Divendres passat, emmarcada dins els entranyables actes promocionals de la meva al·lèrgia, va tenir lloc a l'ambulatori de la Doctora Simpaties i companyia una extracció de sang ... però no d'una sang qualsevol, no ... de la meva sang! Jo, com que ja no pregunto res, no trobo que sigui tan trascendent això de l'anàlisi de sang ... però ella, la Doctora Simpaties, "que sí, que sí, que es necessari per veure el polen a la sang ..." ... perdò? Tinc polen a la sang? Des de quan?

La meva relació amb les agulles és si fa no fa com la meva relació amb les llenties ... de lluny són molt maques però quan veus que et tocarà el rebre li agafes com cosa al moment. Suposo que tot això, de les agulles parlo ... dels meus traumes alimenticis en parlarem un altre dia, ve provocat, com no, per un experiència ... no religiosa ... sino xunga quan era petit. "I per què et van haver de treure sang quan eres petit?" ... i jo que sé, si era petit, jo no entenia res aleshores (prou que em costa ara entendre les coses ...), però suposo que els metges posaven en marxa aquella bonica tècnica de "Anem a trobar coses perquè vingui més cops la criatura i aixines saturem la sanitat pública" ... ja podria ser, ja.

Res, resulta que jo vaig anar a Martorell (o Martoré, com diuen els nadius de la zona) a fer-me unes anàlisis ... i per què no a Esparreguera? I jo que sé, potser no havien arribat les agulles a Esparreguera o alguna cosa així ... era petit, us ho recordo. I allà hi havia, el enfermero (ara que no se m'ofengui la Cris, eh?) ... el enfermero-banderillero. Ahi està! L'home que em va fotre com 5 punxades a cada braç i res, que no trobava ni la vena, ni l'artèria, ni l'os, ni res ... I clar, què va fer? Doncs el que fem tots quan fiquem la mà a un forat (nooooo, no pensem malament, si us plau, noooo), que remenes la mà en totes direccions intentant trobar el que busques ... doncs el nostre amic banderillero tambe ho va fer ... i jo vinga a plorar, vinga a plorar ... i el tiu vinga a suar, vinga a suar ... si va fer una paradinha i tot. Recordo sentir un "Esperi senyora que punxo a aquests quatre i torno amb el seu fill" ... ma mare flipant, naturalment. I res, que l'home no va trobar la vena ni de conya.

I quan tens una mala experiència, què passa? Doncs que li agafes com una mena de repelús a les coses. 11 o 12 anys sense fer-me cap anàlisi de sang, canalla! Uix, a la que veia una agulla ja fugia corrent ... però corrent que escolta, em foten a les proves del 100 metres llisos i guanyava a qui fos (chúpate esa, Carl Lewis!). I els cops que me'n van haver de fer, per obligació quan em van operar ... però obligació de "Xaval, no puc mirar-te als ulls i saber el grup sanguini que tens ... ho entens, oi?" i jo "Ahh ... No ho pot saber? ... Segur?". I ara ja no em fan por les agulles ni les punxades ni res de tot plegat ... això sí, no aconseguiran que miri com la xeringa xucla la sang ... o si que ho aconseguiran però potser és el darrer que recordi en els 2 o 3 minuts que estaré desmaiat al terra. "Buahh, pensava que eres més home" ... ja, jo també.

Doncs divendres ja em veus tot cufoi que entro a la sala on hi havia la Vampiresa Mujer (que cantava en Johnatan Richmann). Això que jo, educat com sempre, li comento "Tanco la porta?" i ella, demostrant que formava part del grup de la Doctora Simpaties em salta amb un "Mira, si has de cridar com una nena o plorar, tanca-la ... si t'has de desmaiar deixa-la oberta que jo no podré amb tu". Això es diu confiança amb el pacient! Si senyor! Això es diu estar cremat amb la feina i esperar amb ànsia el cap de setmana! Si senyor! I tot això a les 8 del matí, que també ... ja ens val.

Un anàlisi de sang, per si hi ha algú que no se n'hagi fet mai cap consta de 3 pasos molt clars i definits més un pas previ també sempre molt clar:

0. Pas previ. La infermera mostra al públic l'agulla i la xeringa que farà servir per l'extracció. No caldria, oi? Però ho fan! Per putejar? Podria ser. Per acollonir? També ... però sobretot, sobretot, per demostrar que aquí qui mana, qui decideix què es farà ... és ella. En aquest moment, que la infermera ensenya el material (parlo de l'agulla i la xeringa ... i els potets, que també els ensenya), es troba a faltar una fanfàrria com si estiguéssim a un circ romà.

1. La goma. T'agafen una goma de pollastre però d'aquelles gruixudes. A més d'aquelles que no es donen ... perquè les gomes de pollastre s'acaben donant una mica i ... ai, què estic dient? ... Doncs això. La goma pressiona la part del braç propera a on et punxaran ... amb lo qual tu ja veus que la punxada ara ja comença a ser inevitable. Que no era broma, vaja! (sempre queda una esperança, oi?). Aquí és quan ja et comencen a fer mal ... "Alaaa, ets un nenaza" ... colta, que et tiben els pèls del braç ... i que fa mal això, tu!!! Que et tibin a tu els pèls d'algun lloc a veure si fa o no mal!!!

2. El cotó fluix i l'alcohol. Un cop engomat (que malament que sona) i amb la dona que ha sentit per on passa la vena ... calla que li comento "Les meves venes no es veuen ... oi?" i la senyora em contesta "Nooo ... pero se sienten y es lo importante ... sentir las cosas más que verlas" ... aquí la cosa em va recordar a una barreja entre La Guerra de las Galaxias ... "siente la fuerza, joven Jedi" ... i una peli porno. Però, amics, ara si que no hi ha volta enrera amb la punxada ... i per això el cos, sabi com pocs, al mínim contacte amb el cotó fluix untat amb alcohol ... ja provoca el "Aiiii, que fa mal!!!" ... que l'infermer/a de turnu se't queda mirant com els futbolistes quan fan una falta i miren a l'àrbitre dient "Pero si no lo he tocaoooo ... aún"

3. La punxada. És realment el que menys mal fa ... sempre i quan no et toqui el banderilleru de turnu, tot sigui dit. Tu estàs allà, mirant a les parets i preguntant-te per què no poden posar quadrus alegres, als ambulatoris. No, sempre pòsters d'aquests perquè t'agafin paranoies i et posis malalt. Concretament jo davant en tenia un d'àcars que no era precisament agradable, vaja. Però aconsegueix l'efecte desitjat ... i quan ni te n'adones (en castellà "ni te das cuen ..."), ja ha acabat la xuclada de sang. Increible!!!

I res, llavors ve allò tan maco que és el secretisme. "Ara et passes d'aquí a 15 dies a veure la doctora ... Simpaties ... i a veure què t'ha trobat" ... que només li falta per dit "I si no ha trobat polen a la sang ... en farem alguns altres fins que et trobem algo, vale, campeon?". I per què no te'ls poden donar a tu, els anàlisis? ... no, directes cap a Ella. Jo, no és just. Com me'n faci uns altres, m'hi nego! Que em fan por les agulles!!!