dijous, 31 d’agost de 2006
Capítol 145. Molt soroll per a no res
Un cop recuperada la normalitat a la meva vida (sé a l'hora que entro però no sé a l'hora que surto), quan la jornada intensiva és un record ... "eh, eh, eh! (que diuen que ho dic molt això de "Eh"), que encara en faig! Fins el dia 15!" ... per tant, què faig aquests dies quedant-me fins les 5 i les 6? Ah, sí, que ja no ho recordava, és que demà tenim tancament i, suposant que tot vagi bé, dilluns entreguem (uf!).

Amb la meva vida normalitzada, ara ja no m'adormo pels matins, he recuperat la meva son de les 10 del vespre (22:00 pels d'ESO ... que comencen aviat ... quins nervis!) i em quedo clapat veient Hospital Central, torna la meva entranyable tasca de President. Aquest cop, l'abanderat en la lluita contra els indefensos té una nova tasca: aire acondicionat.

A veure, jo vaig estar visquent un munt d'anys a una casa. Una casa gran. A més una casa que feia cantonada (no vull bromes ... gràcies). Una casa que si posaves música a les 4 de la matinada (ai, els d'ESO deuen dormir a aquella hora ... no fem molt soroll, doncs) no podies molestar a ningú perquè era materialment impossible que algú et sentís. Per tant, del tema de sorolls poc em preocupava.

Ah, amigo, quan vas a viure a un pis. Allà t'auto-obligues a no fer soroll. Cuides les formes. La música dels CDs no la poses molt alta, no fós cas, la televisió a un volum acceptable, no fós cas, vigiles que la rentadora en el seus moviments duduà-duduà no em faci vibrar la barana del pati de llums i la vibració no molesti a ningú, no fós cas, ... En definitiva, et converteixes en el veí perfecte que tothom vol tenir.

Però sempre se t'escapa algun que altre petit detall. En el meu cas, el rellotge del menjador. El rellotge del menjador, regal de no-sé-qui als meus papis quan es va casar, és el típic rellotge que et canta els quarts, les mitges-hores, els tres-quarts (això els d'ESO ho traduirien per "y cuarto", "y media", "menos cuarto" ... i sí, ho he posat en castellà, ah i afegiu-li un "neng" al final), i les hores en punt. És mono. Tota la vida despertant-me i sabent l'hora que era escoltant la seva lleu melodia. Clar que mai et pares a pensar com és que des de la teva habitació (amb la porta tancada) a casa els pares podies sentir el rellotge que estava una planta per sota amb una lleu melodia.

Doncs la resposta a aquesta pregunta la vaig trobar un dia, tornant a casa, deurien ser les 2 de la matinada. Allò que vas pujant per les escales (per no fer soroll ... sí, ara ja passo) i "nos dieron las diez y las once, las doce, la una y las dos ..." les dues. Allò que sonen les dues. Les típiques dues de la matinada. El Big Ben! Què dic el Big Ben? Tota l'Abadia de Westminster era allò! Un soroll! Corrent, corrent, cap a casa, tapant-lo amb la manteta del sofà (tots en tenim a casa, no m'ho negueu) i buscant un botonet que permetia treure-li el so a l'aparell (sí, el rellotge és de l'any de Maria Castanya però ha tingut alguna que altra reparació, el pobre). Considerat? sí, molt, i guapo i ... (això ja ho havia posat al post d'abans, oi?)

Abans de vacances em para una veïna (Carme, un saludu si em llegeixes això! que ja sé que no, però buenu, per quedar bé) i em diu que el veí del 1r 1a té un aire acondicionat que fa molt soroll. A veure, els aparells d'aire acondicionat fan soroll. Una miqueta, el tipíc "Siuuuuuu". Bé, excepte el que ha posat D al seu fabulos local que sembla que arrenqui el reactor d'un Harrier: "Fiiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu". Clar que res a veure quan s'atura que se sent directament un "Clanc!". Com si el Harrier se l'hagués fotut contra la porta de ferro de la fusteria de davant de casa.

