dimarts, 20 de desembre de 2005
Capítol 30. Leaving Las Vegas
El món és a voltes sorprenent: avui Papuchi, el pare del Julio Iglesias, anuncia que espera un altre fill i demà se't mor (gràcies Xavi, que jo no m'havia enterat), avui Fernando-Alonso-somos-azules corre a Renault i demà a McLaren (ho veieu com és un venut! au, ara tothom a vendre's el Renault!), avui ets pobre i dijous quan facin la loteria ... continuaràs sent pobre (si és que hi ha coses que no canvien mai), però això sí, un pobre amb salut, que dijous és el Dia Mundial de la Salut (ja en parlarem, ja, el dijous).

Com ja hauríeu de saber, Esparreguera, el meu poble, és conegut, apart de per ponts que cauen, per carreteres que se les emporten les aigües, per Cristos que clavem en creus, per apunyalaments als bars on anem a veure el fumbol i per Lardín, la Tieta Victòria, el Xavier Sitjà i jo mateix, per un aeri. Sí, sí, com el de Montserrat (des d'aquí petons a les Montserrat's que llegeixen assiduament el meu blog i que són zero ... perquè la Geo no es dirà Georgina Montserrat de Todos los Santos, oi?).

Aquest aeri, que només ha costat 800 quilos (de pessetes, unes 40 vegades el meu pis), va ser obra i gràcia de Convergència i Unió que, quan manàven, van decidir enllaçar Esparreguera amb el món ... lo bo és que no van trobar cap millor manera de fer-ho que construint un aeri cap a Olesa (merda estesa), cap als FFCC (que vol dir Ferrocarrils Catalans i no Futbols Clubs com creia jo quan era petit) concretament, per, en un futur, quan existeixi El Metro del Baix Llobregat (o sigui, un tren direcció BCN cada 20 minuts ... val, ja podeu parar de riure), arribar a BCN des d'Esparreguera sense passar per la Pispano en un plis, plas, como estos ya verás.

Divendres al vespre vaig decidir fer la combinació al revés: anar des de BCN amb tren fins a Olesa (merda estesa) i agafar l'aeri fins a Esparreguera. D'entrada, Olesa té l'agradable característica que fot un fred que pela. Mooooolt més que a Esparreguera, que gaudim d'un fabulós micro-clima-tropical. Una altra cosa que té Olesa és que és com l'Eixample ("de maco?", pensareu, "no"), tots els carrers són exactament iguals i si vols anar a un lloc o ets un nadiu de la zona o acabes perdut (...pobre Papuchi, ara em sap greu ... diuen que va anar al camp del Madrid i es va començar a sentir malament ... normal, també ... Florentino = asesino), com va ser el meu cas, que una mica més i em van haver de fer un mapa per trobar l'estació dels Catalans.

Un cop arribes a l'estació, sempre-sempre-sempre-sempre, acaba de sortir l'aeri en aquell moment. Sembla que s'ho parlin entre ells "Ei, ara que vé l'Angu arrenca'l, que s'hagi d'esperar..." i t'acaben dient el ja famós "Ara ha sortit un, d'aquí a 20 minuts surt el següent". I mentrestant, un fred! que no saps si asseure't o quedar-te dret perquè no saps què és pitjor. Quan finalment puges, la cosa no millora, perquè el fred passa igual per sota els baixants de la porta de l'aeri "és per estabilitat... no pot ser una caixa tancada ..." et diuen.

Finalment la cosa arrenca. Són 3 minuts. Un plis. Però sorprén dues coses: la primera, que ningú puja amb tu, o sigui que si no hi ha altres passatgers, com va ser el cas, estas sol, a les 9 de la nit, en un habitacle on fa molt fred. Clar, el que penses és fàcil: "ho fan perquè si caigués no moriria ningú de la companyia...que cabrons!". La segona cosa és que hi ha un punt (i no és el punto G, malpensats), un punt on hi ha corrent d'aire intensa i la cistelleta (ai, ma mare sempre li deia la cistelleta al de Montserrat) es belluga una mica. Doncs divendres aquell punt semblava el vaixell aquell de Port Aventura per com es movia (unes turbulències!!!) ... i just és el punt que arribes a Esparreguera ... i la noia que controla allò, enlloc de fer una cara que transmitís tranquilitat, feia una cara de "joder! com belluga, sembla que la cabina faci reaggeton!". Finalment amb un sustu de mil dimonis t'acostes a casa.

Recordeu que us havia comentat les zones d'Esparreguera? doncs l'aeri està a la zona pija, apartat del centre del poble, allà on els Pare Noels iluminats pugen pels balcons de les cases. Per un moment, quan vaig sortir de l'estació de l'aeri i em vaig encaminar cap a casa pensava que era a Las Vegas, amb tanta llum. Hi havia una façana que entre la llumeta que vorejava la façana, el Pare Noel, l'arbre al pati, la llum blava dels rosers, els nans de l'entrada amb corones, les campanetes a la porta, allò que porta bona sort, ... un pèl excessiu. És Nadal, és macu, no me'l destrossis!

Sort que quan vaig arribar a l'alçada de ca la Dúnia i la Meri va tornar la serietat, les formes i el savoir faire, que diuen els francesos, "nosaltres ho celebrem de portes endins", em deia avui la Meri ... clar, com que fa 2 o 3 anys els van robar l'arbre i les llumenetes que tenien al patí, al Vicentico se li van inflar els nassos, per no dir els collons ... Haurien de posar un cartellet "Fins aquí les llums horteres". En fi, que arriba el Nadal i això ja es nota: uns tenen mal de panxa i llagues a la boca, els altres amb apendicitis i els altres amb la cama xunga i amb crosses (sí Muntxi, va per tu) ... collons! què passarà per Setmana Santa? Els de la façana d'abans ... posaran un Via Crucis? Estarem esperant.