Solo voy con mi pena
Perdido en el corazón
...
Clandestino. Manu Chao
Amics, família, coneguts, gent que opina que no molo, gent que m'apunyala "amb carinyo", el vostre ídol, aquell que regeix els vostres destins, el vostre Mesies, la persona a qui us voldríeu assemblar quan sigueu grans ... noooo, no parlo de Michael Phelps, parlo de mi ... això, m'he transformat en un sin-papeles. "Ja ho veia a venir! Això teu no era normal! Segur que ara et deporten a Burkina Faso, d'on ets originari" ... doncs sí, sempre he pensat que la meva variant dialectal del català era d'allà ... sempre!. De fet, per ser escrupulosos, direm que no sóc un sin-papeles ... sóc més aviat un un-papel ... concretament el de la denúncia per robatori que vaig posar el dimecres de la setmana passada ... "Segur que no és robatori ... segur que és furt!" ... sí, mira, ahora que he aprendido a decidir pinícula, va y le llaman flim ... no et fot!
Total, que des de dimecres dia 20, soc un un-papel. Després d'un sopar amb la Yuna ... mmmm, amb la Yuna? mmmm ... i xerrada telefònica amb la Iruna ... mmmm, la Iruna? mmmm ... bueno, vale ja, no?! que m'han robat, hombre!!! ... un servidor de tots vosaltres i la Yuna es van disposar a crospir-se un gelat ... boníssim per cert ... d'allà de la gelateria que fa cruïlla entre el Portal de l'Àngel i Portaferrissa ... sí, home, allà que ... ... val, al gra, ho sé ... això, que ens vem assentar a degustar-lo a les escales de la Plaça de la Catedral. Allà es va acostar un home, que aquest sí que era de Burkina Faso mínim, a parlar-nos en un dialecte que cap dels dos enteníem ... una barreja entre la lengua de las serpientes, èlfic i burkinès fasès ... total, que quan li vem intentar fer entendre que no l'enteníem, vaig mirar entre les cames i ... oh meravella! ... "t'havies posat tonto?" ... no, la meva fabulosa bandolera, que va regalar-me l'AiCarai, havia desparegut! Per sort, la de la Yuna no, bàsicament perquè duia un pes equivalent a l'equip complet d'Halterofília de qualsevol país participant als JJOO ... no, la veritat és que està apuntada a la colla castellera del seu poble ... de fet, volen fer un castell del revès: ella sota d'enxaneta aguantant i la resta de la colla: pinya, folre i manilles, sobre seu! Agafen la seva bandolera i els pillem fijo!
Però tornem a la història: mirant enrera vem veure dos personatges que marxaven corrent ... i ale, ja ens veus a la Yuna i a mi inaugurant una nova competició que es podria incloure a la propera Olimpiada: els 200 metres xancles ... perquè clar, no vem portar bambes perquè tampoc sabíem que ens robarien ... o ens furtarien, o el que sigui. I ja ens veus entrant al Gòtic ... entranyable de dia, ni us explico de nit ... i anant d'un carrer a un altre ... que semblava que juguéssim al Monopoli ... vem estar a punt d'ocupar dues cases i fer-hi un hotel, però l'impost de luxe ens hagués matxacat ... total, per? ... per no trobar res, clar. És aleshores quan a un servidor de tots vosaltres se li va remarcar unes sigles al front, al més pur estil Harry Potter. No, no era una marca de naixement, conseqüència d'haver lluitat contra ningú, eren unes lletres que posava "PASSARELL" ... "Pardillu" pels d'ESO.
Però, seguint amb la vocació purament didàctica que ha tingut sempre aquest blog, remarquem que si et roben has de tenir clar una sèrie de passos que s'han de donar.
1. Mantenir la calma els instants inicials ... o el conegut, ja ploraràs a casa. No us creieu, no costa molt, només has de recordar per sobre el que t'han prés ... ja ploraràs a casa quan recordis dels detalls, ja. I carai, a mesura que recordava detalls em posava com un super-guerrer de nivell 3. Ajuda també que la persona que t'acompanyi no vagi dient cada dos minuts "Estàs bé? ... A mi em passa això i em poso a plorar i a xisclar com una mala cosa!" Principalment perquè penses "Aiiii, que jo vull xisclaaaaaar!"
2. Recordar amb exactitud el que duies i què t'han robat. Això els nois cap problema, que som simples a més no poder ... Si li passa a una noia, que normalment ja hi ha conflictes per saber si duen o no les claus de casa, les del cotxe, el pintallavis, el fondo per si ve Don Andrés, el que viene cada mes, el llibre, l'mp3 per si s'avorreixen del llibre, la PSP, ... En concret el drama era: cartera, mòbil, mp3, claus de casa i la pròpia bandolera.