Doncs això, la Carme. Allò que penses "Ai, Carme, Carme, que et fas gran". Curiosament, però, un dia tornant a casa cap a les dues ("com és que tot em passa a les dues?" jo també m'ho pregunto ... sí, puc tornar a casa després de les dues, ho sé, gràcies per donar-me permís) sento com una mena d'assecador gegant només entrar. Jo que vaig pensar en el pitjor "Ja està! Tens tres anys pagats d'hipoteca i ara un forat negre t'està xuclant el pis". No, no, que era el del 1r 1a que tenia l'aire acondicionat posat! Una escandalera! A més l'ha posat al pati de llums (no m'ho pregunteu ... bé, de fet això li preguntaré jo a ell) i allò ressona com l'Scala de Milà.

I ja ho tenim. Ara li he d'anar a fer (quan el trobi, que sembla que fa vida nocturna) els 3 SuperQuès:
- Com és que no te n'adones que tens un concert heavy al pati de llums?
- Per què no has posat (com la gent del poble) l'aparatu d'aire acondicionat a la terrassa?
- Per què em pegues? (això quan li digui que faci el favor de canviar-lo d'ubicació)

Fascinant el món dels pisos, fas tot el possible per no fer soroll i ja fas bé, ja, perquè hi ha un altre que el fa per tu. Fa la seva part i la teva i tot. Un altre dia ja parlarem de la veïna que escolta Camela a tot volum els dissabtes mentres fa dissabte.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 11 apunts genials
dimarts, 29 d’agost de 2006
Capítol 144. Rasca i Pica
Avui, segon dia DV (Després de Vacances). Allò que diuen els metges que tornant de les vacances t'has d'anar introduint (no, no penseu malament) de mica en mica a la feina, augmentant poc a poc (que no penseu malament, coi!) el volum de tasques fins arribar al clímax (bah! foteu el que volgueu) que seria treballar a ple rendiment ... són històries! Com a mínim a la meva fabulosa empresa. Aquí arribes, et deixen un dia perquè et miris els 200.000 mails que tens, perquè agafis aire (a BCN, ja!) i a la que et descuides ja t'estan caient "bufes" de no saps on!

I ja estem emmarronats una altra vegada. Ui, i el marron d'aquesta setmana encara, però la setmana que ve haurem de compaginar marrons diversos amb fer de Capitan Stubbin, que el meu venerat JM se'n va a unes més que merescudes vacances durant 2 o 3 setmanes (tampoc m'ho ha acabat d'especificar molt bé). Clar, només arribar que et diguin això doncs ... la camisa vermella que duia se'm'va descolorir de cop. En fi. Pitjor que l'any passat no pot ser (o sí) que a més dels marrons em va tocar fer de director de trasllats de Mudanzas El Pato, que ens canviàvem d'edifici i es veu que jo havia de dirigir el sidral. Era com ... com el Luís Cobos de les mudances (aix, què se n'ha fet d'en Luís Cobos? Potser l'han segrestat i l'alliberaran d'aquí a 8 anys, com la nena aquella ... en aquest cas potser que tanquin més bé el zulo!)

Canalla, us parla una persona que pot ser que tingui la varicela. "Que cabron!", pensareu alguns. "Això ho has fet per no haver de fer de Capitan Stubbin", pensareu d'altres. "Un dia d'aquests pujo a Esparreguera", pensarà la Geo. No, ni una cosa ni l'altra! A més, tampoc és segur, eh? Només he dit "pot ser que". Resulta que la meva apreciada AiCarai està patint, com si diguéssim, la varicela per endoll familiar (torna a treballar el dijous o el divendres, crec ... no se la sap llarga, la tia!) i, com que jo sóc una bona persona (i guapo, i simpàtic, i alegre, i xerraire, i ..., val ja paro ... però que m'he de promocionar!) doncs vaig pensar "Calla, tonta, que et vindré a veure".

