Uf, uf i uf. Espero que aquesta setmana sigui una mica ... només una mica ... més calmada que l'anterior. Quin estrés, quin de tot, mare meva. Amics, família, el complexe que un servidor tenia d'home orquestra ja ha quedat esvaït. Aquesta darrera setmana era més aviat la Filarmònica de Viena al Concert d'Any Nou (pels d'ESO, és que els tinc darrerament molt oblidats, són aquells senyors que toquen música el dia 1 de Gener, de matinada, quan vosaltres us esteu recuperant del botellon de la nit anterior i els grans es recuperen de la ressaca d'una cosa anomenada Festa de Cap D'Any) ... això, la Filarmònica tocant alhora el Danuvi Blau tot ballant un vals. Terrible!!!

D'entre els molts objectius que tinc en aquesta vida hi ha el de ... "Trobar nòvia!!?" ... sí, a part d'aquest ... no, hi ha el de ... "Trobar nòvia i que sigui guapa!!?" ... sí, bueno, però el que compta és l'interior ... no, la roba interior no, dic l'interior de la persona ... el com és i tal ... "Sí, sí, tu vols un pibón" ... joder! Em voleu deixar parlar ... deia que un dels molts objectius en aquesta, la meva vida, és ... aprendre a cuinar!!! (si ara féssim una estadística, de les 6 persones que segueixen habitualment aquest blog, 3 ja han deixat anar un "Bfff, pensava que aniria a dir que l'objectiu era fer-se ric i posar-me a mi al testament" ... doncs no, que no heu llegit el títol???!! ... i de les altres 3, 1 ja ha considerat que el post d'avui es feia llarg ... canalla, és el que hi ha)

La meva relació amb el món de la cuina sempre ha estat ... d'oient. Com aquelles classes que algú hi va però no agafa apunts ... conscient que "...esta no es mi guerra, tío... yo es que vengo de oyente ..." que mai els vaig acabar d'entendre ... llavors a què anava? Els exàmens a aquest personatge com li feien? Li deien " ... y te suena esto? ..." i ell/a "...pse, de rasquis ..." i ale, aprovat ... no, no rigueu, que és molt dur fer d'oient ... i si no tens bona oïda? Sempre m'ho he preguntat jo, això ... en fí, que parlàvem de la cuina ...

... això, que sempre m'he suposat que moi, que tenia milions i milions de virtuds, agafaria una paella, agafaria l'oli i vinga ... seria un Isma Prados en potència ... que, espera, aquesta és una altra ... Cuina per Solters ... joder, si el tiu fa plats per 6 o 8 persones ... vols dir que el programa no s'hauria de dir més aviat Cuina per solters de la que només fent un plat ja poden menjar tota la setmana? Hombre!!! I després et regalen el llibre i et deixen anar un "Té, campió, perquè n'aprenguis!!!" i tu "Tiuuu/aaa, que només faig un àpat a casa, no puc posar en pràctica res d'això ... hombreee". Que els llibres de cuina ja ho tenen això ... que posen "Canelones" i veus la recepta per 20 persones ... que al final no t'estranya si surts al carrer i la gent et diu "Nen, estàs més alt i com més primot, com en forma de tubu" ... i tu que penses "No m'estranya, porto 20 dies menjant cada dia canelons ...". Però, tot i això existeix un llibre ... mític ... que té per nom "Dos son multitud, cocina para uno" ... us ho juro! Que me'l van regalar! Sí, la Cutxu!!! Brutal ... amb totes les mides i tal per fer àpats per una sola persona i que no sobri res ... Depresiu? Bueno, al final una mica, perquè l'autora, que no té padrins, representa que s'ha explicat tan i tan bé, que al final posa receptes per dues persones ... representa que ets el puto amo de la cuina i que gràcies a això has trobat parella i l'has encisat amb els teus menjars ... sí, sí, la gent fuma coses molt dolentes.

