia a les 10 del matí a enriure-se'n dels meus talons, diu que li molestaven, i jo vaig pensar i a mi em molesten els de la teva dona que se'ls possa a les sis del matí, coi d'imbècil.
Bé no em vull escalfar. Petons

 

At 1/9/06 08:32, Blogger nimue

ains... jo no estava acostumada a tenir veins i quan vaig vindre a aquest pis fins i tot em van fotre bronca pel tema de la música... em moria de la vergonya!! jo que pensava que era la veïna ideal! Ho he sigut a partir de la bronca eh!

Senyor Pep, un respecte als d'ESO que són les meues criatures i el meu treball em costa fer-los anar pel bon camí! Si no saben dir els quarts és perquè deuen tindre profe valenciana :PPPP

ànims, Presi!

me'n vaig al col·le!!!! yupiiiiii!!!

b7s!

 

At 1/9/06 15:40, Anonymous Geo

Sr. Angu!

Com portava vosté tant de temps de vacances doncs me'n havia descuidat dl seu fotolog! I ara pensava... ai l'angu! vaig a entrar-hi i em trobo amb 2 posts nous!

Ai els veins... jo no em puc considerar gaire afortunada en aquet sentit, a santako ( visca santako! ) tenia tot de veins gitanos que es cridaven entre ells per l'escala.
Ara a on sóc ara ( visca la vall del bronx! ) tinc adalt un vei pianista i com les parets i els sostres son de paper doncs s'escolta com si tinguès un putu pianista tocant-me tot el sant dia. Que dius, de que et queixes dona? si el piano es maco! Si, estic d'acord, es maco, es maco quan toques cançons rollo el cannon de pachabel i coses aixi pero quan el paio fa la mateixa canço CADA DIA doncs arriba un moment q et desesperes. Un dia es trobarà amb una sorpresa... ( com un capitul de Nissaga de poder que li trencaven les mans al pianista muahahaha)
En fí, apart d'això també tinc veins amb rellotges que incordien, un veí maquinero, una veina reggaetonera i un veí que posa els pets i haig de descobrir qui és xD

ala quin rollo! tot això per compensar tots els dies que no t'he comentat! xDD

visca tu!

 

At 1/9/06 17:19, Blogger Sandra

Jo no em puc queixar dels veïns... si no fós perquè sento com pugen i baixen les escales. Però què hi farem si el meu marit fa el mateix soroll que ells (i mira que li dic: "a poc a poc! no facis xivarri!").

Crec que TOTS hem de mirar de ser tolerants amb el que ens molesta dels altres.

; )

Ànims presi!

 

At 1/9/06 17:29, Anonymous grill

*No et vull fer ràbia. Mentida! En el meu subconcient, suposant-me el concient, deu haver-n'hi ganes...

Visc en una casa.


Jastà. Ja ho he deixat anar i em sento de béeeeee, escoltaaaaaaaaaaa.

Petonets, i bon Camela, perquè... demà és dissabte, no? :D

 

At 1/9/06 17:35, Blogger yolita

Eeeeeiii Pep!!! Jo també he tornat a la normalitat, sí, perfí me pogut acabar de lleguir un posts dels teus i postejar-te, ueueue!!! Des de que he tornat de vacances que tenia una perreria a sobre, que no me la treia ni a tiros, encara no se com he conseguit anar postejant al meu blog, en fi, al tema, los vecinos... esos seres tan extraños con los que tienes que "convivir", se'n podria fer un documental i tot, per sort en en nou pis, casibé no ni tinc, i en quant al soroll, veus jo tampoc m'he de preocupar perque sóc al cinqué i fins que em sentí la del segon...¬¬U, per tant et compadeixo. Noi, tens una fixació amb els d'ESO, pobres, prouta pena en tenen d'haver de fer-ho, jo mai ho vaig veure amb bons ulls això de la ESO, per desgracia em va enganxar dos anys i encara en pago les conseqüencies u_u.
Bueno, a veure com es soluciona això de l'aire acondicionat, perque una mica meló qui el va ficar al pati de llums, una mica si que ho es.
Petons.

 

At 1/9/06 19:29, Blogger Ovidi

Si el veí et pega, jo i la meva germana ens oferim per cuidar-te ;)… No pateixis… que ho farem amb molt d'amor i carinyu :P

 

At 2/9/06 19:33, Blogger stel

uau, camela per fer dissabte.... quina paciencia que has de tenir!!!

I a veure, si el veí et pega, puff, deixa-li el teu rellotge a la porta i arrenca a córrer :p
Beset i paciencia!
^^

 

At 2/9/06 22:59, Blogger Giorgio Grappa

M'agradaria tindre't per veí, Pep! I per president... Bé, d'acord, ja procurarem encolomar-li-ho a un altre, això de la presidència ;-).

Els de la ESO... Qualsevol diria que els coneixes, perquè els retrates molt bé :-P .

 

At 5/9/06 12:05, Blogger olimpia

Això de les comunitats... jo també vivia a una casa amb els meus pares i els meus germans i jo sempre feiem gresca de la bona, total com ningú no ens escoltava...
Però quan vaig comprar-me el pis tot va canviar. No molt, però el primer any hi havia una presindenta que millor no dic l'ofici de la seva mare, que no tenia culpa, suposo.
Després millor, però com viure sól no hi ha res.
Petons.