I just allò que tornava cap a casa tot cufoi pensant "Que bona persona ets! I guapo! I simpàtic! I ...", doncs em va venir al cap la pregunta que em va fer AiCarai per telèfon i que vaig obviar (com la majoria de coses que em diu, tot sigui dit ... és broma!!!): "Has passat la varicela?". La resposta a la pregunta és fàcil "No ho sé". No ho recordo. No sé si l'he passat o si no. Jo recordo de la meva vida haver tingut molts granets dues vegades: un cop que vaig estar com una setmaneta al llit i uns anys quan era adolescent (ui, una granissada! si crec que el granitzat de maduixa el van fer en honor meu i tot ... ) que per cert, mort al Clearasil ... que no servia per res allò! És com la batuka, que tampoc serveix per res!

De la primera jo presuposo que era la varicela aquesta ("oh", em diu AiCarai, "també podria ser xarampió", amb lo qual ja em va acollonir ... que sóc hipocondríac ... i del Baa, home, no em feu això!). I en això estava pensant jo quan anava a ca seva, que no soc capaç de recordar si la vaig passar, quan i on. Però no cal patir! Nooo (bé, d'aquí a 2 setmanes ja us ho diré, si cal o no patir). Dels que érem allà visitant-la cap d'ells és capaç de dir si l'ha tingut o no, la varicela! Doncs ja està, tu. No diuen allò que "Qui no s'arrisca, no pisca"? Que en aquest cas seria "Qui no s'arrisca no es pellisca".

I jo que pensava que la varicela aquesta estava erradicada! Com el mal joc del Baa, que creia que havia quedat erradicat ja fa 2 anys. Es veu que no. Es veu que mira, que Te puede tocar a ti (parlo de la varicela, no del Baa). I respecte al Baa ... res, millor que no digui res. A veure si passa com a Los 4400 (que la fan a Antena 3, com la resta de Xampinyons ... aquest any serà dur, ja veuràs) i se'ls emporten a tots. hombre! Doncs res, paciència (amb tot) i si de cas ja em vindreu a veure ... o us vindré a veure jo a vosaltres, com volgueu!
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dilluns, 28 d’agost de 2006
Capítol 143. No quedan días de verano
Noooo, no patiu els fans de l'estiu, que fins el 20 i Escaich (el del Baa) diuen que no s'acaba. El que sí que s'han acabat han estat les meves vacances. Entranyables, fascinants, estàtiques (no, no m'he mogut del fuerte, només per fer viatges puntuals ...), colesterolítiques (que no sé si existeix això ... però he de tornar a menjar bé), ... No, avui no ha estat gens dur aixecar-me (com voleu que fos dur? si he estat 3 setmanes fent panxing!), ahir sí que va ser un dia dur ... és que això de veure-s'ho a venir ... uf, uf, uf, és dur, tu. Dur ... i depressiu. Pobre. Ahir semblava un xai a punt d'anar al mataderu. Una carona que feia! I unes ganes de no fer res... Sort d'algun altre missatge d'ànim que em van fer arribar i sort que El Tigre del Bierzo no em va enviar un missatge de "Queden 24 hores"; sort, dic, perquè avui al matí una nena (5 kg, ja, una campiona) hagués sigut orfena de pare (pero sin acritud, eh, niño?)

Jo no sé què em passa, suposo que em faig gran, però de tota la vida que als estius m'aprimava ... i ara m'engreixo. No ho entenc, tu. Sigui perquè abans, quan estudiava (aix, quan estudiava, 3 mesos de vacances ... aix, els profes, quina vida) feia molt d'esport a l'estiu (mentida, jo no he fet esport mai), sigui perquè m'he fet una miqueta més gran (res, sóc un criu) i el metabolisme i tot això, sigui per la mandra que fa cuinar a l'estiu ... sigui pel que sigui, tu, que dilluns passat vaig deixar-me caure per l'IKEA (sí, sí, el retorno) i em vaig trobar el típic estand de les bàscules.