Recordo el primer cop que vaig enfrontar-me a un fenòmen anomenat paella amb oli que bull. Aquest fenòmen, en sí mateix, es dur, perquè malgrat que els informàtics tenim assumida la mort, una cosa és morir-se i una altra de diferent és que t'esquitxi a la mà oli calent. Recordo que havia de fer peix arrebossat i jo, enlloc de dipositar el peix a la paella, comme il faut, l'anava tirant des d'una distància no superior a 1 metre però no inferior a 1 metre. Semblava el joc aquell de tirar l'anella intentant-la clavar al pal que hi ha al terra. Què va passar? Doncs que el peix va sortir bo ... jo vaig fer una autoreflexió en plan "Nen, no siguis tan cagat" ... i les rajoles van haver de ser netejades perquè van quedar com si m'hagués barallat amb la paella. I com aquesta, les que vulgueu.

La veritat és que s'ha de ser un artista, per saber cuinar. Quan era a casa ... a casa els pares, vull dir ... em recolzava en la idea de "no pots fer plats complicats perquè la cuina no és l'adient" (era una cuina d'aquelles antigues ... que posaves a bullir pasta i el sobre l'envàs et deia "5 minutos a fuego lento" ... i passaven 25 a fuego rápido i allò no bullia ni de conya) ... però "ja veuràs al pis, ja ..." I sí, ja veuràs al pis com, entre que no tens ni idea i la mandra que dóna fer-ho, no aprens a cuinar ni de conya. I no em vingueu ara amb el refranyer popular i allò de "Querer es poder" ... eh, "Querer" serà "Poder" però si no en saps ... jo és que tinc el llistó molt alt, nens.

A més, ara que estava engrescat i tal, he patit els típics contratemps d'electrodomèstics. Fa uns mesos el Microones va dir prou ... sí, es veu que era una peça que ballava ... no home, no, la Shakira, no ... sí que balla i és tota una peça ... però com voleu que estigui dins el Microones ... sortirien els rinxols per extractors d'aire!!! ... I l'altre dia va ser el forn. Això que dimarts passat poses la tìpica pizza de mira-no-em-facis-cuinar-avui-que-estic-ratllat i quan veus que ja està al seu punt, obro el forn i, literalment, em quedo amb la nansa a les mans. Que podríeu pensar "Ah, mira" ... ja, jo també, però tal com la nansa queda a les meves mans, comencen a caure al terra, i per ordre, el vidre del forn, un altre vidre que no sé què hi pinta, una peça metàlica que encara no sé d'on és i una altra peça que menus encara, dos visos i un parell de tacus (als que després vaig afegir-ne jo uns quants més, de tacus).

A més, com un idiota, intentant posar-ho a lloc i, clar, allò cremava, una cremada que em vaig fotre!! (aquí els tacus van augmentar, tot sigui dit). Total, que vaig acabar fent el que tothom hagués fet, treus la pizza, te la menges (la pizza, eh?) i apa, ja ens ho trobarem un altre dia. Ja va venir la Duna a dir-me que això el Vicente, amb dos cops de tita i un parell de tacus, els d'aguantar visos, eh? i ja torno a tenir un forn just pel dia de la pizza.

Veieu, si tot s'alia en la meva contra. Ara que estava engrescat. Ho deixarem per un altre dia. Això si, continuarem veient aquells meravellosos programes que fan a la tele, amb aquells ingredients que no és que no els tinguis no, que no els has sentit a nomenar en la teva punyetera vida ... i això que la tele per la que ho fan és LA TEVA.

Post dedicat a la noia que reparteix el diari Què, recordem, onomatopeia de Hristo Stoitxkov, al costat de Mordor ... cap a Isengard ... que, pobra, mira que va adormida però sempre té un somriure per tothom, i això és molt admirable i mira que costa, eh? ... i que demà deixa aquesta feina. Que tingui tota la sort que es mereix i que res faci mai esborrar aquest somriure.

Post dedicat a tots vosaltres, als que llegiu tot això. L'única intenció és explicar tonteries de la meva vida. Si aconsegueixo arrancar-vos un somriure, encara que sigui lleu, em dono per satisfet. Gràcies. Us ho mereixeu tot.

