dimarts, 25 de juliol de 2006
Capítol 137. Ella sempre diu SI
El que són les coses, ahir "echando pestes" de la meva fabulosa companyia d'autobusos perquè havia arribat a 3/4 de 15 (si encara hi ha algú d'ESO ... això és una hora inventada, ve a significar com "molt tard") i avui "echando pestes" de la meva fabulosa companyia d'autobusos perquè hem arribat molt i molt d'hora. Sí, nens, ja ho veieu que mai plou a gust de tothom ... bé, és un dir, perquè ara tocaria dir MAI PLOU a seques.

I què millor per aquests dies de calor? Quin acte associaríem al top ten de coses indispensables per fer en aquests dies? Què dieu? Piscina? Platja? Nooooo, un casament, un casament ... què hi ha més macu que un casament? ... aquesta us la puc dir jo ... un casament a l'octubre (crec que tots els que érem a la meva taula vem quedar molt conscienciats d'això) perquè un casament al juliol, just el dia que diuen que ha estat el més calurós de l'any (diuen els metereòlegs, que per la gent del carrer cada dia "és el pitjor en molts anys!!!", no som exagerats, no), és de lo pitjor ... com diu algú, "haber elegido muerte, tu".

Però en fi, la Laietts i l'Ernie van decidir casar-se dissabte passat i, clar, tampoc es guanyaran la vida fent de Bruja Lola del temps ("Te vi a poné do vela negra como no me haga buen tiempo") però el casament (que era la qüestió) va sortir molt bé, anaven tots dos molt guapos (lògic), síííí, ella anava de blanc (ho poso perquè sempre hi ha algú que ho pregunta), la missa va estar molt encertada, amb l'Annetts, la meva ex-veïna demostrant que té un xorro de veu que fa caure de cul, amb el Sete, el mossén, demostrant que quan vol fot unes misses d'aquelles de llagrimeta (ai, potser no ho hauria d'haver escrit, això! dic el "quan vol") i amb els convidats separats, en plan Tigres y Leones, todos quieren ser los campeones. Amb canalla dels dos bandus per allà fent coses de canalla (distreient els nuvis, cridant, plorant, marranejant, ...) i amb el forn de l'Esglèsia de Santa Eulàlia d'Esparreguera com a testimoni de la unió d'una parella maca, maca, maca perquè sí. Bueno, tots els que érem allà anàvem guapus, guapus perquè sí. Però ells més, clar.

El convit va ser a Esparreguera mateix (buah, Esparreguera, centre del món) a un lloc on van decidir que, ja que ens moríem de calor, podrien apagar l'aire acondicionat i deixar les finestres obertes "para que corra el aire" ... però "el aire" deuria tenir el dia gos, el dissabte, o potser està de vacances, perquè allà la gent només feia que beure ... aigua, malpensats. Només arribar al Restaurant vinga a veure aigua ... que la noia que estava darrera la barra ens deixa anar un "no queréis un cubatilla o algo?" ... "No, no, si de acaso después, ahora danos agua, danos", li vem dir en el nostre castellà castís.

Passats N gots d'aigua i alguna que altra CocaCola i/o "cubatilla", ens van fer passar al menjador. El menjar estava bo, bo perquè sí, el vi no pujava, les ampolles d'aigua anaven passant per allà com si fossin ... ampolles d'aigua ..., el pastís no era el típic de xocolata (bien!) era una mena de mouse amb maduixetes per sobre ... boníssim; com que no són fumadors cap dels dos, no donaven el puro i el paquet de cigarrus (bien!), ... molt macu, tot plegat. Ah, i damunt les taules vem trobar unes estrelles fetes amb cartulina perquè escrivíssim un desig. Havies de dur després l'estrelleta a una caixa i ben acabat el sopar se'ls donava la caixa amb els desitjos de tota la gent. Molt ben trobada, la idea.

I després, com diuen a Corasón Corasón, "la fiesta se alargó hasta altas horas", amb un sector de la festa, el meu, el nostre, vaja, que es plantejava si saltàvem una casa dels voltants per banyar-nos a la piscina o ja directament empalmàvem i ens n'anàvem a la platja. Al final, ni una cosa ni l'altre, tu, a fer nonetes i diumenge serà un altre dia.

