Post dedicat a totes aquelles persones que en algun moment o altre m'han convidat o em convidaran a compartir una estoneta de la seva vida en forma d'esmorzar, berenar, dinar o sopar. Us ho mereixeu tot!
La meva vida és, si més no, peculiar. A algú li sona la frase "...si m'arriben a dir fa X anys que jo estaria fent això no m'ho creuria ..."? A ningú, oi? Clar, si és que ningú, ningú, ningú l'ha pensada o dita mai, aquesta frase! Doncs la meva vida crec seria una repetició d'aquesta frase.
Ja no parlo només del cap de setmana, que el dissabte vaig acabar a un poble que ENCARA NO TINC NI IDEA D'ON ÉS (però això mereix un capítol apart amb una anàlisi acurada) i diumenge passejant per BCN i comprant unes entrades per anar a veure la darrera pel·lícula del Bruce Willis (Hostage, es diu) i anant a veure la darrera pel·lícula de la Natalia Verbeke (des d'aquí, Natalia, si llegeixes això, que ho dubto, i si ho entens, que encara ho dubto més, un petó). Això darrer potser sí que mereix una mica d'explicació:
Saps quan estàs tan cansat després d'haver fet botiguetes per BCN durant tooooooota una tarda i només vols seure a una butaca d'un cine, tranquilament, calmadament, tipus gatet? Doncs això ens va passar a la Cruj i a un servidor, que vem comprar entrades per la pel·li del Bruce i la noia que ens indicava la sala, que deuria tenir coses de dones, ens va dir "sala @.df4lrek3/4". Clar, nosaltres, que tampoc teníem les neurones molt catòliques (les botigues tipus Bershka ... NO PODEN POSAR LA MÚSICA MÉS ALTA!!!??? que hi havia un noi que va robar no sé què i jo i la Cruj pensàvem que la dependenta estava ballant reggeaton, per com es movia), vem optar per baixar les primeres escales que vem trobar (digue'ns xulos, digue'ns cansats), i unes altres després, fins arribar a una sala ... on feien la de la Verbeke ... oooostres! I ara què? amb lo cansats que estàvem a veure qui era el guapo que pujava toooootes les escales de nou! I mira, tu, la pel·li estava força bé (A Golpes, es diu). Per tant, si mireu les audiències del cap de setmana penseu que el Bruce en té 2 persones de menys i la Verbeke 2 de més (...i quines dues que té, la tia, ufffff).
En realitat del que volia parlar era que avui m'han convidat a sopar. Però no a un sopar qualsevol, no! Avui m'han convidat a sopar truita de patates. Que dius "Ei, que si em convides a sopar patata bullida i mongeta tendra també vindré ... i fins i tot si hi ha llenties, mira, que la cosa és la companyia i tal!". Doncs no, es veu que algú deu haver penjat en algun punt d'internet que a mi m'encanta la truita de patates. O potser ho diuen per la ràdio, el Luís del Olmo aquell, no ho sé pas. Ostres! Em sorprén molt que tothom ho sàpiga. De vegades penso que estic a El Show de Truman i tothom coneix la meva vida, "No puedes ir hacia el mar, Truman!!". Si fins i tot un cop que vaig anar a Santacu la meva amfitriona es va desmarcar amb una truita de patates (que jo sóc raru pel menjar, ho reconec, però la meva amfitriona d'aquell dia ... deixa-la córrer) i jo és que flipava "T'agrada la truita de patates, oi? doncs ale, a menjar". No deixa de ser curiós. Però, mira, acceptarem els avatars de la meva vida. Això sí i que consti, si fa uns anys em diuen que seria el tastador oficial de truita de patates de la província de Barcelona ... me'n faria creus.
La meva vida és, si més no, peculiar. A algú li sona la frase "...si m'arriben a dir fa X anys que jo estaria fent això no m'ho creuria ..."? A ningú, oi? Clar, si és que ningú, ningú, ningú l'ha pensada o dita mai, aquesta frase! Doncs la meva vida crec seria una repetició d'aquesta frase.
Ja no parlo només del cap de setmana, que el dissabte vaig acabar a un poble que ENCARA NO TINC NI IDEA D'ON ÉS (però això mereix un capítol apart amb una anàlisi acurada) i diumenge passejant per BCN i comprant unes entrades per anar a veure la darrera pel·lícula del Bruce Willis (Hostage, es diu) i anant a veure la darrera pel·lícula de la Natalia Verbeke (des d'aquí, Natalia, si llegeixes això, que ho dubto, i si ho entens, que encara ho dubto més, un petó). Això darrer potser sí que mereix una mica d'explicació:
Saps quan estàs tan cansat després d'haver fet botiguetes per BCN durant tooooooota una tarda i només vols seure a una butaca d'un cine, tranquilament, calmadament, tipus gatet? Doncs això ens va passar a la Cruj i a un servidor, que vem comprar entrades per la pel·li del Bruce i la noia que ens indicava la sala, que deuria tenir coses de dones, ens va dir "sala @.df4lrek3/4". Clar, nosaltres, que tampoc teníem les neurones molt catòliques (les botigues tipus Bershka ... NO PODEN POSAR LA MÚSICA MÉS ALTA!!!??? que hi havia un noi que va robar no sé què i jo i la Cruj pensàvem que la dependenta estava ballant reggeaton, per com es movia), vem optar per baixar les primeres escales que vem trobar (digue'ns xulos, digue'ns cansats), i unes altres després, fins arribar a una sala ... on feien la de la Verbeke ... oooostres! I ara què? amb lo cansats que estàvem a veure qui era el guapo que pujava toooootes les escales de nou! I mira, tu, la pel·li estava força bé (A Golpes, es diu). Per tant, si mireu les audiències del cap de setmana penseu que el Bruce en té 2 persones de menys i la Verbeke 2 de més (...i quines dues que té, la tia, ufffff).
En realitat del que volia parlar era que avui m'han convidat a sopar. Però no a un sopar qualsevol, no! Avui m'han convidat a sopar truita de patates. Que dius "Ei, que si em convides a sopar patata bullida i mongeta tendra també vindré ... i fins i tot si hi ha llenties, mira, que la cosa és la companyia i tal!". Doncs no, es veu que algú deu haver penjat en algun punt d'internet que a mi m'encanta la truita de patates. O potser ho diuen per la ràdio, el Luís del Olmo aquell, no ho sé pas. Ostres! Em sorprén molt que tothom ho sàpiga. De vegades penso que estic a El Show de Truman i tothom coneix la meva vida, "No puedes ir hacia el mar, Truman!!". Si fins i tot un cop que vaig anar a Santacu la meva amfitriona es va desmarcar amb una truita de patates (que jo sóc raru pel menjar, ho reconec, però la meva amfitriona d'aquell dia ... deixa-la córrer) i jo és que flipava "T'agrada la truita de patates, oi? doncs ale, a menjar". No deixa de ser curiós. Però, mira, acceptarem els avatars de la meva vida. Això sí i que consti, si fa uns anys em diuen que seria el tastador oficial de truita de patates de la província de Barcelona ... me'n faria creus.
