Final de setmana. Collons! Aquesta setmana ha estat dura, dura. Estem tots ben rebentats! Dues entregues (recordeu allò dels tancaments que us explicava l'altre dia), doncs dos ... en dos dies!! I vinga a provar! I vinga a fer hores! Ufff! És divendres a la tarda i estic molt cansat; millor dit, em noto molt cansat. Deu ser que a la que s'acosta la primravera el nostre benvolgut client deu patir atacs d'alèrgia ... i nosaltres devem ser els antiestamínics. I com abusen de nosaltres, els paios!
Anirem a fer una Coca-Cola! Em noto dèbil i adormit. De fet, ja m'he llevat dèbil. Tard i dèbil. Avui el meu estimat despertador ha sonat a l'hora però l'Angu (o el Josep, no ens despistem) ha passat literalment d'ell i s'ha llevat com 3/4 d'hora (aquí els d'ESO ja saben que són 45 minuts) més tard, s'ha dutxat en un plis i ale, a currar. El problema és que no me desampallegat de la son en tooooot el dia.
A sobre quan he arribat a BCN m'estaven seguint. No, no era cap moviment feminista amb una pancarta de "Queremos un hijo tuyo" ... i sort perquè avui tampoc estaria per la labor ... ("Si que vas sobrat!", pensareu ... "De sexe? mooooooooooooooolt, on vas a parar si vaig sobrat!", va, ja paro de dir tonteries). Qui em seguia era molt pitjor (mentida, no era pitjor), eren dos Velociraptors.
Parèntesi.
Per aquells que no estigueu posats en el tema, llámense Velociraptors a, apart dels bitxos aquells que sortien amb el T-Rex a Jurassic Park, els vehicles aquells de dues rodes que semblen unes quàdrigues dels romans, que són com un patinet a motor i que es mouen per l'inclinació del cos, segons em van dir.
Final de parèntesi
Doncs això. Dos paios, noi i noia, en parella, com la Guàrdia Civil, patrocinats pel diari ADN (el de Antena 3) i recorrent la meva vorera de la Diagonal (què passa? faig el recorregut cada dia, és com si fos una miqueta meva). Jo caminant i els tius darrera meu. I jo que em dic "Calla, redueix el ritme i t'adelantaran" ... és que el lleu brunzit del "brrrr" toca una mica els nassos. I els tius que no m'adelanten! Llavors em dic "Doncs camina més de pressa i els deixes enrera", i els tius m'acceleren. Ostres! M'he arribat a sentir com el de Con la muerte en los talones (ei, una retirada al Cary Grant si que tinc...).
A l'arribar al primer dels dos semàfors, el que mai fa cas ningú i la gent creua amb aquella alegria, em giro per veure'ls la cara. La noia, mirada perduda a l'infinit, i el noi, mirada repartida a Cuenca i Andorra, se m'han girat a l'hora. Els he dedicat la millor del meu repertori de cares de "No em toqueu els nassos que me conosco!". I s'han fotut a somriure en plan "Jo, tia, le estamos gastando una broma que pa qué, ya veras cuando se lo explique a Puchi y a Tito. Que superfuerte!". Mira! M'ha agafat com una ràbia! ... Que estava per agafar el tio i inclinar-lo del tot cap endavant a veure si trencava la velocitat del so, per capullu.
Al final ha imperat la cordura, les poques ganes que tinc d'enfadar-me, la son, ... tot ha imperat. He mirat el rellotge ... 3/4 de 8 del matí i he entés que jo sóc un pringat però ells, pobres, que han d'anar Diagonal amunt-Diagonal avall amb el trastu aquest ... que com es descuidin se'n van sota el tramvia (no tindrem aquesta sort!)... no sé qui és més pringat ... bueno sí, tots plegats.
Hagués preferit la manifestació de dones insatisfetes, que voleu que us digui ... com a mínim ara estaria amb més ànims ... més cansat (o no) però amb més ànims segur.
Anirem a fer una Coca-Cola! Em noto dèbil i adormit. De fet, ja m'he llevat dèbil. Tard i dèbil. Avui el meu estimat despertador ha sonat a l'hora però l'Angu (o el Josep, no ens despistem) ha passat literalment d'ell i s'ha llevat com 3/4 d'hora (aquí els d'ESO ja saben que són 45 minuts) més tard, s'ha dutxat en un plis i ale, a currar. El problema és que no me desampallegat de la son en tooooot el dia.
A sobre quan he arribat a BCN m'estaven seguint. No, no era cap moviment feminista amb una pancarta de "Queremos un hijo tuyo" ... i sort perquè avui tampoc estaria per la labor ... ("Si que vas sobrat!", pensareu ... "De sexe? mooooooooooooooolt, on vas a parar si vaig sobrat!", va, ja paro de dir tonteries). Qui em seguia era molt pitjor (mentida, no era pitjor), eren dos Velociraptors.
Parèntesi.
Per aquells que no estigueu posats en el tema, llámense Velociraptors a, apart dels bitxos aquells que sortien amb el T-Rex a Jurassic Park, els vehicles aquells de dues rodes que semblen unes quàdrigues dels romans, que són com un patinet a motor i que es mouen per l'inclinació del cos, segons em van dir.
Final de parèntesi
Doncs això. Dos paios, noi i noia, en parella, com la Guàrdia Civil, patrocinats pel diari ADN (el de Antena 3) i recorrent la meva vorera de la Diagonal (què passa? faig el recorregut cada dia, és com si fos una miqueta meva). Jo caminant i els tius darrera meu. I jo que em dic "Calla, redueix el ritme i t'adelantaran" ... és que el lleu brunzit del "brrrr" toca una mica els nassos. I els tius que no m'adelanten! Llavors em dic "Doncs camina més de pressa i els deixes enrera", i els tius m'acceleren. Ostres! M'he arribat a sentir com el de Con la muerte en los talones (ei, una retirada al Cary Grant si que tinc...).
A l'arribar al primer dels dos semàfors, el que mai fa cas ningú i la gent creua amb aquella alegria, em giro per veure'ls la cara. La noia, mirada perduda a l'infinit, i el noi, mirada repartida a Cuenca i Andorra, se m'han girat a l'hora. Els he dedicat la millor del meu repertori de cares de "No em toqueu els nassos que me conosco!". I s'han fotut a somriure en plan "Jo, tia, le estamos gastando una broma que pa qué, ya veras cuando se lo explique a Puchi y a Tito. Que superfuerte!". Mira! M'ha agafat com una ràbia! ... Que estava per agafar el tio i inclinar-lo del tot cap endavant a veure si trencava la velocitat del so, per capullu.
Al final ha imperat la cordura, les poques ganes que tinc d'enfadar-me, la son, ... tot ha imperat. He mirat el rellotge ... 3/4 de 8 del matí i he entés que jo sóc un pringat però ells, pobres, que han d'anar Diagonal amunt-Diagonal avall amb el trastu aquest ... que com es descuidin se'n van sota el tramvia (no tindrem aquesta sort!)... no sé qui és més pringat ... bueno sí, tots plegats.
Hagués preferit la manifestació de dones insatisfetes, que voleu que us digui ... com a mínim ara estaria amb més ànims ... més cansat (o no) però amb més ànims segur.