Clar, l'IKEA és com un paradís fiscal, tu vas allà i fas el que vols (val, dins d'uns límits), volia dir que "fas el que vols" en el sentit que tu veus uns sofà, t'hi assentes; tu veus un llit, t'hi estires; tu veus una noia que està bé, se t'acut que pots convidar-la a provar el llit d'abans ... i veus una mena d'armari empotrat de 7 portes, tot tatuat, que és la seva parella ... empasses saliva i gires cap un altre cantó. Doncs això, si trobes una bàscula a l'IKEA, que menys que provar-la a veure si va bé. Després de descartar-ne 4, que no anaven bé, assumeixes el teu pes: 90 quilos, canalla. Què se n'ha fet de la meva cintureta de vespa? Que ha quedat ara com una cintureta de moto de GP. I del meu cos fibrat i escultural? Doncs sembla que no res.

I sembla que la culpa també la té la dieta mediterrània que he fet aquestes vacances. És que massa gelats tampoc és bó. Si tinc una imatge que m'identifiqui aquest estiu és ... buenu, serien dos: pagant un granitzat o una tarrina de gelat i/o demanant un entrepà de llom amb formatge. No vull ni calcular els Lelos que m'he gastat en gelats i/o granitzats! Clar, amb aquests dos paràmetres, molt cos escultural tampoc hauria de tenir. En fi, tenim un any per recuperar-nos ... abans de tornar a consumir granitzats i tarrines una altra vegada, clar.

Per cert, i continuant amb l'IKEA. Mort a l'IKEA. Mort, sobretot, a l'apartat de "coses que no són mobles, que són xules i que, ai, fan com gràcia" de l'IKEA. Per favor. Que jo anava allà a mirar. A mirar. I la gent que anava amb mi anaven a comprar. A comprar. Com és que jo em vaig gastar així, pim, pam, amb dos cops de tita, uns 100 Lelos!? I son tonteries, tot! No pot ser! Ah, i els altres només se'n van gastat uns 70. No és just, home!

Total que entre les despeses i el meu pes recentment conegut, hem estat així-així tota la setmana. I ahir, clar, el gran dia de "no tinc ganes de res". Que vaig dinar canelons de ca l'Amidala (ohh, que bons) i sopar pizza de costat de casa (ohh, boníssima), val, no contribueix a la dieta meditarrània, ho sé, però era el meu darrer dia! Semblava el darrer àpat abans d'una execució. De fet aquest matí, quan sortia de casa, ja m'ha semblat sentir alguna cosa com "Angu atraviesa el corredor de la muerte".

I avui, doncs m'he despertat a l'hora (el meu rellotge biològic torna a funcionar, clar, tants dies sense fotre res), he agafat el bus a l'hora, he arribat abans d'hora a la feina, he conseguit recordar-me de les passwords de l'ordinador, de la del programa de correu, a la tercera, clar, he vist que tinc 205 mails per llegir ... quan tingui temps, eh? ... que ja m'ensumo el que s'hi amaga per allà ... No em funciona l'antivirus i alguna altra coseta sense cap mena d'importància ... avui. Demà, ja es veurà ... uf, uf, uf. Ara a agafar forces. És curiós, et passes dies de vacances per recuperar forces i ara necessites agafar forces per tornar a la feina.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dijous, 17 d’agost de 2006
Capítol 142. I ara les trucades ...
Post dedicat a l'AiCarai i a tothom que em truca ... al mòbil ... al final
Ho sé, ho sé, ho vaig prometre. Ja sé que vaig dir que no m'acostaria a un ordinador fins que tornés a la feina ... de no ser de pelis marranes que no es carreguessin o coses per l'estil. I sí, ho he trencat, i què? Que no hem hagut d'empassar cada any com uns paios ens prometien la Lliga i la Xampinyons? (espera ... que d'aquí a dues horetes començarem a patir una altra vegada) I què feien al final? Res. I els polítics, que ens prometen un Estatut com Déu mana i al final ... va, paro que la Geo s'anima i no és plan, tu.