"Anda tiu ja et val, actualitza ja!". Aquesta és la frase que un servidor de tots vosaltres ha de sentir quan fa 2 o 3 dies que no actualitza. Si fins i tot s'han organitzat manifestacions a Madrid per demanar que escrigui més sovint ... no la veu veure? Si va ser dissabte passat ... aix, que maco va ser ... amb tota aquella gent que portava banderes amb la granoteta (que sóc jo) ... n'hi havia moltes de banderes, eh? I després l'actor que fa de Rajoy (Chips Ahoy!) a Polònia llegint un manifest ... en fi, que m'he entendrit, tu! No vaig acabar d'entendre la relació entre que jo actualitzi i aquelles pancartes al·ludint al Chaos de Bola de Drac ... però deu ser allò que diuen del futbol de "un grupo de perturbados que no representa para nada a la afición del mundo del futbol" ... sí, segurament seria això.

Jo no sé vosaltres, però la meva relació amb el món de la nit ha estat, de sempre, escasa. Amb la nit em passa com amb les llenties, ens coneixem, sabem un qui és l'altre, però tampoc tenim molta interacció, la veritat. "Oh, ets un soso!!!" ... sí, sóc un soso que es lleva d'hora i que si no dorm les hores que ha de dormir per ser una mica persona no és persona en tot el dia. "Home, te'n vas a momir tard i et pots llevar quan vols" ... sí, teniu raó, però ja us vaig dir un dia que no sóc de llevar-me tard, que tinc un trauma infantil de quan dormia fins les 10 i ma mare em despertava amb una lleu melodia que feia com "Volsferelfavordellevartequemiraquetardes!!!", acompanyada de l'obertura oficial de finestres i finestrons a casa ... terrible. I mira, com he quedat, que vagi a dormir a l'hora que vulgui ... a la que son les 10 o quarts d'onze (pels d'ESO, "onze" s'escriu amb 'z' ... amb 'c' es refereix als senyors aquells que venen el cupó) el Pep ja està amb els ulls oberts com a taronges!!!

Quan surts per la nit la típica pregunta que es fa és ... i "després de sopar què?". Doncs després de sopar te'n vas als típics i tòpics "locals d'oci nocturn", que diuen a la tele. I si hi vas, ja tenim, com a mínim dos problemes: el primer, conegut per tots, és que un servidor és arrítmic ... és a dir, ballar ballar, el que es diu ballar, no se'n surt massa. "Eh, jo t'he vist i et mous" ... sí, em moc, però són moviments i ja està ... però aquest rai, que és conegut. L'altre problema és: què beus? Perquè si vas a un local d'aquests, que et claven un mínim de 3 Lelos, 3, per una ampolla d'aigua ... serà que no ... i com em va dir la Puri un dia "sigues un home i demana alguna cosa amb alcohol!". Però, clar, un no és molt de beure ... i molt és dir molt.

Total que vas a la barra. Sol? Noooo, acompanyat, lògicament ... perquè la barra d'aquests locals ve a ser com si vas al mercat a la típica parada on sembla que no hi ha ningú i de cop i volta, abans que hi arribis veus com tooooots els avis que hi ha al mercat en aquells moments s'abalancen sobre la parada a on et dirigeixes. Als locals d'oci nocturn passa el mateix, allò que passa el cambrer i et deixa literalment amb la paraula a la boca "Escolta ..", "Mira que em ...", "Jo vull un ...". Per això, sempre cal anar acompanyat d'algú amb experiència en anar a barres. L'escollida, en el meu cas, acostuma a ser la meva estimada-i-mai-compresa-del-tot Muntxi. Ella sap tots els "entresijos" del món dels locals d'aquesta categoria (ara ha sonat com malament, això, oi?) i també coneix una mica (¿?) el tema alcohol ... qui millor em pot assessorar que ella?

Un cop arribes i tens el cambrer-tira-canyes-a-les-noies/la cambrera-escotada per a tu solet, cal decidir què prendràs. L'acompanyant (ella, la Muntxi) t'aconsella fervorosament alguna cosa ("tubu de Maria, tubu de Maria!!") però aquí cal ser llestos, perquè podria ser que la teva acompanyant fes com quan eres petit/a i feies als pares aquell regal boomerang (entengui's el típic regal que els queia als pares i que ells no voldrien mai de la vida i te l'acabarien tornant). Cal prendre iniciativa (no, no vaig votar a IC!!!) i demanar ràpidament abans que les paraules de l'acompanyant et perturbin la ment. Finalment, et decideixes:

