dimarts, 1 d’agost de 2006
Capítol 140. Boys don't cry
Post dedicat a AQueSócRabiós, perquè darrera d'una manera de ser molt característica sempre s'hi amaga una bona persona

Ahir a la tarda, després de suar i suar, de molt suar i de molt suar, vaig aconseguir arribar a casa cap a les 7 de la tarda "Nen, que plegues a les 3", sí, però és que vaig haver de fer un recadillu per ma cosina, la mare de la Puri, i se'm van donar 2/4 de 7 (18:30 pels d'ESO o pels catalans del sud) agafant el bus (amb temperatura Fred Siberià, clar) Al mòbil hi tenia unes xorrocientes perdudes, de fixes, de mòbils, algun que altre missatge d'AiCarai fent la comparativa entre la seva feina i Dragones i Masmorras (ja sabeu, El Amo del Calabozo que puteja a tothom, el Mago que echa unos polvos y se va, ...).

Quan portes el mòbil com a objecte decoratiu, com jo, que no et truca mai ni Déu (ai, si tampoc el té! "Jefe! Acaba en ... 69, si un marrano, però n'hi ha d'altres que els comença per 69 ... no sé què és pitjor!") esparvera trobar-te perdudes. Que algú et vulgui localitzar així, de cop i porràs, només vol dir: o passa alguna cosa xunga o a algú se li ha espatllat l'ordinador just quan tenia aquell peli marrana per veure ... que em trobin a faltar? lo de peli marrana és més creible!!

Concretament les perdudes que em vaig trobar eren d'un fixe, concretament del fixe de AQueSócRabiós. Estrany, també. que truqui, si no hi ha partit de bàsket o esdeveniments esportius i/o ludico-culturals. Quan per fi va aconseguir localitzar-me, em va comentar que la seva àvia està molt delicada, que no saben quan li queda i si podia fer el favor de passar per casa seva a xerrar amb ell; tot això dit amb una veu entretallada per unes quantes llàgrimes i algun sanglot. Naturalment, vaig demanar-li els 10 minuts de rigor per fer una dutxa, beure aigua, tornar al nivell de suor inicial i plantar-me allà el més ràpid que vaig poder.

En realitat, el que AQueSócRabiós va tenir era només el que jo li podia oferir: companyia, xerrada, deixar anar alguna que altra tonteria que el fés mig esboçar un somriure, repassar la vida i miracles de la gent que coneixem, de la nostra pròpia i, en definitiva, evadir-se per uns instants de les 4 parets de la casa que li queien a sobre, com és lògic. En realitat, el que penso que volia també era una mena de recepta per fer-se fort, per no notar el mal, per saber estar amb la tranquilitat necessària en uns moments en que estar tranquil és un impossible. Assegurava no trobar-se preparat per tot allò ... però, i qui s'hi troba?

El millor i el pitjor del cas és que tal recepta no existeix. Simplement la mort d'algú que estimes l'has de passar i l'has de patir tal com ho sents: si has de plorar, plora, si t'has d'entristir, entristeix-te. De res serveix intentar ser més del que pots abarcar perquè al final tot acaba passant factura. És curiós com acabes sempre amb les teories sobre la vida i la mort, sobre com cal aprofitar la vida, sobre com de petites són les coses que abans que passi algo així es veuen tan i tan grans. Lliçons, en definitiva; lliçons que et poden ajudar a encarar la teva vida o a fer-la veure d'una manera diferent a com la veus ara. Lliçons que cal entendre sense preses i que ell entendrà perquè és una persona prou intel·ligent.

Com ja em va dir fa molt i molt de temps la Xups, ens eduquen, ens preparen per tenir estudis, per no enfonsar-nos si les coses no van bé a la feina, amb l'amor, amb discusions amb la família, amb els amics, per ser el millors, si voleu ... però ningú prepara el nostre cor per perdre algú que estimem, per assimilar que algú que avui tens al teu costat a partir de demà ja no el tindràs. Això és en realitat el que fa més mal, la buidor de l'espai. Però contra això no hi ha recepta ni maneres d'afrontar-ho (cadascú ha de buscar la seva), hi ha temps, només temps, el temps que trigues a entendre-ho i el temps necessari per aprendre a conviure-hi, i mentres això passa s'ha de tirar endavant, tornar a la "normalitat" ... parafrasejant en Lluís Llach (Déu meu, ara si que em calen vacances!) "... malgrat la boira cal caminar...".
 
post perpetrat per jo mateix ...|


6 Comentaris:


At 1/8/06 11:32, Anonymous Pluja

"No es mas persona la que más espacio ocupa, sino la que más vacio deja cuando se va"....
Estic amb tu (wenu amb el llach ajaj), malgrat la boira cal caminar, de fet hui parle d´aixo la meua entrada...itos mil!!!

 

At 1/8/06 13:04, Anonymous Sara

Ei, et comento aquí perquè si comento a l'altra doncs potser no ho veus que he comentat!
Res, que 'ho vaig passar teta a la platja, al dinar, al cotxe... molt i molt bé... i per cert! No em vas explicar allò que m'havies d'explicar! jolines, jolines!! Espero trobar el moment eh :)


Petonets i magarrufes fortes!

 

At 1/8/06 15:17, Blogger nimue

ahir vam fer el mateix, doncs, vosté i jo. A un dels meus millors amics se li acaba de morir la mare i tot va resultar molt estrany i molt incomprensible. Ets un sol. Gràcies.

(ja visualitzes les vacances? ;)

 

At 2/8/06 00:00, Blogger stel

és molt complicat. Fa un parell de mesos em va passar el mateix, es va morir el meu avi i saps què? el que més vaig agraïr va ser tenir una espatlla en què plorar (topicazo, ho sé, però la vaig tenir i no saps com de bé em va anar) i els amics per fer-me arrencar somriures d'aquells que surten entre llàgrimes i paraules de condol de la familia i coneguts.
Sigues allà, res més, i sí, com dius tu el temps ho posa tot al seu lloc.
Petonets!!!
^^

 

At 2/8/06 10:43, Anonymous Geo

que maco sr. Angu!

Quanta raó en tan poques linies! ( bé, tan poques no :p )

I això de citar Lluis Llach...

ANGU VACANCES JA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

 

At 22/8/06 16:16, Blogger olimpia

Et diria que m'agradaria tenir un amic com tú, però ja el tinc, és una amiga i és la millor.
Molt macu el post, tens molta raó, el temps ho cura tot. Jo ara fa un mes i mig que vaig passar per una d'aquestes i has d'anar fent com puguis.
Molts petons.