Ufff, quina son, per l'amor de Déu. Ja hem perdut un aaaaaaaaltre cap de setmana (i una aaaaaaaaaaltra Final Four) per poder descansar. I van ... uns quants. Per què serà que mai aconsegueixo descansar aquests caps de setmana llargs? "Perquè ets un fiestero!", sí, home, o no em coneixeu o jo no us conec a vosaltres ... de fet ... qui sou? Cap de setmana tarragoní (malgrat no em vaig acostar a Tarragona) acabat en forma d'agulletes ... res, la meva condició física hercúlea ... que no deu ser tan hercúlea com pensava.
Dissabte i diumenge, per tant, expedició esparreguerina-barcelonina (Ferran, Puri, Sasa, Nili-Vanili i jo mateix) a Montblanc, a la Conca de Barberà. El motiu, la Fira de Sant Jordi, tooot el sant poble aquest vestit de l'època. "Im-presionant", que deia el paio aquell. Molt maco, si senyor! Però és que tothom, tothom anava disfressat, fins i tot els peques que anaven en cotxets. Després d'anar a fer uns volts i visualitzar el panorama, dinar medieval a base de carn, carn i més carn (com és que ningú em va avisar abans que feien això?) a una taberna regentada per un paio que era un entremig del Berengario, de El Nombre de la Rosa i la cara que se'ls queden als protagonistes de The Ring quan veuen a la nena. "Serà que tu ets molt guapo!", pensarà, per exemple, la Geo ... ei, que aquell paio m'espantava a mi i tot ... i si d'algun lloc surt la nena aquella, la Samara? ... va canviem de tema que m'acolloneixo.
A la sortida d'allà, cap a mitja tarda, l'expedició es va traslladar a l'entranyable, i apartada del món urbà, població de La Pobla de Montornés ... perdó, d'una de les seves urbanitzacions, més apartada si cap del món urbà. Un relax, una tranquilitat, ... només alterada pels missatges de mòbil que jo rebia o les trucades que rebia la Sasa (vida social, que no falti!). Realment és un d'aquells llocs per anar-hi i espatxurrar-te sense fer res ... perdó, he dit "sense fer res"? Mmmmm
Doncs no, vem fer partits de bàsket, ens vem banyar a la piscina ... a les 9 del vespre després del bàsket (si, estem per tancar), pujar i baixar les escales (joder! se m'ha posat un cul com les que ballen la Batuka aquella), demostrar les meves qualitats amb la màquina de peses del Ferraniki (ah, sí, que la casa era seva ... això ho havia dit? em fa mandra de rellegir-m'ho), d'aquí les meves agulletes a les aixelles i els braços, anar en bicicleta fins al poble del costat (vosaltres heu vist mai una carretera que a l'anar es plana i al tornar fa pujada com l'Alpe d'Huez? ... allà hi era, tu), d'aquí les meves agulletes al cul, bàsicament, apart de les excursions al pis de dalt i al de baix ... total que vas allà per descansar i acabes més rebentat que quan vas arribar. Que si val la pena? Oh, i tant!
Ei, i molta conya amb les meves agulletes? Sí, sí, la Puri i el Ferran que si "jajaja" que si "jejeje" però quan vem anar a jugar a bàsket ... que mai ho havia vist, una pista de basket que feia baixada que a la que botaves la pilota se te n'anava cosa bàrbara ... en canvi la de futbol al costat la mar de nivellada ... què passa? que el bàsket és un esport de minories, oi? (no, Elur, no penso parlar de bàsket ... però sempre ens quedarà París) ... això que me n'anava, ja, que quan vem anar a jugar a bàsket ... qui eren els que respiraven que semblava que tinguessin bronquitis crònica? ... eh? eh? eh? "moi, non", que dirien els francesos (és que practico per si em toca l'entrada a París, sabeu?)
