Post dedicat a tota la gent que va ballar, perquè el més important no és guanyar o perdre, sino passar-t'ho bé amb el que estàs fent.
Si una cosa tenen de maques les sardanes, apart de la curta i emmidonada faldilla de les sardanistes i dels seus apretats jerseis de licra, són els retrobaments: gent de Tarragona, gent de Sant Quirze, gent de Barcelona, gent d'Esparreguera però que ballen a Barcelona, gent de Barcelona que el seu capdanser no vol que participin, ... I també, que coi, el companyerisme: "En aquesta merda de poble no hi ha cap bar per sopar", em va comentar un sardanista. Tenia raó, vem trigar 20 minuts en arribar del pavelló on es feia el concurs (molt macu i cucu, tot sigui dit) fins a un bar, tancat, i finalment fins una rostisseria on es va efectuar la 1a macarronada popular de Barcelona i comarques, a càrrec de membres del Barcelonés (S&S i la Geo), del Bai Yobregá (el Juli, el Tete i un servidor) i del Vallès Oriental (Neus). Val a dir que en ple àpat ens vem trobar als membres de la Cobla Contemporània que també degustaven, com nosaltres, plats típics de la regió (?!).
Els concursos de sardanes sempre s'inicien amb el que s'anomena el GALOP D'ENTRADA, que ve a ser com una desfilada de parelletes (noi i noia) fent saltironets. Hi ha qui té la teoria que això és cursi i s'hauria de suprimir per fer els concursos més ràpids, que n'hi ha que es fan més llargs que un partit del Barça quan el Ronaldinho no la rasca. En aquesta ocasió, però, el galop d'entrada es deia GALOP DE FANTASIA. La diferència amb l'avorrida passejada que he descrit abans és que les colles, en teoria, es mouen al so d'una música que no cal que sigui de sardana i descriuen formes (per exemple, els d'Esparreguera van acabar passant d'una rotllana al dibuix d'una creu o la Mare Nostrum que va acabant fent una bonica al·legoria de l'atracció de fira anomenada "El látigo"). I he dit en teoria perquè la majoria de colles van confondre l'entrada amb una desfilada de Noche de Fiesta. Van sonar des de Shania Twain, passant per Carlinhos Brown, on un noi ballava que semblava que s'entrenés per la final dels pesos mosca de boxa, i acabant per música dance.
Es veu que els concursos de punts lliures, com que necessiten de més mobilitat perquè fan acrobàcies i tal, donen un cert marge pels vestits dels ballarins. Així podies veure com molta gent portava pantalons pirates, anava vestits amb samarretes com per sortir de festa o simplement anaven horteres (menció especial per la Nova Tarragona Dansa que vestia un "... bonito vestido negro con jersei muy muy ancho de color butano fosforito ideal para esos días que quieres que no te apriete el jersei..."). Total, continuo pensant que allò era Noche de Fiesta. Altres diferències amb els concursos normals és que a la colla hi ha una o dues persones que són el que diuen a la resta de la colla quina virgueria han de fer. Clar, això és maco sempre que es moguin amb gràcia i tots alhora. I per desgràcia hi ha colles que això de moure's alhora ... no ho rasquen molt.
Per a un ésser normal és impossible veure com ho fan totes les colles perquè totes ballen alhora, però es veu que si balles sardanes desenvolupes un sisè o setè sentit (n'hi ha que veuen morts i el sisè ja el tenen ocupat) que et permet tenir visió panoràmica (una cosa així com les mosques). Estant assentat sents frases com "Aquesta noia va malament de braços", "Mira aquells com barquegen" o "El xino l'ha cagat". Aquesta darrera frase la va pronunciar un servidor després de veure com un noi amb faccions asiàtiques de Tarragona no acaba d'executar correctament els punts. Pobre, és que era una darrera l'altra. Fins i tot a la TV el van entrevistar (surt per TeleBesós, per qui vulgui veure).
Al final, ballada de germanor (que als concursos normals és quan ningú et diu "Trenques parella!"), especial, com no, i venuda oficial de números de loteria: la petita S de S&S en va vendre bastants... Tornada cap al congelador i cap a casa!
I al concurs, ja se sap, alegria pels guanyadors (grans, Mare Nostrum, joves, no ho sé, diria que Esqueix, però estava distret i petits, els que concursaven, que només hi havia una colla) i passotisme pels perdedors; que al cap i a la fi és la millor manera de prendre's la vida, si guanyes guanyes i si perds, passes, Passalacabra!!!