"Em poses un Malibú amb pinya?". Sí, Malibú amb pinya és la beguda del futur! Suau, sense massa alcohol (aquí més d'un podria dir ... "sense massa? sense gens!") fresquet, gust agradable, ... lo mejor! Què passa? Que si recorrem a la sabiduria popular, aquesta ens diu que "Malibú con piña, la bebida de las niñas!!". I el cambrer, que no és aliè a la sabiduria popular, deixa escapar un "Nenaza!!!" així, por lo bajinis. Però te'l posa al cap i a la fí, que és el que importa ... i te'l clava! perquè els locals nocturns, a la que hi ha una mica d'alcohol pel mig, les coses es disparen ("que no porta alcohol!!!", ja ho sé, deixeu-me somiar). Però al final aconsegueixes l'objectiu i tornes, juntament amb l' acompanyant, al punt d'arrancada, l'estació base, com si diguéssim.

I les següents dues hores (va, posem hora llarga) veus com el teu Malibú amb pinya està allà, impertèrrit, impassible, desapareixent de miquetes en miquetes, com el bon joc del Barça, mentre que la teva acompanyant va buidant tubus de Maria, Whisky's Peach diversos i fins i tot alguna que altra mitjana. Això sí, degut a la unió creada en un primer moment, tu l'has d'acompanyar cada cop a la barra, on seràs assetjat amb un "I tu, vols alguna cosa?" al que tu respons amb un " ... no, no, si tinc la pinya a mig estòmac, encara". Però llavors treus forces de flaquesa i demanes el mític Whisky Peach amb coca-cola, que provoca el teu resarciment amb el/la cambrer/a que per dins deixa anar un "Bueeeenu, de mica en mica el farem un home!!!".

El resultat al final de la nit és: tu bé, perquè has sopat bé, tens una perxa i tot això i la resta del món ... fatal ... no és que no tinguin perxa, és que es foten l'alcohol com la Bridget Jones es fot el gelat. I al dia següent venen les escenes dantesques: aquelles trucades a mig matí amb un "Ehhgghhg, boonnn diahhgggg" que sembla que truquin des del mateix infern i que venen acompanyades amb un "No recordo ahir des de les 2 fins les 4. Que va passar algo?". I el millor de tot és que els ho dius i no et creuen!! Cony, doncs no preguntis, tu!!! Ja veig que al final haurem d'anar amb una càmera i anar gravant ... Farem una peli i tot ... llàstima que ja ens han pres el nom, oi? Doncs la titularem "Que no voygghh bodatxxoooooo"

Post dedicat a la persona que es va inventar això del Dia de la Dona Treballadora, no perquè no sigui important, sino perquè cada dia ho hauria de ser ... i ja no de la dona treballadora, sino de la dona ... i de l'home ... per què fem la tonteria sempre d'inventar-nos dates per celebrar coses que haurien de ser normals i quotidianes? I sort tenim que el CorteInglés encara no se n'ha apoderat, d'aquest dia ... que ja em veig "Para Ella, en su día, cómprale un boli Bic ..."

Miracle! Miracle! Miracle!! Els homes del temps ... Que fuerrrrrrte!!! Que fuerrrrrrte!!! La van encertar!!! Miracle! Miracle!! Quan ningú donava res per ells, quan ja estaven defenestrats, quan la confiança estava a l'alçada de la línia groga del metro a Passeig de Gràcia (que és la que està com més soterrada) ... pam, van i l'encerten!!! Que fort!!! Que fort!!! Mira van fer al revés que els nostres admirats jugadors del Barça ... amb qui ningú confiava i mira'ls ... van i perden ... d'això se'n diu complir les espectatives! "Eh, xaval, que jo pensava que guanyarien!!", va, no siguem somia-truites.

Però deixem de banda al futbol, que no li interessa a ningú ... joder! ni que aquesta fos setmana de Xampinyons League i setmana de Barça-Madrid ... i anem pel que realment importa: ahir va ploure. M'encanta la pluja, m'encanta veure com plou, m'encanta sortir al carrer quan plou, m'encanta encomanar-me de la frescor de les gotes ... "Canvia el rotllo que això queda massa poètic i no fa per aquest blog" ... teniu raó ... però no em barrufa (no ja que no m'encanti ... no em barrufa ... per cert, per quant la reposició de Els Barrufets a Cuatro?) sortir de la feina i que caigui el 2n diluvi universal.