I com a colofó, que sempre n'hi ha un, excursió a Torredembarra on es va comprovar que la Puri i el Ferran no em tornen a convidar mai més: en ma vida he anat a Torredembarra. Perdó, 1 cop, l'estiu passat a ca la Vane i el Pau. 1 cop. I eren a una urbanització. Que consti! Doncs bé, anem passejant, veig a una parella que conec, d'Esparreguera (coi, el noi havia estudiat amb mi COU ... que és una cosa que feia la gent abans que ESO) jo que els saludo "bona tarda", comentari del Ferran "Joder, Angu, tu coneixes a gent, eh?". Li explico. Passada mitja hora, a una botigueta on la Puri mirava bikinis em trobo ... a la meva veina de sota de casa. Ferran, ja una mica més mosquejat "I la rossa aquesta?". Li explico. Anem a recollir el cotxe i ens trobem ... a la Maria i el seu nòvio, que es veu que té una caseta a Torredembarra ... Ferran, ja indignat "No pot ser, porto venint a Torredembarra tota la vida i no conec a ningú i va aquest i en 20 minuts saluda a 5 persones!". Puri i jo ens mirem, diem que no amb la cara i deixem anar un "Passa, va, cap al cotxe!". Que mala es la envidia!
Ah i a Torredembarra també vem fer esport (si és que va ser un no parar, tu), a la Plaça de l'Ajuntament on hi havia el típic entarimat per fer havaneres (per dir algo), la Puri, el Ferran, el Nili-Vanili i un servidor jugant a tocar i parar ... on ràpidament es van apuntar dos nanos (nen i nena) magribins d'uns 11 anyets, una nena que en deuria tenir com 3 que la van deixar allà perquè algú se l'emportés pel davant (per sort no va passar) i una altra que no sabia si pujar o no pujar o què fer. Per cert, el nen molt ràpid i una mica Mare-Teresa-de-Calcuta, que sempre la volia tocar ell, però la nena ... que li deies "Ei, corre, que la tinc jo", se't quedava mirant i reia. Només això, reia. Una sang d'orxata que tenia, la cria. Com a mínim la vem fer contenta, tu.
I ja estaríem. A un pam de la glòria world tour (bé, no ens passem, Catalonian tour, no millor Catalonia weekend Work's Day) és que practico per si em toquen les entrades ... aix, que era francès allò ... a veure "Sous le ciel de Paris on y a une chanson uuhhhh uuhhhh, ..." (les cançons franceses, tret del Voyage,voyage mai han estat molt animades). Doncs això A un pam de la glòria fent feliç a la gent ... encara que perdin jugant a tocar i parar ... i ara mateix amb agulletes ... el meu cos fibrat i musculós (per qui no em conegui, és una manera de parlar) ja no és el que era; si fins i tot en tinc als dits d'enviar SMSs... Però,com no, val la pena!
Dissabte i diumenge, per tant, expedició esparreguerina-barcelonina (Ferran, Puri, Sasa, Nili-Vanili i jo mateix) a Montblanc, a la Conca de Barberà. El motiu, la Fira de Sant Jordi, tooot el sant poble aquest vestit de l'època. "Im-presionant", que deia el paio aquell. Molt maco, si senyor! Però és que tothom, tothom anava disfressat, fins i tot els peques que anaven en cotxets. Després d'anar a fer uns volts i visualitzar el panorama, dinar medieval a base de carn, carn i més carn (com és que ningú em va avisar abans que feien això?) a una taberna regentada per un paio que era un entremig del Berengario, de El Nombre de la Rosa i la cara que se'ls queden als protagonistes de The Ring quan veuen a la nena. "Serà que tu ets molt guapo!", pensarà, per exemple, la Geo ... ei, que aquell paio m'espantava a mi i tot ... i si d'algun lloc surt la nena aquella, la Samara? ... va canviem de tema que m'acolloneixo.
A la sortida d'allà, cap a mitja tarda, l'expedició es va traslladar a l'entranyable, i apartada del món urbà, població de La Pobla de Montornés ... perdó, d'una de les seves urbanitzacions, més apartada si cap del món urbà. Un relax, una tranquilitat, ... només alterada pels missatges de mòbil que jo rebia o les trucades que rebia la Sasa (vida social, que no falti!). Realment és un d'aquells llocs per anar-hi i espatxurrar-te sense fer res ... perdó, he dit "sense fer res"? Mmmmm
Doncs no, vem fer partits de bàsket, ens vem banyar a la piscina ... a les 9 del vespre després del bàsket (si, estem per tancar), pujar i baixar les escales (joder! se m'ha posat un cul com les que ballen la Batuka aquella), demostrar les meves qualitats amb la màquina de peses del Ferraniki (ah, sí, que la casa era seva ... això ho havia dit? em fa mandra de rellegir-m'ho), d'aquí les meves agulletes a les aixelles i els braços, anar en bicicleta fins al poble del costat (vosaltres heu vist mai una carretera que a l'anar es plana i al tornar fa pujada com l'Alpe d'Huez? ... allà hi era, tu), d'aquí les meves agulletes al cul, bàsicament, apart de les excursions al pis de dalt i al de baix ... total que vas allà per descansar i acabes més rebentat que quan vas arribar. Que si val la pena? Oh, i tant!