Si una cosa tenen de maques les sardanes, apart de la curta i emmidonada faldilla de les sardanistes i dels seus apretats jerseis de licra, són els retrobaments: gent de Tarragona, gent de Sant Quirze, gent de Barcelona, gent d'Esparreguera però que ballen a Barcelona, gent de Barcelona que el seu capdanser no vol que participin, ... I també, que coi, el companyerisme: "En aquesta merda de poble no hi ha cap bar per sopar", em va comentar un sardanista. Tenia raó, vem trigar 20 minuts en arribar del pavelló on es feia el concurs (molt macu i cucu, tot sigui dit) fins a un bar, tancat, i finalment fins una rostisseria on es va efectuar la 1a macarronada popular de Barcelona i comarques, a càrrec de membres del Barcelonés (S&S i la Geo), del Bai Yobregá (el Juli, el Tete i un servidor) i del Vallès Oriental (Neus). Val a dir que en ple àpat ens vem trobar als membres de la Cobla Contemporània que també degustaven, com nosaltres, plats típics de la regió (?!).
Els concursos de sardanes sempre s'inicien amb el que s'anomena el GALOP D'ENTRADA, que ve a ser com una desfilada de parelletes (noi i noia) fent saltironets. Hi ha qui té la teoria que això és cursi i s'hauria de suprimir per fer els concursos més ràpids, que n'hi ha que es fan més llargs que un partit del Barça quan el Ronaldinho no la rasca. En aquesta ocasió, però, el galop d'entrada es deia GALOP DE FANTASIA. La diferència amb l'avorrida passejada que he descrit abans és que les colles, en teoria, es mouen al so d'una música que no cal que sigui de sardana i descriuen formes (per exemple, els d'Esparreguera van acabar passant d'una rotllana al dibuix d'una creu o la Mare Nostrum que va acabant fent una bonica al·legoria de l'atracció de fira anomenada "El látigo"). I he dit en teoria perquè la majoria de colles van confondre l'entrada amb una desfilada de Noche de Fiesta. Van sonar des de Shania Twain, passant per Carlinhos Brown, on un noi ballava que semblava que s'entrenés per la final dels pesos mosca de boxa, i acabant per música dance.
Es veu que els concursos de punts lliures, com que necessiten de més mobilitat perquè fan acrobàcies i tal, donen un cert marge pels vestits dels ballarins. Així podies veure com molta gent portava pantalons pirates, anava vestits amb samarretes com per sortir de festa o simplement anaven horteres (menció especial per la Nova Tarragona Dansa que vestia un "... bonito vestido negro con jersei muy muy ancho de color butano fosforito ideal para esos días que quieres que no te apriete el jersei..."). Total, continuo pensant que allò era Noche de Fiesta. Altres diferències amb els concursos normals és que a la colla hi ha una o dues persones que són el que diuen a la resta de la colla quina virgueria han de fer. Clar, això és maco sempre que es moguin amb gràcia i tots alhora. I per desgràcia hi ha colles que això de moure's alhora ... no ho rasquen molt.
Per a un ésser normal és impossible veure com ho fan totes les colles perquè totes ballen alhora, però es veu que si balles sardanes desenvolupes un sisè o setè sentit (n'hi ha que veuen morts i el sisè ja el tenen ocupat) que et permet tenir visió panoràmica (una cosa així com les mosques). Estant assentat sents frases com "Aquesta noia va malament de braços", "Mira aquells com barquegen" o "El xino l'ha cagat". Aquesta darrera frase la va pronunciar un servidor després de veure com un noi amb faccions asiàtiques de Tarragona no acaba d'executar correctament els punts. Pobre, és que era una darrera l'altra. Fins i tot a la TV el van entrevistar (surt per TeleBesós, per qui vulgui veure).
Al final, ballada de germanor (que als concursos normals és quan ningú et diu "Trenques parella!"), especial, com no, i venuda oficial de números de loteria: la petita S de S&S en va vendre bastants... Tornada cap al congelador i cap a casa!
I al concurs, ja se sap, alegria pels guanyadors (grans, Mare Nostrum, joves, no ho sé, diria que Esqueix, però estava distret i petits, els que concursaven, que només hi havia una colla) i passotisme pels perdedors; que al cap i a la fi és la millor manera de prendre's la vida, si guanyes guanyes i si perds, passes, Passalacabra!!!