Doncs sí, he trencat la meva retirada estival, la meva calma només esmorteida per les boles de palla que recorren el meu poble en aquests dies de període vacacional (no hi ha ningú, terrible), ara que un servidor de tots vosaltres es troba a l'equador de les seves vacances (sí, ja sé que no m'agraden els tòpics ...) per fer un nou post de denúncia social.

Perquè sí, perquè mira que podria explicar quaranta mil de les meves històries que m'han passat (no, no tinc nòvia) i ja en tindrem temps de fer això, però ja sabeu que aquest blog és (de vegades) un programa com de la Merceditas Milà ("la ratomàquia" que diu en Monegal), un espai de crítica i denúncia (ai, és que això de "denúncia" m'ha agradat molt, nens) contra tot allò que ningú gosa dir ... no, Gran Hermano, no, com voleu que GH sigui un espai de denúncia? Parlo de "Diario de un ..." ... que en aquest cas seria "Diario de un Angu"

I per què avui? Doncs mira, suposo que influenciat perquè aquest matí hem anat a Sitges a la platja i hem marxat al migdia (no, no sóc gay), perquè a la tarda hem vist una pel·lícula del Johnny Deep (no, encara no el trago) o perquè aquest vespre m'han conviat AiCarai i ElSeuLenyiló a truita de patates i a veure el fumgol a casa seva ... i ja que tenen Interné ... doncs ... sí, ho sé, no tinc vergonya ... cony, que per això escric aquest blog! No em vingueu ara amb que tinc vergonya!!

Doncs comencem. Veureu, jo mai he estat un prodigi amb la tecnologia. Vull dir que sé que existeixen les coses, sé més o menys com funcionen, però d'aquí a que m'hi apunti ... doncs que en vull estar convençut. Mira que estem parlant d'un informàtic que no té ordinador a casa ("Clar, i vas gorrejant l'Interné de ca l'AiCarai, pobre", pensareu) ... però nens, que em passo 8 o 9 hores davant l'ordinador ... per què voleu que tingui ordinador a casa? per baixar-me pelis de l'emule? Andayá, tu.

Doncs això que em passa ara amb l'ordinador em va passar en el seu moment amb el mòbil. Tothom tenia mòbil. Però tothom és tothom. I jo, doncs em passava com al pròleg de l'Astèrix que tota la Gàl·lia estava envaïda ... jo ... ehem ... era dels gals. I tot Déu donant-me la tabarra "Compra't un mòbil! On vas sense mòbil? Veus, si ara et volgués avisar no podria perque ... NO TENS MÒBIL". Total, que entre unes coses i altres, al final el nen es va comprar un mòbil. Buah, unes festes a Esparreguera ... si fins i tot van fer una Festa Major per celebrar-ho! ... ah, no, que em diu AiCarai que ja tocava que la fessin, per aquella època.

Total, que jo feliç amb el mòbil, tothom feliç amb el seu i tot era ... felicitat. Missatges amunt, trucades avall, perdudes de "truca'm que no tinc saldo", aiii, això eren els bons temps. Però aquest estiu ... tenim problemes. Resulta que la gent s'ha fet allò del pack de Telefònica de "trucades locals + trucades interlocals + trucades interprovincials + trucades intercomunitatsautònomes + trucades interestelars + ADSL" ... tot per 50 Lelos.

Però què passa? Que dins aquest fabulós pack no entren les trucades a mòbils! I quin és el
drama? Doncs que et surt més baratu trucar a Cuenca, per posar un lloc, a un fixe (fixe, parlo de telèfon fixe, no d'un treballador fixe a una empresa) que trucar a un mòbil des d'un fixe. I, clar, la gent doncs no truca. I clar, porto ja com un parell de setmanes que arribo a casa, despenjo el telèfon i pam "Te "(canvi de veu) "xorrocientes"(canvi de veu)" trucades sense missatge".

