Un cop recuperada la normalitat a la meva vida (sé a l'hora que entro però no sé a l'hora que surto), quan la jornada intensiva és un record ... "eh, eh, eh! (que diuen que ho dic molt això de "Eh"), que encara en faig! Fins el dia 15!" ... per tant, què faig aquests dies quedant-me fins les 5 i les 6? Ah, sí, que ja no ho recordava, és que demà tenim tancament i, suposant que tot vagi bé, dilluns entreguem (uf!).
Amb la meva vida normalitzada, ara ja no m'adormo pels matins, he recuperat la meva son de les 10 del vespre (22:00 pels d'ESO ... que comencen aviat ... quins nervis!) i em quedo clapat veient Hospital Central, torna la meva entranyable tasca de President. Aquest cop, l'abanderat en la lluita contra els indefensos té una nova tasca: aire acondicionat.
A veure, jo vaig estar visquent un munt d'anys a una casa. Una casa gran. A més una casa que feia cantonada (no vull bromes ... gràcies). Una casa que si posaves música a les 4 de la matinada (ai, els d'ESO deuen dormir a aquella hora ... no fem molt soroll, doncs) no podies molestar a ningú perquè era materialment impossible que algú et sentís. Per tant, del tema de sorolls poc em preocupava.
Ah, amigo, quan vas a viure a un pis. Allà t'auto-obligues a no fer soroll. Cuides les formes. La música dels CDs no la poses molt alta, no fós cas, la televisió a un volum acceptable, no fós cas, vigiles que la rentadora en el seus moviments duduà-duduà no em faci vibrar la barana del pati de llums i la vibració no molesti a ningú, no fós cas, ... En definitiva, et converteixes en el veí perfecte que tothom vol tenir.
Però sempre se t'escapa algun que altre petit detall. En el meu cas, el rellotge del menjador. El rellotge del menjador, regal de no-sé-qui als meus papis quan es va casar, és el típic rellotge que et canta els quarts, les mitges-hores, els tres-quarts (això els d'ESO ho traduirien per "y cuarto", "y media", "menos cuarto" ... i sí, ho he posat en castellà, ah i afegiu-li un "neng" al final), i les hores en punt. És mono. Tota la vida despertant-me i sabent l'hora que era escoltant la seva lleu melodia. Clar que mai et pares a pensar com és que des de la teva habitació (amb la porta tancada) a casa els pares podies sentir el rellotge que estava una planta per sota amb una lleu melodia.
Doncs la resposta a aquesta pregunta la vaig trobar un dia, tornant a casa, deurien ser les 2 de la matinada. Allò que vas pujant per les escales (per no fer soroll ... sí, ara ja passo) i "nos dieron las diez y las once, las doce, la una y las dos ..." les dues. Allò que sonen les dues. Les típiques dues de la matinada. El Big Ben! Què dic el Big Ben? Tota l'Abadia de Westminster era allò! Un soroll! Corrent, corrent, cap a casa, tapant-lo amb la manteta del sofà (tots en tenim a casa, no m'ho negueu) i buscant un botonet que permetia treure-li el so a l'aparell (sí, el rellotge és de l'any de Maria Castanya però ha tingut alguna que altra reparació, el pobre). Considerat? sí, molt, i guapo i ... (això ja ho havia posat al post d'abans, oi?)
Abans de vacances em para una veïna (Carme, un saludu si em llegeixes això! que ja sé que no, però buenu, per quedar bé) i em diu que el veí del 1r 1a té un aire acondicionat que fa molt soroll. A veure, els aparells d'aire acondicionat fan soroll. Una miqueta, el tipíc "Siuuuuuu". Bé, excepte el que ha posat D al seu fabulos local que sembla que arrenqui el reactor d'un Harrier: "Fiiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu". Clar que res a veure quan s'atura que se sent directament un "Clanc!". Com si el Harrier se l'hagués fotut contra la porta de ferro de la fusteria de davant de casa.
Doncs això, la Carme. Allò que penses "Ai, Carme, Carme, que et fas gran". Curiosament, però, un dia tornant a casa cap a les dues ("com és que tot em passa a les dues?" jo també m'ho pregunto ... sí, puc tornar a casa després de les dues, ho sé, gràcies per donar-me permís) sento com una mena d'assecador gegant només entrar. Jo que vaig pensar en el pitjor "Ja està! Tens tres anys pagats d'hipoteca i ara un forat negre t'està xuclant el pis". No, no, que era el del 1r 1a que tenia l'aire acondicionat posat! Una escandalera! A més l'ha posat al pati de llums (no m'ho pregunteu ... bé, de fet això li preguntaré jo a ell) i allò ressona com l'Scala de Milà.
I ja ho tenim. Ara li he d'anar a fer (quan el trobi, que sembla que fa vida nocturna) els 3 SuperQuès:
- Com és que no te n'adones que tens un concert heavy al pati de llums?
- Per què no has posat (com la gent del poble) l'aparatu d'aire acondicionat a la terrassa?
