Després de sortir momentàniament de la febre Leonor, o Elionor que es veu que es diu així en català -mira, si tenen un nen que li posin Àlex que es diu igual a tot arreu-, i de saber que només (atenció catalanistes/independentistes/demòcrates o gent preocupada per les coses en general) s'hauria d'abolir la Llei Sàlica quan es mori el Rei, perquè sino ... qui serà la Reina? ... (música tètrica, si us plau)... ai que tindrem a l'Elena de reina i ... el que és pitjor ... al Marichalar de rei!!! (moment de silenci perquè reflexionem tots plegats si cal o no.......... final del moment de silenci); deia doncs que després de sentir que és com una pilota, que és una monada i demés coses que es diuen i es diran sempre de tooooooots els nadons del món mundial (és que A3 ho ven com si fós únic al món) ... la meva vida s'enfilava cap al bonic i nostrat dia de Tots Sants.
És un dia, el de Tots Sants, per llevar-se d'hora (8:30), fer el que hagis de fer (cadascú és coneix lo seu), i posar-te a fer feina, tu. És veritat. És un dia com de festa ... però tampoc ben bé de festa. Total, que després d'anar a veure al Quimet i a la Nuri (9:30) i després d'esmorzar (mmm, xurros, feia com a mínim 1 any i mig que no en menjava, mmmm) doncs em vaig disposar a fer neteja dels vidres de casa, ja que darrerament he notat un decrement del nombre de bitxos (mosques gegants, abelles i d'altres insectes) que intenten, sense sort, entrar al meu menjador i que moren en l'intent, tot xocant contra aquell vidre nítid i pur que el separa de la terrassa. En resum, que el vidre fa pena de lo brut que està. I allà hi érem, pensant que la tasca s'allargaria fins a ... buf, posa les 12:00, hora nova, com a mínim. Quin meravellós Rappel seria jo si m'hi dediqués: a les 11:00 ja havia acabat.
Un cop finalitzada aquesta cansada tasca, enfilava la meva vida pels carrers d'Esparreguera tot rumiant què perpetraria per l'hora de dinar. Quan, de sobte, una trucada salvadora em va convidar a dinar a casa de l'Anna (la mare del Kittus, el de l'any que acaba en dimarts i 13). Era un dinar familiar-amical (és a dir barrejant família meva, família del Kittus i amigues de la mare del Kittus). L'oferta, molt bona de per sí, es va tornar irrefusable quan la meva cosina, la mare de la Puri, va pronunciar la paraula màgica ... BARBACOA. Ufffff, això implicava quantitats i quantitats copioses de carn ... ir-re-fu-sa-ble!. A les 12:30 ja era allà, per ajudar en el què fós.
I "el què fós" va ser fer de piròman. Bé, jo i el Kittus. O sigui que la responsabilitat màxima de la barbacoa queia a les mans d'un que li fa por el foc i que cada cop que fa peix arrebossat tira el peix a dos metres de distància de la paella i d'un nano de 14 anys i mig, posa'n 15, va. El resultat, en un principi, nefast. Fins que se'ns van omplir els pebrots i vem tirar per la via alcohòlica: ruixada d'alcohol de 96 graus i escolta, allò tirava de perles. Eren les 14:00.
Ens posàvem a dinar cap a les 15:30 aproximadament. Sí, amiguets, 1 hora i mitja atiant el foc i guardant les botifarres, costelles, salsitxes, cuixes de conill, castanyes... i d'altres aliments. Mmmmm, quina gana només de pensar-hi! No cal dir que vaig deixar el pavelló al nivell acostumat (tenia molta gana i a mi les barbacoes .... amb bolets, amb aquell all i julivert, mmmm), però no vaig poder completar la meva gran obra gourmetística: no puc menjar panellets.
A veure, això es remonta cap a Tots Sants de fa un parell d'anys. Una amiga meva, la Dúnia, va fer panellets casolans, panellets que jo vaig menjar a la feina, tot esmorzant, panellets que em van deixar la cara que semblava el tomàtic quan li puja la pressió. Un cop feta la punxadeta de cortisona de rigor, que em plantegés d'eliminar a la Dúnia de la llista d'amistats (és conya, dona) i que el metge em digués que deuria ser al·lèrgic a l'ou, la patata, les atmetlles o el moniato i que fés proves ... que vaig fer i totes de conya, no se'm va reproduir l'al·lèrgia fins el passat mes de març. El mes de març em va donar per menjar atmetlles ... bé, cap problema, a mi m'encanten les atmetlles. El problema va ser dos dies després que en vaig tornar a menjar i ... dues punxades (no una, no, dues!!!) de cortisona. Clar! Em vaig espantar (què collons espantar? em vaig acollonir) i vaig anar al metge a explicar-li el cas. La meva metgessa va ser taxativa: "has menjat fruits secs? Ja està (després d'uns lleus segons de reflexió), ets alèrgic als fruits secs". Brutal! Quina dona! Impressionant! 8 anys de carrera per dir això!!! "Ah, va afegir, no cal que et fem les proves, doncs". "Perdona???? I sóc alèrgic a tots els fruits secs o tan sols a les atmetlles? I per què dos dies abans no em va donar l'alèrgia?" A tot això, la meva doctora va respondre ... encongint-se d'espatlles, ... 8 anys de carrera, recordeu. Em diu, "oh, ves provant a veure a quins ho ets!", al que jo responc "oh, mira-la, que em pilli un xungu i, au, tots a córrer". Total, que mentres espero les proves (Seguretat Social, sempre tan ràpida! deuen ser parents del Sete Gibernau) no puc menjar panellets, ni torrons, ni coses que portin atmetlles. Putada? Gran putada!
Bé, si que en puc menjar, amb cura del que menjo i sobretot si estic amb algú que després em porti a algun lloc si m'agafa un xungu. Però mira, no tenia ganes ahir que m'agafés cap xungu. M'ho estava passant massa bé a la barbacoa, tu. Aixxx, ahir em vaig sentir com els Ewing, aquelles barbacoes que donaven nom a un capítol, aixxx, quins temps, el JR, la Ellie, el Bobby, la Pam, ... Aquests sí que eren bons i no tenien al·lèrgia a res; bé, potser tenien al·lèrgia al canvi de feina, perquè es van passar com 10 anys treballant a la mateixa sèrie. Que la reposin, home! Que estan repetint Falcon Crest a City TV!!! Si ja no ve d'aquí!!!
A un pam de la glòria
CLAUS PER ENTENDRE ELS FETS POC NORMALS QUE ENS PASSEN A TOTS ... O POTSER NOMÉS EM PASSEN A MI?