Collons, què ens costa trucar al mòbil ... des del vostre mòbil! I a més et foten bronca! "On eres! et porto trucant tot el dia i no et localitzo" ... què vol dir "on era"? On has trucat? ... "A casa, clar" ... però a veure ... si sabeu de memòria que a casa hi sóc per dinar i momir ... des de quan m'heu trucat a casa i m'heu trobat?!! "Oh, és que clar, la tarifa plana ... si truques ... el mòbil surt car". Perdó, eh? però i a mi que m'expliques? Que sóc jo el guais que va dient "Puc trucar a Cuenca, per posar un lloc, gratis tot el mes!! Nanananana" Oi que no? I ara, rata de claveguera, et ve de fer-me una trucada al mòbil? Fes-me una perdi, com mínim ... i ja et truco jo ... que les perdis no es paguen, coi!!! Sort que el telèfon aproxima a les persones ... potser aviat muntarà una altra Guerra Civil ... los del ADSL contra los que no.

En fi, us ha comentat la cosa, des de Diario de un Angu, Merceditas Milà. Me'n torno a les meves vacances i al futbol ... mira que si perdem amb els pericus ... aixxxx.
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dijous, 3 d’agost de 2006
Capítol 141. Agafa el patito ... que marxem!!!
Casa meva és una casa a mig fer. No, no patiu! no li fan falta parets ni res d'això (gràcies a Déu), vull dir en tema mobles. Com que és materialment impossible (perdó, perdó, volia dir econòmicament impossible) comprar tooooots els mobles d'una casa de cop, amb la casa, ho has de fer passet a passet (en castellà, pasito a pasito a en Bazar Perpiñá). Això provoca que tinguis habitacions com la típica habitació dels trastos que sembla que siguin un camp de batalla, tot per allà mig desordenat, i habitacions que quan la gent entra et deixa anar un "... mmm, jo aquí hi posaria ...". Que mona és la gent, sempre donant bons consells! Pagueu-m'ho vosaltres!

Doncs un d'aquests " ... mmm, jo aquí hi posaria ..." ja el tenia present des de fa dies. Cortines. Calia comprar dues cortines per dues habitacions. Les cortines de les altres dues (menjador i dormitori) ja me les van regalar (són més macus!!!) els antics propietaris del pis (i, tot sigui dit, visitadors oficials d'aquest humil blog ... no Geo ... no són els que firmen com a Geo ... com vols que ho siguin!). Sobre la cortina del menjador cap problema, és de les de tota la vida, estires el fil i allò s'estira o s'arrunsa (bueno, no em sigueu malpensats!) però la del dormitori ... mauuuu ... aquesta porta algun que altre problema.

La del dormitori, 1 any i mig llarg des que hi visc, no sé ben bé encara com va. És d'aquelles que s'apleguen cap a dalt. Que tenen 3 filets que controlen els cantons i el mig de la cortina. En 1 any i mig encara no la controlo! I mira que la pujo i la baixo cada dia, eh? No hi ha manera tu. Sempre em queda o torçada d'un cantó, o torçada de l'altre, o em baixa de cop (que algun dia l'haurem de recollir del terra, ja veureu), o senzillament no baixa i només puja, ...

Doncs per les dues habitacions que faltaven, abans d'ahir es va muntar una expedició al DiezXDiez (sí, Geo, fan 100) que és un lloc on les coses de la llar estan barates (no, no he dit tirades de preu, he dit barates) per comprar-hi 2 cortinetes, de color ocre les dues (una habitació és blau-cel i l'altra verd-pistatxo ... cutres, vosaltres) i de mides ... preses així a ull, com els bons! Naturalment, per a habitacions guais, cortines guais, d'aquelles que s'apleguen cap a dalt ... tot i esperant que aquestes fossin més fàcils de fer anar.

