dimecres, 1 de febrer de 2006
Capítol 44. Aferrar-se a un clau roent
Post dedicat a tots els que es queden i lluiten.

Avui tenia pensat de parlar de mil coses (ja sabeu la comparació entre els meus posts i els capítols de Els Simpsons ... que comencen amb un tema i ves a saber com acaben) però aquest matí, consultant el blog del Xavi m'he refermat amb una idea que tenia des d'ahir al matí, des d'aproximadament quarts d'11 del matí.

Ahir, a l'empresa que ens mana, per dir-ho finament, un treballador es va suicidar. Els motius? Ja he sentit versions que duïa a sobre una gran depressió, que la pressió de la feina, que feia dies que no estava bé, que si problemes familiars, ... ara crec que cap d'ells ja no importen. La qüestió no és el perquè, perquè el perquè ningú el podrà canviar, ara (recordo que al meu poble va passar una cosa semblant amb la mare d'unes amigues i tothom es passava més temps preguntant-se el perquè que no pas preocupant-se d'elles). És el fet i ja està. El més greu és que parlant amb EscoltaMUnaCosa, que treballa també a aquesta empresa malgrat no la tinguin en nòmina (sí nois, és el que passa a les empreses grans, que subcontracten i mira...) em va comentar que deixa un parell de criatures, nens que no en tenen cap culpa del que ha passat.

A l'igual que el Xavi, jo també vaig dedicar una estoneta a pensar-hi, a reflexionar què pot portar a una persona a tallar radicalment amb tot. Però d'aquestes auto-preguntes poques conclusions en pots treure. Pensar en això és com quan estàs molt angoixat, que tot se't cau a sobre, que intentes pensar en què et passa i no ho trobes, simplement perquè aquestes coses cal pensar-les amb el cap fred. Doncs la sensació que et queda si penses en un per què ha passat? és aquesta.

Mai ho arribarem a saber, i com em va dir la Xups (com sempre, genial), espero que mai sapiguem què motiva a una persona a fer un acte d'aquests. Em comentava com de dures són les depressions i com et poden capgirar la teva realitat, com no pots trobar res al teu voltant que et motivi per tirar endavant i com pots trobar mil i un motius per acabar la teva vida d'una plomada (no us espanteu, ara, la Xups és psicòloga). Suposo que allò tan popular de "vinga, deixa-ho anar" és un principi de teràpia (a veure, que el problema el tens igual però sempre m'ha semblat que si no el deixes anar una mica ... buenu, que la pena compartida és menys pena) sobretot per la gent que va acumulant coses una sobre l'altra i que al final la darrera cosa és la que provoca que explotin.

Suposo que em vaig oblidar de preguntar-li a la Xups com s'evita tot això. Suposo que la Xups hagués arrufat el nas i m'hagués contestat un "Xec, si jo ho sabés ara seria rica". Crec que l'única solució és intentar mantenir el nostre entorn en pau i harmonia ... o, si més no, amb el mínim de marrons i mals rotllos possibles. Sí, ja sé, esteu pensant "Toma! com si fós tan fàcil" ... Val, val, però sobretot cal aferrar-se a la vida, veure totes les coses maques que té i com de vegades els enormes problemes que tenim no són en realitat tan enormes. Al cap i a la fí, cada dia surt el sol.
 
post perpetrat per jo mateix ...|


1 Comentaris:


At 2/2/06 02:08, Anonymous Geo

Acabo de passar per les torres de la caixa i no he vist pas cap reste de sang :________(

Anguuu acabo de venir del partit del barçaa! Mai a la vida he cridant tant fill de puta com ho he cantat fa unes hores xDDD

ARBITRE FILL DE PUTA !
VISCA EL BARÇA !