Ei, i molta conya amb les meves agulletes? Sí, sí, la Puri i el Ferran que si "jajaja" que si "jejeje" però quan vem anar a jugar a bàsket ... que mai ho havia vist, una pista de basket que feia baixada que a la que botaves la pilota se te n'anava cosa bàrbara ... en canvi la de futbol al costat la mar de nivellada ... què passa? que el bàsket és un esport de minories, oi? (no, Elur, no penso parlar de bàsket ... però sempre ens quedarà París) ... això que me n'anava, ja, que quan vem anar a jugar a bàsket ... qui eren els que respiraven que semblava que tinguessin bronquitis crònica? ... eh? eh? eh? "moi, non", que dirien els francesos (és que practico per si em toca l'entrada a París, sabeu?)
I com a colofó, que sempre n'hi ha un, excursió a Torredembarra on es va comprovar que la Puri i el Ferran no em tornen a convidar mai més: en ma vida he anat a Torredembarra. Perdó, 1 cop, l'estiu passat a ca la Vane i el Pau. 1 cop. I eren a una urbanització. Que consti! Doncs bé, anem passejant, veig a una parella que conec, d'Esparreguera (coi, el noi havia estudiat amb mi COU ... que és una cosa que feia la gent abans que ESO) jo que els saludo "bona tarda", comentari del Ferran "Joder, Angu, tu coneixes a gent, eh?". Li explico. Passada mitja hora, a una botigueta on la Puri mirava bikinis em trobo ... a la meva veina de sota de casa. Ferran, ja una mica més mosquejat "I la rossa aquesta?". Li explico. Anem a recollir el cotxe i ens trobem ... a la Maria i el seu nòvio, que es veu que té una caseta a Torredembarra ... Ferran, ja indignat "No pot ser, porto venint a Torredembarra tota la vida i no conec a ningú i va aquest i en 20 minuts saluda a 5 persones!". Puri i jo ens mirem, diem que no amb la cara i deixem anar un "Passa, va, cap al cotxe!". Que mala es la envidia!
Ah i a Torredembarra també vem fer esport (si és que va ser un no parar, tu), a la Plaça de l'Ajuntament on hi havia el típic entarimat per fer havaneres (per dir algo), la Puri, el Ferran, el Nili-Vanili i un servidor jugant a tocar i parar ... on ràpidament es van apuntar dos nanos (nen i nena) magribins d'uns 11 anyets, una nena que en deuria tenir com 3 que la van deixar allà perquè algú se l'emportés pel davant (per sort no va passar) i una altra que no sabia si pujar o no pujar o què fer. Per cert, el nen molt ràpid i una mica Mare-Teresa-de-Calcuta, que sempre la volia tocar ell, però la nena ... que li deies "Ei, corre, que la tinc jo", se't quedava mirant i reia. Només això, reia. Una sang d'orxata que tenia, la cria. Com a mínim la vem fer contenta, tu.
I ja estaríem. A un pam de la glòria world tour (bé, no ens passem, Catalonian tour, no millor Catalonia weekend Work's Day) és que practico per si em toquen les entrades ... aix, que era francès allò ... a veure "Sous le ciel de Paris on y a une chanson uuhhhh uuhhhh, ..." (les cançons franceses, tret del Voyage,voyage mai han estat molt animades). Doncs això A un pam de la glòria fent feliç a la gent ... encara que perdin jugant a tocar i parar ... i ara mateix amb agulletes ... el meu cos fibrat i musculós (per qui no em conegui, és una manera de parlar) ja no és el que era; si fins i tot en tinc als dits d'enviar SMSs... Però,com no, val la pena!
