Vetllada nocturna de discussions al fòrum de la cultura i l'oci del meu bloc de pisos. Aquest podria ser el resum d'ahir a la nit. "Hi van haver morts? ferits?", no, no, la sangre no llegó al río, que diria aquell, però de discussions n'hi van haver totes les que vulguessis i encara una miqueta més.
El que havia de ser un acte de conciliació entre les dues parts: D i La Comunidad va acabar sent un conjunt de crits (amb tot el respecte del món i sense faltar a ningú, però crits al cap i a la fí) que ni el mismíssim concert dels Backstreet Boys aconsegueixen superar (i mira que allà es crida, eh Puri? eh Muntxi?) i amb una tensió que ni l'espasa aquella que va treure l'anell del dit de Sauron hagués pogut tallar.
I jo allà al mig. Jo, que intento tenir sempre una visió de la vida optimista, que tot es pot arreglar i que normalment tot té una solució, al·lucinant al veure com els ànims de la gent s'anaven encenent de mica en mica. "Uf, uf, estrés, estrés, no en tens prou a la feina que ara venen aquests i... ". I com que jo vaig ser el convocant de la reunió era jo qui havia de posar pau. Al més pur estil Jordi González a Les Mil i una quan discutien entre el públic. Només em faltava un sofà d'aquests de plàstic per la platja i que els més veïns comencessin "Aaaaaaaannnnnguuuuuuu, aaaaaannnngguuuuuu"; i jo "Bona nit, són les 9 i 30 minuts, això és una nova entrega de Ens donaran les mil i una" ... Clar, que també faltava que els assistents fossin gayulis per semblar un programa del Jordi González ...
I el més bo és que jo coneixia l'advocat de D (però es veu que només jo, que ell va entrar, em va saludar més o menys efusivament i la resta de gent va flipar en colors) ... i és que és molt bon nano (bueno, noi, bueno senyor) i de tant en tant m'anava mirant que semblava dir "això no ho arreglem ni que ho duguem al Diario de Patricia (o de Peptricia, es podria dir)". Total, que no es va arreglar res. Bé, sí, jo vaig proposar un parell de solucions que tots van més o menys acceptar per estudiar-se-les (solucions que no eren òbvies, no, eren OBVÍSSSSSSSSIMES, o sigui que no té mèrit, tampoc).
O sigui que no sé pas com acabarà tot això. Potser ho resolem als daus, al Quake 3, a una carrera de vaïnes o a la pajita más corta (ep, que dic a la más corta, no a la que dure menos, que vosaltres també us costa poc llençar-vos...), continuarem en propers capítols, segur.
I a tot això, avui és divendres, ole ole. Avui, veus, no tinc reunió, he vingut amb texans, he estrenat el jersei que em van regalar a ca la Suaresita (cal Kittus), ha sortit el sol, hi ha tranquilitat (això a la feina només pot interpretar-se com "malo" o "molt malo" però ja vindrà, tu), el Pilu, pel que m'han dit, torna a ser dels fumadors, el Barça juga el diumenge, tinc un munt de roba per planxar, aixxxx, tot torna a la normalitat. Per cert, i ara que miro el títol, què dolenta que és la peli aquesta amb el Clooney i la Kidman, però dolenta a matar. Que l'altra dia una dona al súper va i em diu "Ui, que et deixes canes, com el guapot aquell del cine (el Clooney, vaig suposar)?", "Miri senyora, les canes no es deixen, surten, com les arrugues, oi que m'entén?". I vaig marxar tant panxo. Cap agressió sense resposta, tu. Clar, que allò d'ahir al vespre potser era aplicar al límit aquesta teoria.
El que havia de ser un acte de conciliació entre les dues parts: D i La Comunidad va acabar sent un conjunt de crits (amb tot el respecte del món i sense faltar a ningú, però crits al cap i a la fí) que ni el mismíssim concert dels Backstreet Boys aconsegueixen superar (i mira que allà es crida, eh Puri? eh Muntxi?) i amb una tensió que ni l'espasa aquella que va treure l'anell del dit de Sauron hagués pogut tallar.
I jo allà al mig. Jo, que intento tenir sempre una visió de la vida optimista, que tot es pot arreglar i que normalment tot té una solució, al·lucinant al veure com els ànims de la gent s'anaven encenent de mica en mica. "Uf, uf, estrés, estrés, no en tens prou a la feina que ara venen aquests i... ". I com que jo vaig ser el convocant de la reunió era jo qui havia de posar pau. Al més pur estil Jordi González a Les Mil i una quan discutien entre el públic. Només em faltava un sofà d'aquests de plàstic per la platja i que els més veïns comencessin "Aaaaaaaannnnnguuuuuuu, aaaaaannnngguuuuuu"; i jo "Bona nit, són les 9 i 30 minuts, això és una nova entrega de Ens donaran les mil i una" ... Clar, que també faltava que els assistents fossin gayulis per semblar un programa del Jordi González ...
I el més bo és que jo coneixia l'advocat de D (però es veu que només jo, que ell va entrar, em va saludar més o menys efusivament i la resta de gent va flipar en colors) ... i és que és molt bon nano (bueno, noi, bueno senyor) i de tant en tant m'anava mirant que semblava dir "això no ho arreglem ni que ho duguem al Diario de Patricia (o de Peptricia, es podria dir)". Total, que no es va arreglar res. Bé, sí, jo vaig proposar un parell de solucions que tots van més o menys acceptar per estudiar-se-les (solucions que no eren òbvies, no, eren OBVÍSSSSSSSSIMES, o sigui que no té mèrit, tampoc).
O sigui que no sé pas com acabarà tot això. Potser ho resolem als daus, al Quake 3, a una carrera de vaïnes o a la pajita más corta (ep, que dic a la más corta, no a la que dure menos, que vosaltres també us costa poc llençar-vos...), continuarem en propers capítols, segur.
I a tot això, avui és divendres, ole ole. Avui, veus, no tinc reunió, he vingut amb texans, he estrenat el jersei que em van regalar a ca la Suaresita (cal Kittus), ha sortit el sol, hi ha tranquilitat (això a la feina només pot interpretar-se com "malo" o "molt malo" però ja vindrà, tu), el Pilu, pel que m'han dit, torna a ser dels fumadors, el Barça juga el diumenge, tinc un munt de roba per planxar, aixxxx, tot torna a la normalitat. Per cert, i ara que miro el títol, què dolenta que és la peli aquesta amb el Clooney i la Kidman, però dolenta a matar. Que l'altra dia una dona al súper va i em diu "Ui, que et deixes canes, com el guapot aquell del cine (el Clooney, vaig suposar)?", "Miri senyora, les canes no es deixen, surten, com les arrugues, oi que m'entén?". I vaig marxar tant panxo. Cap agressió sense resposta, tu. Clar, que allò d'ahir al vespre potser era aplicar al límit aquesta teoria.