I un cop arribes a casa veus que tot és molt fàcil: només cal agafar una broca (no en tinc), agafar el número corresponent al tacu (a saber), collar els visos a la paret (tornavís una mica gastadet) i colocar els punts per on s'aguantarà la cortina (sempre i quan els visos els hagis clavat bé, clar). Això és la part fàcil, perquè la difícil serà fer-la pujar i baixar. Doncs no, la que havia de ser la part fàcil es va ... complicar.

De la broca i accessoris cap problema. El problema està en que les cortines que hi havien eren o curtes o llargues. "Mal que mal, les agafem llargues", vem pensar. Clar, el problema és que llavors no hi ha espai per posar la broca primer i collar el vis després, perquè els forats s'han de fer allà on la paret perd el seu nom i passa a dir-se "juntura amb el sostre". Però es va aconseguir, encara no em feu dir com, però es va aconseguir. Això sí, els "nudillus" de les mans les tinc pitjor que el Harry el Sucio després d'haver-se esbarallat amb mig barri de Brooklin. Que no ho veieu, que no sóc bricomaniático, jo!

Llavors arriba l'altre drama. Entre 5 i 10 minuts va estar explicant-me la mare del Kittus (Anna, una abraçada) com anava això de pujar i baixar. I res. Tot era que ho toqués jo i allò només pujava. No baixava ni de conya (per cert, que l'Euríbor tampoc baixa ... ves que no m'hagi de canviar de pis, ara que tinc les cortines). Al final, passa el de sempre, la frase "Ja aniré practicant, tu ves, ves". I allà estan. Avui les he apujat, falta veure si les podré baixar al vespre. Mira, sino sempre puc vendre el pis com "entra mucha luz exterior", clar, si no es baixen les cortines. Coi de cortines! Anirem practicant!

PD: Família, encara no sé com (buenu, si que ho sé, en estat comatós), però he arribat al darrer dia de feina. A partir d'avui a les 3 de la tarda aquest personatge inqualificable que s'enrotlla com una persiana i el seu blog amb molta lletra es prenen unes setmanetes de vacances. No és que vagi enlloc concretament, que jo em quedo "vigilando el fuerte", però sí que faré alguna que altra excursioneta (a Tarragona, a Girona, a ... on em proposin, a BCN? buf, me'n fartaré, em penso) i, sobretot, intentaré desconnectar una micona i descansar, que ha estat una recta final de juny-juliol una mica durilla. "Vindràs amb ànims renovats?" No, vindré putejat perquè s'hauran acabat les vacances, però content de tornar-vos a trobar (en alguns casos) i/o llegir (en alguns altres).

Moltíssimes gràcies (semblo el Bisbal, ara) a TOTS/ES els que heu escrit en algun moment en aquest blog, els que heu compartit les meves reflexions, els que heu somrigut les meves tonteries, els que heu opinat, els que heu anat més enllà, ... (si, poso el mateix sempre, però les gràcies estan per donar-les, no?) Cuideu-vos moltíssim, sobretot, que acabeu de passar un grandiós més d'agost, que els viatges (si en feu) us encantin, rieu molt ... i ens retrobem molt aviat!

Una abraçada de Teletubbie,
PEP
 
post perpetrat per jo mateix ...| 7 apunts genials
dimarts, 1 d’agost de 2006
Capítol 140. Boys don't cry
Post dedicat a AQueSócRabiós, perquè darrera d'una manera de ser molt característica sempre s'hi amaga una bona persona

Ahir a la tarda, després de suar i suar, de molt suar i de molt suar, vaig aconseguir arribar a casa cap a les 7 de la tarda "Nen, que plegues a les 3", sí, però és que vaig haver de fer un recadillu per ma cosina, la mare de la Puri, i se'm van donar 2/4 de 7 (18:30 pels d'ESO o pels catalans del sud) agafant el bus (amb temperatura Fred Siberià, clar) Al mòbil hi tenia unes xorrocientes perdudes, de fixes, de mòbils, algun que altre missatge d'AiCarai fent la comparativa entre la seva feina i Dragones i Masmorras (ja sabeu, El Amo del Calabozo que puteja a tothom, el Mago que echa unos polvos y se va, ...).