I com a material d'anècdota, va, deixem anar algunes:

- L'Ernie és un campió ... perquè aguantar tot aquella calorada amb la camisa de màniga llarga, el xalecu, la corbata i l'americana ... amb una gotarres de suor que li queien, pobre, és de campió, campió. Jo que em vaig acabar de vestir (síííí, portava traje, no corbata, que m'hagués mort, però traje sí) i em vaig posar la camisa de color verd pistatxo (no per res, eh? moníssim!!!) i passats 2 minuts la camisa ja era de dues tonalitats de verd ... i vaig haver d'anar amb la jaqueta del traje a la mà tota l'estona ... Ah per cert, el vestit de la núvia era de color blanc (i jo que sé si era "palabra de honor" o no) amb una faixa de color rosa molt claaaaaara a conjunt amb les sabatetes. Mona, mona perquè sí.

- La típica borratxa ... que sempre hi ha als casaments i que s'intenta lligar al cambrer. Síííí, hi era, hi era! Ohhh! A l'estona del ball jo que veig a una noia que es queda mirant el cambrer, que se'm puja el corpinyu i "a por ellos, oeeee", se li acosta, dos petons, riuen, dos petons, més riures, passats 5 minuts que vaig a demanar alguna cosa, encara alla, més riures, ... fins que va venir El salvador de la borratxa a emportar-se-la. Diuen, que jo vaig marxar, que van acabar xerrant a la terrassa, que macu ... "Quehh bonithasssshhh llashhhh estreyassshhddddd", deien que deia.

- No sóc Hugh Grant ... cosa que ja sabia de bon començament. Però sabeu la típica peli que el Hugh Grant se'n va de casament (va, que tothom n'heu vist alguna, que sempre hi ha algú que es casa a les pelis d'aquest tiparracu) i es queda allà mirant per la terrassa i sempre ve Ella? Doncs la casualitat va fer que em trobés una estoneta sol a la terrassa ... i ... qui voleu que vingui? ningú! ... potser era perquè en aquell moment tocaven el Paquito Chocolatero ... i a les pelis en aquell moment és quan toquen les balades ... Potser va ser un mal moment per anar a la terrassa, però va ser llavors i només llavors que vaig entendre que no sóc Hugh Grant.

En fi, que el que importa és que ara mateix la Laietts i l'Ernie estan gaudint del seu creuer pel Mediterrani. Pobres! Després dels nervis, s'ho mereixen tot! Per molts anys, guapos!

PD: Degut a l'ús abusiu de les paraules "Mono" i "Macu", impropi d'uns escrits meus, prometo no fer-les servir de nou fins d'aquí a uns quants posts ... però anaven tan macusssss, oohhhhh!

 
post perpetrat per jo mateix ...|


3 Comentaris:


At 25/7/06 13:23, Blogger nimue

això del bus... ehmm... vols dir que algú de la companyia no serà lector del teu blog i després de l'aventura d'ahir li ha sabut greu i ha volgut compensar-te? :P

què boniques les bodeeeeees... però sí, tens tota la raó, deuria estar prohibit (o almenys, mal vist) casar-se en estiu. Les xiques encara ens posem un palabra de honor (jijji) i un uns tirants i anem fent però vosaltres, pobres, de tratge... jurrrr... sí que teniu mèrit!

Jo les següents bodes xules d'amics xulos que tinc són en octubre i novembre, visca!

Besets!

 

At 26/7/06 12:41, Anonymous Pluja

Què mono, què macu!!! jejejej les meues felicitacions per la parella,ostras m´ha encantat lo de les estrelles, es genial! jo en la ultima boda a cada taula hi ha havia un separador de llibres personalitsat per a cada persona, es a dir en fotos amb l´Ana en aquest cas jejejej (es q tb es diu Ana)....
Ja sabia jo que el Sete tenia que sortir per algun lloc... confesa-ho...no t´agradara? jajajaja
Besukitos

 

At 22/8/06 15:53, Blogger olimpia

A mí m'haguès agradat casar-me al maig o al setembre, però ho vaig fer al juliol per poder enganxar els 15 díes del casament amb les vacances. Suposo que aquesta és una bona raó, però de tota manera és veritat que feia molta calor.
Al restaurant hi havia aire acondicionat, que va ser una de les primeres coses que vaig preguntar. Una que és previsora tú.
Molts petons.