divendres, 16 de desembre de 2005
Capítol 29. Tornant a "casa"
Ahir l'ONG Angu sense fronteres va anar a fer visita de metge. La meva sempre-apreciada-i-mai-compresa-del-tot Muntxi va patir al matí una operació a la cama. Nooooo, no se l'ha trencat ni res per l'estil. Era, simplement, una operació ja planificada de feia temps per corregir un problemeta que afectava a cama i cadera. Res, 1 horeta i pico d'operació, un parell de dies i ale, cap a casa like a champion (a voltes quedo meravellat del meu domini de l'anglès).

La intervenció es va produir a l'Hospital de Martorell, lloc on vaig passar-m'hi un parell de llargs (d'aquells que no són llargs però es fan llargs) períodes, dolorosos, de la meva vida, ara deu fer uns tres o quatre anys. Quan la Muntxi em va dir que l'operaven allà, la veritat és que se'm va fer una mica de nus a la gola. Fa els anys que fa que no hi entrava i no sé si tenia més respecte que por o més por que respecte.

Cap a tres quarts de 7 (6:45 pels d'ESO), jo allà davant, pensant si feia bé d'entrar o no entrar, envaït per sensacions de tot tipus, de tota mena i en tots els sentits. Però com que al final pot més el carinyu, perquè les pors d'aquesta vida s'han de perdre i aquesta era una bona oportunitat, vaig inspirar profundament i cap a dins.

La veritat és que va anar normal (als hospitals les coses mai van bé o molt bé), però vaig quedar sorprés de com el cervell humà és capaç d'esborrar de la memòria tot allò que fa mal: com aquell que diu no recordava ni tan sols el color de les parets de la 3a planta, que és la de Traumatologia.

La Muntxi va esboçar un somriure quan em va veure. Estava bé, desperteta, amb una mica de dolor a la cama i sense poder-se moure molt. L'operació va anar molt bé. Vem estar comentant els temes de moda i cap a les 8, per no atabalar-la molt (que als hospitals ja passa això, que la gent entra i surt però ets tu que estàs allà seguint-los el rotllo) vaig arrencar cap a casa.

Potser només va ser en sortir d'allà que vaig evocar temps passats. Temps en que feia vida a dues cases alhora. Només van ser uns segons, uns segons finalitzats per un lleu somriure i un "què diuen que toca fer avui?".
 
post perpetrat per jo mateix ...|


2 Comentaris:


At 16/12/05 14:42, Anonymous Duna

Josep, t'estimem!!

 

At 16/12/05 16:37, Anonymous Céret-a (by Bieli, juas juas)

m'alegro de que l'operació hagi sigut un èxit, dóna-li un petonet ben fort a la Munt de part meva! i per a tu un altre, per superar-te cada dia un poc més, campió!! jo... li dono records al Jordi, no? xD