Quan portes el mòbil com a objecte decoratiu, com jo, que no et truca mai ni Déu (ai, si tampoc el té! "Jefe! Acaba en ... 69, si un marrano, però n'hi ha d'altres que els comença per 69 ... no sé què és pitjor!") esparvera trobar-te perdudes. Que algú et vulgui localitzar així, de cop i porràs, només vol dir: o passa alguna cosa xunga o a algú se li ha espatllat l'ordinador just quan tenia aquell peli marrana per veure ... que em trobin a faltar? lo de peli marrana és més creible!!

Concretament les perdudes que em vaig trobar eren d'un fixe, concretament del fixe de AQueSócRabiós. Estrany, també. que truqui, si no hi ha partit de bàsket o esdeveniments esportius i/o ludico-culturals. Quan per fi va aconseguir localitzar-me, em va comentar que la seva àvia està molt delicada, que no saben quan li queda i si podia fer el favor de passar per casa seva a xerrar amb ell; tot això dit amb una veu entretallada per unes quantes llàgrimes i algun sanglot. Naturalment, vaig demanar-li els 10 minuts de rigor per fer una dutxa, beure aigua, tornar al nivell de suor inicial i plantar-me allà el més ràpid que vaig poder.

En realitat, el que AQueSócRabiós va tenir era només el que jo li podia oferir: companyia, xerrada, deixar anar alguna que altra tonteria que el fés mig esboçar un somriure, repassar la vida i miracles de la gent que coneixem, de la nostra pròpia i, en definitiva, evadir-se per uns instants de les 4 parets de la casa que li queien a sobre, com és lògic. En realitat, el que penso que volia també era una mena de recepta per fer-se fort, per no notar el mal, per saber estar amb la tranquilitat necessària en uns moments en que estar tranquil és un impossible. Assegurava no trobar-se preparat per tot allò ... però, i qui s'hi troba?

El millor i el pitjor del cas és que tal recepta no existeix. Simplement la mort d'algú que estimes l'has de passar i l'has de patir tal com ho sents: si has de plorar, plora, si t'has d'entristir, entristeix-te. De res serveix intentar ser més del que pots abarcar perquè al final tot acaba passant factura. És curiós com acabes sempre amb les teories sobre la vida i la mort, sobre com cal aprofitar la vida, sobre com de petites són les coses que abans que passi algo així es veuen tan i tan grans. Lliçons, en definitiva; lliçons que et poden ajudar a encarar la teva vida o a fer-la veure d'una manera diferent a com la veus ara. Lliçons que cal entendre sense preses i que ell entendrà perquè és una persona prou intel·ligent.

Com ja em va dir fa molt i molt de temps la Xups, ens eduquen, ens preparen per tenir estudis, per no enfonsar-nos si les coses no van bé a la feina, amb l'amor, amb discusions amb la família, amb els amics, per ser el millors, si voleu ... però ningú prepara el nostre cor per perdre algú que estimem, per assimilar que algú que avui tens al teu costat a partir de demà ja no el tindràs. Això és en realitat el que fa més mal, la buidor de l'espai. Però contra això no hi ha recepta ni maneres d'afrontar-ho (cadascú ha de buscar la seva), hi ha temps, només temps, el temps que trigues a entendre-ho i el temps necessari per aprendre a conviure-hi, i mentres això passa s'ha de tirar endavant, tornar a la "normalitat" ... parafrasejant en Lluís Llach (Déu meu, ara si que em calen vacances!) "... malgrat la boira cal caminar...".
 
post perpetrat per jo mateix ...| 6 apunts genials