- Per què em pegues? (això quan li digui que faci el favor de canviar-lo d'ubicació)
Fascinant el món dels pisos, fas tot el possible per no fer soroll i ja fas bé, ja, perquè hi ha un altre que el fa per tu. Fa la seva part i la teva i tot. Un altre dia ja parlarem de la veïna que escolta Camela a tot volum els dissabtes mentres fa dissabte.
Amb la meva vida normalitzada, ara ja no m'adormo pels matins, he recuperat la meva son de les 10 del vespre (22:00 pels d'ESO ... que comencen aviat ... quins nervis!) i em quedo clapat veient Hospital Central, torna la meva entranyable tasca de President. Aquest cop, l'abanderat en la lluita contra els indefensos té una nova tasca: aire acondicionat.
A veure, jo vaig estar visquent un munt d'anys a una casa. Una casa gran. A més una casa que feia cantonada (no vull bromes ... gràcies). Una casa que si posaves música a les 4 de la matinada (ai, els d'ESO deuen dormir a aquella hora ... no fem molt soroll, doncs) no podies molestar a ningú perquè era materialment impossible que algú et sentís. Per tant, del tema de sorolls poc em preocupava.
Ah, amigo, quan vas a viure a un pis. Allà t'auto-obligues a no fer soroll. Cuides les formes. La música dels CDs no la poses molt alta, no fós cas, la televisió a un volum acceptable, no fós cas, vigiles que la rentadora en el seus moviments duduà-duduà no em faci vibrar la barana del pati de llums i la vibració no molesti a ningú, no fós cas, ... En definitiva, et converteixes en el veí perfecte que tothom vol tenir.
Però sempre se t'escapa algun que altre petit detall. En el meu cas, el rellotge del menjador. El rellotge del menjador, regal de no-sé-qui als meus papis quan es va casar, és el típic rellotge que et canta els quarts, les mitges-hores, els tres-quarts (això els d'ESO ho traduirien per "y cuarto", "y media", "menos cuarto" ... i sí, ho he posat en castellà, ah i afegiu-li un "neng" al final), i les hores en punt. És mono. Tota la vida despertant-me i sabent l'hora que era escoltant la seva lleu melodia. Clar que mai et pares a pensar com és que des de la teva habitació (amb la porta tancada) a casa els pares podies sentir el rellotge que estava una planta per sota amb una lleu melodia.
Doncs la resposta a aquesta pregunta la vaig trobar un dia, tornant a casa, deurien ser les 2 de la matinada. Allò que vas pujant per les escales (per no fer soroll ... sí, ara ja passo) i "nos dieron las diez y las once, las doce, la una y las dos ..." les dues. Allò que sonen les dues. Les típiques dues de la matinada. El Big Ben! Què dic el Big Ben? Tota l'Abadia de Westminster era allò! Un soroll! Corrent, corrent, cap a casa, tapant-lo amb la manteta del sofà (tots en tenim a casa, no m'ho negueu) i buscant un botonet que permetia treure-li el so a l'aparell (sí, el rellotge és de l'any de Maria Castanya però ha tingut alguna que altra reparació, el pobre). Considerat? sí, molt, i guapo i ... (això ja ho havia posat al post d'abans, oi?)
Abans de vacances em para una veïna (Carme, un saludu si em llegeixes això! que ja sé que no, però buenu, per quedar bé) i em diu que el veí del 1r 1a té un aire acondicionat que fa molt soroll. A veure, els aparells d'aire acondicionat fan soroll. Una miqueta, el tipíc "Siuuuuuu". Bé, excepte el que ha posat D al seu fabulos local que sembla que arrenqui el reactor d'un Harrier: "Fiiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu". Clar que res a veure quan s'atura que se sent directament un "Clanc!". Com si el Harrier se l'hagués fotut contra la porta de ferro de la fusteria de davant de casa.
Doncs això, la Carme. Allò que penses "Ai, Carme, Carme, que et fas gran". Curiosament, però, un dia tornant a casa cap a les dues ("com és que tot em passa a les dues?" jo també m'ho pregunto ... sí, puc tornar a casa després de les dues, ho sé, gràcies per donar-me permís) sento com una mena d'assecador gegant només entrar. Jo que vaig pensar en el pitjor "Ja està! Tens tres anys pagats d'hipoteca i ara un forat negre t'està xuclant el pis". No, no, que era el del 1r 1a que tenia l'aire acondicionat posat! Una escandalera! A més l'ha posat al pati de llums (no m'ho pregunteu ... bé, de fet això li preguntaré jo a ell) i allò ressona com l'Scala de Milà.
I ja ho tenim. Ara li he d'anar a fer (quan el trobi, que sembla que fa vida nocturna) els 3 SuperQuès:
- Com és que no te n'adones que tens un concert heavy al pati de llums?
- Per què no has posat (com la gent del poble) l'aparatu d'aire acondicionat a la terrassa?
- Per què em pegues? (això quan li digui que faci el favor de canviar-lo d'ubicació)
Fascinant el món dels pisos, fas tot el possible per no fer soroll i ja fas bé, ja, perquè hi ha un altre que el fa per tu. Fa la seva part i la teva i tot. Un altre dia ja parlarem de la veïna que escolta Camela a tot volum els dissabtes mentres fa dissabte.
