dimarts, 8 de novembre de 2005
Capítol 7. La cosa nostra (1a part)
Post dedicat a la Lali, per ser una campiona.

Dissabte sardanístic. Per segon cop a la meva vida vaig assistir a una final de punts lliures (crec també que és el segon cop que es fa, de manera que si hagués assistit a més concursos d'aquest tipus voldria dir que vinc del futur, com la senyora del Neutrex: "Vengo del futuro para decirte como quitar la mancha". Aghh, hi ha publicistes que fumen coses lletges). "I què són els punts lliures?", us preguntareu. Aiiii, pobres incults ... bé, jo tampoc sabria definir-ho ara molt bé, però en llenguatge planer diríem que es una sardana (aqui hi arribem tots, és el ball aquell on entres per ballar i sempre hi ha algú que et diu "Trenques parella!") on la gent executa exercicis acrobàtics (no, no fan malabars amb tees de foc!) mentres l'està ballant, amb la gràcia que tota la colla els fa alhora i que queda macu de veure. Més o menys seria això.


La localitat, un bonic poble que jo desconeixia de la seva existència i que aquest matí, mentres em jalava la torrada amb margarina Flora, he sentit anomenar per la ràdio que volen fer-hi passar una línia d'alta tensió: Bescanó (ara que ho dic sí que em sona d'alguna cosa...). Quilowats i camps magnètics apart, destacaríem la seva WEB, molt currada, on fins i tot hi ha un cercador de rutes molt complet, que si hi poses com a inici Esparreguera et diu que baixis pel carrer Gran, tiris pel carrer Hospital ... i no et diu que et desviïs cap a cal Lladre buscar uns croissants amb crema perquè mira... I ja paro, que sembla Catalunya des del Google.

La cita era a les 6:30, al mític pàrquing del Teatre de la Passió (un dia ja parlarem ... que aquí sí que hi ha xixorra). Sorpresa va ser trobar-me a les mítiques S&S (res a veure amb el nazisme, que aquestes són independentistes) que ens van alegrar (parlo per mi i suposo que pel Juli també) el viatge d'anada i el de tornada. Ah, que me n'oblido, tots vam poder-hi anar gràcies a que una colla d'Esparreguera, la Imagina't ("somos naranjas"), participava, en categoria gran, en aquest event (una final, tu). Seu era el bus que van flotar i que va permetre a qui us escriu, les S&S i el Juli arribar fins aquella bonica localitat gironina. Del viatge només remarcar que el conductor abans portava un dels metros de BCN. El metro de BCN, com tothom sap, només té dos tipus de climatització: fred polar a l'estiu i calor tropical a l'hivern. Doncs el dissabte el bon home diríem que va posar la calefacció en la fase "estiu a Kènia".

I què té Girona? Doncs que està amunt (al mapa em refereixo). I què passa als pobles que estan amunt al mapa? Que hi fot un fred que pela! I el contrast de Kènia versus el Gironès va fer que tots sortíssim encongits de l'autocar, talment com la nena del príncep quan va sortir de la Ruber (que, per cert, té nom de gos, "Busca Ruber, busca!")

To be continued...