Dissabte 10, cap allà 2/4 de 9 del matí, un servidor de tots vosaltres tindrà l'enorme privilegi d'arribar a la meravellosa xifra dels 33 anys. "Alaaaa, l'edat de Crist!!! No seràs tu l'antiCrist?", us podeu preguntar. Doncs no, vaja que jo sàpiga. Però si algun dia em veieu amb el cap a l'esquena és probable que algú m'hagi girat la cara d'una plantufada (que potser ja seria hora) ... o si em veieu dient "Has visto lo que ha hecho la guarra de tu hija?" segurament és probable que parli amb la mare de l'Andrea, l'entranyable nena del bus de les 6 de la tarda.
El que sí que queda clar, per desmentir que sóc el Dimoni, és que si vaig néixer fa gairebé 33 anys no vaig poder néixer fa 2 dies ... però bueno. "Ohhh, però potser portes la llavor del mal a dins, com el Darth Vader ...", va preneu-vos algo i deixeu de veure pel·lícules, per favor ... que jo vaig a buscar l'inhalador, de mentres. La veritat és que pretenia que aquest fos un post seriós ... però ja veig que no ho serà pas. Catxis!!
Buenu, de tota maner
a, em presento. Jo sóc el nen d'aquesta foto. Sí, és la darrera foto que vaig sortir guapu (3 anys?) ... després d'aquesta diguem que ... la meva futura carrera com a actor i galan de cine va ser cedida a Brad Pitt. Va ser aquest punt també quan vaig decidir que la meva futura carrera com a ciclista havia acabat ... massa corrupció al món del ciclisme per un nano tan tendre! I clar, llavors passen coses tan curioses com un camí que d'anada és pla, de tornada és el Tourmalet i l'Alpe d'Huez tot junt!Com es pot veure a la foto (no em vingueu amb que es veu malament perquè l'Scanner de la Puri fa el que pot, pobre) llavors no era miop (o sí però no ho sabia ... que tenia 3 anyets) però ja tenia les mateixes galtones (si us plau el "Sí, sí" us el guardeu per vosaltres, eh?). El vestidet aquest tan mono ja no m'entra (era el maillot groc del Tour d'aquella època) i això crec que era l'estudi (buenu, on feia els deures, coi) de casa mons pares-casa meva. Els forrus dels coixins no tenen preu! I el sofà en sí mateix tampoc...
Doncs ja han passat 30 anys d'aquesta foto. Uf, n'han passat moltes, de coses, en aquests 30 tacus. M'he fet personeta ... potser queden per polir en algunes coses però personeta al cap i a la fi. L'altre dia, mentres planxava (que jo quan planxo em poso profund) pensava en què dirien els meus pares si em veiessin ara: si veiessin com estic, què faig, amb qui m'envolto, qui/què m'inquieta, ... D'entrada jo crec que ma mare s'enfadaria. Uixxx, ma mare, tenia un gran cor, enorme, però jugava a fer de poli malo. Quan veiés aquest blog la frase seria "I això per què serveix?" ... sempre, sempre, sempre buscant les 3 potes al gat ... per això ens féiem la punyeta mútuament, jejejeje; ella pràctica i directa al tema i si no hi havia utilitat ja arrufava el nas ... Mon pare no, ell feia de poli bueno, sempre amb un somriure a la cara, sempre desdramatitzant la vida ... mon pare riuria, em deixaria anar un "I tu has fet això? Carai, carai", com quan els vaig enganxar mirant la documentació del meu projecte ... pobres, no entenien res. Tots dos miraven els dibuixos, eh? (no, Geo, el meu projecte no era la segona part de Candy, Candy)
Però jo crec que estarien orgullosos. Orgullosos de la persona en que m'he convertit/m'estic convertint, orgullosos de la gent que m'envolta, sigui en persona, sigui electrònicament, sigui a Esparreguera, sigui a qualsevol altre lloc, que he conegut de les 1001 maneres més rares possibles, gent de la que no puc dir res dolent perquè senzillament són(sou) els millors, orgullosos de veure que tinc amics que són com família i família que son com amics, orgullosos de veure com un noi tímid i vergonyós com jo és capaç d'intentar treure el millor de sí mateix a cada moment, d'estimar amb bogeria a qualsevol persona que se l'estimi (encara que només sigui una miqueta), de treure un somriure d'allà on sembla que no es pugui treure res, d'escoltar a la gent simplement perquè la sensació que algú t'escolta i et comprén és inigualable, de tractar a la gent amb tot el carinyu possible perquè a mi m'agrada que em tractin amb carinyu, de ser incapaç d'emprenyar-se amb ningú perquè passa de tenir mals rotllos (tothom és víctima de les seves paraules i dels seus actes, ja s'ho faran, els altres), de demostrar el què pensa o sent a les persones que té aprop perquè pensa que "si ho sents, no demostrar-ho és tonteria",... en definitiva, orgullosos no-sé-de-què-ni-de-qui (perquè jo sóc un mindundi), però orgullosos al cap i a la fí.
33 tacus, joder! No m'ho crec ni jo! Gràcies a tots vosaltres per ser-hi!
PD: Mai m'ha agradat Lluís Llach (ho sento, si fereixo sensibilitats), el trobo cansat, tu. Però aquesta cançó (i algunes poques més) sempre l'he trobada especial ... perquè "malgrat la boira, cal caminar"
Si em dius "adéu",
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.
Que tinguem sort - Lluís Llach