"Oh, doncs agafa un paraigües!!" (sí, ja sé que es diu "paraigua", en singular ... però mira). Ja m'agradaria, però resulta que no en portava de casa (descregut, ho sé, però si fos creient a mitjans de febrer hauria d'haver dut un equip de supervivència a la neu ... us en recordeu?) i a més el paraigües de la feina, el del projecte, el que sempre està allà ... ara està a un armari tancat i a les 7 de la tarda ("Neng, que no plegues a les 5?", ja ja i ja) ves a saber on era el propietari. Total que el Pep va ser el protagonista de AnantALaParadaDeLaPispano sota la pluja. Total que el Pep va arribar a la parada del bus que era una barreja entre Michael Phelps, un friki informàtic, d'aquells que porten el cabell tot greixós, però en versió efecto cabello mojado, i Gene Kelly.

A més feia vent ... I com saber si la pluja que cau ve acompanyada de vent? Molt senzill, només heu de fixar-vos en la decoració de les papereres. Si les papereres estan coronades per un paraigües és que feia/fa vent fijo! Aquells paraigües de nyigui-nyoguis que regalen amb els Punts Estrella als bancs i que a la primera ventada fan l'efecte "cassoleta"... que jo sempre he pensat ... i perquè no els agafes del revés? ... si total la qüestió és no mullar-se!!! Aquella gent intentant dominar-los, que et recorden als concursos de gossos d'atura (no de la consellera Tura, eh?) ... que només falta que li diguin al paraigües "Itch, Itch ... jau Coloma, jau!!!"

Total, que arribes a la parada del bus, xop, però xop és xop. Tan xop que et neteges les ulleres (bé, primer et fas creus de com has pogut arribar viu a la parada del bus) i a l'estona tornen a estar xopes perquè el cabell va regalimant aigua ... apa, doble feina, asseca't com puguis el cabell i després intenta't netejar les ulleres ... que queden entelades, per cert. La imatge final és un servidor amb el cabell a lo Afro, que sembla que hagi sortit d'un anunci d'Studio Line de L'Oreal i amb les ulleres entelades que no veus un borrall.

I allà a la parada del bus, refugiat sota la marquesina, la veus. És Ella, una senyora gran, d'uns 60 anys, sota la marquesina ... però amb el paraigües imitació de Burberry's obert! Joder! On va, senyora?! Clar, al principi ninguno problemo perquè allà sota hi ets tu, Ella i un més, però a mesura que s'acosta l'hora ("Es la hora, es la hora...", que se n'ha fet de la Xuxa?) d'arribada del bus veus que allà hi va arribant gent i que Ella no aplega el paraigües ... I a més, perquè ningú li digui res, tope solidària, Ella, baixava el paraigües perquè ningú li veiés la cara ... Collons!! Amb el paraigües aquell de merda d'imitació ... I vinga a arribar gent! I Ella allà!!! I que no el va plegar, eh? Va arribar al bus, va entrar al bus amb el paraigües obert i un cop ja era dins (amb la resta de gent a fora mullant-nos com peixets) l'aplega i au, a seure.

Però no va ser un cas aïllat, aquest. Noooo. Els dies que plou a la parada del bus hi ha la Gent Ficus. La gent ficus consisteix en aquella gent que espera un bus. Ells són al davant de tot. Veuen que arriba un bus però el bus no és el seu ... i en lloc d'apartar-se, van i es queden allà palplantats. I què has de fer? Esquivar-los, clar. Perquè d'allà no els mous. "Oh, és que potser agafen tanda pel següent bus!!!", mira, mira!!! I tu allà, que com que l'esquives, et quedes xop, que sembles el Nemo però amb cames, però, això sí, eh? Ells ben sequets, eh?? ... Solidaris, solidaris!!! Crec que avui la Cris al seu blog es preguntava si som solidaris ... serà que no!

En fi, que malgrat tot, m'encanta la pluja ... ah, la Pluja també, eh? Mira per on resulta que els seus (que la Pluja és valencianista) seran els únics que passen a la següent ronda de Gladiadores Americanos ... aixxx, no no, que és la Xampinyons League ... com que vaig veure que es fotien cleques ... dec tenir el cap aigualit! Insolidaris!!!